En acostem avui a la població que té una de les places més grans de Catalunya, una plaça emblemàtica on es fa mercat dos cops per setmana, els dimarts i dissabtes, i que surt sovint a l’espai el temps de TV3. La ciutat està molt relacionada amb l’abat Oliba, amb Jaume Balmes i amb Sant Antoni Maria Claret. I l’escriptor Miquel Llor la va usar com a inspiració per a la seva novel·la Laura a la ciutat dels sants. Òbviament es tracta de Vic, la capital de la comarca d’Osona.

Si fa unes setmanes vam visitar la capital de la tribu ibèrica dels indigets, avui anem a la població que el segle IV aC era coneguda com Ausa i que va ser el centre neuràlgic de la tribu dels ausetans. En el cas d’Ullastret vam passejar per un jaciment arqueològic, entre les restes del que havia estat una població, però la d’avui és una ciutat moderna amb edificis i racons que ens ajuden a conèixer la història, perquè, d’una manera o altra,  l’antiga Ausa ha mantingut la ocupació humana fins a l’actualitat.

Ausa va anar adquirint importància i en època romana va arribar a ser municipi independent. Va ser en aquella època quan, a principi del segle II dC, es construí un temple al punt més alt de la població. Tot i això, el cristianisme ja era hi present, doncs en època de l’emperador Deci (249-251) hi ha citats diversos màrtirs de la vila. I l’any 526 hi ha documentat un assistent en representació d’Ausa al Concili provincial de Tarragona i Girona, es deia Cinidius.

Entre els segles VIII i IX la població va quedar en zona limítrof entre les terres conquerides pels musulmans i els reconqueridors francs i l’any 826 va quedar destruïda durant una revolta contra els partidaris dels francs. Només restaren en peu els murs de l’antic temple romà que van aprofitar-se posteriorment com a pati del castell dels Montcada. Fou finalment el comte Guifré el Pelós, de qui en vam parlar també la setmana passada, qui va impulsar la definitiva repoblació de la plana de Vic a partir de l’any 878. És d’aquell moment d’on ve l’actual nom de la ciutat. Guifré el Pelós va crear el comtat d’Osona i va iniciar la reconstrucció de la població que va ser anomenada Vicus Ausonae, que vol dir raval d’Ausona. Aquest nom va acabar derivant en Vic.

L’abat Oliba, personatge de qui també vam parlar la setmana passada en parlar de Sant Joan de les Abadesses, va ser bisbe de Vic i va ser ell qui va consagrar la catedral romànica l’any 1038. Oliba és un dels noms importants de la història de Catalunya, entre altres coses, per ser l’impulsor de l’acord de “Pau i Treva”, pactat l’any 1027 al concili de Toluges. Aquest acord establia la prohibició, sota pena d’excomunió, de guerrejar i combatre entre dissabte i dilluns, de manera que es permetia que les persones poguessin transitar pels camins i anar i tornar dels llocs de culte amb unes mínimes garanties de seguretat.

En època medieval, la ciutat estava partida en dues jurisdiccions: la del bisbe, que l’any 1316 va passar a ser del rei, i la dels Montcada, senyors del castell. L’any 1450 el rei Alfons el Magnànim unificà la ciutat en comprar la seva part als Montcada. La ciutat va ser força afectada en les diputes entre nyerros i cadells, els dos bàndols de la noblesa catalana que es van enfrontar i que va tenir el punt de màxima virulència al tombant dels segles XVI i XVII.

Ja al segle XVIII, en època de revifalla econòmica i demogràfica, van aparèixer a la ciutat importants tallers d’escultura i arquitectura i es van erigir nombrosos edificis religiosos i l’actual catedral. Com hem citat al començament, l’escriptor Miquel Llor va fer un retrat àcid de la burgesia osonenca del primer terç del segle XX a la novel·la Laura a la ciutat dels sants, publicada l’any 1931. Llor situa l’acció a la fictícia ciutat de “Comarquinal”, però la descripció de la població, de la seva plaça major, de les seves esglésies… deixa força clar que es tracta de Vic. L’obra, que descriu una societat tancada, plena d’hipocresia i maledicències, no va agradar gens a Vic i l’autor va publicar, l’any 1947, una segona part que amb el títol El somriure dels sants, on aquest ambient negatiu i pessimista queda matisat.

