La nostra sortida d’avui ens porta a un contrafort de la muntanya del Tibidabo, a Barcelona. Ens acostarem als estels i coneixerem dos importants científics catalans que de joves van ser amics i van col·laborar i que més tard es van distanciar. Tot i això, ambdós van fer una important carrera i tots dos van ser fonamentals en diferents estudis científics a Catalunya. L’un és el gran impulsor de l’astronomia i a l’altre se l’anomena el pare de la meteorologia catalana. Aquests dos personatges són Josep Comas i Solà i Eduard Fontserè i Riba. La societat, però, avança també gràcies a la tasca de persones més anònimes, però sense les quals la història no hagués estat possible, per això avui també coneixerem una família, els Campo, que va dedicar la vida de diversos dels seus membres a mantenir l’equipament que visitem i a la qual la ciutat de Barcelona té molt a agrair. Avui ens acostem a la serra de Collserola a visitar l’observatori Fabra.

Com acostumem a fer en les nostres sortides anem al començament. I per anar al principi de l’observatori Fabra ens hem d’acostar primer a una important institució, més que centenària, que té la seva seu a la Rambla de Barcelona, a tocar de la font de Canaletes. És la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, una entitat fundada el 18 de gener de 1764 amb el nom de Conferencia Physycomatemática Experimental. Vint-i-tres anys més tard, després d’un parell de canvis de nom, va adoptar el nom definitiu. Segons expliquen els seus estatuts l’Acadèmia és “una associació d’estudiosos de la Ciència i les seves aplicacions, restringida pel nombre i selecció dels seus membres, que té per finalitat actuar com a element promotor i de referència en l’àmbit de la cultura i la societat catalanes per tot el que fa a les Ciències i Arts Aplicades”.

Entre el llarg llistat de personatges que han estat membres de la institució al llarg dels seus més de 250 anys hi ha alguns noms com Juan de la Cierva, l’inventor de l’autogir; arquitectes com Adolf Florensa o Josep Domènech i Estapà, que és l’autor de la seu de l’Acadèmia i de l’observatori Fabra; alguns noms que ja ens han aparegut en les nostres sortides, com Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, un dels fundadors de la entitat i de qui vam parlar quan vam visitar el Laberint d’Horta; Antoni Rovira i Trias; Pius Font i Quer, a qui vam trobar quan vam visitar el Jardí Botànic Històric de Barcelona; o dos membres de la nissaga Salvador. Entre els acadèmics actuals hi ha en Daniel Giralt-Miracle.

La història de l’Acadèmia dóna per a molt i per això mirarem de parlar-ne en una altre ocasió. Avui només direm que aquesta institució o algun dels seus membres han estat al darrera de la gran majoria d’avenços tècnics i científics que han viscut Barcelona, i per extensió Catalunya, en aquests darrers 250 anys. Entre altres coses van promoure la primera fotografia feta a la península ibèrica, el 10 de novembre farà 175 anys. Durant molts anys el rellotge que encara hi ha a la façana de la seva seu, a la Rambla, 115, marcava l’hora oficial de la ciutat.

Quan es va construir la seu de l’Acadèmia a la Rambla barcelonina, l’edifici ja es va coronar amb dues cúpules per a instal·lar-hi un observatori. Però les condicions lumíniques de la ciutat aviat fan complicar la observació, per això la institució va projectar de fer un observatori fora del nucli urbà. La iniciativa va sorgir l’any 1895, però no es va poder dur a terme fins uns quants anys més tard, gràcies a la donació de 250.000 pessetes que va fer Camil Fabra i Fontanills, primer marquès d’Alella, que durant uns mesos va arribar a ser alcalde de Barcelona. Aquest Fabra és el de la indústria  Fabra i Coats de Sant Andreu de Palomar, entre altres llocs. La Diputació i l’Ajuntament de Barcelona van acabar d’afegir els diners faltaven per enllestir l’observatori, el qual va ser inaugurat el 7 d’abril de 1904, és a dir, aquest any ha celebrat el 110 aniversari.

