El santuari de Montgrony

Les escales de pujada al santuari.

Les escales de pujada al santuari.

La primera sortida d’aquest 2014, que arriba ple d’incerteses i amb promesa de emocions fortes, ens porta al lloc que Mossèn Cinto Verdaguer va qualificar de “lo rovell de l’ou de Catalunya”. És al Pirineu, a la comarca del Ripollès. És un lloc on podem veure unes boniques vistes panoràmiques que agafen des del Pedraforca fins al Montseny. Veurem una interessant església romànica i el  santuari dedicat a una marededéu trobada. També ens hi podem hostatjar i fer-hi un bon àpat. És el lloc on  va néixer la llegenda del comte Arnau i on visitarem un centre d’interpretació que ens presenta una altra figura llegendària la qual, segons alguns autors de la Renaixença, hauria estat l’iniciador de la nació catalana: Otger Cataló. Comencem l’any sortint a Montgrony.

Panoràmica des de l'hostatgeria.

Panoràmica des de l’hostatgeria.

Anem a pams. El Santuari de Montgrony és al municipi de Gombrén, a 1.400 metres d’altitud. S’hi accedeix per una pista asfaltada que surt de la carretera Gi-402, que uneix el nucli de Gombrèn amb La Pobla de Lillet. L’entorn és espectacular amb unes balconades naturals que ens proporcionen unes vistes panoràmiques impressionants. L’espai ofereix un munt de possibilitats: s’hi pot fer escalada, senderisme, espeleologia, visites culturals…, tot plegat envoltats de pastures i pinedes, amb una gran sensació de pau i tranquil·litat i, fins i tot, la possibilitat d’albirar algun exemplar d’isard, gall fer o àliga daurada, això darrer si tenim la possibilitat d’endinsar-nos per la serra de Montgrony, que és Espai Natural Protegit, i si tenim sort.

El pati i el centre d'interpretacio.

El pati i el centre d’interpretacio.

El conjunt del Santuari és format per l’antiga casa del rector, convertida avui en centre d’interpretació, l’hostatgeria-restaurant, la capella de la Mare de Déu de Montgrony i l’església romànica de Sant Pere, consagrada l’any 1138. El primer edifici que trobem en arribar al lloc és l’actual centre d’interpretació, que fa de porta del conjunt i dóna accés a un pati amb un gran mirador i que queda delimitat als altres cantons per la roca de la cinglera i per l’edifici de l’hostatgeria, al costat del qual hi ha una escala que s’enfila muntanya amunt cap a la capella de la Mare de Déu. A l’arrencada de l’escala hi ha una antiga argolla rovellada que es diu que en el seu temps va substituir la que utilitzava el comte Arnau per lligar el seu cavall, perquè aquestes escales són les que la llegenda assegura que va fer construir el comte i que, en mal pagar-ne la feina, va suposar-li la condemna eterna.

Detall de l'argolla.

Detall de l’argolla.

Quan hom veu aquells 72 esglaons i, sobretot, quan comença a pujar-los, s’adona del que devia costar de fer-los. Si tirem amunt, primer trobem la capella de la Mare de Déu, un habitacle no gaire gran, excavat a la balma, i si seguim escales amunt, arribarem a una mena de petit altiplà on hi ha l’església romànica de Sant Pere.

La provinença del topònim de Montgrony té diverses possibilitats. Segons s’indica al Centre d’Interpretació podria venir de “mugró” per l’advocació a una marededéu de la llet; de “mucronius” que vol dir espadat o defensa; de “monte cronos”, és a dir mont del temps –hi ha qui aventura una possible dedicació anterior a Saturn, déu del temps-;  o també “gruny”, per la remor del vent. Sigui com sigui, cal dir que a la zona el nom que s’ha utilitzat tradicionalment és “Mogrony”, sense “nt”, i així ho afirma Antoni Pladevall a la Geografia comarcal de Catalunya, on assegura que el nom de Mogrony apareix en els documents de molt diverses formes, però mai amb el prefix mons o monte.

Sant Pere de Montgrony.

Sant Pere de Montgrony.

Anem cap a la història i deixarem les llegendes per al final. El terme de “Mogrony” surt citat per primera vegada l’any 887 en l’acta de consagració del monestir de Sant Joan de les Abadesses, ja que el comte Guifré va fer donació al cenobi del castell i de les pertinences que tenia en aquest indret. L’any 987 es va haver de celebrar un judici –presidit per Oliba, comte de Cerdanya- per confirmar la propietat i possessió del terme del castell al monestir de Sant Joan de les Abadesses.

