Nova proposta de Sortides amb gràcia. Aquest cop visitem una capital de comarca del Pirineu lleidatà. És una ciutat envoltada per dos rius, i amb diversos i diferents punts d’interès. Compta amb un nucli antic amb vestigis medievals, amb dos parcs fluvials, un a cada riu, i en un dels quals s’hi van desenvolupar proves de piragüisme en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Des de la ciutat, es poden fer excursions fins a interessants pobles de muntanya i a diverses esglésies i ermites romàniques. De fet un dels punts més interessants és la seva catedral romànica, la única que s’ha conservat com a tal i que, de fet, dona nom a la ciutat. A més, un dels seus edificis és residència d’un cap d’estat. Avui ens acostem a la capital de l’Alt Urgell. Avui visitem la Seu d’Urgell.

La capital de l’Alt Urgell està situada en una fossa tectònica oberta enmig de les roques del Pirineu, originada pel mateix conjunt de falles de les fosses de la Cerdanya i el Rosselló. És a tocar d’Andorra, i a banda i banda de la ciutat hi ha els rius Segre i Valira, que s’ajunten pocs quilometres més avall. Així ho explica Ceferí Rocafort al volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya: “Ciutat bellament situada en mig de la plana del seu nom, dominada per les altes serres afrontació d’Andorra y lo encinglerat Cadí; a la dreta del Segre, poc abans de ajuntar-se-li lo Valira, prop de Castellciutat, quins rius fertilisan aquella esplendorosa campinya, la més atractiva de la alta província lleidatana i l’assorteixen d’aigua excel·lent i abundosa per a totes les necessitats.”

El mateix autor ens explica que a la dècada de 1910, moment en que es va publicar l’obra citada, la Seu d’Urgell comptava amb 486 edificis al nucli urbà, 36 a la vora de la població i 60 “cases i albergs escampats”, amb una població de 3.044 habitants. També ens diu que l’any 1831 tenia 1.313 ànimes i que depenia del bisbe de la pròpia diòcesis. En l’actualitat, segons les dades de l’Idescat, la capital de l’Alt Urgell té 12.089 habitants.

Rocafort explica també que a la primera dècada del segle XX, la indústria no tenia gaire pes a la Seu d’Urgell, tot i que hi havia algunes fàbriques de “teixits ordinaris”, molins fariners i “totes aquelles petites indústries pròpies de les localitats que són cap de comarca”. Avui dia, hi té un pes important la indústria del formatge.

La ciutat deu la seva importància, tal com indica el seu nom, al fet d’exercir la capitalitat de la diòcesis. Així ho explica Ceferí Rocafort: “La capitalitat de la diòcesis amb les corresponents oficines governatives, Capítol de la catedral i Seminari Conciliar, és lo que li ha donat més importància”. Encara avui, un dels seus actius és la catedral, ja que és l’única d’estil romànic de Catalunya.

El nucli antic de la ciutat té una forma que recorda un triangle isòsceles invertit, amb l’angle més agut a la part de sota. Al seu interior, fent una mica d’eix hi ha el carrer Major, que té forma d’L invertida. En paral·lel al carrer Major hi ha el carrer dels Canonges, que deu al nom al fet que s’hi van instal·lar els canonges de la catedral. Durant segles va ser la via principal de la ciutat, abans que existís el carrer Major, que és més modern.

