Sortides amb gràcia us fa una nova proposta per gaudir del patrimoni del nostre país, ara que les restriccions que ens imposa la pandèmia de la covid-19, ens fan molt difícil anar gaire lluny de vacances. Avui us proposem acostar-nos a un jaciment de gran importància històrica, monumental i patrimonial. És un lloc documentat del temps dels ibers i que va ser habitat fins a meitat del segle XII, quan la població va marxar cap a una nova vila, amb un orografia més amable. Avui anem a la comarca de l’Alt Penedès per conèixer un lloc on hi podem veure vestigis del temps dels ibers, dels romans i de l’època medieval. Avui Sortides amb Gràcia s’acosta a Olèrdola.

El conjunt arqueològic d’Olèrdola ocupa una mena de plataforma rocosa de forma, més o menys, rectangular que va enfilant-se fins acabar en un penya-segat de forma arrodonida. L’accés es fa a través d’una impressionant muralla d’època romana erigida a la zona menys protegida del recinte.

La història de l’ocupació humana d’aquest lloc es remunta a l’inici de l’edat del bronze, fa uns 4.000 anys. Des d’aleshores hi van viure diferents grups humans amb cultures i tradicions força diferents, i tots han anat deixant la seva empremta. Així, passejant pel jaciment, podem gaudir de restes de les edats del bronze i del ferro, d’un poblat iber, amb una tintoreria; una muralla, construccions militars, una cisterna i una pedrera d’època romana; i també una església romànica que es conserva dempeus, i restes d’època medieval, com una església amb necròpolis al costat, cases, sitges i tallers, part d’un castell amb una torre aprofitada i construïda en època romana. En resum, passejarem per un lloc on, tal com ens expliquen al fulletó de benvinguda del MAC Olèrdola: “Hi van viure caçadors, pagesos i pastors a l’edat del bronze, ibers cessetans, legionaris romans i cristians a la frontera sud dels comtats catalans”.

Anem a pams. Comencem pel nom del lloc, Olèrdola. Segons Manuel Bofarull i Terrades autor d’Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “Als s XI i XII apareix documentat com Olerdula . Presenta la mateixa arrel que les muntanyes properes d’Ordal  i Olorda. Si bé se li atribueix un origen basc no aclarit, s’ha suposat també que procedeixi de l’àrab al-ard-ula, <<la terra enlairada>>. Altres el relacionen amb un suposat cèltic ol, <<oli>>, i erd, <<terra>>, i tot plegat, <<terra d’oli>>. També, partint d’Olertula, se li dona el sentit de <<roureda>>.

Com hem dit, l’accés al jaciment es fa a través de la porta d’una impressionant muralla romana amb dues torres que la protegeixen, una de les quals va ser reconstruïda en època medieval. El llenç de muralla que es conserva,  data del principi del segle I abans de la nostra era (a.n.e.), té 145 metres de llargada i quatre torres. Els romans haurien aixecat aquesta fortificació per defensar la ciutat de Tarraco i el pas per la Via Heraclea, anterior a la Via Augusta.

Un cop dins el recinte, just a mà dreta hi ha el Centre d’Interpretació, on ens facilitaran informació i la possibilitat de fer una visita guiada. També hi podrem visitar tres exposicions permanents. La primera fa un recorregut pels 4.000 mil  anys d’història d’Olèrdola, des de la primera cabana fins a l’actualitat; una altra que ens situa el lloc en el seu entorn i la tercera que en explica com s’ha anat transformant el territori a partir dels usos que ha tingut al llarg dels anys. En aquestes exposicions podem veure les diferents etapes d’ocupació de la muntanya de Sant Miquel, amb plafons, infografies, imatges i objectes trobats en les diferents campanyes d’excavació, com un vas campaniforme de fa 4.000 anys, un ungüentari d’alabastre d’Egipte de fa 2300 anys, un calze i una patena apareguts en una sepultura del segle X, o el cap d’un dimoni del retaule de l’església de Sant Miquel, d’època baix medieval.

