Campanar de Santa Maria

Recuperem avui una entrada de l’antic bloc i ho fem acostant-nos al Vallès Occidental, a Terrassa, on hi ha un conjunt monumental molt interessant conegut com a Esglésies de Sant Pere o la Seu d’Ègara. Aquest conjunt es troba situat a un costat del torrent de Vallparadís, just a la confluència amb un altre torrent, el de Monner o de Santa Maria.

Les excavacions arqueològiques que s’hi ha dut a terme, han permès fer troballes que porten a deduir la presència humana en aquest lloc des d’època ibèrica, tot i que no s’ha pogut concloure l’existència d’un assentament permanent. També hi ha restes de l’època romana. De fet, l’intervenció arquitectònica que s’ha fet darrerament en aquest conjunt s’ha fet buscant la manera de ressaltar les restes de diferents èpoques. Així, podem veure el paviment amb diferents tons de colors que indiquen on hi ha restes iberes o romanes.

Nau de l’església de Sant Pere.

A banda d’aquestes restes anteriors, la història d’aquest conjunt monumental està lligada a la creació del bisbat d’Ègara a partir d’una separació que el bisbe Nundinari va fer del de Barcelona i que va tenir lloc a meitat del segle V. És en aquest moment que sembla aparèixer per primer cop un important conjunt religiós en aquest lloc, tot i que hi ha restes anteriors. El segle VIII, en ple període d’invasions musulmanes desapareix tota notícia d’aquest bisbat. L’actual barri de Sant Pere va arribar a ser, al segle XIX, el municipi de Sant Pere de Terrassa, independent de la capital del Vallès.

El conjunt monumental que ha arribat fins els nostres dies està format per tres edificis: Santa Maria, catedral amb baptisteri; Sant Miquel, i l’església parroquial de Sant Pere. Les construccions més antigues, tot i que molt malmeses, estan datades de la segona meitat de segle IV. Va ser sobre aquestes edificacions inicials que, a l’entorn de l’any 400 va començar a créixer el conjunt, però va ser pels volts de l’any 460, quan es va crear el bisbat d’Ègara, que es va anar configurant el complex que avui coneixem, tot i que amb les modificacions que s’hi han anat duent a terme amb el pas dels anys.

Interior església Santa Maria.

Una bona manera de començar la visita és fent una ullada al petit museu que hi ha a l’edifici per on s’entra al complex. Hi podrem veure algunes pintures i un parell d’audiovisuals. De passada, podem pujar fins el segon pis i sortir a un terrassa des d’on tindrem una vista del conjunt monumental que ens permetrà fer-nos una idea millor del que anem a veure.

Imatge de la Mare de Déu a Santa Maria.

Repassem ara, una a una, les tres esglésies: Estan situades de forma paral·lela, òbviament amb la capçalera a l’est i, de sud a nord, Santa Maria, Sant Miquel, al mig, i Sant Pere, més al nord.

Santa Maria és on hi ha les restes més antigues, una basílica d’una sola nau, de la primera meitat del segle V, amb absis semicircular i un baptisteri amb piscina per a bateig per immersió. La segona meitat del segle V es va engrandir per convertir-se en la catedral de la Seu d’Ègara.

S’hi conserva l’absis del segle VI, de planta de ferradura i amb capçalera de planta quadrada. S’hi han trobat alguns enterraments, entre els quals en destaca un conjunt de tres criptes i una tomba individual, on hi ha un mosaic on es poden veure dos paons enfrontats. També hi podem veure encara la pintura mural de l’absis amb una imatge de Crist amb els apòstols.

Pintures murals amb el martiri de Sant Tomàs Becket.

Tot i aquestes restes dels segles V i VI, el que podem veure en el conjunt d’aquesta esglèsia en l’actualitat és d’èpoques posteriors. De fet estaria construïda en diverses fases: primer meitat del segla V, segona meitat del mateix segle i entre els segles VI i VIII. Al transsepte sud hi ha un mural amb unes pintures romàniques molt ben conservades amb imatges dedicades a Sant Tomàs Becket, arquebisbe de Canterbury. Mort l’any 1170, el seu culte es va estendre ràpidament.

Si seguim, d’alguna manera, l’ordre de la visita d’acord amb l’espai, el següent edifici que ens trobem és Sant Miquel, que és en mig de les altres dues esglésies. La seva construcció està datada entre els segles VI i VIII. És més petita i de planta quadrada. De fet és l’única església de les tres que conserva la planta i l’alçat originals del segle VI. A mi, és la que més m’agrada de les tres. Potser perquè és diferent, ja he dit que té planta quadrada, per tant no és la típica església en forma de creu llatina; potser per les 8 grans columnes que sostenen el cos central que s’eleva per damunt de la resta. Sigui com sigui, per a mi té un encant que no tenen les altres dues, sense que això vulgui dir que les altres no son maques. Cadascuna té coses prou importants i interessants.

Interior església de Sant Miquel.

L’absis de Sant Miquel està decorat amb unes pintures murals dedicades al somni d’Ezequiel. Sota la capçalera hi ha una cripta subterrània, trilobulada, dedicada a Sant Celoni. Les excavacions arqueològiques que s’hi van fer van localitzar un enterrament de l’època de la construcció de l’edifici. De fet, segons els arqueòlegs, Sant Miquel és, en realitat, un edifici funerari. Davant de la cripta hi ha una mena de passadís que, per la banda sud estaria connectat amb la catedral.

Passem a Sant Pere. Construït entre els segles VI i VIII, és un edifici de tres naus amb absis trilobulat i doble transsepte. Al terra del presbiteri es conserva un mosaic del segle X que té, a sota, un paviment més antic, l’original de l’edifici. Sant Pere és la que ha fet les funcions d’església parroquial. D’aquest edifici en destacarem dos retaules: primer, el retaule de pedra que hi ha a l’absis. És una peça que els especialistes daten entre els segles Vi i VIII i és singular pel fet de ser de pedra, ja que en aquella època no s’acostumava a fer retaules, és pintava directament sobre els murs i parets. L’altre retaule està a la paret sud, al costat de la porta de l’església i és una obra gòtica del segle XV. Es tracta d’una obra de Jaume Huguet, una de les poques que es pot assegurar que és seva, perquè s’ha conservat el contracte de l’any 1460. És dedicat a Sant Abdó i Sant Senén, coneguts popularment com a Sant Nin i Sant Non. La predel·la és dedicada a Sant Cosme i Sant Damià els sants metges.

Retaule de pedra a Sant Pere.

Sant Abdó i Sant Senén eren prínceps de Persia que van ser capturats i morts a Roma. Sembla que les seves relíquies van ser portades a Arlés del Tec, al Vallespir. I això va fer que s’estengués ràpidament el seu culte per terres catalanes. Sant Cosme i Sant Damià, amb un possible origen àrab, també eren molt venerats a Catalunya.

Per acabar la visita, podem fer una passejada pel torrent de Vallparadís, convertit en un bonic parc que, a principi de la primavera és un dels escenaris més populars del Festival de Jazz Terrassa

Pintures murals.

Vídeo de la Seu d’Ègara

© Textos i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 14 de febrer de 2012
Seu d’Ègara – Esglésies de Sant Pere de Terrassa
Plaça del rector Homs, 1.
08222 – Terrassa
Telèfon: 93 783 37 02
museudeterrassa@terrassa.cat