Nova sortida per acostar-nos a un museu barceloní que ofereix moltes possibilitats. Per començar, és en un edifici que acull fins a quatre institucions diferents. És de construcció recent, de principi d’aquest segle XXI, i està inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El lloc on està ubicat és un d’aquells punts de Barcelona que semblen tenir la maledicció de no estar mai acabats i sempre en obres. A més, el punt exacte on s’aixeca l’edifici  permet veure i entendre un accident topogràfic poc conegut, el graó barceloní. Avui ens acostem a la plaça de les Glòries Catalanes per visitar una de les exposicions del Disseny Hub Barcelona, Modernisme, cap a la cultura del disseny, que ens vol mostrar aquest moviment cultural des del punt de vista del disseny i la influència que hi ha tingut.

Tot i que el motiu principal de la nostra sortida d’avui és l’exposició Modernisme, cap a la cultura del disseny, abans d’entrar-hi, ens aturarem un moment en l’edifici que l’acull i els seu entorn. El DHUB, conegut popularment com, la “grapadora”, s’erigeix al cantó mar de la plaça de les Glòries Catalanes, entre dos edificis també molt singulars, també construïts aquest segle i també inclosos a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Són la torre Glòries, coneguda popularment com el “pirulí”, i el Mercat dels Encants. L’edifici del Disseny Hub té entrada per la mateixa plaça de les Glòries Catalanes i, també pels jardins d’Elisava, però entre una i altra hi ha un pis de diferència. Això és perquè l’edifici està construït en ple graó barceloní, l’accident topogràfic a què ens hem referit abans.

Abans de seguir, farem cinc cèntims de què és el graó barceloní, i ho farem tal com ho explica Enric H. March al llibre Barcelona ciutat de vestigis: “El graó barceloní és un escarpament d’entre deu i quatre metres d’alçada, una mena de penya-segat que devia marcar, aproximadament, el límit del litoral en època antiga. Aquest espadat anava des del turó de la Trinitat (on atenyia l’altura màxima) fins a la plaça de la Universitat, passant per la Sagrera, el Clot, el Fort Pienc, el carrer de Trafalgar, la plaça d’Urquinaona i el carrer de Pelai. Més enllà de la Ronda de Sant Antoni, s’esvaeix i ja no és possible identificar-lo. L’origen cal atribuir-lo a diferents fenòmens, segons la ubicació: tectònic erosiu (el mar) o associat a una falla”. Avui només s’intueix en alguns punts de la ciutat, com a la plaça de les Glòries Catalanes, on podem veure aquesta diferència de nivell poc explicable.

Com hem dit a l’edifici del Disseny Hub Barcelona hi podem trobar diversos equipaments i institucions: la Biblioteca el Clot – Josep Benet, el Barcelona Centre de Disseny (BCD), el Foment de les Arts i del Disseny (FAD) i el Museu del Disseny de Barcelona, que és on anem per visitar l’exposició Modernisme, cap a la cultura del disseny.

Quan es parla de modernisme, de ben segur que ens venen el cap el nom de grans arquitectes, com Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch o Jujol. I també pensem en les seves obres: el Palau Güell, l’hospital de Sant Pau, de Barcelona,  o el Pere Mata de Reus, per posar alguns exemples. Fins i tot, podem pensar en vitralls. El modernisme, però, és molt més que tot això. De fet, l’obra d’aquests grans noms de l’arquitectura va molt més enllà dels seus edificis, perquè moltes vegades, quan projectaven un edifici, no és quedaven només en la construcció pura i dura, dissenyaven també mobles i tota mena d’objectes. El modernisme és un moviment cultural europeu, conegut amb diferents noms a Europa, i que va abraçar tot tipus de disciplines. L’exposició que visitem avui ens mostra com, el modernisme català és a l’inici del disseny.

En els plafons de l’exposició podem llegir: “Modernisme és sinònim de voluntat de modernitzar una cultura i d’integrar-se a Europa. L’Exposició Universal del 1888, primer esdeveniment internacional  organitzat per la ciutat de Barcelona, es considera la porta d’entrada a Europa i la modernitat, i la data d’inici del moviment”. Un altre plafó ens explica que: “El període comprés entre el 1888 i el 1900 el podem denominar primer modernisme. Els arquitectes catalans, seguits pels industrials, feren una darrera i tardana recreació dels models historicistes, sobretot  del neogòtic, clarament definit per Josep Puig i Cadafalch com una arquitectura ‘nacional’. Es tracta d’una recreació lliure i creativa dels estils medievals que portarà aquests arquitectes a acceptar també elements propis d’altres llenguatges històrics i d’altres cultures, sempre, tanmateix, amb un regust arcaic i historicista” I segueix: “Fruit d’aquest context són els objectes «parlants», signes d’una voluntat identitària ben representada per els noves classes dirigents. Les indústries artístiques forniren els habitatges amb tota mena d’elements aplicats i objectes decoratius, reflex dels ideals dels seus clients”.

