Avui, com fem de tant en tant, la nostra sortida amb gràcia us proposa passejar per una població. És una vila de la comarca d’Osona que sembla que deu el seu nom a una antiga nissaga d’origen carolingi, així ho recull Manuel Bofarull a l’Origen dels noms geogràfics de Catalunya. És una població on a final del segle XVII és va iniciar una revolta popular contra el poder senyorial i que pocs anys després, a la Guerra de Successió, va decantar-se en favor de Felip d’Anjou, cosa que, posteriorment li va suposar obtenir diversos privilegis i el títol de “Fidelísima Villa”. Les dones nascudes en aquesta població han tingut fama, d’antic, de ser bruixes i també és molt coneguda per la Festa del Pi que s’hi se celebra entre Nadal i Cap d’Any. Avui sortim a la vila natal d’Ildefons Cerdà, anem a Centelles.

Aclarim abans que res el tema de les bruixes: l’Ajuntament de Centelles ha publicat diversos itineraris a fer per la població i els entorns. Una d’aquestes rutes és Terra de bruixes. En aquest desplegable s’explica que: “des de fa molts anys les dones nascudes a Centelles han tingut fama de bruixes”. En el mateix text es recullen un parell de rodolins: “De Centelles, bruixes totes elles” i “Centelles, terra de bruixes”. Aquesta tradició, que també existeix en una o altra mesura a moltes altres poblacions, ha comportat que, des de l’any 1998, se celebri a Centelles, a cavall dels mesos de gener i febrer, el Mercat màgic del Cau de Bruixes, una fira especialitzada en productes esotèrics.

Anem als orígens. Segons ens expliquen al web de l’Ajuntament de Centelles, als entorns de la població s’han trobat alguns vestigis de presència humana des d’antic. Concretament un dolmen, conegut com a la tomba de l’Ollic, alguns elements ibers i trams de la via romana que unia Barcelona i Vic. La població va néixer a l’entorn de la sagrera de l’església de Santa Coloma de Pujolric. Així ho explica la Gran Enciclopèdia Catalana: “La parròquia de Santa Coloma i la població que s’anava creant a l’entorn de l’església han tingut almenys tres noms diferents. La documentació dels segles X al XII l’anomena Santa Coloma de Pujolric (o de Podio regio ), la dels segles XII al XVI l’anomena Santa Coloma de Vinyoles (o de Vineolis ) i la del segle XVI endavant ja l’anomena invariablement Santa Coloma de Centelles, o simplement Centelles”.

Seguim amb la Gran Enciclopèdia Catalana per saber el per què dels noms: “El primer nom, el va rebre del puig o costa de Sant Antoni, travessat per l’antiga via romana i camí ral medieval, conegut abans per Podio regio o Pujolric; el segon, prové de l’antiga vila rural (ara un simple mas) de Vinyoles; i el nom modern de Centelles, reservat primerament a la parròquia de Sant Martí, el va rebre quan els Centelles, senyors de Sant Martí, van traslladar llur residència a la vila i la van constituir en centre administratiu de l’antiga baronia i després comtat de Centelles entre els anys 1480 i 1515”.

Al segle XVI el baró del moment, va fer envoltar la població per una muralla amb tres entrades, de les quals només en resta el portal Nou. Els altres dos eren el de Sant Antoni i el d’Amunt o de Sant Martí. Entre els fets històrics succeïts a la població, cal destacar l’origen de la revolta dels Barretines o dels Gorretes, de la qual ja en vam parlar que vam visitar el Museu de Sant Boi de Llobregat. Fou una insurrecció popular contra la obligació d’allotjar els soldats a les cases particulars. En aquells anys eren freqüents els enfrontaments amb França i l’estat va enviar tropes castellanes per fer front als exèrcits francesos, però els pagesos venien d’una època de males collites i d’una plaga de llagosta i, a més, la soldadesca tenia una actuació gens exemplar. Tot plegat va provocar la revolta que va allargar-se entre 1688 i 1690, tot acabant en fracàs. Poc després, però, es va començar a solucionar el problema de l’allotjament dels soldats amb la construcció de casernes.

Durant la Guerra de Successió, la vila fou assetjada per les tropes austriacistes, ja que Centelles s’havia decantat pel bàndol borbònic. I durant la Guerra del Francès una part del nucli urbà va ser devastat per les tropes franceses. A final del segle XIX i gràcies al seu clima i a la millora de les comunicacions, amb el pas del tren i de la carretera de Ribes, va convertir-se en destinació d’estiueig. En aquella època es construïren alguns edificis modernistes.

Veiem com era la vila a principi del segle XX, segons la descripció que en fa Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya: “Vila de 419 cases amb 1773 habitants de fet i 1793 de dret, a 16 quilòmetres al sud del cap de partit i a 505 metres d’altitud. […] Hi passen el ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, que hi té estació, i la carretera de segon ordre de Barcelona a Ribes i Puigcerdà”.

