Antiga església de Sant Francesc.

Avui ens acostem a visitar una capital de les comarques de Tarragona. És una vila que conserva encara una important muralla medieval, que és un dels seus atractius turístics actuals, tot i que ha estat refeta. La població on fem la sortida té, a data d’avui, 22 d’octubre de 2013, un total de 6.480 habitants, segons indica la pàgina web del seu ajuntament. Al segle XIV s’hi celebraren Corts Generals en quatre ocasions i fou nomenada vila Ducal. Aquest títol l’ostenta actualment el successor de la corona espanyola. Estem parlant de Montblanc, la capital de la comarca de la Conca de Barberà.

Plaça Major

A l’entorn de la població hi ha vestigis d’ocupació humana de l’època del paleolític, de fet a la comarca de la Conca de Barberà hi ha diversos jaciments prehistòrics amb pintures rupestres i a la mateixa població de Montblanc hi ha el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre de les Muntanyes de Prades, del qual en parlarem un altre dia. També hi ha documentat un poblat iber dels segles IV a I aC. al pla de Santa Bàrbara, i els segles X i XI hi va haver alguns nuclis de població. Fou l’any 1080 quan aparegué un primer nucli de població a la confluència dels rius Francolí i Anguera. El nom d’aquest nucli era Duesaigües.

Portal de Sant Jordi.

La primera carta de població, amb el nom de Vila-salva, va atorgar-la Ramon Berenguer IV l’any 1155, tot designant batlle, Pere Berenguer de Vilafranca. El topònim de Vila-salva feia referència al fet que la població gaudia de diversos privilegis, com l’exempció de pagament de cents i d’usatges, i l’ús franc dels recursos derivats del bosc i l’aigua. Això va afavorir-ne el progrés econòmic. Aquesta no va ser, però, la ubicació definitiva de la població, perquè era un punt a mercè de les riuades del Francolí i de l’Anguera i, a més, era difícil de defensar. Per això Alfons I, anomenat el Cast o el Trobador, en va ordenar el trasllat al turó del Pla de Santa Bàrbara, un punt més estratègic. L’1 de febrer de 1163 el rei atorgava una nova carta de població amb el canvi d’ubicació, tot i respectant els drets de l’anterior carta. És a partir d’aleshores que la vila passà a dir-se Montblanc a causa de la manca de vegetació que hi havia al punt on es va establir el primer nucli de població.

Palau dels Desclergue.

Pocs anys després, el 1170, ja estan documentats dos importants edificis: el castell i la primitiva església romànica de Santa Maria. Aquell segle XII la vila va començar a créixer i ja va disposar d’un mercadal, i el segle XIII va viure una gran expansió econòmica i demogràfica, fins a convertir-se una de les viles més importants del sud del país. Fou al segle XIV, però, quan aconseguí màxim esplendor: va arribar a ser la setena ciutat de Catalunya i s’hi celebraren quatre vegades Corts Generals. Va ser en aquella època, l’any 1387, quan es creà el Ducat de Montblanc.

El gran pes polític i econòmic de Montblanc va acabar desapareixent al segle XVII, a partir de la Guerra dels Segadors, durant la qual fou saquejada en diverses ocasions i va patir incendis. Van quedar destruïdes part de la muralla i la façana de l’església de Santa Maria i els arxius foren cremats. Tot i això, el segle XVIII, la població va viure una nova revifada econòmica gràcies a l’agricultura, i a la segona meitat del segle va viure un creixement del 300% de la població. Al segle XIX la vinya va arribar a ser el cultiu predominant, es milloraren les comunicacions i va arribar el ferrocarril. L’any 1860 va tenir el màxim de població, amb 6.628 habitants. La plaga de la fil·loxera, a final del segle XIX, va provocar un nou atzucac a la comarca, que hi va fer front tot impulsant el cooperativisme. Ja al segle XX, l’any 1947 Montblanc va ser declarat Conjunt Monumental i Artístic.

Mesures de gra.

Com fem sovint en aquest espai, acostem-nos a veure que diu el volum dedicat a la província de Tarragona, escrit per Emili Morera, de la Geografia General de Catalunya, editada a la dècada de 1910 i dirigida Francesc Carreras i Candi: “Vila per excel·lència, la de més nobilitat de Catalunya, enlairada per prínceps i reis fins a constituir son nom un dels títols de major grandesa després de la suprema autoritat, adjudicat als hereus de la Corona d’Aragó. Compta amb 5.318 habitants”.

Façana barroca de Santa Maria.

Avui la capital de la Conca de Barberà és una localitat dinàmica, centre comercial, industrial i de serveis de la comarca i un dels punts d’interès turístic d’interior de la Costa Daurada. Un cop n’hem vist la història, podem començar a fer la passejada.

Òbviament un dels principals atractius i l’element que salta a la vista només arribar a Montblanc, és la seva muralla, que compta amb diversos portals. Potser el de més anomenada sigui el de Sant Jordi, un dels quatre portals originals de la vila, i és on, segons el Costumari Català de Joan Amades, el Sant va lluitar amb el drac tot defensant la princesa. És per aquest motiu que pels volts del 23 d’abril s’hi organitza la Setmana Medieval de la Llegenda de Sant Jordi.

