La cartoixa d’Escaladei

Façana de Santa Maria.

Façana de Santa Maria.

Ssshhhh!!! Silenci! Avui sortim a un lloc on durant molts anys el silenci era la norma. De fet, encara avui dia predominen els sons de la natura per sobre de qualsevol soroll. Amb una mica de sort podem sentir els cants dels ocells i la remor del vent passant entre les fulles i poca cosa més.  Si hi anem amb una visita guiada, òbviament sentirem la veu del guia i de les persones que li facin preguntes, però fins i tot els audiovisuals que podem contemplar són sense veu, només amb so ambient. Ens acostem a un monestir que va ser un dels més importants i més rics de Catalunya, però que avui està en ruïnes. Tot i això, ens ajuda a conèixer com vivia la comunitat que hi va habitar. Anem a la comarca del Priorat a visitar la Cartoixa d’Escaladei.

Patí de l'Ave Maria.

Pati de l’Ave Maria.

En una altra ocasió, quan vam anar a Sant Cugat del Vallès, ja vam poder veure una exposició on s’explica com és la vida monacal. A Escaladei podem descobrir com és vivia –i de fet com es viu- en una cartoixa. Anem però al principi de la història. L’ordre cartoixana va ser fundada per Bru de Colònia a Chartreuse, prop de Grenoble a final del segle XI. La seva intenció era unir les dues principals tendències del monaquisme cristià: la vida en solitari o eremitisme; i la vida en comunitat o cenobitisme. És a dir, els cartoixans són ermitans que viuen la major part del temps a la seva cel·la, però que s’organitzen de forma comunitària. Una mica més de dos segles més tard ja hi havia 107 monestirs cartoixans.

Claustre menor.

Claustre menor.

La primera cartoixa de la península ibèrica fou la d’Escaladei, fundada l’any 1194 pel rei Alfons I el Cast, que va cedir uns terrenys situats al peu de la serra de Montsant, envoltats de natura, silenci i solitud. En anys posteriors també va fer donació de terrenys els reis Pere el Catòlic i Jaume I. La comunitat de la cartoixa, que era formada a l’inici per 12 pares, va doblar-se el 1333 i al 1403 va tornar a créixer amb sis cel·les més. Des d’Escaladei l’ordre cartoixà va anar-se estenent per tota la península i les Balears, fins arribar a un total de 23 cenobis, dels quals avui dia en funcionen quatre.

Imatge hipotètica del refetor.

Imatge hipotètica del refetor.

Veiem com s’organitza la comunitat cartoixana: Hi ha, bàsicament dos grups, els pares o monjos de cor, i els germans llecs. Els pares viuen aïllats a les seves cel·les, dedicats a l’oració, la lectura, la meditació i el treball manual. Es reuneixen tres cops al dia a l’església per celebrar els oficis comuns i mengen plegats al refetor només els diumenges i les festivitats. Els germans llecs dediquen sis hores diàries a la feina fora de la cel·la i son els qui s’ocupen del manteniment intern del monestir. El màxim responsable del cenobi és un prior, elegit, normalment, pels pares. El prior de la Casa Mare és el General de l’ordre i les decisions es prenen en els Capítols Generals que se celebren cada any amb assistència de tots els priors.

Refetor.

Refetor.

Un monestir cartoixà s’organitza, normalment, en dos nuclis separats. La Casa Alta, que és on resideixen el pares, i la Casa Baixa o Conreria, que és on hi ha els magatzems, els cellers, els obradors i els espais de serveis. En el cas que ens ocupa avui, l’actual poble d’Escaladei és l’antiga Conreria, i el que coneixem com a cartoixa i que és el lloc que visitarem, era l’antiga Casa Alta.

Tornem a la història. Segons explica Emili Morera al volum dedicat a la província de Tarragona de la Geografia General de Catalunya, en arribar al lloc on van establir el cenobi, els monjos de la cartoixa van trobar un poblet anomenat Montalt que era massa a prop del monestir i destorbava la pau dels cartoixans, per això facilitaren terres de conreu als pagesos a altres llocs i van donar dot a les fadrines que es casaven fora de la població. Un cop van aconseguir buidar el poble, convertiren l’església en una ermita dedicada a Sant Antoni i enderrocaren les cases.

Claustre Reial.

Claustre Reial.

Antoni Pladevall explica al seu llibre Els monestirs catalans que “El prior de Scala Dei tenia domini i jurisdicció sobre set pobles veïns: Bellmunt, Gratallops, la Morera, Poboleda, Porrera, Torroja i la Vilella Alta, els quals foren el nucli de la històrica comarca del Priorat”. Les possessions del monestir van créixer fins a posseir pràcticament el territori que avui és la comarca del Priorat. De fet d’aquí li ve el nom.