Hem dit, al principi, que parlaríem de dos importants científics, Josep Comas i Solà i Eduard Fontserè i Riba, i és que la història de l’observatori Fabra està molt lligada a aquests dos personatges, perquè la instal·lació va ser projectada per Fontserè i l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, i Josep Comas i Solà en fou el primer director. Com hem dit al principi, de joves, Comas i Fontserè van fer recerca plegats, però posteriorment es van distanciar, tot i que no està massa clar el per què. Nosaltres no hi entrarem.

Josep Comas i Solà va mostrar de ben jove la seva afició per a l’astronomia. Amb només quinze anys ja va estudiar un aeròlit que va caure prop de Tarragona i en va escriure un article que fou publicat a la revista L’Astronomie de Paris. Venia de família acomodada i això li va permetre dedicar-se a la recerca sense haver de preocupar-se gaire de la manutenció. Va comprar una torre al límit de Gràcia amb Sant Gervasi, a la qual va posar el nom de Vil·la Urània, i va instal·lar-hi un observatori astronòmic. La major part dels seus descobriments els va fer des d’allà i des de l’observatori Fabra, el qual va dirigir des de la seva inauguració, després d’haver estat treballant, durant dos anys a l’Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, que havia construït Rafael Patxot, un industrial i astrònom aficionat.

Va estudiar els eclipsis  de sol, el cometa Halley quan va passar a prop de la Terra l’any 1910, l’atmosfera de Tità, els planetes Mart, Júpiter i Saturn, i els estels dobles. I va descobrir fins a onze asteroides, entre els quals un que duu el nom de Barcelona, dos cometes, un dels quals va ser batejat amb el seu nom (cometa periòdic 32P Comas Solà), i un estel variable. Fou també un gran divulgador científic. De fet podem dir que va ser un precursor del periodisme de divulgació científica, amb un bon nombre d’articles publicats a La Vanguardia i amb col·laboracions a Ràdio Barcelona, la mítica EAJ1, emissora que ell va ajudar a fundar. En alguna època, també es va interessar per l’espiritisme. Si us ve de gust aprofundir en la seva vida, entre altres moltes publicacions, hi ha un llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona amb motiu del centenari de l’Observatori Fabra: Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, i el documental de TV3 El rastre d’un pioner, emès el 2008 i que encara es pot veure per internet.

Anem al segon personatge, Eduard Fontserè, el qual és considerat el pare de la meteorologia catalana. Tots els homes i dones del temps, que ara són tant populars gràcies a la televisió se’n reconeixen deutors. Ja hem dit que el projecte inicial de l’Observatori Fabra va ser seu, tot i que el projecte definitiu va ser de Comas i Solà. Seguim, però, amb Fontserè, perquè va ser ell qui, amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans i la Mancomunitat, va crear el Servei Meteorològic de Catalunya i en va ser el director fins a la seva desaparició a l’acabar la guerra civil. També fou l’organitzador de la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i va estar al darrera de la creació de l’observatori meteorològic del Turó de l’Home.

A la Reial Acadèmia fou  director del Servei Horari  i de la Secció Meteorològica i Sísmica de l’Observatori Fabra (1912-1962). Fou president, també, de l’Ateneu Barcelonès, de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques de l’IEC i la Societat Astronòmica de Barcelona. Entre altres coses, també va impressionar la primera radiografia de l’Estat.

Anem ja al Tibidabo a veure l’objecte de la nostra sortida d’avui, l’observatori Fabra. En primer lloc, cal que tinguem present que no anem a veure un museu, encara que si que durant la nostra visita podem veure alguns instruments històrics. Avui ens acostem  a una instal·lació científica singular que està en ple funcionament. I és singular per diversos motius. Primer, perquè té més de cent anys i és al mateix lloc on va ser construït. Això és gràcies a l’encert de qui va triar el lloc, a la ciutat, però per damunt del nucli urbà, de manera que la contaminació lumínica és menor. També és singular, perquè treballa en tres camps: l’astronomia, la sismologia i la meteorologia. Òbviament, la funció principal d’un observatori és la recerca astronòmica, i alguns també  treballen el camp de la sismologia, però és molt poc habitual que també prenguin dades meteorològiques i l’observatori Fabra té una sèrie completa dels seus 110 any de vida. No falta ni un dia. Inclús durant la guerra civil es van fer i anotar  observacions diàries.

