Estàtua d’Eros al centre del laberint.

Nova entrada al bloc, tot i l’aturada estival del programa de ràdio, per anar recuperant sortides de l’antic bloc. Aquest cas visitem un parc amb història que avui és, també, un museu. Però aquest no és un parc virtual com el de Quint Licini, que també va ser objecte d’una sortida amb gràcia. Aquest és un parc real i, alhora, reial. I dic que és un parc reial, perquè l’han visitat diversos reis espanyols. Ens acostem al parc del Laberint d’Horta, on hi ha el jardí més antic de Barcelona.

La història del parc del Laberint d’Horta va començar l’any 1791 quan Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs  va decidir fer un jardí a la finca que tenia a la vall d’Horta, a les estivacions de la serra de Collserola. Joan Antoni Desvalls era un home molt il·lustrat i culte. Tot i venir d’una important nissaga de militars i de cortesans, ell va decantar-se més cap al món de la ciència. De fet, va ser un dels fundadors de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat que va presidir. Va estar  molt interessat per la sismologia, la física, l’economia, les matemàtiques, la meteorologia i les belles arts. Tenia una gran biblioteca i un laboratori on feia experiments de química i de física. També va escriure i publicar diversos treballs, com ara un sobre terratrèmols. Sembla que durant la Guerra del Francès va contribuir econòmicament amb la resistència. Fou elegit representant de Barcelona a les Corts de Cadis de 1812, però no va poder anar-hi a causa de la seva salut.

Eco i Narcís.

Desvalls parlava diversos idiomes, com francès i italià, i va dissenyar ell mateix el jardí que volia construir juntament amb l’enginyer italià Domenico Bagutti, que hi va treballar fins a l’entrada dels francesos a Barcelona, el 1808. Les plantacions van anar a càrrec del jardiner francès, Joseph Delvalet. Tot plegat, sota el control d’un mestre d’obres català: Jaume Valls i, posteriorment per qui sembla que era el seu fill, Andreu Valls.

Hi ha una certa llegenda que diu que Joan Antoni Desvalls va iniciar les obres del parc per donar feina a centenars d’obrers desocupats. Però, sembla que només hi van treballar una cinquantena de treballadors, per això hi ha qui diu que tot plegat va ser una excusa del marquès per estalviar-se les crítiques, plenament conscient que estava fent una obra molt sumptuosa, que anava més enllà del que era habitual.

Entrada al laberint.

El parc rep el nom del laberint de xiprers que hi ha al centre. Té més de 9 hectàrees de superfície i, originàriament, va estar pensat com un jardí neoclàssic central, envoltat d’un parc més de bosc que fa una mena de transició cap a la propera serra de Collserola. El parc de que gaudim avui no és el que va pensar originàriament Joan Antoni Desvalls, si no que és el resultat de diverses ampliacions i actuacions de la família Desvalls i, des de la dècada de 1970, de l’Ajuntament de Barcelona. Segons explica Francesc Curet a les seves Visions barcelonines 1760-1860. Muralles enllà, els jardins inicials es van construir en tres etapes: entre 1791 i 1799; una segona etapa construïda pel fill de Joan Antoni Desvalls, entre 1814 i 1825; i una tercera i definitiva, a l’entorn de 1855. És en aquestes dues darreres èpoques que es van aixecar algunes de les edificacions que hi ha al parc.

El safareig superior.

Abans deia que podíem qualificar aquest parc com a reial, i és que el van visitar fins a tres reis espanyols: Carles IV i Maria Lluïsa de Borbó, el 1802; Ferran VII i Ma. Amèlia, el 1828; i Alfons XIII i Victòria Eugènia el 1908. Diverses làpides i monuments recorden aquestes visites. Francesc Curet explica una anècdota de la visita de Carles IV: en marxar, el rei va comentar-li a Desvalls: “marquès, això és magnífic, però em sembla molt per a un particular”, aquest li va respondre: “en efecte, senyor, és molt per a un particular, com vostra majestat diu, però és poc per oferir-lo a un monarca”. El marquès es curava en salut, no fos cas que el rei li reclamés la finca.

Palau a l’entrada del parc.

L’entrada al parc del Laberint es fa pel costat del palau de la família Desvalls, un edifici barreja d’estil neoàrab amb elements gòtics, que va ser construït pels hereus de Joan Antoni Desvalls. Aquest edifici està, actualment, en força mal estat. A banda i banda de la façana central, s’estenen dues ales en semicercle que tanquen un jardí amb una font ornamental al centre. Per darrera de la façana central, es pot veure sobresortir la torre Subirana, una construcció de defensa del segle XII, que va quedar inclosa en el recinte del palau.

Jardi dels boixos.