Un dels plafons del principi de l’exposició ens explica els seus objectius: “El modernisme, sinònim de voluntat de modernitat i de regeneració cultural, és actualment un dels principals pols d’atracció internacional de Barcelona i un dels estils artístics més populars. El Museu del Disseny vol oferir-ne una lectura en ‘clau de disseny’, és a dir, repensant els objectes des de la idea, les tècniques de producció i els materials, la promoció, la difusió i la funció, entès el disseny com un procés que abasta des del concepte fins a l’ús i fins i tot el desús”.

A l’exposició es poden veure tota mena d’objectes dissenyats pels principals arquitectes modernistes i també per artesans i industrials de l’època. Entre els objectes hi ha rajoles i plafons de ceràmica, motllures i plaques de sostre, paviments hidràulics, portes i llindes de porta; tota mena de mobles, com butaques i cadires de braços, canapès, taules, cadires, trinxants; també habitacions senceres com dormitoris, amb llit i tauleta de nit; o menjadors, amb taules, cadires i mobles auxiliars; fins i tot rellotges de peu i cortines.

Els mobles mereixen una atenció especial a l’hora de parlar d’indústries artístiques, perquè hi conflueixen diverses arts. Alguns arquitectes, com el mateix Gaudí, van dissenyar els mobles que havien d’anar a l’interior dels edificis que projectava. Pel que fa a les tècniques usades, a l’exposició ens expliquen que: “Hi destaquen treballs de talla, com els tan singulars de Gaudí, la marqueteria, característica d’Homar, i el pirogravat, distintiu de Busquets, però també emprat per Ribas, totes tècniques de llarga tradició a Catalunya”. Al mateix plafó ens les expliquen: “La marqueteria dotava de color el mobiliari, acoblant-hi fustes vogides de tons diferents, mentre que el pirogravat consistia a dibuixar els motius decoratius amb una punta roent, ja elèctrica, per després acolorir-los a l’aquarel·la i envernissar-los”.

Entre els materials usats pel modernisme hi ha els metalls i, sobretot, el ferro forjat, una antiga tècnica artesanal catalana que és molt present en les obres dels grans arquitectes. La industrialització va permetre la incorporació d’automatismes   en processos com retallar, perforar, estampar o soldar, cosa que va permetre la introducció de mètodes de comercialització més moderns. Alhora, a més de la forja, els modernistes utilitzaven altres materials com el ferro colat, el llautó o el bronze. A l’exposició es poden veure exemples tant d’objectes com de peces  d’ornamentació de mobiliari.

Paviments i murs, tant exteriors (façanes), com interiors, es recobrien amb rajoles de ceràmiques artístiques, sovint amb decoracions florals; les zones amb més possibilitat de patir rascades pel mobiliari eren cobertes amb arrimadors, que tenien també una funció higiènica en ser més fàcils de netejar; i en els paviments es van començar a utilitzar les rajoles hidràuliques, aconseguides amb una nova tècnica: s’emmotllava i premsava peces de ciment hidràulic és pintava la darrera capa.

Les arts aplicades i les decoratives van tenir un auge important amb el modernisme. A diferència d’altres llocs, a Catalunya les indústries subsidiàries de la construcció van renovar a fons els seus dissenys, amb la participació de grans noms del dibuix i l’arquitectura. Així es recull en un dels plafons de l’exposició: “Les indústries artístiques van tenir un desenvolupament espectacular. Es pot parlar de formes mixtes de fabricació amb productes industrials acabats de forma manual o productes artesanals distribuïts per un sistema comercial modern. Com a conseqüència, hi ha també una valoració dels productes estandarditzats sense detriment de la consideració que té la peça única”.

