Museu del castell de Peralada

Capitell al claustre.

Capitell al claustre.

Avui tornem a l’Empordà i a una localitat on ja hem estat no fa gaire, però en aquest cas visitarem un museu que va ser un castell i un convent, amb una església i un claustre gòtics i que avui conserva una important col·lecció d’objectes de vidre i una gran biblioteca amb més de cent mil volums, entre els quals hi ha una de les majors col·leccions d’exemplars del Quixot. A més coneixerem una mica qui va ser el primer alcalde franquista de Barcelona, Miquel Mateu i Pla. Avui tornem a Peralada per visitar el Museu del Castell.

Timpà de la façana de l'església.

Timpà de la façana de l’església.

Com ens agrada fer en les nostres sortides, anem al principi de la història i per fer-ho ens hem de remuntar a les darreries del segle XIII quan els Rocabertí, vescomtes de Peralada van cedir uns terrenys a uns frares carmelites per tal que hi erigissin un convent. La cessió tenia una condició, que si mai deixava de tenir ús religiós, els hi fos retornada la propietat. Això va passar cinc-cents anys més tard, quan els monjos van haver de deixar el convent a causa de la Llei de desamortització de Mendizábal de 1835. Els descendents d’aquells Rocabertí, els quals des de 1599 eren comtes de Peralada, van poder demostrar el pacte a que havien arribat els seus predecessors i fou així que l’any 1855 van recuperar la propietat.

Nau de l'església.

Nau de l’església.

Els Rocabertí que van recuperar la seva propietat eren tres germans que vivien aleshores a París: Antoni, Tomàs i Joana-Adelaida de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí. Decidiren instal·lar-se a Peralada, on van dur a terme una important tasca de mecenatge. A més, van dotar el castell-palau d’aigua corrent i llum de gas i construïren el jardí. També convertiren l’antic convent en una escola gratuïta on es feien classes de cultura general, oficis artístics i música. Antoni, que era advocat, hi va fer de professor. El seu germà, Tomàs, era enginyer i sembla que fou qui es dedicar més a millorar la part arquitectònica dels edificis i a recuperar les parts gòtiques de l’església, tot enderrocant les parts barroques que havien aixecat els carmelites. L’any 1899 va morir Joana-Adelaida, la darrera dels tres germans i, en no haver tingut descendència directa cap d’ells, les propietats de Peralada passaren a mans d’un nebot del marit d’aquesta, Ferran Truyols Despuig, marquès de la Torre, que no va fer gairebé res. En morir aquest, l’any 1923, el castell fou adquirit per un jove industrial barceloní de només 25 anys, Miquel Mateu Pla, fill de Damià Mateu Bisa i nebot del cardenal Enric Pla i Deniel.

Teginat policrom del sostre de l'església.

Teginat policrom del sostre de l’església.

Parem-nos un moment a veure qui són els Mateu. Empresaris catalans amb un negoci familiar relacionat amb el ferro: “Almacén de hierros, aceros, vigas y tubos Hijo de Miguel Mateu”, per això eren coneguts com a “Mateu dels ferros”, el pare, Damià Mateu, va ser un dels fundadors, l’any 1904, de l’empresa d’automoció Hispano-Suïssa que va fabricar cotxes de luxe i de competició i motors d’aviació. El 1946, ja en època franquista, fou annexada a l’empresa estatal Pegaso. Sembla que estava interessat per l’arqueologia i les arts plàstiques i era col·leccionista. El fill, Miquel Mateu Pla, es va fer càrrec de les empreses familiars l’any 1935. Durant la visita al castell, que és sempre guiada, destaquen que fou industrial, bodeguer i col·leccionista i diuen, de passada, que també va tenir alguna activitat política i que durant un època va ser l’editor del Diari de Barcelona, i que ho feu d’acord amb el rei Alfons XIII. No diuen en cap moment que fos alcalde, ambaixador o procurador a les Corts.

Vitrina amb objectes de vidre.

Vitrina amb objectes de vidre.