Interior de Santa Maria.

Un bon costum quan es vol visitar una població és acostar-se a la Oficina de Turisme per recollir un mapa del lloc i informació. En aquest cas, la oficina és a l’antiga església de Sant Francesc, originària del segle XIII, i que pot visitar-se en horari d’atenció al públic. A l’interior hi ha un plafó on s’explica l’origen de la llegenda de Sant Jordi i el per què de la seva relació amb Montblanc.

Entre la documentació que l’Oficina de Turisme posa a disposició dels visitants, hi ha un mapa amb una proposta d’itinerari. Si seguim el recorregut que ens proposa, després del portal de Sant Jordi, del qual ja hem parlat, passem pel palau Reial, datat dels segles XIII i XIV. Recordem que tres reis convocaren Corts Generals a la població: Jaume II, Alfons IV i Pere el Cerimoniós, del qual ja n’hem parlat en altres ocasions. La quarta convocatòria va fer-la el governador de Catalunya a la mort, sense descendència, de Martí l’Humà.

Casal dels Josa.

El següent punt és la plaça Major, on hi ha diversos elements d’interès, com el casal dels Desclergue, un edifici construït cap a 1575 d’estil renaixentista i que fou residencia de la família que li dóna nom fins al primer terç del segle XVIII. Té una porxada a la planta baixa i una galeria amb arcs al pis superior. A l’altra banda de la plaça hi ha la Casa de la Vila, aixecada al segle XIII i a la seva dreta podem veure els Porxos de Can Malet, que aixopluguen una mena de piques força curioses. Són les mesures oficials de gra: la quartera i els tres quartans, datades de l’any 1752 i que van funcionar fins el 1905. És un element que ens parla clarament de la importància de l’economia agrícola de la població. En un extrem de la plaça hi ha la Font Major, construïda el 1804 amb motiu d’unes epidèmies, per portar aigua canalitzada a l’interior de la vila.

Carrer Major.

No gaire lluny de la plaça Major hi trobem el Casal dels Josa, un edifici del segle XIV amb alguns vestigis del XIII, que avui és la seu del Museu Comarcal de la Conca de Barberà. Unes escales força empinades ens acosten a l’església de Santa Maria la Major, un edifici gòtic del segle XIV, ubicat al mateix lloc on hi havia la primitiva església romànica. La façana actual és barroca, del segle XVIII, i va ser aixecada per substituir la d’estil gòtic que fou destruïda durant la Guerra dels Segadors. La nau és força gran amb voltes de creueria i a les claus de volta hi ha escenes de l’Antic Testament. També cal destacar la imatge gòtica de la Mare de Déu del Cor i l’orgue barroc, que és dels més importants de Catalunya. Pagant una entrada, es pot pujar a les terrasses, des d’on hi ha unes boniques vistes.

Claustre de l’hospital de Santa Magdalena.

Una mica més amunt de l’església hi ha el pla de Santa Bàrbara, el punt estratègic on hi va haver el castell, les pedres del qual, en ser abandonat, van ser utilitzades per bastir alguns dels palaus de la població. L’itinerari ens porta fora del recinte murallat per acostar-nos al Convent i Santuari de la Serra, on es venera la imatge de la patrona de la vila. Com en molts altres llocs, la tradició explica que els bous del carro que transportava la imatge de la Mare de Déu cap a Saragossa van aturar-se en aquest indret i no van voler seguir, fet que va interpretar-se com la voluntat de la Mare de Déu de quedar-s’hi. Per això s’hi aixecà un convent de clarisses que va arribar a ser el segon més visitat de Catalunya.

Torre-portal de Bové.

Després de resseguir un bon llenç de muralla per l’exterior, ens podem acostar a l’antic Hospital de Santa Magdalena que avui és la seu de l’Arxiu Històric de la Conca de Barberà. A l’interior hi ha un interessant claustre gairebé quadrat i una mica més enllà arribem al Pont Vell, d’estil romànic i datat del segle XIII. Creua el riu Francolí i era part del camí reial.

Altres punts d’interès són el celler modernista, obra de Cèsar Martinell; els portals de Sant Antoni i del Castlà, la torre-portal de Bové; els palaus d’Alenyà i del Castlà; i les esglésies de Sant Miquel i de Sant Marçal. També és interessant passejar pel carrer Major, que creua el recinte murallat de punta a punta.

Interior església de Sant Miquel.

La població compta amb alguns museus. Ja n’hem citat dos: el Museu Comarcal i el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, que depèn de l’anterior i que ocupa l’edifici de la Presó Nova, condicionat com a espai museístic, que acull també el Museu d’art Frederic Marés, que conserva una col·lecció de pintures i escultures de temàtica religiosa d’entre els segles XIV i XIX, i que cal no confondre amb el museu de Barcelona. També hi podem trobar el Museu del Pessebre de Catalunya, el del Vi, i la Casa-Museu Palau Ferré, on va viure aquest artista fill de Montblanc i deixeble de Picasso.

Palau del Castlà.

© Textos i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 22 d’octubre de 2013

Montblanc
Oficina de Municipal de Turisme:
Antiga església de Sant Francesc
Tel: 977 86 17 33
turisme@montblancmedieval.org