Avui visitarem el santuari de la Mare de Déu del Coll, però no és el que hi ha a tocar de Ràdio Gràcia i que antigament s’havia conegut com a Mare de Déu de la Font-rúbia. El santuari on anem avui és a la comarca de la Selva. Però depèn on tinguem els peus en cada moment, estarem en un municipi o en un altre. A més, un d’aquests municipis té una superfície de 51 quilòmetres quadrats i tres nuclis de població, però no té cap nucli històric, tot i que n’havia tingut. Actualment, però, no es pot accedir a aquest nucli històric, perquè és sota l’aigua d’un pantà. El santuari de la Mare de Déu del Coll on fem la sortida d’avui és al municipi d’Osor, però l’hostatgeria i la plaça que té al davant és al municipi de Susqueda.

Així doncs, a la sortida d’avui ens trobem en un santuari que és situat al límit entre dos municipis, cosa que, com veurem més endavant, històricament va arribar a comportar alguns problemes entre ambdues poblacions. Començarem per veure d’on ve el nom d’aquest santuari i ho fem acostant-nos a Joaquim Botet i Sisó qui ens explica, al volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya, que Osor “té tres parròquies una de les quals és la de Nostra Senyora del Coll, que està establerta en lo grandiós santuari de Nostra Senyora del Coll, molt venerat en tota la comarca i que la tradició suposa fundat per un imaginari Benet de Cabrera, arran mateix de la expulsió dels moros del territori català. Havia sigut un priorat benedictí, propi del monestir d’Amer”.

Aquesta llegenda de la fundació ens l’expliquen una mica més Antoni Pladevall i Eva Viñolas al llibre Susqueda. La història submergida, editat per l’Ajuntament de Susqueda i la Diputació de Girona: “El nom del Coll ve del coll natural i geogràfic entre les dues muntanyes de Sant Benet i de Sant Gregori on es troba situat, però tot seguit es creà una llegenda que explicava que els moros havien ferit al coll a un inventat noble de nom Benet de Cabrera, i que aquest es va curar per haver invocat a la Mare de Déu”.

El priorat de la Mare de Déu del Coll no va tenir mai gaires possessions, al contrari d’altres monestirs que hem vist en les nostres sortides. De fet, sempre va ser dependent d’un altre monestir, el de Santa Maria d’Amer, que al seu torn havia estat fundat per uns monjos que venien de Sant Medir, a Girona. El priorat és documentat des final del segle XII en sortir citat en una butlla del papa Climent III, tot i que hi ha constància que el lloc del Coll ja era propietat dels monjos de d’Amer al segle IX.

La comunitat de Santa Maria del Coll sempre va ser petita, de fet, en algunes èpoques el prior del monestir era un monjo que residia a Amer. Al segle XVI només hi residien un monjo i un sacerdot. I a final d’aquest mateix segle el títol de prior va assumir-lo l’abat de Santa Maria d’Amer.

L’església fou erigida a final del segle XII, en el mateix moment de la creació del priorat, i és d’estil romànic. L’edifici és força senzill, d’una sola nau amb coberta de volta de canó apuntada. A la capçalera hi ha un absis semicircular i la façana no compta amb cap tipus d’ornamentació. Hi ha una finestra que antigament havia estat una segona porta. El campanar és d’espadanya de tres ulls.

Tot i que l’edifici no és de primer nivell, el Museu Episcopal de Vic conserva dues peces d’interès que provenen d’aquesta església: una imatge romànica de la Mare de Déu i un frontal d’altar de final del segle XII, per tant, del moment de la construcció de l’edifici. Veiem com descriuen aquest frontal Antoni Pladevall i Eva Viñolas: “la Mare de Déu i l’infant al centre envoltats dels quatre evangelistes i quatre escenes de la vida de Maria, dues a cada costat: l’Anunciació, i el Naixement de Jesús, i l’arcàngel Gabriel avisant a Sant Josep a la dreta; i la mort i Assumpció de Maria, i Presentació de Jesús al Temple a l’esquerra”. Al santuari podem admirar una reproducció d’aquest frontal d’altar, el qual està considerat com un precedent del corrent bizantinista de la pintura romànica catalana.

A principi del segle XV Catalunya va patir diversos terratrèmols, els quals, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides a Queralbs o a Santa Maria del Mar, per exemple, van fer força mal. A Osor també se’n van sentir i el priorat del Coll va resultar malmès en part. De fet, si ens fixem en el lateral de l l’església que hi ha al cantó de l’hostatgeria, podem veure que la part inferior de la paret està fet amb un tipus de pedra i, a partir d’un punt determinat cap amunt, d’un altre.

El conjunt del santuari del Coll està format per l’església, la casa del priorat i l’hostatgeria. L’església i la casa del priorat tenen les respectives entrades front per front, amb una petita plaça enmig. Al costat dret de la porta del temple hi ha mur que uneix les dues construccions, amb una arcada cega que té un símbol a la part superior que crida l’atenció. És l’arcosoli que protegia la tomba d’una important família de la zona, el Rocasalva, un membre de la qual, Ramon de Rocasalva, va ser prior del Coll entre 1327 i 1343. El símbol que podem veure presidint l’arcosoli és l’escut de la família. L’antiga casa prioral va ser refeta al segle XVII i té un gran pati interior. Els portals són adovellats i les finestres de llinda recta amb ampit de pedra. Al costat nord de l’església, separat per un camí, hi ha l’hostatgeria, que avui és un restaurant.

