Fa un parell de setmanes, quan vam visitar Llimiana, al Pallars Jussà, vam citar un personatge, de qui vam dir que en tornaríem a parlar: Arnau Mir de Tost, un important senyor feudal medieval que va senyorejar per aquelles terres durant bona part del segle XI. Avui el coneixerem una mica, perquè ens acostarem a un castell on ell hi va viure. És al municipi d’Isona i Conca Dellà, a tot just un parell de quilòmetres de la població. I és un molt bon exemple d’arquitectura medieval. De fet, només posant una mica d’imaginació, ens hi podem fer la idea de com eren les condicions de vida en un castell medieval. Avui sortim al castell de Llordà.

Per començar, mirem de situar-nos geogràficament. El castell de Llordà, com passa amb la immensa majoria d’aquestes construccions, senyoreja un territori força gran i és situat en un punt estratègic, ja que domina la comunicació entre la Conca de Tremp i la Conca del Segre, a través del coll de Comiols; el pas entre la Conca de Tremp i l’Alt Urgell, pel coll de Bòixols; i gran part de la Conca Dellà. I a final del segle X era un punt encara més estratègic, perquè els musulmans no eren gaire lluny, doncs tenien un important centre polític i administratiu a la població d’Àger, un enclavament de difícil accés que Arnau Mir de Tost va conquerir, no sense gran dificultat, i va convertir en centre de la seva actuació. Hi va construir una col·legiata que un dia haurà de ser, també, objecte d’una de les nostres sortides amb gràcia.

Arnau Mir de Tost va néixer a les darreries del segle X, fill d’una família noble de la vall de Tost, avui comarca de l’Alt Urgell. Els seus pares foren Mir de Tost, que morí sent ell un nen, i Sança. A principi de la dècada de 1030 va casar-se amb Arsenda, una dona de gran influència, amb la qual conviuria més de trenta anys. La parella va tenir set fills, quatre dels quals van morir de petits, Guillem-Arnau, a qui havia educat per ser el seu successor, però que va morir jove, i dues filles, que segur ens trobarem en properes sortides: Valença, que es casà amb el comte Ramon IV de Pallars Jussà, i Ledgarda, la pubilla, que fou esposa de Ponç Guerau de Cabrera, fundador del vescomtat d’Àger. Segons diu Josep Lladonosa en el volum dedicat a Arnau Mir de Tost de la col·lecció Episodis de la història, publicada per Dalmau Editor, aquests enllaços matrimonials demostren que “Arnau i Arsenda gaudien de molt bones relacions amb els sobirans i magnats més destacats del país”. Entre altres, van tenir una molt bona relació amb un personatge que ja ens hem trobat en altres sortides, com quan vam estar a Sant Joan de les Abadesses, a Vic o a Ripoll: l’abat Oliba.

Es va donar el cas que en l’època d’Arnau Mir de Tost hi va haver un parell de comtes d’Urgell que van morir joves i, per tant, els respectius successors eren menors en el moment d’accedir al comtat i ell va actuar com a regent. Això va fer que sempre pogués actuar amb molta llibertat i autonomia, però cal dir que sempre va mantenir-se fidel i lleial al comte.

Mir de Tost va ser una figura cabdal de la Catalunya medieval. Així ho explica Josep Lladonosa a partir de documents de l’època: “de la lectura d’aquests diplomes i escriptures, de vegades simples cartes de censals o de compra-venda, ens adonem del que representa per a la restauració del país un baró com Arnau Mir de Tost, qui, a més de carregar sobre les seves espatlles la responsabilitat de les campanyes bèl•liques i la tutela de dos comtes d’Urgell menors d’edat, realitzà el redreçament del país sota la seva direcció personal i amb mitjans propis. A la seva iniciativa foren restaurats els castells i casals destruïts i hom n’alça de nous. Foren construïdes esglésies i edificades torres de defensa, per a protegir els nous establiments de repoblació i els nous camps de conreu guanyats a l’erm”.