Un cop hem fet un tomb per la història de la ciutat, podem començar a passejar pels seus carrers i places. L’Oficina de Turisme, situada darrera de l’Ajuntament, a tocar de la plaça Major, ofereix una Guia del visitant amb un itinerari i informació dels punts i edificis més destacables i també ofereixen visites guiades.

Un bon moment per visitar Vic és fer-ho en dia de mercat. El centre de la gran plaça major, amb terra de sauló i que no ha estat mai asfaltada, s’omple de parades de tota mena: roba de casa, vestits, sabates, roba interior, parament de la llar, fruita i verdura, planter… fins hi tot s’hi poden trobar pollets, gallines i pollastres vius! Anys enrere era possible de veure-ho amb certa facilitat, però avui en dia ja no és tant comú.

La plaça Major o Mercadal, perquè és on s’hi fa el mercat des de temps immemorials, és de les més grans de Catalunya, com he dit abans, no ha estat mai pavimentada, i està envoltada de cases porticades, algunes de les quals són prou destacables. N’hi ha de modernistes, com la casa Comella, amb uns grans esgrafiats a la façana que representen les quatre estacions; la casa Costa que té les llindes de les quatre portes dels balcons del primer pis amb escultures de parelles que representen la pagesia, l’església, l’aristocràcia i la classe obrera.

La parella que representa l’aristocràcia s’està fent un petó i l’església està representada per un cavaller d’un ordre militar i un clergue que du a les mans una mena de papir amb el nom del propietari: Joaquim Costa. Altres edificis són la casa Cortina, també modernista, la casa Tolosa, d’època barroca, la casa Moixò, una barreja d’estils barroc i renaixentista; i la casa Beuló amb elements gòtics i barrocs.

En un cantó de la plaça hi ha la Casa de la Vila, un edifici gòtic construït l’any 1388, amb una llotja amb arcs a la planta baixa, que va cobrir-se a principi del segle XX. Al sostre, on hi ha instal·lada la càmera de  TV3, s’hi va aixecar una torre de base quadrada amb un rellotge. L’Ajuntament va ser ampliat per la part de darrera d’aquest edifici. El recorregut que ens proposa la Oficina de Turisme s’endinsa des d’aquí al nucli antic de Vic i ens acosta a la casa Cortada, un edifici senyorial, aixecat al segle XVIII i d’estil barroc. Després ens porta cap a la casa on va néixer, l’any 1591, Miquel Argemir i Mitjà, més conegut com a Sant Miquel dels Sants, que és el patró de la ciutat. Ben a prop hi ha l’església gòtica de Sant Just i la casa Galadies, un edifici aixecat el 1588 i modificat el 1858 d’estil renaixentista. A tocar hi ha un casa senyorial convertida avui en restaurant, és la casa Fontcuberta i té restes de diferents èpoques i estils: romànic, gòtic i barroc.

Des d’aquest punt hem d’anar cap a la rambla Sant Domènec on hi ha l’Hospital de la Santa Creu, fundat el 1348 i ampliat al segle XVI. Avançant per la rambla, hi trobem l’església i convent de Sant Domènec, d’estil barroc. La passejada s’endinsa de nou cap el nucli antic per veure dos edificis sense interès arquitectònic, però sí històri, per la relació amb un personatge molt important per a Vic: Sant Antoni Maria Claret, el primer edifici és l’església que porta el nom del sant i on es conserven les seves despulles, va ser construïda l’any 1957 en el solar que havia ocupat l’església de la Mercè, destruïda el 1936; l’altre edifici és la casa mare dels missioners Claretians, el convent de la Mercè, on hi ha el Museu Claret, amb objectes i records del Pare Claret.