Com moltes ciutats del país, la Seu d’Urgell va estar encerclada per una muralla medieval, les restes de la qual van caure a final del segle XIX. Així s’explica en un plafó que hi ha en un extrem del passeig de Joan Brudieu, un dels punts neuràlgics de la ciutat actual: “A finals del segle XIX, allò que quedava de les antigues muralles de la Seu d’Urgell fou enderrocat. La ciutat medieval, reclosa dins d’un perímetre superpoblat, s’obria així al seu entorn agrari i iniciava la seva expansió. A tocar de l’antiga muralla, els horts de l’antic convent dels jesuïtes foren reconvertits en l’actual passeig Joan Brudieu, referent encara avui d’una vida ciutadana que discorre sota l’ombra dels seus plàtans centenaris. El creixement de la ciutat cap a ponent, inicialment poc ordenat, fou regulat l’any 1927 a través d’un pla d’eixample ideat per l’arquitecte Joan Bergós, que proposava un model de creixement en retícula, amb amples avingudes i carrers rectilinis. En aquells moments, al nord de la població ja s’havia acabat la construcció de l’immens edifici del Seminari Diocesà, símbol de la puixança de l’Església. Molt més endavant, en el context de l’urbanisme més contemporani, els parcs del Segre i del Valira ordenarien els dos espais riberencs de la Seu d’Urgell”.

Les branques i el fullatge dels tres rengles de plàtans del passeig de Joan Brudieu formen una mena de túnel natural amb una ombra que ajuda a passar la intensa calor de l’estiu. A més, al centre i a banda i banda del passeig central, en paral·lel a les fileres de plàtans, hi ha un rec que uneix els escocells dels arbres i per on corre aigua.

A la Geografia General de Catalunya, Ceferí Rocafort ens diu que la ciutat: “Compta amb nombrosos establiments comercials, on van a proveir-se los pobles de la rodalia, bones fondes y ben arreglats cafès”. Avui hi ha hotels i restaurants de diverses categories, bon comerç i molts llocs on beure una cervesa, prendre un cafè o fer un entrepà. Un d’aquests llocs és el Cafè dels Escoberts on, a banda de cafès, tes i infusions diverses, també hi trobareu galetes artesanals de diversos gustos, com les de formatge de la zona. Està situat sota una porxada del carrer Major, just a l’angle de la mena de “L” invertida, en un lloc molt cèntric i proper a la catedral i al Museu de la Ciutat, on hi ha també l’Oficina de Turisme.

Ara que hem situat la ciutat en el territori i en la història, podem anar per fer-hi una passejada. El primer pas, però, serà acostar-nos a l’Espai Ermengol, què és on hi ha el Museu de la Ciutat i la Oficina de Turisme. Fent una visita a l’exposició permanent, podrem conèixer la història de la població, però també el patrimoni artístic i paisatgístic de la capital i de la comarca. De la visita en podreu treure idees de coses a fer i de llocs a visitar, i a l’Oficina de Turisme us facilitaran rutes i propostes diferents, d’acord amb els vostres interessos, amb mapes i informació de tota mena.

En la nostra sortida, farem una volta per la ciutat, tot passejant, principalment, pel nucli antic, el qual, com ja hem dit abans, s’organitza a l’entorn de dos eixos centrals, el carrer Major i el carrer dels Canonges. Com hem vist, la vida de la ciutat ha estat molt marcada per la presència de la seu episcopal i una bona mostra n’és el carrer dels Canonges, que discorre en paral·lel al carrer Major i que deu el seu nom i el seu gran patrimoni arquitectònic al fet que durant diversos segles va ser la via triada per aquests membres del capítol catedralici  per ubicar-hi la seva residència. Això va fer que durant molt temps aquest carrer fos la principal artèria de la ciutat. És un carrer curiós, no gaire ample i a la zona central hi ha  la plaça de Sant Roc, a tocar de la qual hi ha dues porxades, a banda i banda del carrer, que deixen un espai per al qual gairebé no s’hi pot passar, cal anar per sota d’un dels porxos.

Al carrer dels Canonges hi podem trobar alguns edificis interessants, com ca l’Armenter, un edifici del segle XIV, situat a la cantonada amb el carrer de Sant Just, amb porxo a la façana del carrer dels Canonges. És un dels principals exponents del gòtic civil al Pirineu. O Cal Roger, un edifici de planta baixa i tres pisos amb porxo amb quatre columnes amb capitells decorats. A la façana, amb portal adovellat, s’hi poden veure tres petxines esculpides, que eren presents a l’escut de la nissaga dels Desbac.

