Avui ens acostarem a la figura d’un dels comtes més famosos de Catalunya, tot i que no és segur que hagi existit mai, i de monges acusades –es probable que falsament- de vida poc pietosa; ens acostarem a l’època medieval per visitar una població que va néixer, com en molts altres casos, a redós d’un monestir. Coneixerem el comte Arnau, i les abadesses Emma i Ilderberga. Parlarem gairebé tant de llegendes com d’història, perquè avui visitem Sant Joan de les Abadesses, a la comarca del Ripollès.

La Sortida amb gràcia d’avui ens porta a visitar la població de Sant Joan de les Abadesses, el seu monestir i el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau. La història de Sant Joan de les Abadesses ha estat estretament lligada, de sempre, al monestir que li dona nom, tot i que, com passa en molts altres llocs del país, hi ha vestigis d’ocupació humana des d’època prehistòrica. El cenobi fou fundat l’any 885 pels comtes Guifré el Pelós i Guinedilda, en un lloc on hi ha documentada des de cinc anys abans, una església dedicada a Sant Joan Baptista. Anys abans, el 879, havien fundat també el monestir de Ripoll. L’objectiu dels comtes era promoure la repoblació d’un territori recuperat poc abans de mans musulmanes. Al front del monestir, on s’establí una comunitat de monges benedictines, hi posaren la seva filla, Emma, en aquells moments una nena, que en fou la primera abadessa.

En total el cenobi només tingué sis abadesses. A Emma la succeïren una abadessa de la qual no se’n coneix el nom, Adelaida, Ranlo, Fredeburga i Ingilberga. Aquesta darrera era filla natural del comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú, i germanastra de Bernat Tallaferro, comte de Besalú, i de l’abat Oliba. Ella va ser la darrera abadessa de la comunitat que fou dissolta l’any 1017 per una butlla del papa Benet VII. La causa eren els rumors de la vida poc exemplar de les monges que se suposava que no seguien les degudes regles monàstiques.

Sembla que Bernat Tallaferro va tenir força a veure amb l’ordre d’extinció de la comunitat de les monges dictada l’any 1017 pel papa Benet VII. Sembla ser que el comte de Besalú volia ampliar les seves possessions i cobejava també obtenir un bisbat en el seu territori del qual volia que el monestir en formés part. Per això va maniobrar fins aconseguir que el Vaticà ordenés l’extinció de la comunitat. Les monges van ser dividides entre els convents de Sant Pere les Puel·les, a Barcelona, i Sant Daniel, a Girona. Ingilberga es retirà a Vic, d’on era bisbe auxiliar l’altre germanastre, l’abat Oliba. L’any 2008, Maria Carme Roca va publicar el llibre El monestir proscrit, on narra, en clau de novel·la, els darrers temps del monestir i les intrigues i conspiracions que van dur a la dissolució de la comunitat.

Les diverses abadesses de Sant Joan, sobretot Emma, feren una gran feina, tot fundant esglésies i fent créixer el patrimoni. Potser va ser aquesta mateixa bonança la que va provocar el fi de la comunitat de religioses, en convertir-se en objectiu de l’avariciós comte Bernat Tallaferro.

Benet VII va convertir el monestir en una canònica de monjos agustinians, que van aconseguir afermar-se en el cenobi, no sense problemes, deguts a les intromissions del comtat de Besalú. L’any 1592 una nova butlla tornaria a canviar la història del cenobi. En aquest cas fou del papa Climent VIII i va afectar totes les canòniques agustinianes de Catalunya. La comunitat de canonges fou secularitzada i el monestir es transformà en una col·legiata governada per arxiprests. Aquesta situació s’allargà fins a mitjan segle XIX, quan el monestir es va convertir en la parròquia de la població.

