Avui anirem a visitar un dels monestirs més històrics i més importants de Catalunya, amb un magnífic claustre romànic, amb vestigis d’una antiga església paleocristiana i amb diverses exposicions que ens ajuden a entendre l’arquitectura romànica, el fet monàstic i la història del mateix monestir, la qual va lligada, com no podia ser d’altra manera, a la història de la població on és i amb qui comparteix nom. Es tracta del monestir de Sant Cugat del Vallès, encara que, de fet, el nom original del monestir és Sant Cugat d’Octavià.

Diu la tradició que el de Sant Cugat és l’únic monestir del país aixecat al mateix lloc del martiri d’un sant, en aquest cas el mateix Sant Cugat, que hauria estat martiritzat i mort l’any 304 en una fortalesa romana anomenada Castrum Octavianum, la qual estaria situada on avui hi ha el monestir, d’aquí el nom de Sant Cugat d’Octavià.

Aquesta tradició la recull Antoni Pladevall al llibre Els monestirs catalans, editat per Destino el 1968 amb fotografies de Francesc Català Roca. Aquest mateix autor explica que el monestir primigeni s’hauria erigit el segle VII, però hauria estat destruït dues vegades: en les invasions musulmanes a l’entorn de l’any 717 i, de nou, en la posterior incursió d’al-Mansur el 985, que acabaria, també, amb la vida de la majoria dels monjos, inclòs l’abat Joan.

Tot i això, els autors no es posen d’acord en una data clara de fundació de la comunitat religiosa. És molt probable que anés creixent el culte al voltant del lloc on va ser enterrat Sant Cugat després de ser martiritzat i que fos així com va sorgir una comunitat. Sembla que dos dels primers abats documentats  serien Ostofred (878-895)  i Gotmar (944-954?)

Així doncs, la història de l’actual monestir va començar a l’entorn de l’any 1000 amb la fundació (tot i que també podríem parlar de refundació), de l’abat Odó. El projecte feia que totes les construccions giressin a l’entorn d’un claustre i, cosa que no és gaire comuna, coneixem el nom de l’arquitecte: Fedanci. Els segles XII i XIII foren èpoques de bonança econòmica i aquesta prosperitat va fer créixer el nombre d’edificacions. Així, com altres edificis com el monestir de Sant Benet de Bages o la catedral de La Seu d’Urgell, a Sant Cugat els edificis més importants: l’església, el claustre i la sala capitular, van ser substituïts per uns de nous.

Tornem, però, uns anys enrere per conèixer com va arribar Sant Cugat a ser un dels monestirs més rics i poderosos de la corona catalana. En el moment de la fundació del cenobi, al segle IX, el territori de l’actual municipi de Sant Cugat del Vallès i els seus entorns era un espai ocupat per homes lliures, que tenien la propietat de la terra i dels mitjans de treball agrari, com el bestiar, les eines i els molins, però la densitat de població era molt baixa, això va permetre que aquells primers monjos aconseguissin, pel sistema d’aprisió les primeres propietats agràries en terres properes al monestir. El sistema d’aprisió, segons explica el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, consisteix en “ocupar una terra erma sense titular directe amb el propòsit de rompre-la (és a dir, dividir-la), d’explotar-la com cal, i d’obtenir-ne la propietat”.

Poc a poc, durant els segles X i XI les terres de l’entorn va anar passant a ser domini del monestir. A final del segle XI, l’actual terme municipal de Sant Cugat del Vallès, amb algunes petites variacions, era ja sota jurisdicció del monestir. Per altra banda, tot i no haver estat panteó reial, el monestir va ser afavorit per la majoria dels monarques de la corona catalana. Alguns comtes es casaren a la seva església i Alfons IV hi va celebrar Corts l’any 1419.

Un dels fets que més va marcar la vida del monestir i del conjunt d’habitants de Sant Cugat fou l’assassinat de l’abat el dia de Nadal de 1351 en plena celebració eucarística.  Així ho explica Antoni Pladevall en el llibre citat: “També mereix destacar-se (es refereix a la tomba) el de la família Saltells, Ramon i Jacoma, que en morir deixaren tots llurs béns al monestir; heus ací la causa que aquell seu fill degenerat, Berenguer, assassinés l’abat Ramon de Biure, la Nit de Nadal de l’any 1351, mentre aquest celebrava, vestit de pontifical, les matines del naixement de Crist”. El mateix Antoni Pladevall explica també que fou tal la commoció que aquell fet va provocar, que molts anys després, gairebé fins l’abandó del monestir l’any 1835, els monjos encara ensenyaven als visitants diverses vestimentes tacades de sang i explicaven que “el gall de ferro del penell de l’església va cantar per anunciar el terrible sacrilegi”.

El monestir fou habitat pels monjos fins el 25 de juliol de 1835, quan van haver de marxar a corre-cuita després de la llei de desamortització, que obligava a la supressió i venda dels convents religiosos amb menys de 12 membres. Uns anys abans, entre 1820 i 1823 els monjos ja havien abandonat el cenobi a causa d’un decret de les Corts de Cadis de l’any 1820 mitjançant el qual s’extingien els ordres monàstics a l’estat espanyol. Aquest decret fou revocat el 1823 i els monjos van poder tornar a l’abadia. El 26 juliol de 1835, un cop la comunitat benedictina el va haver abandonat definitivament, el monestir fou assaltat i incendiat.