I és que aquest gran senyor feudal tenia una gran capacitat per a la estratègia política i militar. De fet, més enllà de la llegenda que també vam explicar aquí quan vam visitar el santuari de Montgrony, hi ha qui considera Arnau Mir de Tost com a un dels més importants iniciadors de la reconquesta a Catalunya. En dues ocasions, va conquistar la fortalesa d’Àger, la segona de forma definitiva, i va fer retrocedir els àrabs fins a Balaguer. Tornem al text de Josep Lladonosa quan explica que Mir de Tost “va escombrar els sarraïns de tota la serralada del Montsec i, d’acord amb el comte Ermengol III, netejà les valls i riberes circumveïnes, tant del nord com del sud, amb altures (Llimiana, Sant Oïsme, Santa Linya, Mur), on els moros tenien castells inexpugnables i molt ben guarnits i defensats. Per a dominar un país tan trencat i amb passos tan estrets i difícils com el dels Terradets, calia tota l’astúcia i el sacrifici que podien oferir els homes més vigorosos i esforçats”.

Arnau Mir de Tost va ser un home força longeu, i més si tenim en compte l’època en que va viure i l’esperança de vida que hi havia. Va signar el seu testament l’11 d’agost de 1071. Si recordem que va néixer a les darreries del segle X, podem dir, amb força seguretat, que va superar de llarg la setantena i que probablement devia morir rondant, pel cap baix, els 75 anys.

Tornem, però, una mica enrere en la història i anem a principi de l’any 1033, i més concretament al dia 31 de gener, quan els comtes d’Urgell, Ermengol II i Constança vengueren el castell de Llordà a Arnau Mir de Tost i Arsenda per 2.000 sous. Ell el va ampliar i en va fer una fortalesa, que va convertir, també, en el palau-residència des d’on va planificar i dirigir la conquesta de la vall d’Àger.

Ara que coneixem, a grans trets, la vida del personatge, anem per visitar la seva residència i provem de copsar, amb una mica d’imaginació i amb l’ajuda del guia, com eren a l’època els espais que anirem veient i com hi vivien les persones. Perquè cal tenir en compte que l’edifici que visitem no ha estat tocat des del segle XV. Començarem per situar-nos. Quan arribem al cim que senyoreja el castell hi podem veure, a més de bona part del palau-residència del senyor de Tost, les restes d’un altre edifici, es tracta de la col·legiata de Sant Sadurní. Així doncs, ens trobem que el conjunt monumental de Llordà el formen, a més de les citades restes de l’església de Sant Sadurní, la muralla, el pati d’armes, el cos de guàrdia i la zona residencial, on hi ha l’edifici de tres plantes que anirem recorrent.

Per començar cal que tinguem present que la zona militar, formada per la muralla, el pati d’armes i el cos de guàrdia, queden fóra de la gran edificació del palau-residència, que és l’element que podem contemplar des de diversos punts de la comarca. La muralla marca un perímetre triangular amb tres torres quadrades, una de les quals queda a la part del darrera de l’edifici residencial. Un cop passem la tanca perimetral que encercla avui el conjunt, passem, de fet, per damunt del pati d’armes, que és colgat sota un munt de runa. Es previst que els treballs arqueològics que s’hi estant fent permetin veure un dia el nivell real on era el pati. En un canto és pot veure l’arrancada de les parets del que era el cos de guàrdia, on hi feia vida el destacament militar que vigilava el castell. Se sap que tenia dues plantes.

