Museu de Gerri de la sal

L'alfolí, actual museu de Gerri.

L’alfolí, actual museu de Gerri.

La sortida d’avui serà ben salada, perquè anem a visitar un museu que és a un alfolí. Parlarem d’un element de primera necessitat que els humans utilitzem de ben antic. És quelcom valuós que utilitzem en el món de la gastronomia, on es fa servir com a condiment, però també com a conservant; i també ha estat molt important en l’economia. Ha portat prosperitat i riquesa a molts llocs, i també ha provocat conflictes. Ha arribat a ser tant important en economia que ha donat nom al sou que percebem el qui treballem per compte d’altri, perquè és d’aquest element que deriva la paraula “salari”. Avui parlem de sal, perquè sortim al Museu de la població pallaresa de Gerri de la Sal.

Una de les naus de l'alfolí.

Una de les naus de l’alfolí.

Fa unes temporades ja vam ser a aquesta població del Pallars Sobirà quan vam visitar el monestir de Santa Maria de Gerri. En la nostra sortida d’avui no creuarem el riu, tot i que, òbviament, val la pena aprofitar el viatge i visitar els dos llocs. En tot cas, nosaltres avui ens quedarem al museu, que és a l’antic alfolí. I potser que comencem per explicar què és això de l’alfolí. Doncs bé, aquest és el nom que rep el magatzem de sal. En realitat és una paraula castellana que es correspon amb el mot català “gabella”, però a Gerri fan servir “alfolí”. I veurem que en el mon de la elaboració de la sal hi ha altres paraules que ens poden sobtar i que, de fet, formen part del seu argot.

Per començar a entrar en matèria, cal dir que la visita al Museu de Sal ens permetrà conèixer, a l’hora, la història d’aquest element, com la sal es va convertir en el pal de paller de l’economia d’aquesta població del Pallars Subirà i quins eren, i són encara en alguna mesura, els procediments de la producció de Sal a Gerri. Com dèiem al principi, la paraula salari prové del llatí salarium, que era la ració de sal amb que cobraven el sou els soldats, posteriorment també es va aplicar aquesta paraula a la quantitat de diners que rebien els soldats per poder comprar sal, tal era la importància d’aquest element en època dels romans.

Maqueta de Gerri de la Sal amb els salins.

Maqueta de Gerri de la Sal amb els salins.

El Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra defineix la sal com: “Substància blanca, cristal·lina (clorur de sodi), que abunda en la naturalesa formant masses sòlides o en solució, principalment en l’aigua de mar, i és emprada com a condiment, per a conservar els aliments, en l’obtenció de sodi i composts de sodi, etc.” S’obté, bàsicament, per explotació de mines, com a Cardona, o per evaporació d’aigua salada, normalment de mar, però també hi ha llocs, com és el cas de Gerri, on s’obté a partir de brolladors.

Detall de la museïtzació amb sacs i piles de sal.

Detall de la museïtzació amb sacs i piles de sal.

Al Museu de Gerri ens expliquen primer com es tractava la sal un cop arribava a l’alfolí o magatzem i després ens mostren el procés de producció. Nosaltres ho farem al revés, començarem per veure com s’elaborava. I per això, mirem a veure d’on ve la sal. Gerri té una font d’aigua salada que brolla a tocar del Noguera Pallaresa, però que, per lògica, ha de venir d’algun altre lloc. Segons ens diuen a l’exposició permanent del Museu, el seu origen no es coneix ben bé, tot i que l’aigua passaria per un massís de sal gemma abans de sortir a l’exterior. La font és enregistrada oficialment amb el nom de Mina de Sal Ofita. L’aigua brolla a 21 ºC de temperatura i cal elevar-la a uns cinc metres per sobre del punt d’aflorament per poder treure’n profit. Per pujar l’aigua s’utilitzava primerament una sínia de fusta que l’any 1920 va ser substituïda per una de ferro i al 1936 per una de bronze. Per moure la sínia s’utilitzava el corrent d’una sèquia provinent del riu.

Maqueta d'un salí.

Maqueta d’un salí, amb el toll, la caseta, les arcabotes i les eres.