La setmana passada, quan visitàvem el castell de Llordà, vam dir que entre les seves parets podíem fer-nos una idea de com era la vida en el castell d’un senyor feudal. Avui aprofitarem un document citat per Antoni Pladevall i Eva Viñolas al seu llibre per veure com era la vida dels pagesos en aquesta zona de la comarca de la Selva a meitat del segle XIV, tenint per segur que no seria gaire diferent de la majoria de pagesos de l’època.

El document citat és del 21 d’agost de 1350 i explica com Berenguer de Rocasalva va convocar tots els seus súbdits perquè el reconeguessin com a senyor. L’acte va tenir lloc a la sagrera de Susqueda amb presència de Francesc Soler, rector de Susqueda, que va actuar com a notari. Expliquen Pladevall i Viñolas, després de citar els noms dels pagesos presents que: “tots en conjunt i en particular, varen confessar i reconèixer que ells i tots els seus béns eren domini i propietat del venerable Berenguer de Rocasalva i dels seus successors propietaris de la casa i milícia de Rocasalva. També es varen declarar súbdits i homes propis de dita casa i dels seus senyors, excepte Pere Albert, que va declarar que el seu mas i drets estaven repartits meitat per meitat entre el senyor de Rocasalva i el monestir de Sant Pere de Casserres”.

Vistes les condicions de vida dels pagesos al segle XIV, tornem a la història de l’antic priorat. Com hem dit abans, a final del segle XVI l’abat d’Amer va assumir el títol de prior del Coll. Això va ser el 1592. Abans, entre els anys 1482 i 1486 les guerres i conflictes bèl·lics van empènyer els monjos a marxar cap a Amer per tal de tenir més seguretat. I només hi van tornar un prevere i un monjo administrador. A partir de 1592 va ser quan el Coll va agafar fama com a santuari, fama que va anar creixent a poc a poc. Finalment, el 1855 va convertir-se en parròquia independent del municipi d’Osor.

La devoció a la Mare de Déu del Coll era prou important. Els malalts de goll (és aquella deformació del coll a causa d’un mal funcionament de la glàndula tiroides), feien ballades de sardanes per demanar a la Mare de Déu que els curés. I va ser precisament en aquests aplecs que va sorgir una important rivalitat entre les poblacions d’Osor i Susqueda. Els uns tenien el temple en el seu territori, però als altres també tenien molt estesa la devoció en el seu municipi.

Pladevall i Viñolas expliquen aquests enfrontaments en el seu llibre: “arribà un moment que els de Susqueda feien les festes i ballades a la plaça de davant l’hostatgeria i els d’Osor en una petita plaça sota el santuari dins ja del terme d’Osor, però com que aquesta era petita i esquifida els d’Osor es volgueren fer els amos de la plaça gran del terme de Susqueda”. A més, sembla que pel mig també hi havia un guardó que es lliurava, segons ens explica el llibre citat “al batlle que obria el contrapàs de la dansa grossa” i aquest acabava sent sempre de el Rupit-Susqueda.

Sembla que la solució va arribar després que el governador d’Hostalric enviés gent armada a petició del marqués de Rupit, de qui depenia Susqueda. Els d’Osor, que en devien sospitar alguna cosa, va fer la festa a la plaça de baix i la gent armada no va haver d’actuar. Finalment els batlles d’Osor i Rupit van arribar a un acord per repartir-se el guardó.

L’entorn de la nostra sortida d’avui és ben bonic, amb bones arbredes, entre les quals hi ha castanyers, un arbre molt relacionat amb la tardor. I les vistes que s’hi poden veure també són ben maques. A una banda, hi ha la vall d’Osor amb el poble al fons, a l’altre cantó hi ha l’aigua del pantà de Susqueda damunt del qual hi podem veure els cingles del Far, encara en territori del municipi de Susqueda, i on hi ha un altre santuari que també mereix una sortida amb gràcia, tot i que la deixarem per a una altra ocasió.

L’antiga casa del priorat és avui dia un establiment de turisme rural i a l’hostatgeria hi ha el restaurant que té, al davant, una terrassa coberta on es pot fet un bon àpat. A l’interior hi ha un menjador amb grans finestrals que permeten menjar tot gaudint, alhora, d’una bona vista. Els responsables de l’hostal s’encarreguen d’obrir el santuari, de manera que aquest és obert en horari d’obertura del restaurant.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 7 d’octubre de 2014

 Escolta el programa

Santuari de la Mare de Déu del Coll
Osor

Informació:
Ajuntament d’Osor

Hostal del Coll
Susqueda
Tel: 972 19 01 91.
info@hostaldelcoll.net

 

Bibliografia:
PLADEVALL I FONT, Antoni i VIÑOLAS I MARÍN, Eva; Susqueda. La història submergida. Ajuntament de Susqueda i Diputació de Girona. Susqueda, 2009.

BOTET I SISÓ, Joaquim; Geografia General de Catalunya. Província de Girona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.