Passem per la casa Bayés, aixecada entre els segles XV i XVI i modificada amb elements noucentistes l’any 1907 per l’arquitecte Josep Maria Pericas, que va projectar també l’edifici del costat, la casa Anita Colomer, d’estil modernista. Pericas té molta obra a la ciutat i, de fet, alguns edificis que hem vist fins ara van ser aixecats o modificats per ell. I ja hem arribat a la plaça de l’abat Oliba i la plaça de la Catedral, que s’estenen al costat i davant de la Catedral. Dedicada a Sant Pere, té elements romànics, com el campanar d’estil llombard, la cripta i part del claustre; també té un claustre gòtic i un retaule barroc. El que veiem avui és fruit de les actuacions dutes a terme entre 1781 i 1803. Cal destacar, a la nau principal, les pintures murals de Josep Maria Sert, amb els daurats i negres, que caracteritzen la seva obra. A les sortides també hem vist pintures seves a la Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona.

Al costat de la Catedral hi ha el palau Episcopal, originari del segle XII, però molt modificat al segle XVII i amb una tribuna de 1915, obra de Josep Maria Pericas. A tocar de la rambla del Bisbat hi ha la casa Ricart, d’estil modernista. El punt següent és el pont de Queralt, aixecat el segle XI i d’estil romànic, era una de les entrades a la ciutat des del camí de Barcelona. Des del pont podem veure, al marge esquerra del riu Meder,  el barri de les adoberies, que forma part de la Xarxa d’adoberies històriques de Catalunya. Tornem a endinsar-nos al nucli antic per visitar l’Albergueria, un edifici d’època romànica on, a l’edat mitjana, s’acollia els peregrins i passavolants. Avui hi ha exposicions culturals.

Després de passar per l’església dels Dolors, d’estil barroc, i el Museu Episcopal, del qual en parlarem en una altra ocasió; arribem al punt més alt de la ciutat, on hi trobem l’església barroca de la Pietat i el temple romà, el monument més important de Vic en ser el més antic dels que es conserven. Com ja he dit abans, formava part del pati del castell dels Montcada, per això no se’n va conèixer la seva existència fins a l’any 1882, quan es va enderrocar el castell, potser per això mateix està tant ben conservat.

La ruta de la guia del visitant ens porta de nou cap a la rambla que circumda el nucli antic de la ciutat, en aquest cas la rambla dels Montcada, per veure un tram de la muralla que va fer construir Pere III. L’itinerari ens porta després per diverses construccions barroques: l’església i convent de Santa Teresa, la casa Perrella, la casa Clariana i el palau Bojons, edifici en el qual morí Jaume Balmes l’any 1848. A tocar hi trobem la casa Masferrer, d’estil modernista, amb esgrafiats a la façana i, a nivell de primer pis, un jardí amb barana on hi ha quatre escultures que simbolitzen les quatre estacions.

De retorn cap a la plaça del Mercadal, podem veure l’antiga capella de la Pietat, les restes de Sant Sadurní, del qual es conserva la façana romànica adossada al lateral de l’església de la Pietat; i la casa de Ramon Sala  i Saçala, que du el nom de qui fou veguer de la ciutat durant la Guerra del Francès. L’edifici és del segle XV i conserva elements gòtics. Ben a prop, tenim el convent de les Sagramentàries i l’església barroca de Sant Felip.

Val a dir que l’Oficina de Turisme ofereix diverses visites guiades, que no coincideixen amb la ruta tant extensa que us presentem aquí. En qualsevol cas, tant si us apunteu a una visita guiada, com si seguiu l’itinerari de la Guia del visitant que hem resseguit en aquesta sortida, com si us decidiu per descobrir el nucli antic al vostre aire, tot perdent-vos pels seus carrers, paga la pena fer una visita a Vic.

© Textos i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 12 de novembre de 2013

Vic
Oficina de Turisme
Plaça del Pes
(Baixos Ajuntament)
Tel: 93 886 20 91
turisme@vic.cat