 

Al punt on es troben el carrer dels Canonges i el carrer Major hi ha el principal vestigi de l’antiga muralla que envoltava la ciutat medieval, és l’anomenat Portal Vell d’Andorra que s’obria al peu d’una de les torres de la muralla. El nom el rep perquè al segle XIV es va ampliar el recinte murallat i el portal que duia a Andorra era el que s’obrí al capdamunt de l’actual carrer de Capdevila, per això aquest va passar a dir-se Portal Vell. El que podem veure avui és una porta amb arc apuntat que comunica els carrers Major i dels Canonges com una mena de porxada sota edificis residencials i és que, com ha passat sovint al llarg de la història en moltes poblacions, un cop perdut l’ús defensiu, la torre va ser reconvertida en habitatges.

Si al carrer dels Canonges hi podem veure alguns edificis del segle XIV, els que podem trobar al carrer Major són d’època posterior, perquè  es va urbanitzar sobre un dels antics fossats que envoltaven la muralla, un cop aquesta es va ampliar. Entre els edificis que hi podem contemplar, construïts entre meitat del segle XIX i el primer quart del segle XX, hi ha Cal Tarragona, Cal Calçot, Cal Patalín, Cal Don Llorenç, Cal Mossèn Andreu o Cal Mossèn Poldo, que actualment és la seu de l’Espai Ermengol.

El carrer dels Canonges fa una mena d’ampliació en el punt en que es troba amb el carrer de Santa Maria, que du a l’entrada principal de la catedral. És en aquesta intersecció on se celebrava el mercat i per això rep el nom de la Plaça. El bisbe Ermengol fou l’impulsor de la celebració del mercat i de la fira, que estan documentats des de l’any 1029 i 1048, respectivament. Això converteix la fira de la Seu en la més antiga documentada a la península Ibèrica. El mercat setmanal segueix celebrant-se, avui principalment al carrer Major. I la Fira de Sant Ermengol se celebra cada any el tercer cap de setmana del mes d’octubre.

Al principi del carrer Major, sota els porxos de Cal Poldo i de Can Fiter, hi podem trobar les mesures de la bladeria. Aquest és un element que existeix  encara en algunes poblacions que han tingut rellevància econòmica en determinats moments històrics, com per exemple Montblanc, la capital de la Conca de Barberà. Les mesures era el lloc on es mesurava el blat en les operacions de compravenda. En el cas de la Seu d’Urgell, es tracta de dues instal·lacions fetes amb grans carreus de pedra, foradades en forma d’embut per la part superior, on el venedor dipositava el gra, i amb una porta lateral, on es posava el sac del comprador. Una inscripció a la pedra ens indica que les mesures més antigues estan datades de l’any 1579, mentre que les més recents són de 1840. Tot i això, es té constància de mesures des de l’any 1212 i estaven sota control del senyor feudal, que era el bisbe.

El principi del carrer Major limita amb la plaça dels Oms, on hi ha, entre altres, un  dels laterals de la catedral i l’Ajuntament de la ciutat. L’edifici, que destaca pel color rosa fort amb una gran torre quadrada en un dels angles, guarda molta història en els seus murs. Va ser construït el segle XV, a tocar de l’antiga muralla, com a hospital, perquè el que hi havia s’havia fet petit. Al cap de pocs anys els cònsols de la ciutat decidiren instal·lar-hi dependències municipals, així ho demostra una làpida que es conserva a la façana i on es pot llegir: “Casa de la Ciutat d’Urgell feta l’any MCCCCLXXIII. Eren cònsols Jachme Vallmanya, Nicolau Guilla, Pere Soler, Sebastià Prat”.