És a dir, de fet amaguen que Miquel Mateu fou el primer alcalde franquista de Barcelona. La història, però, és la que és i Miquel Mateu, que sembla que era precisament a Peralada en esclatar la Guerra Civil, va fugir a l’estranger per traslladar-se després a Burgos on formà part de l’Estat Major de Franco, amb el qual sembla que va fer amistat. De fet pot dir-se que va tenir la seva confiança, perquè fou nomenat alcalde de Barcelona el dia 27 de gener de 1939, tot just l’endemà d’haver entrat a la ciutat amb les tropes franquistes. Es va mantenir en el càrrec fins l’abril de 1945. Aleshores fou ambaixador a París fins el 1947. També va ser procurador a les Corts franquistes com a conseller nacional de Falange des de l’any 1943 fins a la seva mort, el 1972. La propietat va passar aleshores a mans de la seva filla, Carme Mateu, casada amb Artur Suqué.

Peces de vidre antigues.

Peces de vidre antigues.

Tornem a l’edifici i anem per la visita al museu, que comença per l’església gòtica a la façana de la qual hi ha un timpà on destaca un grup escultòric de mitjan segle XIV, amb la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços i un àngel a banda i banda. L’interior és d’una sola nau, amb capelles laterals i una coberta amb un bonic teginat policromàtic que s’ha conservat en molt bones condicions gràcies al fet que durant anys va estar cobert per un a falsa volta, la qual fou enderrocada durant les reformes que van dur a terme els comtes de Peralada a final del segle XIX. Al claustre, tant a les parets laterals com al jardí del centre hi ha diverses peces provinents d’altres esglésies i monestirs com capitells, claus de volta, escultures, impostes o tombes.

Plats de ceràmica i rajoles amb calaveres.

Plats de ceràmica i rajoles amb calaveres.

Al primer pis hi ha les col·leccions,  perquè tant Miquel Mateu com el seu pare Damià foren grans col·leccionistes als quals els va anar molt bé el castell de Peralada per poder ten ir-hi les col·leccions. El primer que podem contemplar són els objectes de vidre. Es considera que és la més important d’Espanya feta per un sol propietari i és, també, una de les principals a nivell internacional. Consta de més de 2.500 peces amb un àmbit cronològic que va des de l’Egipte dels faraons fins al segle XIX.

Sala de la col·lecció de vidre.

Sala de la col·lecció de vidre.

Hi ha tota mena d’objectes fets amb vidre, entre els quals es poden destacar una col·lecció d’objectes de cristall amb peces fetes a Venècia, Silèsia, Bohèmia i a la Real Fábrica de Cristales de la Granja de San Ildefonso a Segovia. També cal destacar una bona col·lecció de càntirs de vidre amb alguns exemplars molt curiosos datats entre els segles XVII i XIX. Són originaris de Catalunya i la curiositat ve del fet que són càntirs amb sexe i és que en aquelles èpoques era costum obsequiar com a regal de noces un càntir de vidre amb els brocs reproduint els òrgans sexuals masculins i femenins. I a les vitrines d’aquest museu n’hi ha una bona col·lecció.

 

Biblioteca.

Biblioteca.

També hi ha altres objectes de vidre, com les almorratxes, aquella mena de gerrets amb diversos brocs d’origen àrab que serveixen per a guardar colònies i perfums i dels qual ja hem parlat quan vam visitar la Tossa de Montbui o el Museu de Mar de Lloret. A més, hi ha copes, canadelles, també coneguts com a setrills de missa i que són unes gerretes que es fan servir per a la consagració durant la missa; fins i tot hi ha un biberó per a vedells o uns aparells per extreure la llet materna. La col·lecció d’objectes de vidre es complementa amb flascons de perfum de diferents procedències com Espanya, Anglaterra o França i altres de la Xina que s’utilitzaven per a opi.

Racó de la biblioteca.

Racó de la biblioteca.