Deixem ara la història, i anem cap a la mitologia. Sembla que l’episodi d’extinció de la comunitat de monges benedictines, l’any 1017, és també l’inici de la llegenda del comte Arnau, un dels mites més estesos i coneguts de Catalunya. Val a dir, en principi, que l’existència del comte Arnau no està clarament documentada i la llegenda sortiria d’una cançó popular que explica la història d’un noble condemnat a vagar eternament per les muntanyes de Gombrèn i de Sant Amanç a causa de la seva vida dissoluta i pecaminosa. Tot i l’existència documentada d’un comte Arnau de Mataplana, no sembla que sigui aquest el personatge a qui es refereix la llegenda.

La cançó, que està escrita per ser també dansada, explica el diàleg entre l’ànima del malaurat comte i la seva vídua, mentre ella esta vetllant, tota sola, el cos del marit mort. L’espectre del comte es presenta, però la seva vídua no el deixar passar i l’impedeix veure les filles i parlar amb els mossos i les criades, perquè de les diferents parts del cos li surten flames i de la boca males paraules.

Una part de la cançó diu:

A on ne teniu les filles, muller lleial?
A on ne teniu les filles, viudeta igual?

A la cambra són que broden, comte l’Arnau;
A la cambra són que broden, seda i estam.

Me les deixaríeu veure, muller lleial?
Me les deixaríeu veure, viudeta igual?

Massa les espantaríeu, comte l’Arnau;
Massa les espantaríeu, valga’m Déu, val!

El comte sempre es refereix a la seva vídua com a dona lleial, cosa que no sembla que ell ho hagi estat. De fet, segons la cançó, l’origen de la maledicció del comte és deguda a unes soldades mal pagades. Va incomplir un pacte i això és un pecat mortal que ha de pagar durant tota l’eternitat, per això ha de vagar amb el seu cavall de foc per les contrades d’on n’havia estat senyor. Tot i que el pecat d’aquest cavaller no té res a veure, sembla, amb relacions carnals il·lícites, des de sempre es va associar la figura del comte amb el fet històric de l’expulsió de les monges de Sant Joan. Fou a mitjan segle XIX quan la cançó popular passà de ser literatura de canya i cordill a convertir-se en una de les llegendes més conegudes de Catalunya i va ser gràcies a diversos autors de La Renaixença –entre els quals Balaguer, Carner, Maragall o Sagarra-, que van dedicar-hi la seva atenció i van ajudar a estendre’n el coneixement.

L’any 1994, TV3 va produir la mini-sèrie Arnau, dirigida per Lluis María Güell sobre la llegenda del comte.

A Sant Joan de les Abadesses, al costat del monestir, hi ha el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, on s’explica la tradició i es pot sentir la cançó sencera. El centre ocupa l’antic palau de l’Abadia, on es pot visitar també un bonic claustre construït el segle XV per l’abat Arnau de Vilalba per comunicar diferents parts del palau on residia. L’escut d’aquest abat es pot veure en els capitells del claustre.

Hem vist com va començar la història, hem fet un repàs a la llegenda, acostem-nos ara a l’arquitectura. Com passa sovint, i com hem vist en altres llocs que hem visitat en les nostres sortides amb gràcia, l’edifici que podem contemplar avui és fruit de diverses actuacions. D’entrada cal dir que el mes de febrer de 1428 un terratrèmol va provocar l’esfondrament d’un claustre romànic, substituït posteriorment pel claustre gòtic que podem contemplar avui, i de part de la capçalera de l’església. Dos anys abans s’havia produït un fet que va marcar la vida del monestir: En restaurar el grup escultòric del Devallament –l’únic d’estil romànic que es conserva in situ a Catalunya-, va aparèixer, dins un receptacle fet a l’interior del cap de la figura de Crist, un Hòstia consagrada incorrupta que hi havia estat dipositada en el moment de la consagració de les imatges, l’any 1251, gairebé dos segles abans. En aquell moment va néixer la devoció del Santíssim Misteri, nom amb que es coneix aquest conjunt escultòric que presideix l’absis central de l’església. Està format per set peces: la Mare de Déu, Crist, Sant Joan, Josep d’Arimatea, Nicodem i els dos lladres: Gestes i Dimàs.

