Recuperem una nova sortida del bloc antic. Tot esperant l’inici de temporada a la ràdio, us proposem visitar una de les joies del modernisme català, patrimoni mundial de la humanitat i una peça cabdal de la música i la cultura del nostre país, a l’hora que espai on s’hi han esdevingut fets històrics. Avui anem al Palau de la Música Catalana.

Seu de l’Orfeó Català, entitat fundada per Lluís Millet i Amadeu Vives l’any 1891, i situat a la cruïlla dels carrers Palau de la Música, on hi ha l’adreça oficial, Sant Pere més Alt i Amadeu Vives, va ser construït per Lluïs Domènech i Montaner, un dels tres principals arquitectes del modernisme català, entre els anys 1905 i 1908. El Palau de la Música es va aixecar sobre el solar que havia ocupat el claustre de l’antic convent de Sant Francesc de Paula, un monestir dels pares Mínims la història del qual va estretament lligada al Palau de la Música.

Els pares Mínims, que s’havien instal·lat a Barcelona el 1573, van iniciar, l’any 1597, la construcció d’un nou convent entre el carrer Sant Pere més Alt i la muralla, a tocar de l’actual Via Laietana. Aquest monestir que va ser inaugurat el 1608, tenia una gran claustre de tres plantes i de planta quadrada amb pou al mig. L’església era situada al cantó de ponent, paral·lela a l’actual Via Laietana i el claustre era situat al cantó llevant. El convent fou exclaustrat el 1835 i l’església va acabar convertint-se en parròquia. El claustre, ja en mans privades, fou enderrocat l’any 1902 i el solar fou comprat per l’Orfeó Català per bastir-hi la seva seu el 13 d’octubre de 1904. L’església va ser cremada el juliol de 1936 i restaurada posteriorment. El 1999 va ser finalment enderrocada per fer possible l’ampliació del Palau de la Música, que va inaugurar-se l’any 2004.

Tornem al palau. El 23 d’abril de 1905 es va posar la primera pedra de l’edifici que es va poder construir gràcies a una emissió de sis mil obligacions de cent pessetes, és a dir, el Palau de la Música Catalana va ser aixecat gràcies a una subscripció popular. La inauguració va tenir lloc el 9 de febrer de 1908.

Domènech i Muntaner va comptar en aquesta obra, amb la col·laboració dels millors artistes, artesans i professionals del moment: Pau Gargallo, Lluís Bru, Eusebi Arnau, Francesc Modolell o Miquel Blay. L’edifici va aconseguir el premi anual d’edificis artístics que promovia l’Ajuntament.

Tot l’edifici és ple de detalls que podem anar descobrint poc a poc. La façana ja és una obra d’art amb elements arquitectònics i escultures de gran qualitat amb al·legories a la música i a la cultura. A l’angle de l’edifici que fa el xamfrà dels carrers Sant Pere més Alt i Amadeu Vives, hi ha un conjunt escultòric, obra de Miquel Blay, que simbolitza la cançó popular catalana: a l’angle que formen els balcons de les dues façanes hi ha una figura femenina que sobresurt com si fos un mascaró de proa. Repartides a banda hi banda hi ha diverses figures que representen camperols, mariners, nens i nenes. Corona el conjunt un Sant Jordi. A la base del conjunt escultòric hi ha una inscripció que explica que va ser pagat per Joaquim de Càrcer i d’Amat, marquès de Castellbell.

Sota aquest conjunt hi ha la que durant molts anys va ser la porta principal, amb tres arcades que s’obren una al carrer Amadeu Vives i dues a Sant Pere més Alt. Les taquilles originals se situen a l’interior de les columnes que suporten les arcades. La façana és feta amb maó vermell decorat amb alguns elements escultòrics i amb dibuixos fets amb ceràmica i trencadís. Al nivell del segon pis hi ha uns balcons d’on sobresurten quatre figures; tres al carrer Sant Pere més Alt i una al carrer Amadeu Vives. Son escultures que representen diferents músics: Palestrina, Bach, Beethoven i Wagner.

L’actual façana principal és la del carrer que avui porta el nom del palau. Domènech i Montaner la va concebre i realitzar com si pogués ser vista des del carrer, cosa que en aquell moment no era així, perquè quedava tapada per l’església de Sant Francesc de Paula. Tot i això l’arquitecte va decorar-la amb forjats, capitells i vitralls que segueixen el mateix disseny que la resta de les façanes, amb el mateix maó vermell i dibuixos fets amb ceràmica i trencadís. Per tal de facilitar l’entrada de llum natural, l’arquitecte va deixar un pati d’uns tres metres entre la façana i la paret de l’església de Sant Francesc de Paula. Avui en dia aquesta façana està coberta per una pantalla de vidre.

Si l’exterior de l’edifici és absolutament sumptuós i ple a vessar de detalls escultòrics i arquitectònics, l’interior no és diferent. Hi podem veure mosaic, ceràmica, vitralls, columnes treballades i motllures de tota mena. A la planta baixa hi ha el foyer, on avui dia hi ha la cafeteria i la botiga del Palau. S’hi pot accedir directament des del carrer Palau de la Música. Un tram de tres o quatre esglaons, sota una arcada amb vitralls de colors uneix el foyer amb el vestíbul de l’antiga entrada principal i permet accedir a dos trams d’escales que porten fins el primer pis, on un distribuïdor dona accés, per una banda, a la sala de concerts, i per l’altra a una sala de descans que porta el nom de Lluís Millet, un dels fundadors de l’Orfeó Català.