Accés a la cel·la.

Accés a la cel·la.

Entrem a la cartoixa per fer-nos una idea de com era i com vivien els pares i llecs que l’habitaven. Abans de passar la porta, però, cal que siguem conscients que passejarem, bàsicament entre runes, però són unes restes que ens permet veure la magnificència que devia tenir el monestir en el seu màxim esplendor. Veiem què en diu Antoni Pladevall al llibre Els monestirs catalans de l’estat d’Escaladei: “És impossible parlar de la cartoixa de Scala Dei sense prendre un to elegíac o sense deixar-se portar per un sentiment d’ira. Ningú no queda indiferent davant aquest munt enorme i esquarterat de murs i pedra sense plànyer-se de tanta deixadesa o sense blasmar una generació que, ufanant-se d ’”il·lustrada” , convertia en un pilot d’enderrocs els millors fogars d’art i de cultura del país”. I Emili Morera, a la Geografia General de Catalunya ens diu: “com si fos un poble desmantellat per la barbàrie d’alguna tribu incivilisada, de les que assolaren les ciutats romanes en los segles  V y VI de la Era cristiana”.

Cubiculum de la cel·la.

Cubiculum de la cel·la.

I perquè la cartoixa d’Escaladei va arribar a aquest estat? Doncs tot plegat va ser causat per les lleis de Desamortització del segle XIX. Ja el 1820, en temps del Trienni Liberal es va suprimir la cartoixa d’Escaladei, però tres anys més tard, el 1823, els cartoixans hi van tornar, però no per a gaire temps. El 1835 els pares van abandonar el monestir just abans que gent del Priorat assaltés i incendiés els edificis, en una revolta contra el vassallatge i el fet d’haver de pagar delmes. Per això, en aquest cas no va salvar-se ni l’església, que recordem que en molts altres casos com Santa Maria de Gerri o Sant Sebastià dels Gorgs van convertir-se en parròquia. Al cap de dos anys, amb la Llei de supressió dels ordres religiosos, els béns del monestir van ser confiscats per l’Estat, i va iniciar-se el procés de subhasta del patrimoni i de les ruïnes del cenobi. La gran i important biblioteca que contenia és avui al seminari de Tarragona i bona part de la documentació és al Archivo Histórico Nacional de Madrid.

Jardí de la cel·la.

Jardí de la cel·la.

Bé, ara que ja sabem que ens trobarem a l’interior, ja podem creuar la porta i endinsar-nos al que va ser un dels monestirs més importants de Catalunya. Abans, però, una altra cosa. El 1980 la cartoixa va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, el 1984 s’inicià la recuperació del monument i el 1990 els propietaris en feren donació a la Generalitat de Catalunya, que poc a poc ha anat fent-hi treballs de recuperació.

Oratori-estudi de la cel·la.

Oratori-estudi de la cel·la.

La primera cosa que sobta és que, des de l’exterior, tot accedint-hi des del poble d’Escaladei, no s’albira la magnitud del monestir. És un cop hem entrat al recinte, després de passar per l’edifici de serveis, on hi ha la recepció i una petita botiga amb llibres i objectes relacionats amb la cartoixa, que podem començar a fer-nos la idea del que va arribar a ser aquest cenobi cartoixà. Per ajudar-nos, repartits pel recinte hi ha plafons amb explicacions i amb dibuixos de com era cada lloc en els temps d’esplendor. Veiem com en descriu l’entrada Emili Morera a la Geografia General de Catalunya: “Un frontispici monumental, obra del segle XVIII, ab hermosa imatge de marbre de la Verge en lo centre, s’alça encara derrera del segon claustre, per la part de l’occident, com ingrés al convent, y una gran portalada, obra també moderna, tancava la espayosa plaça extensa devant del frontispici, a la que seguia la porteria, la capella de Sant Bruno y l’habitació del apotecari ab l’hort corresponent y una petita hostatgeria”.

Piques a la cel·la del monjo tintorer.

Piques a la cel·la del monjo tintorer.

