La fortalesa Els Vilars d’Arbeca

Porta nord del recinte.

La proposta d’avui ens transporta cap a la prehistòria i per fer-ho ens traslladarem cap a l’interior de Catalunya, a la comarca de Les Garrigues i, més concretament a Arbeca. A uns quatre quilòmetres d’aquesta població hi ha un jaciment arqueològic únic al nostre país. Es tracta d’una fortalesa construïda cap a l’any 700 a.n.e., en època de la primera edat del ferro, i que va ser poblada pels Ilergets fins a l’any 300 abans de Crist, en total va ser habitada durant uns quatre segles. Avui sortim a la fortalesa Els Vilars d’Arbeca.

Recorda la Dolors, una de les guies, que els nens i nenes de la seva generació anaven sovint a passar la tarda jugant als Vilars: “Amb el crostó de pa i una presa de xocolata del berenar sota el braç, la canalla veníem a jugar-hi. Aleshores era una muntanyeta on hi podíem trobar mil i un tresors”. Quan aquella generació es va fer gran i van anar a la Universitat, un d’aquells nens a qui de petit ja li van cridar l’atenció els fragments de ceràmica que trobaven en els seus jocs, anar a la Universitat a fer arqueologia i va convèncer un dels seus professors per anar a veure aquell turonet, absolutament convençut que a sota s’hi amagava un jaciment.

Cases de Vilars 0.

Quan el pagès va veure aquelles quatre o cinc persones allà mirant-s’ho tot va atansar-se a preguntar què hi feien i aleshores va explicar-los que ell estava fart de treure pedres que el destorbaven. Els arqueòlegs van veure de seguida que aquelles pedres, que anaven quedant amuntegades en el marge, no eren simples pedres. Així es va descobrir el que avui coneixem com la Fortalesa dels Vilars.

La ubicació de la fortalesa dels Vilars és un tema que causa una certa estranyesa, fins i tot entre els especialistes. En aquella època, el més habitual era que els assentaments es fessin en llocs alts per tal de poder controlar més fàcilment l’arribada de possibles enemics i, si fos el cas, defensar-se amb més facilitat. Els Vilars, en canvi, està en un lloc molt pla. I tot i que en el moment en que es va aixecar, la orografia del lloc no era ben bé igual, ja era una zona molt plana. Hi ha qui pensa que el qui va decidir instal·lar-se en aquell lloc havia de ser una mica fatxenda. Amb tot, aquella gent va aconseguir aixecar una fortalesa gairebé inexpugnable.

Part de la muralla, camp frisó i, en primer terme, el fossat.

Vista des de l’exterior havia de ser d’un lloc molt difícil de ser atacat i conquerit. Hi havia diversos sistemes que feien que els possibles enemics s’ho pensessin dues vegades abans d’intentar atacar: un fossat per on passava el riu, que havia estat desviat; un camp frisó amb pedres punxegudes difícils d’esquivar i un alt i gruixut mur que envoltava tot el recinte. A més, les portes d’accés eren molt estretes i formaven un angle a l’interior, cosa que feia difícil entrar-hi si no hi eres convidat i impossible de fer-ho a cavall.

Detall del camp frisó.

Parem-nos un moment en aquest tipus de defensa anomenat camp frisó. Es tracta d’una barrera de pedres punxegudes clavades a terra que fan pràcticament impossible que ningú s’hi pugui acostar ni a cavall, ni a peu, i menys si s’hi acosta amb intenció d’atacar i per tant amb presses i mirant d’evitar els projectils llançats pels defensors de la fortalesa des de dalt de la muralla. Les pedres que s’ha trobat fins ara, fan entre 80 centímetres i un metre de llargada i són d’amplades irregulars. És un sistema defensiu gairebé inèdit, si més no fins ara, a la península ibèrica i dels millor conservats d’Europa, on tampoc n’hi ha gaires.

Pou central i rampa d’accés.

La nostra guia, la Dolors, aventura possibles raons que van poder fer decidir aquella gent a instal·lar-se just en aquell punt: aigua abundant, ja que hi ha un riu proper i la capa freàtica és força amunt; això comporta també vegetació i, per tant, cacera, tot plegat menjar abundant per a les persones i per als animals domèstics. A més, podria haver-hi una altra possibilitat. A l’interior del recinte, ben a prop del pou central, hi podria haver una font d’energia tel·lúrica positiva, cosa que avui no es té gaire en compte però que les persones d’aquelles èpoques, amb un contacte molt més estret amb la natura sabien reconèixer i ho tenien en compte.

Els arqueòlegs han establert que la fortalesa va anar creixent i va ser modificada al llarg dels anys. Hi han trobat fins a 5 fases diferents, que han anomenat: Vilars 0, Vilars I, Vilars II, Vilars III i Vilars IV.

Cases de Vilars I.

Vilars 0 comença cap al 700 a.n.e. i s’allarga fins, més o menys, l’any 625 a.n.e. és a dir, uns 75 anys. És el moment del primer poblament. A partir d’aleshores comença la fase de Vilars I, que és una de les etapes més interessants, perquè és quan es construeixen els primers sistemes defensius. El tipus d’edificacions i l’urbanisme interior del recinte es va anar modificant a cada època.

Croquis del recinte d’Els Vilars.

