Institut Pere Mata de Reus. El pavelló dels Distingits

Cos central de la façana.

Cos central de la façana.

Fa cosa d’un mes vam sortir a la ciutat de Reus on vam visitar el Gaudí Centre i vam passejar pels carrers de la població per gaudir de l’arquitectura modernista. Aleshores ja vam dir que hi tornaríem per anar a un hospital. I així ho fem avui. A la part on entrarem, però, ja no hi ha malalts. És un centre construït a principi del segle XX per un dels grans arquitectes modernistes, Lluís Domènech i Montaner i les habitacions i els espais que visitarem van estar ocupats per persones de classe social alta. Avui tornem a la capital del Baix Camp per visitar el pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata.

A partir de meitat del segle XIX van començar a estendre’s per tot Europa les tesis higienistes que proposaven uns estils de vida més saludables amb intervenció en diferents aspectes: més higiene corporal, un urbanisme més obert, més contacte amb la natura i amb espais més ventilats… Paral·lelament es van anar produint un seguit d’avenços científics i mèdics que anaven influint en una millor atenció sanitària. En aquella època Reus era una de les principals ciutats catalanes, com ja vam veure en la nostra anterior visita. És en aquest context que el doctor Emili Briansó Planas va impulsar la creació d’un hospital per a malalts mentals.

Sala d'estar.

Sala d’estar.

Així expliquen el context social i polític de l’època al web de l’Institut Pere Mata: “A la segona meitat del segle XIX, i com a conseqüència de la conscienciació social i política de que els malalts mentals havien de ser tractats amb major dignitat, sorgeixen iniciatives privades en tot l’estat espanyol, però amb major intensitat a Catalunya, per donar resposta a la carència de serveis públics adequats per a fer front a aquesta necessitat. Els governs centrals n’eren tan conscients que a l’any 1875 apareix un decret pel qual els manicomis privats estaven obligats a auxiliar l’assistència pública que, mitjançant pagament concertat a través de les Juntes Provincials (Diputacions) i Municipals, es faria càrrec del cost del seu tractament”.

Galeria al primer  pis de la sala d'estar.

Galeria al primer pis de la sala d’estar.

És doncs, en aquest context, que el doctor Emili Briansó, fill de Reus, que va arribar a ser alcalde de la ciutat entre 1910 i 1912, va aconseguir el suport de l’advocat, polític i mecenes Pau Font de Rubinat i plegats van impulsar la creació, l’any 1896, de la Sociedad Manicomio de Reus. Hi participaven 35 comerciants, professionals liberals, propietaris i industrials. Font de Rubinat fou el president del Consell d’Administració i sembla que fou gràcies a la seva coneixença amb Lluís Domènech i Montaner que aquest va acceptar l’encàrrec de projectar el nou hospital psiquiàtric.

Bufet al menjador.

Bufet al menjador.

L’arquitecte modernista va projectar, d’acord amb les idees més avançades de l’època, un hospital amb pavellons separats per amplis jardins, tal com faria pocs anys més endavant amb l’Hospital de Sant Pau de Barcelona (el projecte del Pere Mata és de 1897 i la primera pedra de Sant Pau es va posar el 1902). Els pavellons de l’hospital psiquiàtric de Reus van ser dissenyats segons tres criteris: el tipus de malaltia, la classe social de les persones ingressades i el sexe. Les obres del Pere Mata s’iniciaren l’abril de 1898 i l’hospital va començar a donar servei l’1 de març de 1900. Els primers pavellons en construir-se foren els de Serveis Generals, el de Beneficència, el de Pensionat de Tercera Classe i el dels Distingits, que és el que avui es pot visitar.

El  menjador.

El menjador.

El recinte fou aixecat en un turó situat, aleshores, a uns dos quilòmetres de la ciutat i ocupa més de 7 ha. La tanca que l’envolta fou pensada de manera que garantís la intimitat de les persones internes, però que alhora no els impedís la contemplació del paisatge des dels jardins. El nom actual va ser posat l’any 1910 com a homenatge al metge Pere Mata i Fontanet, el qual fou alcalde de Reus l’any 1841, diputat, secretari de les Corts i catedràtic de Toxicologia a Madrid. També va ser l’introductor de l’ensenyament de la Psiquiatria a la Universitat.

