Nau central.

Aprofitem l’aturada estival del programa per recuperar una nova entrada de l’antic bloc. I ho fem acostant-nos al Pallars Subirà a conèixer un dels monestirs benedictins més antics, o més ben dit, el que queda del monestir que, com és habitual, és l’església, perquè és l’únic edifici que, en abandonar els religiosos el cenobi, va mantenir un ús continuat en reconvertir-se en parròquia. La proposta d’avui ens porta a una població que també va ser coneguda per les seves salines. Es tracta de Gerri de la Sal, on hi ha el monestir de Santa Maria de Gerri. Les primeres notícies documentades d’aquest monestir són del segle IX, i més concretament del 20 de juny de l’any 807, dia en que està datada l’acta de fundació en que es recull el fet que un frare, de nom Espanell, decidia establir-se per dedicar-se a la vida monacal, amb cinc companys més, a una senzilla casa de la seva propietat situada al petit lloc de Gerri. Els acompanyants d’Espanell eren: Teodebal, Astariel, Donat, Astari i Grasemi. Tot just tres anys abans, aquella zona del Pallars havia passat de nou a mans cristianes gràcies a l’acció del comte de Tolosa  que posteriorment es convertiria en Sant Guillem. El monestir fou fundat sota l’advocació de Sant Vicenç, però ben aviat va afegir-se la de la Mare de Déu, que és la que va quedar com a principal.

Capitell de la porta.

Tot i que hi ha alguns estudiosos que parlen d’una possible església o monestir anterior, de l’època visigòtica, no hi ha cap mena de documentació ni de vestigi que ho provi. A banda de la fundació, no es tenen gaires notícies dels primers anys del monestir, però és evident que es va assentar i va créixer amb rapidesa, perquè l’any 859 va obtenir un privilegi d’immunitat del comte Frèdol de Tolosa, i el 865 consta una ratificació de béns. Cal tenir present que en aquells anys el Pallars depenia del comtat de Tolosa i no fou fins l’any 872 que un membre de la família comtal tolosana, Ramon, va aprofitar les desavinences que es van produir entre els hereus de Lluís el Pietós, per proclamar-se primer comte independent de Pallars-Ribagorça, iniciant així la primera dinastia comtal pallaresa. També fou en aquella època que el monestir va adoptar la regla de Sant Benet.

Pica d’aigua beneïda.

L’any 908 la comunitat monacal era formada per setze monjos i tres llecs  i el monestir seguí creixent en importància i la seva influència va anar augmentant, de manera que l’any 966 Gerri ja era el centre d’un grup de setze parròquies de la comarca. Aquell mateix any 966 el papa Joan XII va atorgar al monestir la jurisdicció eclesiàstica autònoma, és a dir, el deslliurava de la submissió episcopal, de manera que passava a dependre directament de la Santa Seu. En aquella mateixa època hi havia un bon grup de cenobis que depenien de Santa Maria de Gerri: Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella, Sant Fruitós de Balestui i Sant Pere del Burgal. Més endavant s’hi afegirien Sant Pere de les Maleses i Sant Vicenç d’Oveix.

Absis central.

La casa comtal pallaresa fou una important protectora del cenobi, sobretot els primers comtes, que en no haver pogut obtenir una seu episcopal pròpia van buscar tenir un monestir poderós al seu territori que fes, d’alguna manera, de contrapoder del bisbat de la Seu d’Urgell. Així, els monjos de Gerri van destacar en la política de repoblació i en la organització del territori. I això va fer que el cenobi guanyés en influència espiritual, però també en béns i poder terrenal, cosa que va acabar enfrontant-lo a la casa comtal pallaresa. El moment més dur d’aquest enfrontament es va produir entre els anys 1049 i 1081, en època del comte Artau I, que va acabar sent excomunicat per l’abat Ponç. Comte i abat moriren el mateix any i els seus successors van redreçar la situació. Sobretot destaca l’actuació d’Ot, bisbe d’Urgell, que després es convertiria en Sant Ot. Ell era germà del comte Artau II, i plegats van treballar per recuperar el prestigi del monestir. Ot tenia en gran estima Santa Maria, perquè hi havia estat de petit. El bisbe d’Urgell va impulsar canvis en la governança del monestir i va aconseguir redreçar-ne la situació. L’any 1096 va unir-lo al gran cenobi provençal de Sant Víctor de Marsella, una de les més antigues abadies benedictines, a la qual va restar lligada fins al 1250.

Sepulcre amb figura d’un abat.

El monestir va viure una nova època d’esplendor. I una bona mostra és la construcció d’una nova església, gairebé la mateixa que encara podem contemplar avui. El 25 de setembre de 1149 fou consagrada, amb gran solemnitat, per l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe d’Urgell, a qui acompanyaven els comtes de Pallars i els bisbes de Barcelona, Vic, Girona, Lleida i Saragossa.

Cadira de fusta tallada de l’antic cor.

