Abadia de Sant Miquel del Fai.

La sortida d’avui ens porta a la comarca del Vallès Oriental. Visitarem una església rupestre situada en un espai natural amb un parell de coves visitables i salts d’aigua força espectaculars. Ens acostem a un lloc que va quedar força malmès amb els incendis de l’estiu de 1994 i que sortosament, hores d’ara, s’ha pogut recuperar. És un important destí del turisme interior. Hi va haver una època en que un alt percentatge de cotxes duia enganxada l’etiqueta d’aquest espai, que no és altre que Sant Miquel del Fai.

El pas de la Foradada.

Avui farem una passejada entre la història i el paisatge. Sant Miquel del Fai és un d’aquells llocs on s’hi pot anar a fer una caminada envoltats de natura, però també hi trobem història i, fins hi tot, hi podem aprendre una mica de geologia. L’entrada al recinte de l’espai natural Sant Miquel del Fai és força pintoresca, doncs s’ha de passar per un pont de pedra i creuar el pas de la Foradada, que s’obre entre dues parets de roca i ens porta a una rampa que baixa cap a l’entrada a l’abadia, tot passant per un impressionant balcó natural des d’on podem veure, per primer cop, una impressionant panoràmica de la vall del Tenes.

La vall del Tenes.

Avui dia és força fàcil arribar-hi amb cotxe, que pot deixar-se en una ample zona d’aparcament qui ha a tocar de l’entrada a l’espai natural. Però això no sempre ha estat així. Cels Gomis, a qui ja hem citat en moltes ocasions en aquest espai, parla d’aquest lloc a la Geografia General de Catalunya: “A Sant Miquel del Fay, hermós salt d’aygua, hi ha una fàbrica d’electricitat. Des de lo primer de Juny al 30 de Setembre hi ha cotxes que de La Garriga portan a Sant Miquel del Fay a 3 pessetes l’assiento”. D’aquestes línies es pot desprendre que la resta de l’any no hi havia transport regular. Per altra banda, Antoni Pladevall també fa referència a les dificultats d’arribar-hi en el llibre Els monestirs catalans, editat per Destino l’any 1968: “Mentre no es portin a terme les carreteres projectades d’anys, que han d’enllaçar amb Sant Feliu de Codines i Riells, l’únic accés per vehicles es fa per can Sans i el modern hostal <<Camí de Sant Miquel del Fai>>, que, deixant la carretera de Centelles a Castellterçol, arriba, després de quatre quilòmetres de bona pista particular, al pont del Rossinyol”. Val a dir que el mateix autor diu que en el temps que va passar entre la redacció del text i l’edició del llibre havien millorat les carreteres.

Estany i campanar de Sant Miquel.

Aquest mateix autor ens explica que el nom d’aquest espai ve del mot “fall” que segons la definició del Diccionari General de la Llengua Catalana és un “penya-segat produït per l’enfonsament parcial d’un terreny”. I és que el monestir està edificat sobre una  gran cinglera que tanca la vall del Tenes.

Anem, però, a conèixer la història d’aquest lloc. Tot i que sembla que hi ha alguns vestigis de possible ocupació humana en època del Neolític per part de grups ibers, hem d’anar fins a l’any 878 per trobar les primeres referències sobre culte religiós a la zona, quan surten citades tres esglésies situades als cims del Fai: Sant Genís, Sant Martí i Sant Feliu, pertanyents totes al monestir de Sant Cugat del Vallès. El monestir de Sant Miquel del Fai va ser fundat l’any 997 per Gombau de Besora, conseller i gran amic d’Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona i home molt influent a la seva època, en unes terres adquirides al comte Ramon Borrell. Tant el seu fundador com els comtes de Barcelona van dotar el monestir de terres i béns per assegurar-ne la seva continuïtat i, amb aquest mateix objectiu l’any 1042 va ser unit en qualitat de priorat a la gran abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella, que va tenir molta importància i de la qual van dependre molts cenobis catalans, com Santa Maria de Gerri, de la qual en vam parlar la temporada passada.

Interior de l’església de Sant Miquel.

El monestir de Sant Miquel del Fai va aprofitar una església troglodítica, una de les poques existents a Catalunya, construïda sota una balma i que és possible que anteriorment ja s’hagués usat per a ritus religiosos pagans. Aquest cenobi no va ser mai gaire gran, de fet mai va passar de tenir més de cinc o sis monjos. Tot i això, al segle XV es construí l’edifici de l’abadia d’estil gòtic català que encara podem contemplar avui presidint la balconada sobre la vall del Tenes. Potser una de les raons que no creixes gaire fou els seu difícil accés, doncs inicialment s’hi havia d’arribar per uns graons anomenats Escales de Sant Miquel. No fou fins a final del segle XVI que es van construir el pont sobre el Rossinyol i el pas de la Foradada que avui coneixem.

Creu del Fai.

Els monjos benedictins abandonaren el priorat l’any 1567, Sant Miquel va passar a dependre de l’ardiaconat menor de Girona i des d’aleshores l’església fou regentada per dos o tres preveres seculars. Com molts altres monestirs, amb la desamortització va passar a mans privades, tot i que es va mantenir el culte a l’església. Amb els anys, Sant Miquel del Fai va convertir-se en un santuari molt apreciat per les poblacions de les rodalies i la bellesa de l’entorn va fer que el lloc es convertís en punt de visita i passejada de molts excursionistes. La proximitat amb Barcelona, val a dir que és a poc més de 40 quilòmetres de distància, va convertir-lo en molt popular a meitat del segle XX, quan el cotxe va fer-se un element comú en la ciutadania. Com diem al començament, va haver-hi una època en que era difícil topar-se amb un cotxe que no portés enganxada l’etiqueta de Sant Miquel del Fai.

