La sortida amb gràcia d’avui és una mica especial, perquè hi haurà gent a qui no li farà gaire gràcia, tot i que hi ha persones a qui si els hi agrada. Abans però, una pregunta: Què poden tenir en comú personatges com Isaac Albéniz, Joaquim Blume, l’espiritista Amàlia Domingo, Durruti, Herta Frankel, Montserrat Roig, Ildefons Cerdà, el Dr. Robert o Ricardo Zamora? La resposta és que tots aquests personatges descansen al mateix cementiri, perquè aquest dimarts, tot just abans de Tots Sants ens acostarem a conèixer el cementiri de Montjuïc.

El de Montjuïc i el de Poblenou son els dos primers cementiris no parroquials i allunyats del centre de la ciutat que va tenir Barcelona. Tots dos tenen una part monumental i formen part de la Ruta dels Cementiris, un recorregut cultural organitzat per Cementiris de Barcelona, que vol posar en valor aquests recintes com a forma de conèixer la història de la ciutat i el seu patrimoni artístic i històric des d’un punt de vista diferent. Aquests recorreguts formen part de la Ruta Europea de Cementiris, reconeguda com a “Itinerari Cultural del Consell d’Europa” i que aplega un total de 63 cementiris de 54 ciutats europees.

Com acostumem a fer, comencem per la història. Acostem-nos a la Barcelona del darrer terç del segle XIX per veure que va ser una època força trasbalsada. El 1870 s’havia produït la Revolta de les Quintes. L’11 de febrer de 1873 es va proclamar la Primera República Espanyola i dos dies després 10.000 obrers es manifestaven a la ciutat per reclamar una reducció de la jornada laboral. Els enfrontaments interns van fer caure la República a final de 1874 i, amb la restauració monàrquica, amb Alfons XII, va arribar a Barcelona i Catalunya, l’anomenada “febre d’or”, un moviment especulatiu que va provocar daltabaixos econòmics i l’aparició de grans fortunes. És en aquest moment que es crearen les primeres empreses elèctriques i es formaren algunes grans companyies. L’escriptor Narcís Oller en va fer un gran retrat a la novel·la La febre d’or.

Tot plegat era una bombolla econòmica deguda en bona part a la crisi provocada a l’estranger per la fil·loxera. Quan la plaga va arribar a Catalunya, la bombolla va esclatar i va arribar la crisi. És en aquest context que l’alcalde Rius i Taulet impulsà la creació del Cementiri Nou a Montjuïc, i la celebració de la Exposició Universal de 1888.

Tot i això, sembla que el projecte del cementiri no va ser fàcil de tirar endavant. La Vanguardia va dedicar un ampli reportatge, publicat en dues parts, els dies 10 i 12 de març de 1883, on es critica que la Junta de Cementiris a qui l’Ajuntament  havia encarregat l’obra hi havia posat moltes traves en estar “sumisa en un todo a la mitra”. Aquesta postura era, probablement un reflex més de la oposició popular i d’una part de l’església , als cementiris de fora del nucli urbà. Lluís Permanyer resumeix molt bé aquest enfrontament al llibre Barcelona il·lustrada. La ciutat del segle XVIII, editat l’any 2009 per l’Ajuntament de Barcelona, quan explica la oposició popular al tancament dels cementiris parroquials. Escriu Permanyer: “el tancament dels cementiris parroquials era obstaculitzat per les juntes d’obres, que tenien la pretensió de passar a ser propietaris de l’espai que apareixeria una vegada imposat el tancament definitiu”.  En definitiva, entre final del segle XVIII i principi del segle XIX hi va haver un enfrontament entre postures higienistes i il·lustrades, que advocaven pel tancament dels cementiris a l’interior dels nuclis urbans, i altres més tradicionals i reaccionàries, adobades amb interessos econòmics, que s’hi enfrontaven. En tot cas, en podem parlar més endavant quan proposem visitar el cementiri del Poblenou, el primer que va fer-se fora muralles.