En aquesta mateixa zona hi havia l’antic portal de la Cerdanya i un tram de muralla, de la qual en queden diversos vestigis a l’interior de l’Ajuntament, que en les diverses ampliacions que s’hi ha fet al llarg dels anys, també ha absorbit les restes de l’església romànica de Santa Eulàlia. Segons s’explica en un plafó que hi ha en una porta lateral de l’Ajuntament: “Era un temple molt petit, ‘santis parva ecclesia’ amb l’absis orientat cap a l’oest, contràriament als usos més habituals del romànic. Era utilitzada bàsicament per a la proclamació sacramental dels testaments”. En construir-se l’hospital va ser reconvertida en capella d’aquest. Algunes restes fan suposar que Santa Eulàlia va ser erigida sobre una edificació anterior, d’origen romà, dels segles III o IV.

Si anem voltant la catedral, a continuació de l’Ajuntament ens trobarem amb el parc del Cadí, amb un bonic exemplar de cedre i un mirador sobre la plana del riu Segre, amb les muntanyes del parc natural del Cadí – Moixeró al fons. A l’altra banda del Segre, en un turó proper, s’hi pot veure la taca blanca de l’ermita de Sant Antoni del Tossal, un edifici modernista situat al límit dels termes municipals de la Seu d’Urgell, Alàs i Cerc.

Si seguim fent la volta al perímetre del conjunt catedralici, ens trobarem els tres absis de la capçalera de l’església de Sant Miquel i després la plaça del Deganat i el pati del Palau i la placeta de Sant Roc, on hi ha el Palau episcopal, un edifici l’origen del qual cal anar a buscar-lo al segle XV, quan va ser construït adossat a la muralla, que en aquest punt estava reforçada. Era tan un palau com una fortalesa. L’aspecte actual es deu a una reforma en clau historicista feta el segle XIX per Calixte Freixa, l’arquitecte diocesà que també va fer-se càrrec d’una de les remodelacions del santuari de Núria. El palau episcopal de la Seu té una especificitat: és la residencia d’un cap d’estat perquè, recordem que el bisbe d’Urgell és copríncep d’Andorra, juntament amb el president de la República Francesa. Així doncs, de fet, una part de l’edifici és considerat territori del Principat d’Andorra.

En un dels angles, el més agut, del triangle que forma el nucli antic de la Seu hi ha les restes del molí de Soldevila, probablement de la reconstrucció feta l’any 1726 després que l’any 1691 fos destruït l’anterior. Aquest molí deixa constància de l’existència de diversos molins que aprofitaven l’aigua dels recs del Valira. Hi ha constància de l’existència de molins des del segle XII, tot i que se suposa que n’hi havia d’anteriors. La majoria es dedicaven a la molta de cereals, però també n’hi havia de paperers.

Òbviament, hi ha altres punts interessants a la Seu d’Urgell, com les torres Blanca i la de Solsona, o el castell de Castellciutat,  però nosaltres ho deixarem aquí. Bé, n’afegirem un de curiós, l’anomenat claustre modern que hi ha en una punt del parc del Valira. Es tracta d’una rèplica del claustre de la catedral que va impulsar l’urbanista i escriptor urgellenc, Lluís Racionero, amb la particularitat que en alguns dels capitells hi ha reproduïdes figures que representen la història del segle  XX. Hi ha actors i actrius, com Marilyn Monroe; savis com, Albert Einstein; músics com Pau Casals; esportistes, com Johan Cruyff. Els monstres del mal estan representats per dictadors com Franco, Hitler i Mussolini.

Acabem aquí la nostra passejada per la Seu d’Urgell, però potser hi trobeu a faltar un element essencial, aquell a que la capital de l’Alt Urgell deu la seva existència i el seu nom, la catedral. Bé, no ens l’hem oblidat, és que es mereix una sortida per ella mateixa. I per això la tractarem en una propera entrada.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

La Seu d’Urgell
Espai Ermengol
Oficina de Turisme
Carrer Major, 8
info@turismeseu.com
Telèfon: 973 35 15 11