El pla de Sant Pere.

El pla de Sant Pere.

L’església de Sant Pere, que és l’edifici més antic, apareix documentada l’any 899.  El 906 feia funcions de parròquia i el 920 ja estava dedicada a Sant Pere. L’edifici va ser modificat al segle XI i a principi del XII. Les funcions parroquials van anar passant a poc a poc cap a l’església de Gombrèn, que a la segona meitat del segle XVII va quedar definitivament com a temple parroquial. Al tombant dels segles XIX i XX, els bisbes de Vic, Morgades i Torres i Bages, van impulsar la restauració de Sant Pere, que s’havia anat malmetent amb el pas dels anys.

Interior de la nau de Sant Pere.

Interior de la nau de Sant Pere.

L’església de Sant Pere és un edifici d’una sola nau, amb tres absis. La porta, que s’obre a la paret sud, conserva part de les tiges i volutes de forja romànica, i és protegida amb un porxo de mig punt de construcció una mica més moderna. L’absis central és més gran que els dos laterals. A la part exterior estan decorats amb lesenes i arcuacions cegues. A l’interior són llisos. La nau, de volta de canó, és reforçada per un arc toral que es recolza en dos pilars adossats als murs laterals. El campanar, que reposa sobre el mur sud, és d’espadanya. A l’interior hi havia dos laterals d’altar de fusta pintats amb les figures de Sant Pau i Sant Pere, que es troben avui al Museu Episcopal de Vic. Són romànics, però amb clars elements de transició al gòtic. S’atribueixen al Mestre de Soriguerola i es relacionen amb altres peces de la comarca, com els Laterals d’altar de la Vall de Ribes, el Fragment de baldaquí de la Vall de Ribes i el Frontal de Santa Cristina, que també són a Vic, o  els Laterals d’altar de Sant Cristòfol de Toses, que es conserven al MNAC.

Interior del santuari.

Interior del santuari.

Com he dit abans, situat a mig camí de les escales que pugen fins al pla de Sant Pere hi ha el santuari de la Mare de Déu de Montgrony. Les primeres notícies que se’n tenen daten de l’any 1400 i fan referència a una petita construcció, ampliada més endavant degut a la creixent devoció de la gent de l’entorn cap  aquesta Mare de Déu. La forma actual de la capella és deguda a les reformes que s’hi van fer a meitat del segle XVII. Entre els elements que hi ha, cal destacar la reixa de l’altar, obra del ferrer Amils de Gombrèn i datada de principi del segle XVIII. La imatge actual de la Mare de Déu és una rèplica feta el 1892 de l’original romànica del segle XIII, que va quedar molt malmesa en un incendi. Diu la tradició que la imatge original fou trobada per una parella de bous a prop d’una font, i al costat d’una campana. La imatge fou portada al castell del senyor feudal, però va desaparèixer miraculosament i va ser trobada en una balma de la cinglera, que és on hi ha el santuari.

Exposició al centre d'interpretació.

Exposició al centre d’interpretació.

Ara que ja coneixem la història documentada, anem cap a les llegendes. Aquest lloc es considera el centre lineal de Catalunya i la seva geologia ha afavorit l’aparició de diverses llegendes. Una és força coneguda i ja en vam parlar en aquest espai, és el mite del comte Arnau. L’altre llegenda va sorgir cap al segle XV i vol mostrar Montgrony com la Covadonga catalana. Aquesta és la base del Centre d’Interpretació i de l’exposició que s’hi mostra amb el títol “Montgrony: any zero. Otger Cataló i els orígens llegendaris de Catalunya”, on s’explica com aquest personatge i els anomenats Nou Barons de la Fama haurien fundat Catalunya. Abans que res cal dir que la figura d’Otger Cataló és inventada.

Absis i campanar de Sant Pere.

Absis i campanar de Sant Pere.

El que si és cert és l’existència, a principi del segle IX, de diversos comtats situats a banda i banda dels Pirineus i que separaven l’imperi carolingi del califat de Còrdova, el qual dominava gairebé tota la península ibèrica. La major part d’aquests comtats, que inicialment retien vassallatge als reis francs, van acabar unificant-se a l’entorn del comtat de Barcelona i formant el que avui coneixem com a Catalunya. Aquesta zona és el que en historiografia es coneix com a Marca Hispànica, però que no és més que això, la denominació d’una zona geogràfica que no va tenir mai cap mena d’unitat sociopolítica.