A la part del darrera del palau hi ha l’espai que es coneix com la plaça dels lleons, perquè el marquès d’Alfarràs hi va fer col·locar dos lleons de marbre com a record de la visita de Ferran VII i la seva dona Ma. Amèlia. Aquestes escultures estan sobre la porta que dona pas al jardí dels boixos, amb arbres retallats fent figures. Aquest i el veí jardí domèstic, amb una bonica plantació de camèlies son normalment tancats, ja que, a causa de les seva fragilitat, no poden suportar un gran nombre de visites. S’hi pot entrar en les visites guiades que organitza Parcs i Jardins.

El canal romantic.

Des de la plaça dels lleons, que originalment s’anomenava de les vuit columnes, per les columnes en semicercle que emmarquen la plaça, surten cinc camins que porten a diverses zones del parc. El camí del mig, el més sumptuós, és el que puja pel jardí neoclàssic central, que és ple d’escultures dedicades a la mitologia clàssica.

A l’entrada del Laberint que dóna nom al parc, hi ha un plafó amb una representació de Teseu rebent el cabdell de mans d’Ariadna amb una llegenda a sota que diu: “Entra, saldrás sin rodeo, / el laberinto es sencillo, / no es menester el ovillo / que dió Ariadna a Teseo”. Al centre del laberint, hi ha una placeta amb una estàtua d’Eros al bell mig. A banda i banda del laberint, hi ha unes escalinates que porten a una esplanada des d’on es pot contemplar l’interior del laberint des de dalt. A punta i punta, hi ha dos templets simètrics. Un dedicat a Dànae i l’altre dedicat a Ariadna.

Pavello neoclàssic.

Dos trams d’escales, també simètrics, permeten baixar fins a una placeta circular amb un estany al mig situada a la sortida del laberint. Sota l’esplanada on hi ha els templets, hi ha una gruta on hi ha una escultura de la nimfa Eco darrera un joc de degotalls. En una roca hi podem llegir una llegenda que diu: “De un ardiente frenesí / Eco i Narciso abrazados, / fallecen enamorados / ella de él i él de sí”.

Cascada.

Més amunt hi ha un pavelló neoclàssic, de forma rectangular i molt auster, on, a final del segle XIX, s’hi celebraven grans vetllades socials i culturals. Davant hi ha un gran estany-safareig quadrangular, que és el primer element que va fer construir Joan Antoni Desvalls, ja que havia de servir per abastir d’aigua tot el jardí. El conjunt està presidit per una font amb una escultura de la nimfa Egèria, dibuixada pel mateix Domenico Bagutti.  Per arribar fins al pavelló neoclàssic, haurem hagut de creuar el canal romàntic, construït l’any 1853 per l’arquitecte Elies Rogent, que va fer diverses actuacions al parc.

A la banda esquerra del parc, si el mirem des de l’entrada, hi ha el jardí romàntic, construït per l’hereu de Joan Antoni Desvalls a principi del segle XIX. Aquest jardí aprofita el traçat d’un antic torrent. A la part superior hi ha una cascada ornamental d’on raja l’aigua que va baixant en forma de rierol aprofitant el desnivell de l’antiga llera. Si el jardí neoclàssic és dedicat a la mitologia clàssica i a l’amor (recordem Eros, Eco, Narcís…), el jardí romàntic és més pessimista, per dir-ho d’alguna manera. Hi podem trobar el refugi del pagès, un fals cementiri i la cabana de l’ermità, tot entre jocs d’aigua i arbres i plantes de tota mena.

Font de la nimfa Egèria.

Entre les vetllades socials i culturals que van celebrar-se al Laberint a les darreries del segle XIX i principi del XX, podem destacar una representació, el 10 d’octubre de 1898, de la tragèdia Ifigènia a Tàuride de Goethe, que havia estat traduïda al català per Joan Maragall. L’obra, representada pel Teatre Íntim  creat per Adrià Gual, va ser dirigida per Miquel Utrillo. I l’any 1930 es va celebrar el centenari del Romanticisme amb una festa que va comptar amb l’assistència de la família reial i del president del govern, Dámaso Berenguer.

Detall de la torre sobirana.

L’any 1967 la família Desvalls va veure que era molt costós mantenir aquesta finca per a ús particular i que tampoc hi podia treure cap rendiment i va decidir fer una permuta amb l’Ajuntament de Barcelona. El negoci no els va sortir gens malament. A canvi del parc del Laberint i d’una casa noble que tenien a Ciutat Vella, van aconseguir uns terrenys a l’avinguda Pedralbes (aleshores avenida de la Victoria), on van poder aixecar un gran conjunt de pisos de luxe amb l’ajut econòmic, això si, de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona (que en aquell moment era presidida per Lluís Desvalls i Trias) i del mateix Ajuntament (presidit aleshores per José Maria de Porcioles).

L’any 1971 va ser inaugurat com a parc públic i el 1994 se’n va fer una profunda restauració que en va transfomar la concepció. És des d’aleshores que té la categoría de jardí-museu.

El laberint que dóna nom al parc.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 3 de juliol de 2012

Parc del Laberint d’Horta
Passeig dels Castanyers 1-17
S’hi accedeix també pel carrer Germans Desvalls.