Al Centre d’Interpretació ens podem assabentar que no s’han trobat, fins ara, gaires dades per saber amb exactitud les característiques exactes del primer assentament d’Olèrdola. Les excavacions dutes a terme fins ara, només han permès trobar les restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc, així com alguns utensilis de ceràmica i eines de sílex. Amb tot, es creu que les primeres persones hi van arribar entre l’inici i mitjans de l’edat del bronze, això és entre els segles VIII i principi del VI a.n.e. (abans de la nostra era). Aquells primers pobladors basaven la subsistència en la ramaderia, el conreu de cereals i lleguminoses i la cacera.

Entre els segles V i IV a.n.e, el lloc va ser ocupat per un poblat de cessetans, o cossetans, un dels pobles ibers que van viure a la zona de l’actual Catalunya. Recordem que la Cessetània, o la zona de Catalunya que van ocupar els cessetans, s’estenia per les actuals comarques del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès i el Camp de Tarragona. A més dels cessetans, a Sortides amb gràcia ja hem visitat poblats de diverses tribus iberes, com els indigets, els ilercavons o els ilergets.

Si seguim avançant en el temps, veurem que a principi del segle I a.n.e., s’hi va establir un destacament militar romà que tindria l’objectiu de controlar el territori i la un dels punts d’accés a la capital de la Hispania Citerior, Tàrraco. Un miler d’anys més tard, en algun moment entre els any 911 i 937, el comte de Barcelona, Sunyer, hi va fer aixecar una muralla i va erigir dues esglésies. Una dins el recinte murallat, Sant Miquel, i l’altra fora muralla, Santa Maria. En aquella època, la distribució interior del recinte murallat reflectia el model dels tres ordres socials de la època medieval: la noblesa i el clergat ocupaven la part superior, o subirana, on ho havia el castell i l’església de Sant Miquel, i la part baixa, o jussana, era on hi havia els habitatges del poble. A principi del segle XII va començar el declivi d’Olèrdola, tot coincidint amb el desenvolupament de la propera ciutat de Vilafranca del Penedès, que va obtenir privilegis del comte de Barcelona.

L’església de Sant Miquel va seguir fent funcions parroquials fins l’any 1884, quan el Bisbat de Barcelona va vendre tot el recinte, que es convertí en una explotació agrícola. El 1963 la finca fou comprada per la Diputació de Barcelona i el 1971 va ser obert el públic. Olèrdola és Bé d’Interès Cultural.

Segons explica Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya, a la dècada de 1910, Olèrdola comptava amb 357 edificis repartits en els nuclis de població de La Barquera, Can Torras, la Plana Rodona, Sant Pere i Viladellops, a més de 80 cases escampades. En total tenia 1.436 habitants, costura (és a dir, escola per a nenes), i estudi municipals. Segons dades de l’Idescat, a final de 2019 tenia 3.692 habitants.

Un cop fet un repàs a la història, anem a fer la passejada pel recinte. Hem dit que entrant a mà dreta hi ha la recepció i el Centre d’Interpretació. A l’altre cantó, a la banda esquerra de l’entrada hi ha part del poblat iber que va ser llargament ocupat des de l’edat del bronze. Les excavacions fetes han permès documentar l’existència d’una gran ferreria i una adoberia/tintoreria, que segons ens expliquen, és l’única que s’ha identificat en tot el món iber.

Els primers pobladors d’aquest indret, a l’època de l’edat del bronze, haurien aixecat algun tipus de mur, més per a tancament de l’espai i de control dels ramats que com a element defensiu. En canvi, a l’època ibera, ja es tractaria d’un poblat emmurallat, amb diversos nuclis a l’entorn. El fet que hi hagués una adoberia fa pensar que la ramaderia devia de ser una activitat important. No gaire lluny, hi ha les restes de cases, sitges i tallers d’època medieval.

