La sortida d’avui us proposa visitar un petit museu local. És petit, si, però ja ho diu la dita: “al pot petit hi ha la bona confitura”. És també un museu jove, ja que va ser inaugurat l’any 2009 i com molts museus locals, més enllà dels seus fons i col·leccions, l’edifici és patrimoni per si mateix i té al darrera una història centenària que l’actual funció museística ens permet conèixer i recordar. Avui ens acostem al Vallès Occidental, per visitar un edifici que va ser construït com a casino, que va ser una casa particular i que té uns bonics vitralls modernistes. Avui sortim al Museu d’Art de Cerdanyola.

Com a moltes poblacions que ja hem visitat amb les sortides, a Cerdanyola hi ha vestigis de presència humana des d’època prehistòrica. De fet en el terme municipal hi ha un important jaciment ibèric, Ca n’Oliver, que deixem pendent de visitar en una propera ocasió. Tot i que el topònim de Cerdanyola està documentat des de finals del segle X, el nucli urbà de la població no va començar a formar-se fins a final de la segona dècada del segle XIX. Abans el terme era poblat de masos i explotacions agrícoles. Com va passar en moltes altres poblacions, algunes d’aquestes grans finques van començar a parcel·lar-se i urbanitzar-se, tot donant pas al primer nucli urbà.

Les infraestructures han estat sovint els punts a partir d’on s’han anat formant moltes poblacions i en el cas de Cerdanyola va ser a partir de dos camins. Les primeres cases es van construir al llarg del camí de Sant Cugat, on es va formar el barri de Dalt, a partir de l’any 1828; i el camí de Terrassa va ser el que va facilitar l’aparició del barri de Baix, a partir de 1845. Deu anys després, l’arribada del tren va donar l’empenta definitiva al creixement del nucli urbà. El ferrocarril va facilitar l’arribada a la població de famílies burgeses benestants i artistes, que van aixecar-hi cases d’estiueig.

De fet, a principi del segle XX, Cerdanyola encara era una petita vila. Així la descriu Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya, editada a la dècada de 1910: “Cerdanyola, Sardanyola o Sant Martí de Sardanyola, és una vila de 162 cases amb 494 habitants de fet i 500 de dret, a 8 kilòmetres al sud del cap de partit i a 108 metres d’altitud. Amb els seus caserius de Lo Carrer de la Carretera o de Sant Ignasi i Lo Carrer de Sant Josep  i 47 cases més escampades pel seu terme, reuneix aquest ajuntament 272 edificis amb 928 habitants de fet i 917 de dret”. A la dècada de 1930 va arribar a superar el 3.000 habitants i trenta anys més tard ja passava dels 50.000.  Segons dades de l’Idescat, actualment la població és de 57.543 habitants.

Aquelles famílies burgeses benestants i artistes amb esperit bohemi, van deixar empremta en el patrimoni de la ciutat, que també va veure com s’hi establien les primeres industries, entre les quals hi havia Uralita, que n’ha estat una de les més importants. Les necessitats de ma d’obra de les empreses i les onades migratòries de l’època franquista van fer créixer amb força la població a partir de la segona meitat del segle XX.

Un dels llegats de les famílies que van arribar a la localitat a les darreries del segle XIX és l’actual Museu d’Art de Cerdanyola, un equipament que la ciutat destina a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic de la ciutat, centrat especialment en l’època modernista, noucentista i art déco. Perquè aquests eren els corrents artístics d’aquella època i la ciutat ha pogut conservar alguns elements molt destacables: una col·lecció de vitralls modernistes.

Anem a pams. El modernisme, més enllà de l’arquitectura, que és, potser, l’aspecte més conegut d’aquest moviment, també es va estendre per totes les arts plàstiques. I els vitralls són una d’aquestes arts, potser menys conegudes, però no menys espectaculars. I el Museu d’Art de Cerdanyola en conserva una col·lecció molt valuosa.