Tornem a Montjuïc: el mateix reportatge de La Vanguardia feia una descripció força acurada del nou cementiri i explicava que hi hauria fins a sis espais diferenciats: “Ante-Cementerio, Cementerio Catòlico, Cementerio Libre, Cementerio Abortos, Cementerio religiones no católicas, Cementerio religiones no cristianas”. A més hi havia un “camino que conducte a los cementerios no católicos”. En la segona part del reportatge s’especificava que els diferents recintes estaven aïllats i que s’hi podia accedir a través d’un camí exterior que evitava haver de passar per l’interior del recinte catòlic per arribar-hi”.

Deia també l’autor del reportatge: “Los hipogeos citados son verdaderamente notables, tanto por la situación  especial que ocupan, como por el caràcter arquitectónico que reunen”. I afegia que “en el sitio provisional destinado a pobres se ha levantado un sencillo però notable monumento” I és que, podríem dir que amb aquests cementiris –el del Poblenou i el de Montjuïc-, les diferències entre rics i pobres van començar a fer-se més notables. Els cementiris parroquials eren petits, estaven plens, tot plegat feia que tothom tingues un espai similar a l’hora del repòs etern. Els nous recintes eren més espaiosos i van aparèixer els grans mausoleus. Això va fer que la construcció del cementiri de Montjuïc fes de motor econòmic i que acabés sent el patrimoni artístic i arquitectònic que és avui.

La burgesia barcelonina, que estava omplint l’Eixample de palauets i edificis notables, amb la gran presència de l’estil modernista que ens ha arribat a l’actualitat, també van voler tenir un espai prou aparent a l’hora de la mort, i van comprar espais al nou cementiri i encarregaren tombes, mausoleus i hipogeus a alguns dels arquitectes i escultors de més renom de la seva època. Com veurem, fins hi tot hi ha alguna escultura que va rebre un premi internacional. Com diu el títol d’un llibre de fotografies de Gabriel Halevi, editat per Cementiris de Barcelona l’any 2008, un cementiri, sobre tot un de monumental com el de Montjuïc, és una ciutat de marbre. En aquest llibre, amb imatges de cementiris d’arreu del món, i que du el títol de La ciutat de marbre,  el seu autor deixa clara l’estètica de gran nivell artístic que es pot trobar en molts cementiris.

Tot passejant pel cementiri de Montjuïc, ens podem adonar que la sumptuositat d’una tomba no va sempre relacionada amb el renom que la persona hagi tingut en vida i a més, es poden trobar alguns coincidències curioses. Així, hi ha personatges que van estar junts en vida i que reposen ben a prop, com Herta Frankel i Artur Kaps; però també n’hi ha que van tenir característiques vitals ben diferents i que estan en un espai proper. Aquest és el cas de quatre polítics: dos alcaldes franquistes com José Maria de Porcioles i Joaquim Viola; Rafael Campalans, que dóna nom a una fundació del PSC; i el líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó. Val a dir, que les tombes dels tres primers són força discretes. A la de Porcioles, però, hi destaca l’escut de Barcelona. A la mateixa zona hi ha la tomba d’un altre personatge il·lustre i només veient-la ja sabem qui hi ha enterrat, perquè la llosa que la cobreix és una mena de maqueta en pedra de la trama de l’Eixample barceloní. Òbviament hi descansa Ildefons Cerdà.

És evident que la manera com les persones s’enfronten a la mort és molt diversa. Així, trobem que la tomba de l’escultor Josep Clarà i Ayats és presidida per una escultura femenina feta per ell mateix. I en un dels punts més cèntrics del recinte monumental hi ha el mausoleu de Leandre Albareda, l’arquitecte municipal que va dissenyar el cementiri. Tot i que és molt gran i vistós, ara podem dir que es perd una mica entre les nombroses  tombes de l’entorn, però és ben segur que en la seva època havia de destacar i molt; en canvi, la tomba de l’alcalde que va impulsar el cementiri, Rius i Taulet, és molt menys sumptuosa i pot arribar a passar desapercebuda.