Interior de la cova de Sant Miquel.

L’estiu de 1994 va ser tràgic a Catalunya. Entre els dies 3 i 4 de juliol van declarar-se més de 30 incendis, alguns de molt importants, com els del Montmajor al Berguedà, el de Sant Mateu de Bages, el de Collbató o el de Sant Miquel del Fai, que va quedar molt malmès. Un any després Sant Miquel va canviar de propietat, i avui, després que la natura s’hagi recuperat, torna a ser un espai per fer-hi una agradable passejada entre arbres, salts d’aigua i edificis amb història. Cal dir, però, que en ser un espai de propietat privada, cal pagar per entrar-hi. Comencem doncs la passejada.

Com ja hem dit abans, l’accés es fa a través del pont sobre el riu Rossinyol i el pas de la Foradada, que ens menen a una rampa per on s’arriba a una balconada des d’on veiem per primer cop el recinte monàstic a la nostra dreta, la vall del Tenes estenent-se cap a l’esquerra i el salt d’aigua a l’altra banda de la vall. Acompanyats per la remor d’aigua, baixem vorejant una balma i entrem al recinte abacial. A la porta hi ha una botiga de records que serveix també de punt de control d’accés. Un cop creuada, accedim a la plaça de l’abadia, on hi ha una terrassa amb una espectacular panoràmica de la vall, ara des del cingle que la tanca. A l’altre cantó de la plaça hi trobem la casa del Priorat, un edifici d’estil gòtic que anys enrere havia servit de restaurant i que avui és utilitzat com a sala d’exposicions i com a lloc per fer-hi trobades i celebracions, amb el corresponent servei de càtering.

Salt d’aigua del Tenes.

Una mica més enllà, trobem l’església de Sant Miquel, originària del segle X, i construïda íntegrament sota una balma. A un costat, encaixat entre l’església i la roca, hi ha el campanar, en forma d’espadat. A l’interior hi ha una lipsanoteca amb una inscripció en àrab que diu “No hi ha més Déu que el que està allà dalt”. Es tracta d’una gerra de ceràmica que van trobar a la base de l’altar en una restauració duta a terme l’any 1991. És d’època almohade i està datada entre final del segle XII i principi del XIII. A més, hi ha les reproduccions d’una imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu del Fai, l’original de la qual es conserva al museu Maricel de Sitges; i de la Creu del Fai, una peça romànica d’orfebreria, que havia presidit l’altar i que podia ser portada en processó. És de les més antigues que es coneixen a Catalunya i l’original es conserva al Museu Diocesà de Barcelona. També hi ha la làpida sepulcral de Guillem Berenguer (1018-1035), comte d’Ausona.

Davant de l’església hi ha un estany que, en èpoques de pluja, rep les aigües del Rossinyol que hi fa un salt i que desaigua per l’altra banda, cingle avall. La mateixa balma sota la qual hi ha l’església, acull una sala on s’hi passa un audiovisual i una petita exposició on s’explica la formació del travertí o pedra tosca, el tipus de roca sedimentària calcària que hi ha en gran quantitat a la zona.

El llac de les Monges.

Seguint amb la passejada, trobem unes escales a mà dreta, porten a la cova de Sant Miquel, descoberta l’any 1847. És un espai estret, format tot ell per travertí, amb un seguit de piques naturals amb aigua clara i neta que sembla que no hi sigui de tan quieta i transparent. Un cop tornats a la superfície, ens trobem a la plaça del repòs, on ens espera un personatge amb boina, assegut en un banc de pedra. És una escultura de bonze de Josep Pla, que recorda la visita que hi va fer l’escriptor. Al davant, tan amagat sota les roques que cal ajupir-se per veure’l bé, hi ha el llac de les monges, amb una curiosa llegenda que parla d’unes monges castigades per una vetllada massa festiva.

Ermita de Sant Martí.

Una mica més enllà arribem a un dels atractius de Sant Miquel del Fai i potser el punt més fotografiat: el salt d’aigua del riu Tenes. El camí hi passa per sota i després fa una mica de volta que permet veure’l de cantó, gairebé de cara. Poc després el camí es bifurca. Per una banda s’accedeix a una zona de pícnic i per l’altra arriba fins a l’ermita romànica de Sant Martí documentada des del 878 i que va fer les funcions de parròquia fins a la construcció de Sant Miquel. En unes obres de restauració del 1967 s’hi van trobar unes pintures de transició del romànic al gòtic. L’estat actual es deu a una posterior restauració de l’any 2000 que ha permès veure-hi una còpia de les pintures.

Interior de l’ermita de Sant Martí.

A tocar d’aquesta ermita hi ha les escales que porten a la cova de les Tosques. L’accés és força complicat, per això cal entrar-hi amb unes determinades condicions i quan hi ha mal temps no s’hi pot accedir.

© Textos i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 8 d’octubre de 2013

Sant Miquel del Fai
Tel: 93 865 80 08
Bigues i Riells
info@santmiqueldelfai.cat