Una de les tècniques relacionades amb la construcció que també va tenir un important desenvolupament amb el modernisme va ser el vitrall emplomat. No és precisament una tècnica gaire nova. Hi era des de feia molt temps, perquè és usada en finestres i rosasses de moltes esglésies, però no havia sortit d’aquí. El modernisme va començar a aplicar-lo a les cases amb resultats molt artístics, com es pot veure, per exemple al Museu d’Art de Cerdanyola. El fet de sortir de l’àmbit de l’arquitectura religiosa i les possibilitats que oferien els nous sistemes de fabricació, van fer que aquesta tècnica, tot i ser necessàriament molt artesanal, s’estengués arreu. A l’exposició n’hi ha també alguna mostra. I ens expliquen que: “Noves tècniques foren la tricromia o superposició de tres plaques de vidres de colors primaris, executada pel taller Amigó en projectes de Gaudí. Gran innovació va ser també el cloisonné, que Frederic Vidal Puig aprengué a Londres cap al 1899. Diminutes peces esfèriques de vidres de colors disposades en uns alvèols delimitats per fines parets de metall i tot plegat segellat per dues plaques de vidre”. Els vitralls es van aplicar també en portes i mobles.

En definitiva, tot visitant l’exposició podem veure com el modernisme va entrar de ple a les llars burgeses i com també va fer-se present en molts aspectes de la vida, perquè va abastar tota mena d’objectes, productes i tècniques, com l’enquadernació o fins i tot, títols professionals, com el que s’exposa de mestre manyà de Ricard Cabot i Fita, fet per Josep Vilaseca i Casanovas, amb ferro forjat, paper imprès i manuscrit. També objectes d’ús quotidià, de decoració i complements de vestuari: gots, plats, gerros, fermalls, penjolls, polseres, collarets…

Tot acostant-nos a la part final de la mostra veiem com el modernisme va influir en artistes com Pablo Picasso, Joan Miró, Josep Llorens Artigas o Eudald Serra. Els darrers plafons expliquen com el modernisme i el seu màxim exponent, Gaudí, van perviure durant el franquisme i com, a poc a poc, l’interès es va anar estenent pel món després que el MOMA de Nova York li dediqués una exposició el 1957 que va promoure el professor de Columbia, Georges R. Collins, fundador d’Amics de Gaudí USA, i que l’havia descobert en una exposició que l’Associació Amics de Gaudí havia organitzat al Saló del Tinell l’any 1956, quatre anys després de la seva fundació, el 1952. Per altra banda, un arquitecte de la Universitat de Waseda, Kenji Imai, promovia la secció japonesa de l’Associació.

Acabarem amb alguns textos que podem llegir en els darrers plafons de l’exposició: “El disseny Art Nouveau –i també el modernista- ha estat descobert, reconsiderat i enaltit pel disseny contemporani. Des dels anys seixanta, la reedició de peces emblemàtiques de Mackintosh, Gimard o Hofmann ha convertit aquests elements en «clàssics del disseny». Cal recordar, però, que alguns objectes com els mobles de fusta corbada, els paviments Escofet, les joies Masriera, així com peces emblemàtiques de Peter Behrens no es van deixar de produir”.

En un altre plafó ens diuen que: “El disseny gràfic fou capdavanter en la recuperació del gust per l’Art Nouveau i el modernisme, gràcies a l’atracció per les imatges populars del passat gràfic. El Pop, el Neoliberty, l’art psicodèlic i la cultura de masses dels anys seixanta i setanta, descobriren les formes sinuoses i la tipografia cal·ligràfica de l’Art Nouveau, que veiem com una clara oposició al racionalisme defensat pels definidors de la modernitat”.

I acabarem aquesta sortida amb una reflexió final que tanca l’exposició: “Assistim a un procés de «musealització» de les ciutats europees Art Nouveau, i Barcelona n’és un cas emblemàtic. Mentre el disseny produeix rèpliques de qualitat i les arts s’inspiren en les formes sinuoses o en tècniques artesanes com el trencadís, el turisme ha desenvolupat un merchandising a mig camí entre peces de qualitat i el més adotzenat gust kitsch.

Hauria de ser possible trobar un punt d’encontre que faci compatible el plaer de la cultura i el turisme pel bé de les ciutats i el patrimoni. Tant de bo les noves circumstàncies post covid19 ens ajudin a assolir-lo”.

© Text: Joan Àngel Frigola
Fotografies: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Exposició Modernisme, cap a la cultura del disseny
Museu del Disseny de Barcelona
Plaça de les Glòries Catalanes, 37-38
08018 Barcelona
Tel. 93 256 68 00
museudeldisseny@bcn.cat