Façana de l’església.

La temporada de Sortides amb gràcia a la ràdio començarà, finalment, el dia 1 d’octubre. Seguirem recuperant, però, entrades del bloc anterior en sistema bloguer. Avui en recuperem una sobre un edifici viatger. Visitarem una església i un claustre que van viatjar per Barcelona i que son un d’aquells espais –sobretot el claustre- que molta gent no coneix i que es sorprèn quan ho descobreixen. És també un d’aquells oasis de pau que podem trobar enmig del brogit de la gran ciutat. Avui visitarem la parròquia i el claustre de la Concepció, que molts anys abans van ser l’església i el claustre del monestir de Jonqueres.

Potser algun cop, passant pel carrer Roger de Llúria, just acabat de creuar el carrer Aragó, heu vist, al cantó Besòs, una porta oberta en una paret de pedra, que dóna accés a un bonic claustre gòtic. És el claustre de la parròquia de la Concepció, que té l’entrada principal pel carrer Aragó. L’església, que també és d’estil gòtic, té al costat un magnífic campanar quadrat.

Campanar.

Ara bé, com és sabut, l’Eixample barceloní no va ser urbanitzat fins la segona meitat del segle XIX, després que la ciutat aconseguís enderrocar les muralles que l’encotillaven. Abans, el terreny que avui ocupen els edificis de l’Eixample eren terrenys erms o, en tot cas, camps que no podien ser edificats a causa de la llei militar que impedia construir a la distància d’un tir de canó de la muralla. Què hi fan doncs una església i un claustre gòtic en ple Eixample? La resposta és que església, claustre i campanar han estat edificis viatgers.

Ermita de Sant Vicenç de Jonqueres a tocar de Sabadell.

Anem a pams i comencem pel principi. La història comença l’any 1214, quan el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, va fundar el monestir de Sant Vicenç de Jonqueres de monges benedictines a un indret situat entre Sabadell i Terrassa. Sembla que les monges no s’hi devien trobar gaire bé, perquè el 1273 van traslladar-se a un altre punt de Sabadell, en uns terrenys donats pel rei en Jaume. Però tampoc allà s’hi devien trobar a gust –vés a saber per què-, i vint anys més tard, el 1293, es traslladaren de nou.

Claustre.

Aquest cop van anar cap a Barcelona, gràcies a una donació de terrenys del rei Jaume II, i s’instal·laren al que seria el seu lloc definitiu, tot i que no ho seria per a algunes parts de l’edifici. L’emplaçament triat va ser a tocar de la muralla que anava de Sant Anna a Sant Pere les Puel·les En un primer moment estava situat fora muralles, però ben aviat es va construir un nou mur que el va deixar definitivament integrat a la ciutat.

El monestir estava ubicat, més o menys, al triangle que avui en dia formen, la vorera de mar de la plaça Urquinaona, la Via Laietana i el carrer Jonqueres, el qual òbviament, va rebre el nom d’aquest cenobi.

Nau de l’església.

El monestir de Jonqueres no va gaudir mai de gaire esplendor, ni va arribar a tenir la rellevància d’altres cenobis, però hi ha diversos aspectes curiosos que val la pena comentar. Com passava en diversos ordes religiosos, la major part de les monges d’aquesta comunitat eren filles de la noblesa. A l’interior hi havia certes diferències que mantenien l’status social. Hi havia grups formats a partir de graus de parentesc i per afinitats, amb novícies que rebien educació al costat de les monges professes. Les normes, en una època van ser força laxes i sembla que, fins i tot, hi havia monges que tenien esclaus, això si, prèvia autorització. Cal tenir en compte que, tot i que ara ens sembli impossible, l’esclavatge no era una cosa inusual a l’edat mitjana i, de fet, algunes fortunes d’aquest país van fer-se amb vaixells negrers.

El campanar.

L’edifici va patir desperfectes en diverses ocasions al llarg de la història. Així, el 1697 va resultat afectat durant el setge que va patir Barcelona, amb motiu de la Guerra dels Nou Anys que va enfrontar França i la Lliga d’Augsburg entre 1688 i 1697. La Lliga d’Augsburg estava formada, bàsicament per Àustria, Holanda, Anglaterra i Espanya. Històricament, es considera que aquest setge és als inicis de la Guerra de Successió que acaba amb un nou setge, el de 1714, durant el qual el monestir va tornar a patir desperfectes.

