Recuperem  avui una sortida amb gràcia sobre modernisme en la qual parlem de dos personatges que ja en han sortit en altres ocasions i que tornaran, perquè van deixar un gran llegat a Barcelona i a Catalunya: Eusebi Güell i Bacigalupi i Antoni Gaudí. La proposta d’avui és visitar el Palau Güell.

Hi ha qui no ha dubtat a qualificar aquest edifici com un dels més luxosos de Barcelona. I Joan Bassegoda Nonell, director de la Càtedra Gaudí durant molts anys, afirma que el palau Güell va ser la primera gran obra del genial arquitecte i que és aquí on va deixar anar tota la seva imaginació, sobretot en donar solució als problemes de construcció utilitzant mètodes molt racionals i alhora plenament decoratius.

Certament, quan un és a l’interior del palau Güell s’adona de la grandesa de Gaudí, perquè l’edifici en si, no és gaire gran, però l’arquitecte va saber esprémer la imaginació fins a la genialitat, trobant solucions per a tot, de manera que hi va encabir tot el que s’hi havia d’encabir i dona la sensació de ser molt més gran del que és en realitat.

El Palau Güell és un encàrrec que Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell, va fer a Antoni Gaudí quan aquest tenia 34 anys. Güell volia fer un habitatge unifamiliar al carrer Nou de la Rambla (aleshores Conde del Asalto), com a ampliació d’un altra finca que la família tenia a la Rambla. De fet els dos edificis encara estan connectats per un estret passadís. En un primer moment, l’Ajuntament de Barcelona va denegar el permís. A l’informe de la Comissió de Foment que va donar el permís de construcció s’hi diu: “si bien no ostenta un carácter monumental, aparece cuando menos revistiendo cierta riqueza, suntuosidad y detalles tales, que habrá pocos en el ensanche que puedan con él competir”.

Aquest fet s’explica en un llibre titulat Gaudí, editat l’any 2002 per l’Ajuntament de Barcelona i Triangle Postals, amb textos de Juan Eduardo Cirlot i fotografies (val a dir que impressionants) de Pere Vivas i Ricard Pla. El mateix llibre explica una altra anècdota: Eusebi Güell va sentir uns vianants que, tot passant per davant del palau, comentaven: “quina cosa més estranya”. El comte li va explicar a Gaudí, tot dient-li: “ara m’agrada més”-

Antoni Gaudí va dedicar dos anys (de 1886 a 1888) a la construcció d’aquest majestuós palau que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial de la Humanitat l’any 1984. Segons s’explica al fulletó de la visita, aquest és l’únic edifici d’arquitectura domèstica que va acabar Gaudí i que no ha sofert modificacions importants.

Eusebi Güell i la seva família es van instal·lar a l’edifici des de bon començament. De fet, el mateix any 1888 s’hi van celebrar grans recepcions, festes i actes diversos amb motiu de l’Exposició Universal. Eusebi Güell hi va viure fins que va traslladar-se, l’any 1910, a una altra casa que Gaudí l’hi havia fet en una altra gran obra: el Park Güell. Mercè Güell, filla del comte, va quedar-se a viure al  palau.

El palau Güell té fins a sis nivells, amb usos diferents i diferenciats. Al soterrani hi havia les cavallerisses; la planta baixa és una mena de gran rebedor; a l’entresòl és on hi tenia el despatx el comte; el primer pis hi ha la llar; al segon, hi ha els dormitoris i a la tercera planta hi ha les golfes. Gaudí va aconseguir que tots aquests espais tinguessin entrada de llum natural.

L’entrada al palau Güell es fa pel carrer Nou de la Rambla, número 5, a través dues portes catenàries amb reixes de ferro forjat coronades per dues lletres: E i G, és a dir, Eusebi Güell. Al mig hi ha una llarga i estreta finestra amb una reixa, també de forja i a la part superior hi ha l’escut de Catalunya amb un au Fènix al damunt. Un cop a l’interior del palau, d’entrada podem observar que l’espai està organitzat a l’entorn de l’escala central i dividit en dos, com dos carrers, per facilitar l’entrada i sortida de carruatges. El terra és a dos nivells: una part com empedrada, a nivell de carrer, on si situaven els carruatges i una mena de voreres, amb material més noble, per on caminaven les persones. Aquí comencem a veure la genialitat de Gaudí, amb un altre detall: al costat de l’escalinata que puja cap a l’entresol, separada per la barana que s’enfila amunt, hi ha en una mena d’andana situada a un mig metre d’alçada i a la qual s’accedeix per quatre esglaons. Es tracta d’un element pensat per facilitar l’entrada i sortida dels carruatges.