Al mateix espai hi ha una col·lecció de ceràmica formada per un miler de peces, la majoria d’entre els segles XIV i XIX, entre les que cal destacar rajoles catalanes d’oficis, unes de calaveres del segle XVI provinents del convent dels Àngels de Barcelona i una col·lecció de marcelines, dels segles XVIII i XIX. Les marcelines, en castellà, mancerinas, són unes safates ideades per Pedro Álvarez de Toledo y Leyva, marqués de Mancera, virrei del Perú, les quals servien per posar-hi les xicres de prendre xocolata desfeta. Entre la ceràmica hi ha peces dels principals punts manufacturers de la geografia espanyola: Manises, Talavera, Triana…

Vitrina amb trofeus de la Hispano-Suissa.

Vitrina amb trofeus de la Hispano-Suissa.

I encara queda una altre col·lecció destacable, a banda de la biblioteca, la de numismàtica, amb més de 2.000 peces, entre les quals cal destacar una sèrie de dracmes provinents d’Empúries o una moneda única del comte Hug IV d’Empúries. Des d’aquí passem a la biblioteca formada avui dia per més de 100.000 volums. Va ser construïda de nova planta pels darrers membres de la nissaga dels Rocabertí, els quals van enllestir-la l’any 1886. En morir Joana-Adelaida, l’any 1899, comptava amb 28.000 volums entre els quals destacaven els de temàtica relacionada amb la formació acadèmica dels germans, recordem que un era advocat i l’altra era enginyer de mines, però no només, també hi havia moltes altres temàtiques, perquè eren personatges de la seva època i tenien també diversos interessos humanístics i científics. Els següent propietari no va fer gairebé res. De fet, en general, Ferran Truyols, marquès de la Torre, sembla que va ser un parèntesi en la vida del castell.

Premsa al museu del vi.

Premsa al museu del vi.

Fou Miquel Mateu qui, a partir de l’adquisició del castell l’any 1923, va decidir mantenir la biblioteca, i va dedicar-se a augmentar àmpliament els seus fons. Sembla que era un bibliòfil frenètic i els llibreters de vell devien de tenir-lo en bona estima, perquè era un dels millors compradors de llibres d’Espanya. Per una banda, va crear una biblioteca pròpia bàsicament històrica i literària, però també va dedicar-se a adquirir llibres amb qualitat pròpia fos quina fos la seva temàtica. Així, la biblioteca del castell conserva uns dos-cents incunables, uns set-cents llibres únics o raríssims i vuit-centes executòries de noblesa, a banda de nombrosos exemplars gòtics i manuscrits.

Estand amb forma de bóta.

Estand amb forma de bóta.

Cal considerar a banda la col·lecció cervantina, una de les millors a nivell internacional en mans privades. Està formada per uns 5.000 exemplars, més de tres mil dels quals són edicions del Quixot, amb traduccions a 33 llengües diferents. A tot això, cal afegir l’arxiu, amb documentació a partir del segle IX i amb un fons documental provinent del convent del Carme. I també els arxius personals de Damià i Miquel Mateu. A l’espai es poden veure quadres i fotografies relacionades amb els dos personatges i amb la Hispano-Suïssa. Val a dir que tant la biblioteca com l’arxiu són oberts als investigadors.

Bòtes antigues.

Bòtes antigues.

La visita s’acosta al final, però queda encara una altra de les facetes de Miquel Mateu, la de bodeguer. Per això hem d’anar cap a les antigues bodegues dels carmelites, els quals van començar a elaborar vi cap al segle XIV. Avui hi ha el Museu del Vi, amb una exposició de 750 objectes. En aquest espai cal destacar algunes antigues bótes de fusta i un estand amb forma de bóta que Miquel Mateu va fer construir per a una fira i que va traslladar al castell. Els Mateu encara elaboren vi i un dels productes més coneguts és el cava rosat que durant un a època va tenir un gran publicista en Salvador Dalí, el qual obsequiava les seves visites amb cava Peralada rosat.

Claustre.

Claustre.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 28 d’abril de 2015

 

 

 

 

Museu Castell de Peralada
Plaça del Carme, s/n
17491 PERALADA (Girona)
Tel. 972 53 81 25
infomuseo@castilloperalada.com

Anuncis

Un pensament sobre “Museu del castell de Peralada

  1. Retroenllaç: Museu del vidre de Vimbodí | Sortides amb gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s