Durant la Guerra del Francès, l’exèrcit francès va fer fora les monges i va convertir el monestir en un hospital militar. Les monges ja no van tornar mai més a l’edifici, que va mantenir l’ús d’hospital durant un temps. Després va ser convertit en correccional i més tard en caserna de voluntaris.

Claustre.

L’any 1868 s’aconseguí el permís per convertir l’església en la parròquia de la Concepció i l’Assumpció de la Mare de Déu, però un any després el govern en decidia l’enderroc. Barcelona ja era lliure de la cotilla de les muralles medievals i creixia ràpidament. El rector de la parròquia i la Junta d’Obres, avalats per la Comissió de Monuments i l’Acadèmia de Belles Arts, van aconseguir permís per traslladar l’església i el claustre al lloc actual, en ple Eixample barceloní, en un lloc que aleshores eren només camps i horts. Les obres del trasllat s’iniciaren el juny de 1869 i l’església fou beneïda, acabades les obres, el 14 d’agost de 1871. Segons informació de la mateixa parròquia de la Concepció, el trasllat del claustre va ser una mica més lent.

Cor de l’església.

La reconstrucció de l’església i el claustre a la nova ubicació no va ser feta exactament pedra a pedra. La porta de l’església, que era lateral, es va posar als peus de la nau i el claustre es va refer una mica més petit que l’original, que era dels més grans de Barcelona. De fet, sembla que només se li podien comparar el de la Catedral i el del monestir de Pedralbes.

Interior del calustre i sobreclaustre.

L’església, d’una sola nau, està dividida en sis trams i s’acaba amb un absis pentagonal. Al costat de la nau, entre els contraforts, hi ha diverses capelles. El claustre gòtic actual, de dos pisos, està situat a un costat de l’església, des don s’hi pot accedir, i té una porta dona directament al carrer Roger de Llúria. És una obra simple i harmònica i els entesos la comparen amb el de Montsió. Té trenta metres de llargada per disset d’amplada. Els capitells, situats sobre fines columnes, son senzills. En total té 72 ogives en cada un dels dos pisos.

Ens queda però, un altre element important que hem citat al començament, però que no ens havia tornat a sortir fins ara: el campanar, que també va venir d’un altre lloc, però no del monestir de Jonqueres, sinó de l’església de Sant Miquel, que estava situada darrera l’Ajuntament, més o menys allà on avui hi ha la plaça Sant Miquel.

Façana de l’entrada al claustre per Rogell de Llúria.

Enderrocades les muralles, Barcelona anava creixent, i les autoritats miraven d’esponjar la ciutat medieval, per això es va decidir l’enderroc de l’església de Sant Miquel, però, algú va decidir, amb bon criteri, salvar-ne el campanar gòtic traslladant-lo cap a la parròquia de la Concepció, consagrada 8 anys. És així com el campanar va anar a fer companyia a l’església i el claustre, també gòtics, de la cantonada dels carrers Aragó i Roger de Llúria. En aquest cas, però, la reconstrucció no va ser tant fidel com en els altres dos edificis. Al campanar s’hi van afegir, a la part superior, pinacles i altres elements de decoració arquitectònica.

El campanar des del claustre.

Cal dir, però, que el primer campanar que va tenir l’església de la Concepció al carrer Aragó, va ser una senzilla espadanya amb dues campanes que, segons explica Carreras Candi a la seva Geografia General de Catalunya, eren “procedents d’una hisenda cubana incendiada pels revolucionaris”. No sabem com van anar a parar aquí, però si podem dir que en la construcció de l’església de la Concepció es va fer amb un cert sentit ecològic: la major part del conjunt és recuperat d’altres llocs.

Francesc Carreras Candi explica també a la seva Geografia General de Catalunya, que en aquella època de final de la dècada de 1860, “tots los artistes, arqueòlegs, i gent de seny barcelonina” es van oposar a l’enderroc de l’església de Sant Miquel i d’altres edificis. I cita un document titulat “Derribo de las iglésias de San Miguel y Junqueras” que firmaren “Unos amigos de lo antiguo y de lo moderno”.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 9 d’octubre de 2012

Parròquia de la Puríssima Concepció i Assumpció de Nostra Senyora
Esglèsia: Aragó, 299
Claustre: Roger de Llúria, 70
Tel. 93 457 65 52
puríssima_concepcio@yahoo.com
08009 Barcelona