Mapamundi, N. Visscher, 1663 (Col·lecció Pere Julià)

La sortida d’avui ens porta a dos espais històrics de Barcelona on ara mateix hi ha dues exposicions relacionades amb el Tricentenari. Una ens ajudarà a entendre una mica més per què va passar tot plegat. L’altra ens mostrarà com ho van viure les comunitats religioses de dos monestirs que eren a tocar de la muralla de Barcelona i, per tant, en primera línia de foc. De fet, amb motiu del tricentenari de 1714 s’han organitzat un munt d’activitats de tota mena, algunes fins i tot costa veure-hi la relació amb la Guerra de Successió. A Sortides amb gràcia en vam parlar arrel del llibre de Patricia Gabancho, Les dones del 1714. Avui ho farem a partir dues exposicions organitzades pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Són “El món del 1714”, que hi ha al Saló del Tinell i “Monestirs urbans en temps de guerra” que es mostra a la Capella de Santa Àgata.

Gravat d’un meteorit del 1705.

Les dues exposicions són, d’alguna manera, complementàries. La primera, “El món del 1714”, ens permet situar Catalunya i el món en els àmbits polític, econòmic i social al tombant dels segles XVII al XVIII, cosa que ens portarà a entendre millor el per què de l’enfrontament entre austriacistes i borbònics per la corona espanyola i el com i el per què Catalunya va decantar-se cap el costat austriacista, tot i que Felip V havia jurat les constitucions catalanes a les Corts celebrades l’any 1701. L’altra exposició, “Monestirs urbans en temps de guerra” ens mostra com es van viure aquells anys de guerra i setges -perquè recordem que en aquella època Barcelona va partir més d’un setge-, des de l’interior dels convents de Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara, tot dos situats a tocar de la muralla. De fet dos dels baluards duien el nom d’aquests dos monestirs femenins de l’ordre benedictina.

De Nieu Amsterdam a New York. (New York Public Library)

A més, aquesta sortida ens permet visitar dos importants espais del patrimoni barceloní, que tenen prou entitat per merèixer una visita en si mateixos. Comencem pel Saló del Tinell, on hi ha l’exposició “El món del 1714”, que és la primera de les dues que va obrir les portes. Visitant-la podem adonar-nos que a principi del segle XVIII els imperis més grans eren a Àsia i que el món era molt més divers que en l’actualitat, amb cultures i societats molt diferents. A Europa, el lideratge de Castella i Portugal era cada cop més qüestionat pels altres estats europeus i per les grans companyies mercantils de l’època. Per això, la mort sense descendència de Carles II i la incertesa que provocava la successió a la corona hispànica, afectà directament els equilibris entre les diferents corones i estats europeus i les relacions amb la resta de continents, per això va esclatar la Guerra de Successió que, com ja vam veure quan vam parlar de Les dones del 1714, va ser, de fet, una confrontació mundial, si més no, a nivell europeu.

Setge de 1697. MHCB.

L’exposició “El món del 1714” està organitzada en set grans àmbits: El sistema mundial el 1700. La configuració de la Europa moderna. Equilibris continentals. 1701, Europa en armes. Catalunya, cruïlla internacional. Barcelona, l’últim bastió. I Europa i el món, tan lluny i tan a prop.

El primer àmbit fa un extens repàs a la situació geopolítica del món a l’inici del segle XVIII. Així, ens podem assabentar que l’existència del poderós imperi otomà que va interposar-se entre Europa i Àsia uns dos segles i mig enrere, havia fet que es busquessin rutes alternatives per poder comerciar amb les espècies i altres productes orientals molt preuats. Els primers a trobar aquestes alternatives foren els portuguesos, tot vorejant Àfrica, i els castellans, a través de la incorporació a l’economia europea de les anomenades Índies Occidentals, és a dir, Amèrica. A poc a poc, però, van anar emergint altres països que també buscaven una part del pastís. Així, a l’entorn del 1700, les companyies d’índies d’Holanda, Anglaterra i França disputaven el mercat asiàtic a Portugal, mentre que el monopoli hispànic era atacat a Amèrica.