A partir de 1944, l’església va convertir-se en parròquia i el monestir va passar a mans de l’Ajuntament en usdefruit. Després ha viscut períodes de degradació, alguns espolis i moments de recuperació i de nous usos. El claustre i el sobreclaustre van acollir alguna facultat dels primers anys de la Universitat Autònoma i, entre 1980 i 2003, el Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya.

La visita al monestir, convertit avui en museu, comença per un espai situat al costat d’un lateral del claustre on hi ha unes aules didàctiques amb una exposició on, abans de començar a parlar de Sant Cugat, s’explica com son els monestirs i quina és la seva base arquitectònica, perquè la gran majoria comparteixen uns criteris similars. De fet, tot s’estructura a l’entorn del claustre, un espai obert que és el centre de les dependències. Es tracta d’una estructura d’arrel mediterrània que recorda molt l’organització de les domus romanes a l’entorn de impluvium. L’exposició explica, amb diversos plafons quina és la base de l’arquitectura dels monestirs i es mostren les plantes de diversos cenobis.

El següent pas és conèixer quin són els elements arquitectònics que defineixen els edificis: Així, si no ho coneixem, podrem aprendre què és una volta de canó, o una de quart de cercle, o una d’aresta, o una cúpula o una volta de quart d’esfera i ho tenim de dues maneres: explicat amb dibuixos en uns plafons i representat amb una maqueta on hi pot entrar tranquil•lament una persona. L’exposició passa a explicar-nos, després, qui van ser el arquitectes i els constructors dels monestirs i quins materials i eines feien servir i com es dividien les feines. A partir d’aquí ja ha arribat el moment d’endinsar-nos en el monestir on som, Sant Cugat d’Octavià. Després de fer-nos-en una breu història dels inicis, podem accedir a una explicació dels capitells del claustre, perquè aquests capitells son l’element més important d’aquest monestir. Abans d’entrar al claustre, però, un audiovisual ens explica algunes de les vicissituds que ha viscut el monestir al llarg de la seva història.

El claustre de Sant Cugat és de planta quadrada amb 30 metres de costat. Cada una de les ales esta dividida en tres trams amb dotze capitells a cadascuna. Això fa un total de 144 capitells, la majoria molt ben conservats i de molt bona factura. A més, sabem qui els va fer, perquè està representat en un dels capitells de la galeria est i a la pilastra del costat hi ha una inscripció amb el seu nom: Arnau Gatell o Cadell. Entre les imatges que es poden veure als capitells, destaquen les dedicades a l’antic i el nou testament i a la vida de Crist i unes de molt curioses, que expliquen la vida quotidiana al monestir: s’hi poden veure monjos anant als oficis litúrgics, llegint i escrivint, menjant, tocant la campana o afaitant-se. També n’hi ha, com és habitual a la majoria de claustres romànics, amb motius vegetals i amb animals fantàstics.

Al jardí del claustre hi ha les restes de la primera basílica paleocristiana, del segle V. Aquest és el lloc on diu la tradició que va ser enterrat el cos del màrtir Sant Cugat. També hi ha un important conjunt de tombes d’època visigòtica.

Un cop hem vist el claustre, podem pujar al sobreclaustre, d’estil renaixentista, on trobem una nova exposició, que ens explica d’on ve el monaquisme, quines formes de monaquisme hi ha i com era la vida a un convent: com s’organitzen les feines, què és feia a cada hora, què es menjava, què es llegia… També hi ha dos audiovisuals més.

Encara ens queda per veure l’església, tot i que cal anar en compte, perquè els horaris son diferents. L’edifici és de planta basilical, amb tres absis. Està construït en èpoques diferents: capçalera romànica del segle XII, dos trams i el cimbori de transició al gòtic, del segle XIII, i els darrers trams i la façana són ja gòtics de la segona meitat del segle XIV. A la dreta de l’altar major hi ha el retaule gòtic de Tots Sants, del segle XIV, obra de Pere Serra. I a la façana destaca la gran rosassa.

A l’exterior hi podem veure, el Palau Abacial, de final del segle XIV però amb importants reformes del segle XVIII, al costat del palau i abraçant la porta de l’església i el lateral hi ha la plaça d’Octavià, que havia estat l’hort dels monjos i que és envoltada per les antigues muralles del monestir. A la plaça hi ha una creu de terme que havia estat en una important cruïlla de camins i que va ser portada aquí després de la Guerra Civil. És a la zona on hi havia l’hort de l’abat. A un extrem del palau abacial hi ha una torre que era el portal major del monestir, el lloc per on s’accedia a la zona murallada. A la part superior de la torre encara s’hi pot veure les restes del matacà que defensava la porta. Ens queden encara, però, algunes coses per veure. Adossat a la capçalera de l’església hi trobem el campanar, el cos principal del qual, fins a la part superior dels arcs cecs són del segle XI. La part superior, però, no va acabar-se fins a mitjan segle XVIII. A la part del darrera de l’església hi ha més trams de muralla i restes arqueològiques d’una fortalesa militar romana inacabada.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col•laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia l’11 de desembre de 2012

Monestir de Sant Cugat del Vallès
Jardins del Monestir, 1
08172 Sant Cugat del Vallès
Telèfon: 93 675 99 51