Fem cinc cèntims de la història de l’Institut. Com ja hem dit va obrir les portes el mes de març de 1900, tot i que hi havia pavellons encara en construcció. De fet, no es van construir tots els que estaven previstos en el projecte inicial. A nivell assistencial, val a dir que, en general sempre s’ha mantingut entre els centres més avançats en la seva especialitat. En l’època de la Mancomunitat de Catalunya, entre 1914 i 1918, va participar activament en la elaboració dels programes sanitaris relacionats amb la psiquiatria. Durant la Guerra Civil van haver d’evacuar els malalts psiquiàtrics i va convertir-se en hospital de sang. Un cop recuperada l’activitat psiquiàtrica, l’any 1967 va recuperar l’atenció a les comarques, tal com ja s’havia començat a fer en els anys de la Mancomunitat. El 1993 va passar a ser Hospital Universitari. El pavelló dels Distingits va deixar d’atendre pacients l’any 1986 i avui forma part de la ruta del modernisme de Reus. La resta del recinte manté l’activitat hospitalària.

La sala de jocs.

La sala de jocs.

Vista la història de l’Institut Pere Mata, tornem a l’arquitectura. En general el recinte de l’hospital de Reus recorda molt el de Sant Pau de Barcelona. I tot i ser diferents, el barceloní potser té més detalls que el reusenc, ambdós tenen un gran nivell arquitectònic i comparteixen algunes característiques. Els pavellons d’ambdós recintes tenen una imatge unitària amb façanes on el maó és el principal protagonista. Anem, però, a fixar-nos amb l’hospital de Reus. Veiem com ens el descriuen a la Guia Modernista editada per l’Ajuntament de Reus i que podeu obtenir a l’Oficina de Turisme: “Els edificis estan construïts amb façanes d’obra vista sobre un sòcol d’aparell poligonal de pedra, les cobertes són majoritàriament a doble vessant, amb teula àrab; els emmarcaments de portes i finestres estan realitzats amb pedra calcària, de vegades més treballada que altres, i s’usen aplicacions de ceràmica esmaltada blanca i blava per decorar les façanes”.

Escala.

Escala.

Anem ja per visitar el pavelló dels Distingits. L’entrada al recinte es fa per un lateral i després de passar per uns jardins que donen accés directe al pavelló. Tal com ens expliquen a la Guia Modernista, podem veure una façana on predomina el maó vist, però amb diferents elements de ceràmica i de pedra que l’ornamenten. El cos central sobresurt una mica respecte els laterals que acaben amb dues torres, una a cada extrem de la façana. Tot plegat dóna a l’edifici una forma de “U” molt oberta. El cos és presidit, a la part superior, per una ceràmica de colors blau i blanc on es pot veure una figura femenina alada que simbolitza l’àngel de la guarda. A sota, a l’alçada del segon pis hi ha una mena de falsa galeria coberta amb cinc arcades apuntades amb uns timpans a l’interior dels quals hi ha altres ceràmiques dels mateixos colors, però amb figures florals. Al mateix cos central hi ha altres elements com uns lleons alats amb l’escut de Reus, un a cada cantonada. A nivell del primer pis hi ha uns grans finestrals que recorren tota la longitud de la façana, de banda a banda, i que es corresponen amb el passadís que uneix les habitacions. A la planta baixa hi ha un gran finestral amb vidre emplomat de colors.

El passadís del primer pis. A la dreta es poden veure els vitralls de les finestres.

Passadís del primer pis.

Ja és el moment d’entrar a l’edifici i, en aquest punt hem de tenir en compte que només es visiten dos pisos. La planta baixa, on hi ha les estances dels serveis comuns i el primer pis, on hi ha les habitacions dels pacients. Abans de començar, però, cal dir que Domènech i Montaner va dissenyar l’edifici de manera integral, incloent-hi la decoració i, fins i tot, el mobiliari. Cosa que, per altra banda era usual en els arquitectes modernistes. I per fer-ho va comptar amb els seus col·laboradors habituals, tots de primer nivell, com el ceramista Lluís Bru; la casa Pujol i Bausis d’Esplugues; l’esgrafiador, Joan Paradís; els vitrallers Rigalt i Granell i Cia o l’ebenista Josep Prat. També va comptar amb alguns professionals locals com l’ebenista Joan Montagut o els pintors Figuerola i Vernis.

Vitralls de la galeria de la sala d'estar al passadís del primer pis.

Vitralls de la galeria de la sala d’estar al passadís del primer pis.