Avui podem veure, al fons del pati d’entrada, dues arcades que donen pas al pati de l’Ave Maria, a la dreta del qual hi havia el claustre des rosers, que veurem després. Ara cal fixar-se en la façana de Santa María, de factura classicista i que encara avui és un dels elements més característics del conjunt, tot i haver perdut part de la seva arquitectura. És presidida per una fornícula amb una imatge d’alabastre de la Mare de Déu d’Escaladei. És una obra d’Antoni Naveros datada el 1599. Aquesta imatge és sobre una gran portalada que donava accés a un seguit d’edificis que no s’han conservat i on hi havia la farmàcia i les estances des d’on s’administrava l’immens patrimoni del monestir.

Claustre dels rosers.

Claustre dels rosers.

Un mica més enllà trobem un pati del segle XVI, des del qual passem a un dels punts neuràlgics del recinte, la placeta de l’església, a l’entorn de la qual hi havia la biblioteca, l’església, que avui està en molt mal estat, l’edifici destinat als germans llecs, que ha estat reconstruït. Un corredor  que va en paral·lel a l’església, permet accedir al claustre menor, totalment reconstruït a partir de les peces que es van trobar en desenrunar el lloc. Al costat hi ha el refetor, on la comunitat dinava plegada els diumenges i festivitats, això si, en silenci rigorós. Pares i germans llecs menjaven separats per un envà de dos metres d’alçada, del qual encara se’n pot veure restes de l’arrencada en un cantó. En una punta del refetor hi ha un audiovisual que mostra com es va refer el claustre menor.

Placeta de l'església.

Placeta de l’església.

Tornem a la placeta de l’església i passem per la porta que ens permet accedir a la zona eremítica. Un cop traspassada la porta, ens trobem a un gran rectangle irregular, és el primer claustre, també anomenat Reial. Al seu voltant hi havia les primeres cel·les dels cartoixans d’Escaladei. En un dels angles s’ha reconstruït una de les cel·les, que podem visitar. Així les descriu Antoni Pladevall al llibre Els monestirs catalans: “Les cel·les que rodejaven els claustres eren petits estatges amb llur propi hort i jardí, on el monjo trobava tot el que li calia per a la seva vida aïllada i silenciosa”. En realitat és com un apartament amb diverses estances. S’hi accedeix per un rebedor amb una lleixa on el pare deixava una nota si necessitava alguna cosa, des d’aquí, podem passar a la sala de l’Ave Maria, una sala amb un reclinatori per resar i que fa de repartidor. Al voltant hi ha el cubiculum, que és on els pares menjaven i dormien; l’oratori-estudi, el rentador, amb un rentamans, una comuna, un porxo i un jardí des d’on s’accedeix a la llenyera i al taller, que és l’espai destinat a les activitats manuals i que cada monjo podia dedicar a l’activitat que duia a terme: ceramista, tallador de fusta, apotecari, tenyidor de roba…

Exposició d'ermites del Priorat.

Exposició d’ermites del Priorat.

Acabada la visita a la cel·la, tornem a sortir al claustre per voltar-lo i començar la tornada al punt de sortida. Abans d’arribar al claustre dels rosers, passem per les capelles i pel Sagrari, i la banda esquerra hi ha restes de cel·les. A l’interior d’una d’elles hi ha un seguit de piques, aquesta era la cel·la del monjo que tenyia la roba. Des del segon claustre arribem de nou al pati de l’Ave Maria.

Abans d’acabar la visita cal dir que a l’edifici de serveis, per darrera de la recepció del recinte, hi ha els lavabos, a l’entrada dels quals hi ha una exposició sobre les esglésies i ermites que hi ha al Priorat. A la recepció hi ha una sala amb dues maquetes que mostren la cartoixa en el seu moment d’esplendor i enrunada. En aquesta mateixa sala s’hi passa un documental sobre Escaladei i la vida cartoixana. Compte, donat que estem en un lloc on el silenci és la norma, el vídeo és sense paraules, només amb so ambient.

Així com des de l’exterior no s’albira la magnitud del recinte, des de l’interior és  veu perfectament el bonic entorn que l’envolta. La cartoixa d’Escaladei forma part del Museu d’Història de Catalunya.

destacada1

Façana de Santa Maria.

© Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 25 de febrer de 2014

Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei
Camí de la Cartoixa s/n
Escaladei
La Morera de Montsant
Tel: 977 827 006
escaladei.cultura@gencat.cat

Bibliografia:

MORERA I LLAURADÓ, Emili, Geografia General de Catalunya. Província de Tarragona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

Antoni i CATALÀ ROCA, Francesc; Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

Anuncis

2 pensaments sobre “La cartoixa d’Escaladei

  1. Retroenllaç: La Tossa de Montbui | Sortides amb gràcia

  2. Retroenllaç: El monestir de Ripoll | Sortides amb gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s