La flota aliada prenent Barcelona el 1705, W. Rayner, 1738, (Institut Cartogràfic de Catalunya).

A tot això, les relacions entre les dues ribes de la Mediterrània eren intenses, però no sempre fàcils. Els països europeus tenien diversos assentaments a Àfrica: els francesos eren al Senegal, els portuguesos a Angola i Moçambic i els holandesos a Ciutat del Cap. I cal dir que el negoci més lucratiu era el tràfic d’esclaus. Mentre, al centre d’Àfrica hi havia l’imperi etíop, que era el més antic dels poders africans. Per altra banda, al subcontinent indi, començava el declivi i la fragmentació de l’imperi Mogol, el qual havia estat dominant des de final del primer terç del segle XVI i que al segle XVII s’havia convertit en una economia important gràcies, en part, als tallers tèxtils d’indianes, teles molt preuades pels europeus.

La principal potència asiàtica de l’època era la Xina que mantenia una important relació comercial amb els països europeus, a les principals ciutats dels quals hi havia seda, te i porcellana xineses, mentre que els xinesos estaven molt interessats pels avenços científics i per la plata que podia arribar-hi via Europa, a través de les companyies d’índies o directament amb el galió espanyol que unia la ciutat mexicana d’Acapulco amb Manila a les Filipines. L’exposició també fa referències a la influència del Tibet sobre gran part del continent asiàtic i a l’aïllacionisme japonès, isolat voluntàriament des del 1633.

Barcelona amb la Ciutadella. DAMOUNT. 1763. Col·lecció Pere Julià.

Vista aquesta situació internacional, “El món del 1714” entra de ple en l’enfrontament pel domini d’Europa entre França, per una banda, i Àustria i Anglaterra per l’altra. També explica que a Catalunya hi havia una important falta de sintonia amb la monarquia espanyola. Encara era molt present el sentiment contra França a causa de la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya el 1659 i del setge i captura de Barcelona per part de tropes franceses el 1697, en el transcurs de la Guerra dels Nou Anys. Així, la desafecció a la corona espanyola era molt patent i no van ajudar a minvar-ho els incompliments per part de Felip V i l’autoritarisme del virrei Velasco. Tot plegat va fer que a la primera oportunitat, els dirigents catalans es decantessin pel bàndol austriacista.

Carta de professió.

“El món del 1714” també fa un repàs al desenvolupament de la guerra i a com Barcelona va acabar sent l’últim bastió i finalment com Catalunya, tot i quedar en una situació de sotmetiment polític, va tenir prou energies per emprendre el camí de la modernització, amb la capital catalana al capdavant.

La part final d’aquesta exposició coincideix, cronològicament parlant, amb la mostra que podem veure a la veïna capella de Santa Àgata, que com ja hem dit acull “Monestirs urbans en temps de guerra”, la qual recull la història de dos importants cenobis benedictins femenins: Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona.

Monestir de Santa Clara de Barcelona Joan SENTÍS. 1715-1716.

Comencem per les respectives fundacions. Sant Pere de les Puel·les va ser un dels primers monestirs femenins del comtat català, de fet només el supera en antiguitat el de Sant Joan de les Abadesses, fundat l’any 885 pels comtes Guifré el Pelós i Guinedilda. El de Sant Pere el fundaren els comtes Sunyer i Riquilda durant la primera meitat del segle X i la seva església fou consagrada l’any 945. La fundació de Santa Clara es produí uns tres segles més tard, el 1236, de la mà d’un grup de monges mendicants encapçalades per Berenguera d’Antic i Guillema de Polinyà, les quals havien aconseguit el suport del papa Gregori IX, el qual va exhortar els barcelonins a donar-los-hi almoina per poder aixecar un monestir. Les religioses van aconseguir el seu objectiu l’any següent, quan el bisbe Berenguer de Palou els va donar el dret de construir-lo en uns terrenys extramurs i vora el mar. Tot i això, la tradició popular atribueix la fundació d’aquest convent a dues nebodes de Santa Clara d’Assis: Agnès de Peranda i Clara de Janua. L’any 1513 la comunitat de Santa Clara va decidir deixar la regla de Sant Damià, que seguien les clarisses, i van adaptar la regla benedictina.