Tot i que hi ha cognoms coneguts, els mausoleus més vistosos no sempre són de personatges il·lustres, tot i que ben segur que son de persones amb força diners. Entre els panteons més sumptuosos hi ha el de la família Amatller, els de les xocolates. És gairebé una ermita neoromànica ideada per mossèn Josep Gudiol i construïda per l’arquitecte Emili Sala Cortés entre 1911 i 1915. Es van utilitzar 150 m3 de carreus de pedra. Si els Amatller es van decantar pel romànic, el panteó de la Riva és estil neogòtic. Aquesta família va decidir convocar un concurs de projectes per decidir el seu panteó. Va guanyar-lo Antoni Maria Gallissà, que va comptar amb la col·laboració d’escultors com Eusebi Arnau i els germans Juyol, que havien treballat amb Domènech i Montaner i amb Puig i Cadafalch. Aquest panteó va aixecar-se entre 1892 i 1895 i els diaris de l’època se’n van fer ressò. I és que alguns d’aquests mausoleus són més grans que moltes ermites de poble.

Però la simbologia cristiana no és l’única que s’hi pot veure. També hi ha diverses reminiscències d’art egipci, com és el cas del panteó Arc-Cova de la família d’industrials de teixits Batlló i Batlló, excavat a la roca, com els hipogeus egipcis, i construït per l’arquitecte Josep Vilaseca, l’autor de l’Arc del Triomf de l’Exposició Universal de 1888. Però hi ha una altre tomba en que l’art egipci és molt més present, perquè és, en realitat, una piràmide. És el panteó de Pilar Soler vídua de Serra, construït l’any 1894 per Leandre Albareda.

El mateix Albareda va projectar el panteó modernista d’Eduard Sevilla i Montoliu/Coromina, aixecat entre 1906 i 1907.  Dues escalinates laterals permeten accedir una terrassa que queda a nivell superior, al centre de la qual hi ha un sarcòfag custodiat per l’escultura d’un àngel amb el braç aixecat i la mà apuntant cap el cel. Davant mateix hi ha un monument dedicat a la memòria de Pasqual Madoz, polític liberal que va tenir una actuació definitiva a l’hora d’aconseguir que el govern de Madrid autoritzés l’enderroc de les muralles de Barcelona.

No gaire lluny podem veure un altre gran panteó, el d’August Urrutia i Roldán. És d’estil neoclàssic i projectat per l’arquitecte Antoni Vila Palmés l’any 1908. És fet de pedra de Montjuïc i marbre blanc. De planta poligonal, hi ha un ampli basament sobre el qual hi ha una doble filera de columnes. Al centre, a mig nivell, hi ha un sarcòfag sobre el qual hi ha una escultura d’un àngel.

Entre les escultures, cal destacar les de la sepultura de la família Maucci, on hi podem veure les escultures dels tres fills de la família: Isabel, morta el 1898, i Valentín i Domingo, morts tots dos el 1912. Aquí podem veure, per una banda, com a en aquella època la mortalitat infantil era alta i, per altra, com era la moda en el vestir de les criatures de les classes benestants. Una altra escultura destacable, és la del panteó Vial i Solsona, construït per l’arquitecte Josep Balet entre 1901 i 1902. De fet, el panteó és força sobri, però hi destaca amb molta força la figura de marbre, d’un home jove, gairebé nu -només porta una mena de faldellí que li cobreix l’abdomen-  amb un pic a les mans i en actitud de cavar la seva pròpia fosa. Aquesta escultura és obra d’Enric Clarasó i va ser premiada amb la primera medalla a l’Exposició Internacional de París de l’any 1900.

Cementiris de Barcelona organitza visites guiades gratuïtes al Cementiri de Montjuïc el 2n i 4t diumenge de cada mes, i també organitza visites al Fossar de la Pedrera, on hi ha la tomba del president Lluís Companys i un espai memorial dedicat a les víctimes de la repressió i dels bombardejos franquistes. De tant en tant, també organitza visites guiades teatralitzades nocturnes. I es poden fer visites sense guia durant tot l’any.

© Textos i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 29 d’octubre de 2013

Cementiri de Montjuïc
C. Mare de Déu de Port, 56-58.
08038 Barcelona
Tel. 93 484 19 70
Informació visites:
Tel. 93 484 19 99

Vídeo Cementiri Montjuïc