Aquells estiuejants, com ja hem dit, gent benestant i amb el punt bohemi dels artistes, van voler tenir un lloc on divertir-se i l’arquitecte modernista Gaietà Buïgas va rebre l’encàrrec de projectar un Teatre-Casino, l’edifici que, anys a passar, esdevindria l’actual museu. Posteriorment, aquest edifici fou adquirit per Evarist López, un joier de Barcelona, que va voler convertir-lo en una casa d’estiueig. El projecte de reforma va anar a càrrec de l’arquitecte Eduard M. Balcells Buïgas, nebot de Gaietà. L’any 1961, l’edifici va passar a mans de l’empresa Laboratoris Domènech i va ser reformat de nou i ampliat. D’aquí que l’edifici sigui conegut amb els noms de Can Domènec o també amb el de Casa Evarist López.

L’any 1999 va ser adquirit per l’Ajuntament de Cerdanyola i l’arquitecte Víctor Argentí va ser l’encarregat de restaurant-lo, tot recuperant-ne l’aspecte original. El 2009 va obrir les portes com a Museu d’Art de Cerdanyola. Es tracta d’un museu petit, però acollidor i molt interessant, que té la doble vocació de museu i de centre d’art contemporani. Tal com s’especifica a la seva pàgina web: “És un equipament destinat a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic de la ciutat, centrat especialment en l’època modernista, noucentista i art déco, però també vol ser un espai on es   mostri la producció actual”.

Amb tot, l’element més important del museu és la col·lecció de vitralls modernistes, entre els quals destaca el conjunt conegut com les Dames de Cerdanyola. Son tres grans plafons que, després de ser restaurats, l’any 2014,  ocupen l’espai per on van ser pensats, el saló principal de la casa.

Txema Romero, historiador de l’art i director del Museu d’Art de Cerdanyola, i Jordi Bonet, químic i restaurador de vitralls, els descriuen en un article publicat a la revista Rescat, editada pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya: “El plafó situat en un dels laterals s’ha anomenat Dames del gronxador i els dos plafons frontals, que se situen en un mateix escenari interromput pel pilar de la façana, les Dames del llac  o Dames dels cignes i les Dames de les tulipes en el primer, les dues figures femenines estan a dalt d’una barca envoltada de cignes, i en el segon, les dames recullen flors a la vora del llac. Iconogràficament, crida l’atenció la constant presència de flors, que podria tenir una lectura simbòlica, que arriba al seu zenit a l’escena del llac on les dames alimenten els cignes amb peònies —la rosa sense espines—, en una imatge que podria tenir lectures literàries que ens remeten a la consumació de l’amor i al mite de Leda i el cigne. de fet, els tres plafons podrien fer al·lusió als tres estadis de l’amor: l’enamorament, l’esplendor i la malenconia”.

Tot i que no se’n coneix amb certesa l’autoria, aquests vitralls estan atribuïts al Ludwig Dietrich von Bearn, un vitraller alsacià que va tenir taller a Barcelona i que els hauria fet sota la direcció d’Eduard Maria Balcells. I alguns autors no descarten la possible intervenció d’Alexandre de Riquer.

Aquests són els vitralls principals, però n’hi ha d’altres i la col·lecció permanent  del museu es complementa amb altres peces com ceràmica, escultura, cartellisme o rajoles (algunes fabricades a la fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat). d’autors com Lluís Bru, Marian Burguès, Josep Llimona, Manolo Hugué o Francesc Juvanteny, perquè, com s’explica a la pàgina web del museu, un dels seus objectius és: “Reivindicar Cerdanyola com un destacat focus cultural a l’època del modernisme i el noucentisme amb la presència dels artistes que, llavors, van estar vinculats a la població”.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Museu d’Art de Cerdanyola
Carrer de Sant Martí, 88 / Passatge del Llorer, 11
08290 Cerdanyola del Vallès
mac@cerdanyola.cat
Tel: 93 591 41 30

 

 

Bibliografia:

GOMIS, Cels; Geografia General de Catalunya. Província de Barcelona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

ROMERO, Txema i BONET, Jordi;  La restauració del tríptic de les Dames de Cerdanyola. Rescat, 27. Primavera-estiu 2015. Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.