Un cop elevada fins al punt necessari, l’aigua es feia circular per un reguer general que la distribuïa per canalitzacions que la duien fins a les diferents salines. Cal tenir en compte que la sal és un element molt corrosiu, per això les diferents canalitzacions i moltes de les eines que s’utilitzaven eren fetes amb fusta de pi, molt més resistent a la corrosió de la sal que metalls con el ferro, per exemple. Les juntes del diferents trams de canalització es segellaven amb pegots d’argila. L’aigua salada que arribava del reguer es portava cap els tolls, on es guardava per tenir-la a punt a l’estiu, que era l’època en que s’elaborava la sal. Abans d’avançar en el nostre relat, cal que aclarim que és el toll i ho fem tal com ens ho expliquen als plafons del Museu: “És un dipòsit de planta irregular, delimitat per murs de pedra d’uns vuit pams d’alçada que s’impermeabilitzava amb argila”. És aquí on “es produïa la primera sedimentació de residus i el primer augment del grau de concentració de sal”.

Eines: picatoll (esquerra) i escala de toll.

Eines: picatoll (esquerra) i escala de toll.

Com tothom sabrà, la sal s’obté a partir de la evaporació de l’aigua, però tot i que ho pugui semblar, no és un procés fàcil ni ràpid. Així ho podem veure en la visita al Museu, perquè el toll només era el primer pas, després de la primera sedimentació, calia dur l’aigua a les arcabotes, unes superfícies planes, empedrades i emmarcades per taulons de fusta. La seva funció era doble: accelerar el solatge de tosques, llims i calç –és a dir, d’alguna manera, treure impureses-, i augmentar el grau de concentració de sal abans d’abocar l’aigua a l’era. El sòl de les arcabotes era fet amb unes lloses anomenades llevers, que havien de ser de color fosc, per absorbir la màxima radiació solar possible, i molt llises per facilitar que l’aigua s’evaporés de la manera més uniforme possible. Aquests llevers es segellaven amb argila per evitar que l’aigua s’escolés cap el subsòl.

Detall d'una paret amb sal incrustada.

Detall d’una paret amb sal incrustada.

En el procés que acabem d’explicar hem dit que des de l’arcabota l’aigua passava a l’era. Així doncs cal saber que son les eres, aplicades a les salines. Veiem com ens ho expliquen al Museu: “Les eres tenen un aspecte, una estructura i una construcció idèntics als de les arcabotes; només les diferencia un element. En un dels corns, o cantonades, les eres tenen un forat cobert per una llosa: el palador. Una obertura que només es destapa quan s’han de rentar”. L’era és un dels punts més bàsics de tot el procés d’obtenció de la sal i és on es concentrava la major part de l’activitat a l’estiu, perquè és a l’era on la sal cristal·litzava i es recol·lectava. Aquest punt era molt important, perquè depenent de les condicions atmosfèriques i de l’habilitat del saliner, es podien obtenir collites més seguides o més espaiades, però amb un volum de sal més elevat en relació al treball invertit.

Una de les naus de l'alfolí.

Una de les naus de l’alfolí.

Ara que ja hem vist com s’obté la sal, parem-nos un moment per saber qui eren les persones que hi treballaven i que en treien benefici. I per començar cal dir que la producció de sal a Gerri està documentada ja al segle IX i que a la Edat Mitjana les salines eren propietat del monestir de Santa Maria. A principi del segle XX els salins tenien diversos propietaris, alguns dels quals no vivien al poble; també hi havia masovers, gent que hi feia feines esporàdiques i, a l’estiu, que era l’època de més feina, jornalers. Els propietaris s’agrupaven en una Comunitat de Fabricants de Sal, dirigida per la Junta de Govern i l’Assemblea de Socis. Ceferí Rocafort, autor del volum dedicat a Lleida de la Geografia General de Catalunya explica força bé com era aquesta organització: “Quan son eixuts los salins, se recull la sal que ha restat depositada al fons de l’era i és transportada al magatzem, anotant-se la quantitat que cadascú ha fabricat (segons les hores d’aigua de què disposa), per repartir-se després a prorrata els guanys. D’aquesta manera pot establir-se un sol preu i ningú resulta perjudicat”.

Empaquetadora.

Empaquetadora.