Els primers habitants de Els Vilars pertanyen al que es coneix com a cultura dels camps d’urnes, perquè tenien el costum de cremar els morts i enterrar-ne les cendres dins de recipients de ceràmica. Aquests primers pobladors van acabar convertint-se, d’alguna manera, en ilergets, un dels pobles ibers.

Es calcula que el nombre màxim d’habitants que van viure a Els Vilars està entre les 175 i 200 persones. La fortalesa tenia una forma de cercle irregular, tirant cap a ovalada. Dins les muralles, el poblat s’organitzava a l’entorn d’una gran plaça on hi havia una cisterna d’aigua d’ús comunitari. Un ample carrer empedrat recorria la fortalesa en paral·lel a les muralles, on es recolzaven les cases, excepte les que quedaven a l’interior d’aquest carrer principal que tenia forma com de U. Els habitatges, amb una superfície aproximada d’uns 20 m2, tenien forma rectangular i eren allargats, tenien parets mitgeres i les portes s’obrien a l’ample carrer empedrat.

Part de l’interior del recinte amb el pou central.

Durant el relat hem anat veient algunes incògnites que fan únic aquest jaciment: La complexitat de la construcció en la data, època dels camps d’urnes, en que sembla que va aixecar-se Vilars –les construccions similars que es coneixen són força posteriors-; el fet d’estar situada en mig d’una plana tot i tenir espais elevats no gaire lluny; el sistema defensiu que converteix la fortalesa en inexpugnable amb un element també força poc usual com és el camp frisi. Un element defensiu que només s’ha trobat en alguns llocs del centre d’Europa. Ens queda encara una altre misteri: la fi de Vilars.

Claveguera.

No s’ha trobat cap mena d’indici que assenyali un abandonament violent o traumàtic. Cap destrucció ja fos per la mà de l’home, ja fos per causes naturals; cap incendi, ni cap epidèmia mortal. Tot indica que es va tractar d’un abandonament voluntari; el lloc va quedar, simplement, deshabitat. Per què? Els entesos apunten algunes possibilitats: El fet que la societat ilergeta anés avançant i l’espai útil a l’interior de la fortalesa es fes petit per a les noves condicions de vida més complexes cultural i socialment. Pot ser les muralles que havien servit fins aleshores per preservar els habitants de perills exteriors, acabessin convertint-se en una cotilla que ofegava el poblat, que necessitava nous espais, noves cases més àmplies, nous carrers i que l’amplada i la grandària de les muralles fessin impossible que quedessin incloses en el poblat, com ha passat en altres llocs. També és possible que la causa de l’abandonament fos l’empobriment i desaparició de l’espai natural que l’envoltava i d’on els habitants de Els Vilars en treien el menjar: empobriment dels camps i de la massa forestal i conseqüent desaparició de la cacera.

Recinte cultural. Possible espai religiós.

Fos com fos, cap a l’any 325 a.n.e. Els Vilars va quedar buit, enrere quedaven quatre segles ininterromputs de vida, d’ocupació, d’història, d’una història que 23 segles més tard, l’any 1985 va començar a aparèixer de nou. Des d’aleshores s’ha anat excavant i la grandesa i importància de Els Vilars ha anat prenent forma. L’any 1998 la Generalitat de Catalunya va declarar la fortalesa Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Zona Arqueològica. I l’any 2010 es va celebrar l’Any Vilars amb motiu del 25è aniversari de l’inici de les excavacions que hi du a terme la Universitat de Lleida amb el patrocini del Servei d’Arqueologia de Catalunya, la Diputació de Lleida i l’Ajuntament d’Arbeca.

Part de l’interior del recinte.

A final de 2005 es va constituir l’Associació d’Amics de Vilars amb els objectius de: Fomentar i promoure la difusió del conjunt arqueològic de Vilars. Contribuir a l’estudi arqueològic, històric i arquitectònic d’aquest jaciment ibèric. Vetllar i promoure, si cal, la restauració i l’adequació d’altres monuments de la vila d’Arbeca.

Els Vilars és un jaciment en excavació i, per tant, encara dóna i segur que seguirà donant moltes sorpreses als arqueòlegs i seguirà engrandint el patrimoni d’Arbeca. L’Associació d’Amics dels Vilars hi fan diverses activitats al llarg de l’any. Una de les més vistoses és “La nit del foc”, que se celebra a principi d’agost. També participen al “Cap de setmana ibèric”, una col·laboració entre el Museu d’Arqueologia de Catalunya i els ens gestors de cadascun dels jaciments que integren la Ruta dels Ibers, que aquest any, que arriba a la quinzena edició, està dedicat a “L’alimentació de fa 2.000 anys.

Espai Cèsar Martinell i Oficina de turisme.

Si us decidiu a visitar la Fortalesa dels Vilars, us recomanem que us apunteu a la visita guiada, perquè la persona que us l’explicarà us farà viure el recinte. Les visites es fan cada cap de setmana al matí. L’Oficina de Turisme és en un edifici modernista obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i porta el seu nom. Allà us informaran, us passaran un vídeo perquè tingueu més d’informació abans de visitar Els Vilars i us indicaran el camí per arribar a la fortalesa. També us informaran d’altres rutes i dels llocs visitables a la població, com els itineraris que us portaran a conèixer les restes del castell. Fins i tot hi podreu comprar oli i olives arbequines, entre altres productes de la zona, perquè és una agrobotiga.