Imatge d'Otger Cataló segons l'exposició.

Imatge d’Otger Cataló segons l’exposició.

Tot i que la llegenda assenyala Guifré el Pelós com a primer comte català  independent, tot lligant-ho amb el mite de la creació de les quatre barres amb la sang de les seves ferides, en realitat va ser el seu net, Borrell II qui va independitzar-se en no renovar el vassallatge del regne Franc. Això no treu importància a Guifré, ja que va ser ell qui va iniciar el sistema hereditari.

Un cop vista, tot i que a grans trets, la realitat històrica, anem a conèixer la llegenda. La figura d’Otger Cataló  la cita per primer cop un historiador del segle XV anomenat Pere Tomic amb la clara intenció de desvincular el naixement de Catalunya de la Marca Franca, és a dir dels reis francs, i va ser recuperada, al segle XIX, per diversos autors de la Renaixença, com Víctor Balaguer, Antoni Ferrer Codina, Felip Pedrell o Mn. Cinto Verdaguer, alguns dels quals també van popularitzar el mite del comte Arnau.

Castell de Mataplana.

Castell de Mataplana.

Otger Cataló és, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, “un personatge fabulós, imaginat per explicar l’origen del mot català i donar uns precedents a la reconquesta catalana anteriors a la intervenció franca i independents d’aquesta”. Explica la llegenda que fou l’únic guerrer cristià que hauria sobreviscut, malferit, a les lluites amb els sarraïns quan aquests van creuar els Pirineus. Va sobreviure amb el seu gos llebrer, que li llepava les ferides dia a dia,  aixoplugat en una tenda feta amb pell de cabra i alimentant-se amb fruites silvestres i la llet d’una ovella. Un cop ben recuperat, va utilitzar la seva banya de caça per cridar de nou a la lluita. El fidel gos llebrer va ajudar el seu amo tot anant a buscar homes per avisar que havia arribat l’hora d’enfrontar-se als invasors sarraïns. Nou cavallers es presentaren amb les seves hosts: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d’Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós, Bernat d’Anglesola, Guerau d’Alamany i Hug de Mataplana. Van ser coneguts com els Nou Barons de la Fama o Els Nou Cavallers de la Terra.

L'escut d'Otger Cataló amb el llebrer.

L’escut d’Otger Cataló amb el llebrer.

Els cavallers es conjuraren davant l’altar de la Mare de Déu de Montgrony i partiren cap a la batalla, cadascun cap a un punt diferent i tots sortiren vencedors. Otger Cataló, tot i haver vençut, va caure ferit de mort en la conquesta de Roses, l’any 735. Abans de morir, però, va manar que al seu escut hi figurés la imatge del seu fidel gos llebrer.

Vista la llegenda, tornem a la vida real. A pocs quilòmetres del santuari hi ha les restes del castell de Mataplana, ben lligat, com hem vist, a les llegendes del comte Arnau i d’Otger Cataló, però ben real, i els senyors del qual van mantenir diverses disputes amb el monestir de Sant Joan de les Abadesses, de qui depenia Sant Pere. Les restes del castell es poden visitar, sempre amb guia i amb reserva prèvia.

L'hostatgeria.

L’hostatgeria.

© Textos i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 7 de gener de 2014

Santuari de Montgrony
Gombrèn
Telèfon: 972 19 80 22

Anuncis

5 pensaments sobre “El santuari de Montgrony

  1. Retroenllaç: El Museu Etnogràfic de Ripoll | Sortides amb gràcia

  2. Retroenllaç: El monestir de Ripoll | Sortides amb gràcia

  3. Retroenllaç: El castell de Llordà i Arnau Mir de Tost | Sortides amb gràcia

  4. El dia 3/6/16, vaig tornar a visitar El Monestir de Montgrony. Quina visita, no goso definir-la. És la 3ª vegada que ho faig. Es confirma que el tastar la qualitat t’obliga a tornar-hi. Si be és veritat que la història documentada és el propi valor, en aquest cas, la llegenda del missatge del personatge d’Otger Cataló, en onor del gos llebrer és sublim.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s