I arribem a la porta que ens dóna accés al palau o zona residencial. El primer que trobem és un pati que fa de distribuïdor cap a les diferents zones de l’edifici. Des d’aquest pati podem veure la torre, una de les tres que marca els angles de la muralla i que molt probablement és la part més antiga del castell. Els experts creuen que és la torre de guaita que estaria edificada ja a final del segle X i que Arnau Mir de Tost va comprar al comte Ermengol II l’any 1033. I seria a partir d’aquesta torre que va anar aixecant la resta d’edificis i fortificacions. Una de les coses que podem veure al pati és que el paviment no està gens anivellat, perquè en una part sobresurt la roca sobre la qual està bastit l’edifici. Una escala que arranca al pati distribuïdor ens porta a la planta noble. Se suposa que la original, que no és la que hi ha avui, era feta de fusta i, per tant, es va perdre amb el pas dels anys.

Les estances que podem anar visitant són un celler-rebost, amb coberta feta amb volta de canó de llosa i amb espitlleres obertes cap el pati d’armes, cosa que fa suposar que també tenia funcions d’un segon o tercer nivell de defensa. Hi ha una dependència annexa que els experts aventuren que podia ser la probable cancelleria. En aquest punt cal recordar que les futures campanyes d’excavació arqueològica poden aportar molta informació ara desconeguda.

Altres habitacions que podem contemplar en la nostra visita són la cuina, amb una llar de foc de les millor conservades de l’època medieval. L’espai no és gaire gran, però seria suficient per a les necessitats del senyor del castell i la seva cort. Una altra estança, i força important, és la sala noble, el lloc on es rebia els convidats i on se celebraven banquets i reunions. És el que vindria a ser el Saló del Tinell del Palau Reial Major de Barcelona, però, òbviament, més petit. El paviment original de la sala és de lloses de pedra que es conserven protegides amb un plàstic per evitar que es puguin deteriorar amb l’ús.

També hi podem trobar una altra sala annexa a la qual els especialistes encara no n’han trobat un ús clar, encara que tot apunta que podria tractar-se d’espais íntims i un altre espai on podria haver-hi els dormitoris, tot i que, igual que en el cas anterior, no es pot assegurar amb certesa. Actualment s’aprofiten alguns dels espais del castell per fer-hi activitats culturals.

A la part superior del palau-residència hi ha una terrassa des d’on hi ha una magnífica vista i amb un plafó on s’identifiquen les aus que s’hi poden veure amb més facilitat, la majoria, carronyaires. Un cop a baix, i com és habitual en aquests casos, tot el recinte és un magnífic mirador panoràmic i un parell de plafons col·locats estratègicament ens permeten situar i reconèixer poblacions com Isona o Tremp, el castell de Mur, el coll i la serra de Comiols o el congost de Mont-Rebei, entre altres.

I ens queda encara fer, ni que siguin cinc cèntims, de la col·legiata de Sant Sadurní, els orígens de la qual se situen cap a l’any 973. L’any 1040 Arnau Mir de Tost en promouria una primera consagració. L’any 1062 consta una dotació del mateix Arnau Mir i la seva esposa Arsenda que inclou les esglésies dels termes de Llordà i Biscarri i tres anys més tard en farien donació a Sant Pere d’Àger. L’any 1085 el comte Ermengol IV va promoure una segona consagració de l’església que va anar a càrrec del bisbe d’Urgell. Sembla que va ser per demostrar la independència de Sant Sadurní respecte de Sant Pere d’Àger. Finalment, al segle XII, la comunitat de preveres de Sant Sadurní, que tornaven a dependre d’Àger, va traslladar-se a Santa Maria de Covet, també a l’actual municipi d’Isona i Conca Dellà.

 Escolta el programa

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Agraïments: Francina Pubill
Senyors Manel i Albert de les brigades municipals.
Emès a Ràdio Gràcia el 30 de setembre de 2014

 

Castell de Llordà
Isona i Conca Dellà

Informació:
Museu de la Conca Dellà
C. Museu nº 4.
25650. Isona – Lleida
Tel: 973 66 50 62
Bibliografia:
LLADONOSA, Josep; Arnau Mir de Tost. Col·lecció Episodis de la Història. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona, 1974.