Les portes de la sala Lluís Millet son de vidre amb vitralls de colors. Un llarg balcó s’obre sobre el carrer Sant Pere més Alt, amb columnes i amb portes amb vitralls de colors. Del sostre de la sala penja una gran làmpada feta amb ferro forjat i, a més dels elements arquitectònics que hi va fer Domènech i Montaner, amb els anys s’hi han afegir quadres i alguns busts de personatges relacionats amb el Palau i amb la música en general.

La sala de concerts és una de les joies de l’edifici. Només entrar destaquen dos elements: l’escenari i una gran claraboia de vidre amb una mena de cúpula invertida al centre. Al voltant de la sala de butaques hi ha un seguit de columnes que sostenen les llotges del primer pis. Totes les columnes estan recobertes amb mosaics de colors.

La boca de l’escenari i l’escenari mateix estan farcits de figures escultòriques de primer nivell. Dos grans conjunts escultòrics emmarquen per la part superior, la boca de l’escenari. Son obra de Diego Massana i Pau Gargallo. A la banda esquerra, sobre un bust de Josep Anselm Clavé, una representació de la cançó popular catalana Les flors de maig, amb un grup de noies sota un arbre. A la dreta, sobre el bust de Beethoven, una representació de la cavalcada de les Valquíries. Ambdues obres van acostant-se cap al centre de la boca de l’escenari, a mida que es fan més estretes, fins arribar gairebé a tocar-se, però sense fer-ho.

A la paret del fons de l’escenari, en forma de semicercle, hi ha un total de divuit muses que emergeixen de la paret i prenen cos en relleu. Cadascuna d’elles està tocant un instrument musical: violí, flabiol i tamborí… La paret és feta amb trencadís d’un to vermellós, sobre la qual hi ha les figures de les muses, els cos de les quals és de trencadís de cintura cap avall i en forma escultòrica de cintura cap amunt. Les escultures són d’Eusebi Arnau i faldilles son de Mario Maragliano i Lluís Bru. Sobre aquesta franja de les muses, hi ha, al centre, l’orgue, a les bandes, finestres amb vitralls.

Al sostre de la sala hi ha un dels elements més destacats i més fotografiats de l’edifici: la gran lluerna central que permet l’entrada de llum natural a tot l’espai. És una gran claraboia que, al centre, sobresurt cap endins amb una forma esfèrica. És obra d’Antoni Rigalt que va concebre el centre com si fos un gran sol, per això té forma d’esfera i per això els vidres d’aquesta zona central son daurats. Com més ens allunyem del centre, els vindre son de tons blaus i grisosos. A les parts planes del vitrall, s’hi poden veure figures femenines amb els cabells adornats amb garlandes de roses.

La veritat és que es fa difícil d’explicar. El millor és acostar-s’hi veure-ho i anar descobrint el gran nombre de detalls amb que Lluís Domènech i Montaner i els seus col·laboradors van anar farcint aquest edifici modernista que és Patrimoni de la Humanitat des del 4 de desembre de 1997.

La part nova del Palau, que ocupa l’espai on hi va haver l’església de Sant Francesc de Paula, també té el seu interès. A la façana, destaca el xamfrà dels carrers Palau de la Música i Sant Pere més Alt, una cantonada arrodonida feta amb maó de color vermell i amb un gran arbre fet amb baix relleu que ocupa tota l’alçada. A l’altre banda, un edifici de serveis obra dels arquitectes Òscar Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz, feta a finals del segle passat.

El Petit Palau és un altre dels elements moderns a tenir en compte. És obra d’Òscar Tusquets, inaugurada l’any 2004. Esta situat a un profunditat d’onze metres. A l’entrada hi ha unes columnes modernistes i a un cantó, s’hi pot veure la primera pedra del Palau de la Música.

La sala de concerts té un aforament de 2.049 persones entre platea (688), el primer pis (321), el segons pis (910), les galeries de l’orgue (82) i 48 més de reservades.

Més enllà d’anar al Palau a sentir-hi música, val la pena fer-hi una visita per contemplar la part arquitectònica i de tots els elements artístics utilitzats per Lluís Domènech i Montaner i els seus col·laboradors. I podreu anar descobrint les garlandes, els medallons, els busts de personatges relacionats amb la música universal.

El nombre de músics, compositors i intèrprets que han passat pel palau és més que llarga i compte amb noms de primeríssim nivell: Pau Casals, Enric Granados, Andrés Segovia, Arthur Rubinstein, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropovich, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Daniel Barenboim, Richard Strauss, Herbert von Karajan, Zubin Mehta, Leonard Bernstein, Ígor Stravinski, Arnold Schönberg, Manuel de Falla, Charles Aznavour, Duke Ellington, Tete Montoliu, Woody Allen, Keith Jarrett, Ella Fitzgerald, Paco de Lucía, Bebo Valdés, Luis Eduardo Aute, Jorge Drexler, en son un molt petit exemple. Òbviament també hi ha cantat: Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, o Francesc Pi de la Serra.

I no podem acabar sense citar, ni que sigui de passada, l’episodi conegut com a fets del Palau, quan el 19 de maig de 1960, un grup d’assistents a l’homenatge del centenari del naixement del poeta Joan Maragall van cantar, amb presència de diversos ministres franquistes, el cant de la Senyera, que havia estat prohibit pel governador civil Felipe Acedo Colunga. Aquests fets van acabar comportant el consell de guerra i empresonament de Jordi Pujol, que en època democràtica es convertiria en president de la Generalitat.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 3 de juliol de 2012

Palau de la Música Catalana
C. Palau de la Música, 2
Telèfon: 93 295 72 00
Adreça electrònica: taquilles@palaumusica.org