L’època romana, més enllà de la muralla que ja hem vist a l’entrada, va deixar també una cisterna de grans dimensions i una torre de guaita. I també es pot veure la pedrera d’on es van extreure els carreus per construir la muralla i la torre. La cisterna, de forma rectangular, va ser excavada a la roca a principi del segle I a.n.e. i a l’entorn encara es poden veure alguns canals que hi portaven l’aigua de la pluja. Té una capacitat per a 350.000 litres, de manera que podia abastir perfectament soldats i animals, perquè l’ocupació romana va ser, bàsicament, militar. La cisterna va ser utilitzada també en època medieval, i al seu entorn s’hi van construir algunes cases i un celler.

 

A la pedrera, que va ser utilitzada també en època medieval per extreure la pedra per aixecar l’església de Sant Miquel, encara es poden veure les marques i els forats que van deixar els carreus extrets per a fer la muralla. A tocar de la pedrera hi ha restes de cases d’època ibera i també d’època medieval. Com podem veure, les restes de les diferents èpoques d’ocupació es van superposant, cosa lògica per altra banda, en llocs de amb ocupació humana que s’allarga, d’una manera o altra, en el temps.

Encara ens queda per veure una construcció d’època romana, però, si seguim l’ordre de la visita, ens la trobarem cap el final. Abans ens trobarem amb un dels elements millor conservats del conjunt, l’església romànica de Sant Miquel, amb una absidiola d’estil preromànic. L’actual edifici, consagrat l’any 992, va ser aixecat sobre un temple anterior erigit pel comte Sunyer i, com hem dit, va servir com a temple parroquial fins l’any 1884. Al costat hi ha diverses tombes antropomorfes excavades a la roca i és que, de fet, l’església va ser edificada sobre una necròpolis del segle IX.

Més amunt, al cim que marca el límit del conjunt, hi ha un punt molt estratègic, amb una vista de 360 graus sobre el Penedès, és aquí on els romans van aixecar la torre quadrada feta amb grans carreus molt ben tallats. En època medieval, aquesta construcció va ser reutilitzada com a part d’un castell.

 

Un cop fet el recorregut pel recinte murallat i haver pogut gaudir de les vistes panoràmiques que es veuen des del punt més alt, ja podem començar a baixar de tornada, però encara ens queden coses per veure. Al final de la zona d’aparcament que hi ha a l’entrada del recinte, davant el llenç de muralles, surt un camí que ens porta fins un antic barri que va créixer entre els segles X i XI. Ocupava dues plataformes del terreny, l’anomenat Pla dels Albats i la fondalada de les Feixes. Les campanyes d’excavació que se segueixen duent a terme a Olèrdola, van descobrint, a poc a poc, com era aquest nucli d’uns 9 ha de superfície.

Al Pla dels Albats hi ha les restes de l’antiga església de Santa Maria, envoltada d’un bon nombre de tombes antropomorfes, algunes, de ben petites. La planta de l’edifici és força curiosa, estava dividida en dues naus i un mil·liari romà de la Via Augusta va ser aprofitat com a suport. Als carrers del barri hi havia cases, sitges, estables, tallers i cellers, que la feina dels arqueòlegs van traient a la llum i que ajuden a anar veient com era la vida d’un nucli de població de camperols, fora muralles, a la Catalunya medieval.

I, abans de marxar, encara ens queda un racó per veure, també a l’exterior del recinte, al cantó nord-oest del recinte, al final del llenç de muralla un caminet amb escales ens porta fins a un estable medieval excavat a la roca. Hi podem menjadores i un abeurador que es comunica amb una cisterna, i elements per lligar els cavalls i les mules.

 

Fins aquí la visita a la que va ser, de fet, la capital de la comarca del Penedès, fins que la població es va anar desplaçant cap a la plana i va fer créixer la ciutat que avui ostenta la capitalitat, Vilafranca del Penedès.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Olèrdola
Castell d’Olèrdola, s/n.
mac.olerdola@gencat.cat
Telèfons: 93 890 14 20 / 675 78 29 36