Tot i la desaparició de la comunitat religiosa i la conversió en parròquia de poble, la importància del conjunt era ben patent i va fer que a final del segle XIX s’hi fes una primera intervenció al claustre. Ja a principi del segle XX, Josep Puig i Cadafalch va dirigir una primera restauració que va iniciar-se l’any 1912. Més endavant, seria Raimon Duran i Reynals qui va agafar el relleu entre els anys 1948 i 1963.

Antoni Pladevall, a qui ja hem citat en altres ocasions, explica en el llibre Els monestirs catalans, editat per Edicions Destino l’any 1968, que l’església actual va ser erigida al segle XII pels canonges gràcies a un llarg període de pau i prosperitat. Diu Pladevall: “té una planta estrangera manllevada als grans monestirs francesos però adaptada a certes característiques catalanes, com ho és la reducció de l’església a una sola nau encapçalada per un ampli transsepte”. Afegeix el mateix autor: “El seu santuari o presbiteri estava compost originalment per una girola o deambulatori amb tres absis al voltant, el central més profund. Aquests absis, units amb els dos que s’obren a llevant del transsepte, presenten exteriorment un bell desenvolupament de cinc absis”.

A més del Devallament romànic del segle XIII, conegut com a Santíssim Misteri, l’església conserva a l’interior, entre altres elements, dos retaules d’alabastre del segle XIV: el de Sant Agustí i el de Santa Maria la Blanca, amb una bonica imatge de la Mare de Déu amb el Nen; i el sepulcre del beat Miró, també d’alabastre i també del segle XIV, on reposen les despulles de Miró de Tagamanent, un canonge del monestir que va morir l’any 1161 amb fama de santedat. A un cantó de l’església hi ha el claustre gòtic en una de les ales del qual es conserven quatre arcades de l’antic claustre romànic.

El monestir acull també el museu, amb un centenar de peces entre escultures, pintures, teixits i orfebreria, moltes de les quals provenen del mateix monestir i d’altres són de diverses esglésies de la vila i que ajuden a explicar la història d’aquesta població i del monestir al redós del qual va néixer. Entre les peces que es poden contemplar hi ha el timpà de pedra que prové de l’església del segle XII dedicada a Sant Joan i Sant Pau, i coneguda popularment com a Sant Pol i de la qual es conserven només la capçalera i la façana. Al museu també hi ha dues boniques creus de cristall de roca tallat dels segles XII i XIII.

A més del monestir, el museu i el palau Abacial, Sant Joan de les Abadesses té altres atractius. A l’Oficina de Turisme, ubicada al mateix Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, us facilitaran un plànol amb dos itineraris, senyalitzats per altra banda amb uns plafons indicatius, a partir dels quals podeu passejar per la població tot descobrint l’església de Sant Pol, que ja hem citat, la plaça Major o el pont Vell construït sobre el riu Ter el 1138 i refet en estil gòtic després del terratrèmol de 1428. Un tram està fet amb pedres del pont original del segle XII. També hi ha la casa on estiuejà el poeta Joan Maragall i l’estudi de l’escultor Francesc Fajula, que ha treballat en la reforma i ampliació del cementiri del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i que ha fet el Crist del presbiteri de la Sagrada Família.

Per acabar o per fer una aturada entre tantes coses a visitar, Sant Joan ofereix diverses possibilitats per a fer un bon àpat. Des d’aquí, us recomanem un establiment centenari que compta també amb una petita agrobotiga. Es tracta de Casa Rudes, un restaurant fundat l’any 1893 i que manté, després de quatre generacions, una carta de cuina casolana i de muntanya. És al número 10 del carrer Major.

© Textos i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 5 de novembre de 2013

Sant Joan de les Abadesses
Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau
Oficina de Turisme
Palau de l’Abadia
Plaça de l’Abadia, 9
Tel: 972 72 05 99
turisme@santjoandelesabadesses.cat

Monestir i museu de Sant Joan de les Abadesses
Plaça de l’Abadia, s/n.
Tel: 972 72 23 53
info@monestirsantjoanabadesses.cat