Ceferí Rocafort explica també que en aquella època –recordem que la Geografia General de Catalunya és de la dècada de 1910-, les salines de Gerri produïen més sal de la que podien vendre, ja que les males comunicacions feien molt complicat vendre més enllà de les comarques veïnes i es va optar per produir en anys alterns.

Tornem al procés de producció. Cada salina tenia un petit edifici fet de pedra, de planta rectangular, d’un sol pis i amb coberta a un sol vessant, s’anomenava caseta i s’utilitzava per guardar les eines i emmagatzemar la sal, a recer de les inclemències del temps, fins que arribava la temporada del tiro, que és com es coneixia el procés de traginar la sal cap a l’alfolí o magatzem de la Comunitat de Fabricants. Aquesta feina era força feixuga i s’allargava durant gairebé tota la tardor. Per fer-la s’utilitzaven més d’una quarantena de matxos. Als plafons de l’exposició permanent del Museu ens expliquen que: “El buidatge i transport des de les casetes seguien l’ordre rigorós d’un sorteig. Els contractants omplien els sacs a palades en presència del saliner i en carregaven dos a cada matxo. Tot seguit un conductor els menava cap a l’alfolí. En cada tiro es transportaven unes dotze arroves de sal, és a dir, uns 127 kg”.

El toldo.

El toldo.

Un cop al magatzem, la sal es pesava, es molia per fer sal fina, tot i que també es produïa sal grossa, i s’empaquetava per poder-la comercialitzar. Inicialment, els saliners no tenien moli i feien servir el moli fariner del poble, fins que l’any 1928 decidiren instal·lar-ne un de propi a la planta baixa del magatzem. La comercialització de la sal de Gerri al detall, tenia un sistema propi força curiós: el toldo, que era una mena de parada coberta amb una vela on es venien els productes elaborats per la Comunitat de Fabricants. La major part de la producció, però, es venia a l’engròs als majoristes. El toldo, que era responsabilitat d’un tolder que cobrava un percentatge sobre el preu de venda, va desaparèixer de Gerri l’any 1929. A partir d’aleshores, la venda minorista la feia, directament, l’encarregat del magatzem.

Eines: cartró i cibera.

Eines: cartró i cibera.

En la visita al Museu, més enllà de conèixer tot aquest procés que hem explicat, i el significat de totes les paraules que hem utilitzat: alfolí, reguer, toll, arcabota, llever, corn, palador o tiro, podrem veure les eines que s’utilitzaven: com l’escala de toll, el picatoll, l’aixador, el maltador, l’escoball, la pala de palar aigua, el cartró o la cibera… L’alfolí o magatzem, que avui és el Museu, va ser construït al segle XVIII, probablement sobre un edifici anterior, de planta quadrada i amb una superfície d’uns 600 m2. Té tres pisos amb coberta de teula a quatre vessants.

Eines: pales i escoball.

Eines: pales i escoball.

A poc a poc, el rendiment econòmic de les salines de Gerri va anar baixant i, finalment, una riuada del 1982 les va deixar molt malmeses. Va ser l’any 2007 quan una parella que, degut a les poques oportunitats, havien marxat anys enrere del poble cap a Barcelona per estudiar i treballar, van decidir tornar i recuperar aquest patrimoni mil·lenari, i van posar en marxa de nou un dels salins, situat a la partida del Roser i que consta de 21 eres, 21 arcabotes, tres tolls i tres casetes. Ara produeixen sal artesanal amb la marca “Sal del Roser”. En paral·lel es va posar en marxa el projecte de convertir en museu l’antic magatzem o alfolí, que forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

 

Escolta el programa

Escolta El suplement dedicat a Barchinona.cat

Carretó de fusta usat per traginar la sal.

Carretó de fusta usat per traginar la sal.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 3 de febrer de 2015

 

 

 

 

Museu de Gerri de la Sal
Ajuntament Baix Pallars
Casa de la Sal
Plaça Àngel Esteve, s/n.
Telèfon: 973 66 20 40
consorcigerri@gmail.com
ajuntament@baixpallars.ddl.net

Anuncis

Un pensament sobre “Museu de Gerri de la sal

  1. Retroenllaç: La Fassina Balanyà a l’Espluga de Francolí | Sortides amb gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s