Censos urbans del Monestir de Sant Pere de les Puel·les, 1707-1709.

Els dos monestirs van anar creixent en importància i en poder econòmic. Tots dos monestirs estaven plenament integrats en l’entorn econòmic i social que els envoltava i les respectives esglésies tenien una influència especial cap als barcelonins i, especialment cap els barris que els envoltaven, de manera que tenien plenament assegurada la continuïtat econòmica. A més, moltes de les monges eren membres de la petita noblesa i d’algunes de les grans famílies de ciutadans honrats de Barcelona. Fins hi tot hi havia monges pertanyents a un mateix llinatge al mateix monestir i, aleshores, gaudien d’una casa per a us propi on hi feien vida amb les seves serventes. Una situació similar ja la vam trobar quan vam parlar del monestir de les Junqueres, el claustre i l’església del qual són ara la parròquia de la Concepció.

Cantoral del monestir de Santa Clara. 1750.

Val a dir que amb l’ampliació de la muralla feta per Pere el Cerimoniós, el monestir de Santa Clara va quedar intramurs. I, per altra banda, els avenços tècnics de l’artilleria van provocar l’aparició dels baluards com a element defensiu i se’n van construir a tocar dels dos monestirs. D’aquí ve que rebessin els respectius noms de Santa Clara i Sant Pere. I per això, tots dos convents estaven pràcticament en primera línia de foc quan la ciutat era assetjada. L’exposició “Monestirs urbans en temps de guerra” recull documents on les monges expliquen com van viure el setge de 1697, del qual ja n’hem parlat en l’exposició “El món del 1714”, o les visites que hi van fer diversos membres de la monarquia, com Felip III i Margarida d’Àustria, el 1599; la dona de Felip V, Maria Lluïsa de Savoia, el 1701; o la reina Elisabet Cristina, el 1708. L’exposició també mostra cap a quin cantó es van decantar les famílies a les quals pertanyien les monges. En un gràfic que hi ha, podem veure que la majoria eren austriacistes, però també n’hi va haver de borbòniques.

Retaule del Conestable. Jaume Huguet. 1465.

Els monestirs i els edificis que els envoltaven van quedar molt malmesos durant el setge i l’atac final del 1714, que es va produir, precisament per aquest sector de la muralla. De fet, el conseller en cap, Rafael Casanova, va ser ferit a la zona del baluard de Sant Pere. A més, Santa Clara va quedar en la zona que l’administració borbònica va fer enderrocar per a construir la ciutadella militar que havia de vigilar la ciutat durant més d’un segle. Per això, les religioses van haver de buscar un lloc alternatiu que finalment trobaren a l’antic Palau Reial Major, una part del qual és avui el Museu Marés, incloent-hi la sala del Borboll, que nosaltres coneixem amb el nom de saló del Tinell.

La visita a aquestes dues exposicions, ens permet, a més de conèixer una part important de la història del país i de la capital catalana, visitar dos edificis molt destacables del patrimoni barceloní: el ja citat saló del Tinell i la capella palatina de Santa Àgata, on hi podem contemplar, a més, el Retaule del Conestable o de l’Epifania, de Jaume Huguet, que és una de les obres més importants de la pintura gòtica catalana.

 Nota important: L’exposició “El món del 1714” és tancada per problemes tècnics fins després de Sant Joan.

© Text: Joan Àngel Frigola
Fotos: MUHBA i Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 10 de juny de 2014

Escolta el programa

Exposició El món del 1714
Saló del Tinell

Exposició Monestirs urbans en temps de guerra
Capella de Santa Àgata
Muhba. Museu d’Història de Barcelona
Plaça del Rei, 9
Telèfon: 93 256 21 00