Antoni Pladevall explica al seu llibre Els monestirs catalans, que la decadència d’aquest cenobi va iniciar-se a final del segle XII. Per una banda els comtes del Pallars van veure amb mals ulls el poder i la riquesa del cenobi i decidiren enfrontar-s’hi obertament fins arrabassar-li propietats. Anys després va venir una època d’abats comendataris, més preocupats per obtenir les rendes del monestir que de l’espiritualitat. En segles venidors van haver-hi èpoques de puixança i altres de declivi, però Santa Maria de Gerri ja no va tornar a ser la gran abadia que havia estat.  A meitat del segle XVIII la comunitat era formada, només, per l’abat i cinc monjos. El cenobi fou exclaustrat l’any 1835, a principi del regnat d’Isabel II, en aplicació de les lleis desamortitzadores. Tot plegat va patir un ràpid enrunament, en bona part gràcies a l’espoli i a la conversió del lloc en “pedrera gratuïta”. Del conjunt, ben aviat només en quedà en peu l’església. L’antiga residència dels monjos, el claustre, el palau abacial i altres dependències han quedat reduïdes a tres o quatre pams de pedres que sobresurten del terra com a testimonis dels murs del que havia estat el conjunt monacal. Anys enrere s’hi van fer actuacions arqueològiques, però avui les males herbes i els esbarzers comencen a fer-se’n els amos de nou.

Faristol amb fotografies antigues.

El fet que seguís fent les funcions de parròquia va salvar,  com va succeir amb tants i tants altres casos, l’església de Santa Maria de Gerri, situada a la riba  esquerra del riu Noguera Pallaresa que separa l’antiga abadia del poble de Gerri de la Sal. Els uneix un bonic pont medieval. S’hi accedeix per una bonic passeig vorejat d’arbres que du el nom d’una família de Gerri, els Monroset-Ribera. Els arbres que l’envolten i el fet que l’església estigui situada a l’altre marge del riu, que la separa del poble i de la carretera que el creua i que du cap a La Pobla de Segur, fan que des Gerri no es pugui veure amb claredat, però quan hom s’hi acosta, l’imatge externa de l’església queda marcada pel majestuós campanar d’espadanya de tres pisos sobreposats aixecat el segle XIII.

Façana de Santa Maria.

Antoni Pladevall en fa la següent descripció de l’interior de l’església al seu llibre Els monestirs catalans: És un espaiós edifici de tres naus i tres absis; la nau central, més enlairada, està coberta amb volta de mig punt que descansa sobre impostes, mentre que les naus laterals, cobertes amb volta de quart de cercle, carreguen sobre els suports de la nau central per reforçar-la. La divisió de les naus es fa per pilars massissos en forma de creu que porten adossades columnes per a sostenir els arcs torals de la volta principal. L’absis central està decorat amb arcuacions cegues sobre mènsules, separades per mitges columnes sota un fris de dents de serra”. L’església té una llargada d’una mica més de 31 metres i mig i l’amplada fa gairebé als 17 metres. El punt més alta de la volta supera els 13 metres d’alçada. La superfície, atri inclòs és de 609 metres quadrats i escaig. L’any 1936, en esclatar la guerra civil, l’església fou cremada i van desaparèixer l’altar barroc i una talla de la Mare de Déu, així com altres elements. Avui presideix l’altar una imatge de la Mare de Déu feta per l’escultor Francesc Carulla i Ribera, que reprodueix la que va desaparèixer l’any 1936.

Pintura a l’absis de la nau lateral dreta.

A l’interior de l’església hi podem contemplar una cadira tallada de fusta que prové de l’antic cadiram del cor i un faristol, on hi ha exposades algunes fotografies antigues del lloc. També hi ha la maquinària del rellotge que la persona encarregada del guiatge posa en funcionament. En entrar a l’església, a mà dreta, hi ha un curiós sarcòfag de pedra, la tapa del qual és més gran que el cub on se suposa que reposaven les despulles. La tapa, esculpida, mostra la imatge d’un abat. La tradició de la zona diu que podria ser la tomba de Sant Ot, el bisbe d’Urgell que va ajudar a que el monestir arribés a les seves èpoques d’esplendor. Alguns dels capitells estan esculpits i a la volta de l’absis lateral de la dreta hi ha unes pintures murals datades l’any 1747.

Màquinaria del rellotge.

Algunes persones del poble s’encarreguen que Santa Maria sigui visitable fora d’horari de missa. En època d’estiu i per setmana santa hi ha un horari de visites. Fora d’aquestes èpoques, és millor concertar la visita abans per telèfon, trucant a l’Ajuntament de Baix Pallars: 973 66 20 40. A Gerri també podem visitar les salines que van donar riquesa econòmica i nom al poble i que, avui, que ja no són explotades, s’han convertit en museu. Nosaltres, però, deixarem aquesta visita per a una altra ocasió.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 22 de gener de 2013

Santa Maria de Gerri Gerri de la Sal
Informació i visites:
Ajuntament de Baix Pallars: 973 662 040
consorcigerri@gmail.com

Bibliografia per si voleu saber-ne més:
SÁNCHEZ I VILANOVA, Lorenç; El monestir de Santa Maria de Gerri. Passat i present de la gran abadia benedictina del Pallars. Edita: Patronat del Santuari d’Arboló. La Pobla de Segur, 1997.
PLADEVALL, Antoni; Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.