Gomis explica també que la població comptava amb Guardia Civil a les ordres d’un caporal i tenia llum de petroli i telègraf. I que “ té una església parroquial dedicada a Santa Coloma, servida per un rector, dos vicaris i comunitat de preveres; hospital, una costura i un estudi municipals i dos estudis i una costura particulars; una societat coral i una de recreativa. Té dos hostals i cotxes per anar a Sant Miquel del Fai. La seva indústria compta amb quatre fàbriques de teixits i una de filats i teixits de cotó; una blanqueria, una fàbrica de llonganisses, tres molins de farina i dos forns d’obra”.

Vista la història, anem cap a l’actualitat. Segons ens diu l’Indescat, avui dia el municipi de Centelles té 15,2 km2 de superfície i una població, a 2013, de 7.346 habitants. Els diumenges hi ha mercat i, com hem dit en iniciar aquesta sortida, és coneguda per una antiga tradició, la Festa del Pi, que està documentada des de l’any 1751, però que de ben segur que té reminiscències de culte als arbres i de rituals pagans relacionats amb el solstici d’hivern, perquè recordem que se celebra entre Nadal i Cap d’Any.

Per conèixer el Centelles d’avui, res millor que aprofitar les rutes culturals que ha preparat i editat l’Ajuntament de la població i que es poden consultar també a la seva pàgina web. Hi ha sis itineraris, algun dels quals ens porta més enllà de nucli urbà. Són aquestes rutes: Modernista i d’estiueig, Vila comtal, Terra de bruixes, dels Molins, de la Baronia i dels Rellotges de sol.

Nosaltres destacarem alguns punts de les dues primeres. Començarem per l’església de Santa Coloma, un edifici erigit entre 1704 i 1711 que substituí un temple romànic aixecat cap a l’any 1100 sobre l’original que datava del 898. A la part del darrera de l’església hi ha el carrer dels Estrangers que recorda el fet que els segles XVI i XVII la població va rebre força persones que venien de la Gasconya, Auvèrnia i Llenguadoc, tot fugint de les guerres de religió. Ben a prop hi ha la plaça Major, presidida pel palau Comtal de Centelles i amb diversos edificis d’interès al voltant, com Ca l’Esparter, Can Sors o la Casa Carreras-Artau, també coneguda com Can Domingo.

De la plaça Major surt el carrer Nou que ens porta cap al portal Nou, l’únic vestigi que queda de l’antiga muralla. Aturem-nos-hi un moment perquè a principi del segle XX va estar a punt de desaparèixer. Avui la porta té tres passos, un de central més gran, per als vehicles, i dos de laterals, més petits, per als vianants. Originàriament, però, només tenia el pas central i a final de la dècada de 1910 ja era complicat fer compatible el pas dels carros i el dels vianants, per això, el juny de 1917 alguns veïns van començar a desmuntar-ne els carreus. Per sort, la Diputació de Barcelona va actuar tot redactant un projecte per restaurar l’edifici i obrir les dues portes laterals per als vianants que encara podem veure i creuar avui. Recordem que en aquell moment hi havia la Mancomunitat de Catalunya i que ja es tenia en compte la concepció de patrimoni. Cal dir també, que es tracta d’una torre-portal que acull la Casa de la Vila i que al primer pis hi ha la sala noble on s’hi reunia i es reuneix encara el Consell Municipal.

A l’altra banda del portal hi ha el passeig, d’aires modernistes, que va ser construït entre 1919 i 1922 per l’arquitecte Manuel J. Raspall, que té diversos edificis a Centelles, entre els quals hi ha la casa Pratmarsó, que és a tocar de l’església parroquial l’amo de la qual, Miquel Pratmarsó va costejar bona part de les obres del passeig. Davant del portal Nou hi ha la casa Oller, també coneguda com Can Gaudí perquè els propietaris eren parents del genial arquitecte, i al costat mateix hi ha l’antiga capella de Jesús, que al llarg del temps ha estat seu del Consell de la Vila, escola i parròquia accidental. Avui és una sala d’exposicions. A l’altra punta del passeig hi ha el carrer Josep Anselm Clavé, on hi ha diverses cases d’estil modernista, entre les quals la seu de la Societat Coral La Violeta.

Tornem a la plaça Major on abans hem deixat de dir que hi ha una font i, a un cantó, un curiós grup escultòric que representa un grup de músics. Al costat, a terra, hi ha una placa que diu que són els “Baliga-Balaga”. Abans hem girat a la dreta per agafar el carrer Nou, ara hem d’enfilar cap a l’esquerra, pel carrer Socós, que de fet és el mateix, però en direcció contraria. Aquest carrer deu el seu nom a una capella dedicada a la Mare de Déu del Socors que es construí inicialment fora muralles, al costat d’on hi havia el portal d’Amunt o de Sant Martí. És un edifici senzill, d’estil barroc amb elements neoclàssics, que va ser erigit el primer terç del segle XVI. En aquest carrer hi ha diversos edificis destacables. Una mica més enllà de la capella surt un carrer, amb una certa pujada, és el carrer del Serrat, al capdamunt del qual hi ha un safareig comunitari que feien servir, principalment les dones, abans de l’arribada de l’aigua corrent.

 Escolta el programa

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 6 de maig de 2014

Centelles
Ajuntament de Centelles
C. Nou, 19
Telèfon: 93 881 03 75

 

 

Bibliografia:
GOMIS, Cels, Geografia General de Catalunya. Província de Barcelona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.
BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.