Ara si, comencem la nostra visita a l’interior, i ho fem, òbviament, per la planta baixa. En entrar ens trobem amb la Sala d’estar, el lloc on els interns passaven les seves estones de lleure. L’espai, com tot l’edifici, està pensat al mil·límetre. El primer que veiem és la gran quantitat de llum natural que Il·lumina tot l’espai. El terra és de rajola hidràulica i fa diversos dibuixos. Hi ha mobles fets a mida, tots modernistes: al centre unes quantes taules amb cadires i arrambats a les parets hi ha una mena de sofàs de tres places amb una cadira a cada cantó. Les parets estan profusament decorades. Una de les singularitats d’aquesta sala és que té doble alçada. La coberta, també amb una bonica decoració, està per damunt del primer pis, perquè a aquest nivell hi ha una estreta galeria que, a l’hora que dóna més amplitud a tot l’espai, servia perquè els diumenges un grup de músics de la ciutat actuessin per als interns.

Armari amb lavabo.

Armari amb lavabo.

A un dels costats de la sala d’estar hi ha el menjador, amb una capacitat per a unes 50 persones. Una de les parets, la de la façana per on hem entrat a l’edifici, hi ha un bufet fet expressament, on encara hi ha objectes de la vaixella, com plats, gots copes, tasses o safates. Les parets, tant els arrambadors ceràmics com la part superior, pintada, estan decorades amb motius vegetals que representen taronges i tarongers, una fruita típicament mediterrània. L’ornamentació, feta amb la tècnica de l’esgrafiat, sobrepassa les parets i s’enfila cap al sostre, des d’on penja una espectacular làmpada de ferro forjat i vidre bufat, amb bombetes que representen taronges. A l’altra banda de la sala d’estar hi ha una sala de jocs, amb un billar al centre, un joc que es va posar de moda a principi del segle XX. En aquest cas l’arrambador és de fusta de roure i el terra és de parquet amb forma d’espiga al centre i amb motius florals als marges, fent l’efecte d’una catifa. Una gran làmpada de llautó i vidre il·luminava el lloc quan no hi havia llum natural. Els sostre també és decorat amb rajoles ceràmiques de motius vegetals amb colors blaus, verds i blancs.

Una de les habitacions.

Una de les habitacions.

Des de la sala de jocs, així com des de la sala d’estar, s’accedeix a les escales per on es puja al primer pis. Són de marbre amb uns arrambadors ceràmics amb tons rosa i verd. L’escala no té forat, cosa que ens demostra que Domènech i Montaner va tenir present fins l’últim detall. Degut als tipus de malalties dels pacients, calia extremar les mesures de seguretat, així s’evitaven possibles problemes. De la mateixa manera, a les portes i finestres que donen a l’exterior, i que estan fetes amb vidres emplomats, es va substituir el plom pel ferro, un material molt més fort, de manera que si es trencaven els vidres, l’estructura quedava intacta, a la pràctica son una reixa que no ho sembla.

Sala d'estar  de les habitacions.

Sala d’estar de les habitacions.

Arribem ja al primer pis i el primer que podem contemplar és la part superior de la sala d’estar amb la galeria on es posaven els músics. Des del replà s’accedeix a un ampli passadís des d’on es pot entrar a les diferents habitacions. En tota la llargada està decorat amb un arrambador ceràmic amb rajoles amb motius florals i, a la banda exterior, grans finestrals que permeten l’entrada de llum natural. I ja podem tafanejar les habitacions. Cap d’elles és igual. N’hi havia de més luxoses i altres de menys, però totes estan decorades amb motius diferents. L’accés a les habitacions es fa a través d’una petita sala d’estar comuna a dues habitacions, una situada a cada banda, on els interns podien rebre visites dels familiars, fer petar la xerrada o una cosa que avui és del tot impossible en un hospital, fumar un cigarret abans d’anar a dormir.

Una de les habitacions.

Una de les habitacions.

El luxe, compaginat amb els aspectes pràctics és present en tot el pavelló. Algunes de les habitacions tenen un espai annex on els interns podien tenir el seu despatx. Les habitacions conserven el mobiliari, entre el que destaquen els armaris, una part dels quals és un lavabo, on els malalts podien rentar-se. La sala de bany era comunitària i està en una punta del passadís. La banyera és al mig de l’habitació de manera que es pogués ajudar a la persona si això era necessari.

 

 

destacada2

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 12 de maig de 2015

 

 

Institut Pere Mata
Carretera Institut Pere Mata, s/n
Informació:
Oficina de Turisme
Plaça del Mercadal, 3
Telèfon: 977 010 670
infoturisme@reus.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s