L’accés al soterrani, lloc on hi havia les cavallerisses, es fa per dues rampes, una d’estreta i amb forma helicoïdal, situada a l’espai central. A l’altra s’hi accedeix des del fons de la planta. A la part final hi té, al damunt, un espai obert  de més de quinze metres d’alçada que permet mantenir ventilat l’espai i l’entrada de llum natural. Aquesta planta està feta només amb maó vist. Les voltes del sostre son sostingudes per unes àmplies columnes amb capitells en forma de bolet. I, com és habitual en les obres dels grans arquitectes modernistes, fins l’últim detall està pensat: les anelles per lligar els cavalls estan treballades.

L’entresòl era la zona de despatx, des d’on es duia l’administració dels negocis familiars. Hi ha també el vestíbul que porta a la planta noble.

El primer pis és la planta noble de l’edifici, on hi ha algun dels elements més importants i impressionants. Hi podem trobar una sala amb tribuna oberta al carrer Nou de la Rambla, amb una arcada de columnes helicoïdals, el menjador familiar i diverses sales: de billar, de passos perduts, de visites i tocador de senyores…  En aquesta planta hi ha l’accés a una terrassa interior des d’on es pot contemplar la façana posterior. També és aquí on hi ha un petit patí amb una caseta per als jocs dels fills de la família i l’accés a la finca dels Güell amb façana a la Rambla.

El punt més destacable, però, d’aquesta planta és, sens dubte, la sala principal, de més de 80 m2, coberta amb una cúpula que s’enlaira fins els 17 metres d’alçada, més enllà del terrat. És a l’entorn d’aquest espai que s’organitzen tota la resta de dependències de l’edifici. La cúpula té forma parabòlica i il·lumina tot l’espai  a través de diverses obertures que permeten l’entrada de llum natural.

Aquesta sala té diversos detalls que val la pena comentar. A un cantó hi ha un oratori, que queda tancat rere unes portes de manera que en obrir-se, tota la sala es converteix, d’alguna manera en capella. Al costat de la capella hi ha la consola de l’orgue, que ha estat recentment restaurat. Aquesta sala, amb les portes de la capella tancades, és on se celebraven les grans festes i recepcions. Pujant l’escala que hi ha davant per davant de la capella, hi ha un replà entre plantes on s’hi situava l’orquestra o els músics que actuaven els dies que hi havia activitats musicals.

La segona planta estava dedicada a l’àmbit privat de la família. Hi havia les estances del matrimoni (amb habitacions separades), els dormitoris dels fills i el bany. A les golfes hi havia un safareig, una cuina i les habitacions del servei. Avui en dia, les golfes acullen una exposició sobre el procés de restauració que la Diputació ha dut a terme els darrers anys al Palau Güell.

I arribem al final de la visita, el terrat, que és un altre dels elements més característics del Palau Güell. Al centre, s’enlaira, majestuosa, la cúpula de la sala central amb la llanterna en forma d’agulla coronada per un ratpenat de forja sobre una rosa dels vents. Al voltant, sobre un terra ple d’ondulacions,  sobresurten les vint xemeneies, totes amb formes diferents, algunes fetes amb maó vist, la majoria cobertes de trencadís amb dibuixos i colors diferents.

En una de les façanes mitgeres, que dona al terrat de la finca veïna, hi ha un marc de pedra buit. En la seva època hi va haver un mural d’Aleix Clapés Puig que s’ha perdut completament. S’hi podia veure Hèrcules camí del jardí de les hespèrids. Recordem que un motiu similar el podem trobar a la porta dels Pavellons Güell a Pedralbes.

Segons explica Juan Eudardo Cirlot al llibre citat anteriorment, durant la guerra civil, el palau va ser confiscat pels anarquistes que van convertir les cavallerisses en presó, i l’any 1944 un nordamericà va estar a punt de desmuntar el palau pedra a pedra per endur-se’l al seu país. Sortosament, la Diputació de Barcelona va comprar-lo el 1945.

El palau ha tingut diverses fases de restauració. La més important ha estat la que s’ha dut a terme els darrers anys i que ha dirigit l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro.

En aquesta obra, mostra de la renovació de l’arquitectura a nivell mundial que Gaudí va dur a terme, el genial arquitecte hi va utilitzar materials de primera qualitat com pedra i marbre del Garraf, fusta d’eben o ivori. També va comptar amb col·laboradors de primer nivell, com l’arquitecte Francesc Berenguer, vell conegut de Gràcia; el pintor Aleix Clapés; els forjadors Camil Oliveres, Joan Oños i J. Gabarró; els fusters i ebenistes Joan Soley i Eudaldo Puntí; el decorador  Antoni Oliva; els marbristes germans Ventura; i el paleta Agustí Masip.

El Palau Güell es va tornar a obrir al públic després de les obres de restauració al maig de 2011.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 15 de maig de 2012

Palau Güell
Carrer Nou de la Rambla, 3-5
Tel: 93 472 57 75 / 93 472 57 71