Si us decidiu a fer cas de la nostra proposta i us acosteu a l’observatori Fabra, la primera cosa que veureu, un cop passada la tanca que l’envolta, és l’edifici modernista, tot i que força senzill amb la característica cúpula metàl·lica mòbil que tenen tots els observatoris òptics, perquè, tot i que avui en dia també n’hi ha de radioelèctrics, els telescopis de l’observatori barceloní són òptics. Si feu la visita, la persona que us guiarà per la instal·lació us n’explicarà les diferències. He dit telescopis en plural, perquè n’hi ha més d’un.

Tornem a l’exterior de l’observatori, on podem veure un jardí amb unes plaques ceràmiques que expliquen quin tipus d’arbre o arbust tenim al davant. També podem veure diferents instruments de mesurament, com pluviòmetre, pluviògraf, termòmetres aeris o termòmetres de subsòl, entre altres. Davant l’entrada principal, que dóna la cara a la ciutat, hi ha un mirador des d’on podem gaudir d’una bonica panoràmica del pla de Barcelona, amb un plafó que ens ajuda a situar-nos.

Durant la visita, el guia, perquè la visita sempre és guiada, explica els treballs que es duen a terme a l’observatori i mostra diversos estris i aparells que s’utilitzen encara actualment i d’altres d’històrics. I en arribar a la sala d’actes, on es va fer l’acte d’inauguració que va presidir el rei Alfons XIII, explica la història de l’observatori. A poc a poc en acostem a la part potser més espectacular i esperada de la visita, la cúpula, on el més visible són la finestra que s’obre al sostre per poder fer les observacions, i dos telescopis, un de gran de color blanc i un de negre que, tot i ser més petit, té la mateixa potència. Això és perquè és més modern. El blanc és l’original que es va instal·lar quan es va construir l’observatori i és en ple funcionament. I abans d’acabar la visita, el guia ens porta a una terrassa que envolta la base de la cúpula i des d’on hi ha unes panoràmiques molt poc vistes del pla de Barcelona.

Val a dir que, tot i que l’observatori Fabra és una instal·lació que pertany a una institució privada i que, com ja hem dit, està en ple funcionament, sempre, des de bon començament, ha estat obert a la societat. Hi ha fotografies on es veu Comas i Solà envoltat de gent, tot ensenyant l’observatori.

Abans d’acabar, però, cal que fem esment a una gent que va dedicar la seva vida a l’observatori. No seria just acabar aquest sortida d’avui sense parlar de la família Campo. El projecte de construcció del Fabra ja va comptar amb un habitatge als baixos per a la família del conserge que s’havia d’encarregar de la vigilància i el manteniment de l’espai exterior. I el mateix 1904 s’hi vans instal·lar Gabriel Campo Pérez, la seva dona, Juliana Cuchillos i els seus dos fills, Gabriel i Santiago.  Ells i Maria, la filla de Santiago, van viure i van encarregar-se de diverses tasques a l’observatori, com anotar les dades meteorològiques o atendre els visitants. La Maria, a més, va encarregar-se de posar ordre a la biblioteca. Ella, la darrera dels Campo  que va estar relacionada amb el Fabra, va morir l’any 2003. Així doncs, durant 99 anys, cinc persones i tres generacions d’aquesta família van ajudar a fer funcionar aquesta important instal·lació científica barcelonina, que durant la guerra civil va esdevenir en diverses ocasions un petit camp de refugiats per alguns dels membres de la Reial Acadèmia de Ciències, que eren acollits per la família Campo.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Agraïment: Antoni Gázquez

Observatori Fabra
Camí de l’Observatori, s/n
08035 Barcelona
Tel. (+34) 93 417 57 36

Bibliografia:

ROCA ROSELL, Antoni (coordinador) i ALTRES AUTORS; Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2004.
ROCA ROSELL, Antoni; Biografia del doctor Eduard Fontserè i Riba : Barcelona 1870-Barcelona 1970: promotor de la meteorologia professional catalana. Associació Catalana de Meteorologia. Barcelona, 2004.