Avui visitem un parc barceloní. Però no és un parc qualsevol, perquè durant anys i panys va ser conegut per la gent de Barcelona com “el parc”. És un parc que també és un museu i que alhora conté diversos museus al seu interior. És un lloc on hi podem trobar més d’un centenar d’espècies vegetals i també més d’un centenar d’espècies d’ocells. A més, hi podem trobar diversos espais dedicats a memorials solidaris. S’hi pot passejar i s’hi pot anar amb barca. Diverses generacions de barcelonins van anar a fer-hi educació viària. Va ser un recinte militar d’infausta memòria i avui hi ha el lloc on es troben els representants polítics de Catalunya. I ben a tocar hi podem anar a veure animals d’arreu del món. I només estic fent una simple descripció de l’espai, perquè la nostra sortida d’avui ens porta al parc on hi ha el Parlament de Catalunya i el Zoo, perquè anem al parc de la Ciutadella.

Tot i que és força sabuda, començarem la història pel principi, per veure on és el parc de la Ciutadella i d’on ve aquest nom. El parc ocupa l’espai on durant més de 150 anys hi hagué la fortalesa militar aixecada per l’estat borbònic, després de la desfeta de 1714, per tal de vigilar la capital de Catalunya. Veiem com ho explica Ròmul Brotons al llibre La ciutat captiva 1714-1860, d’Albertí Editors: “La fortalesa, però, havia d’anar envoltada d’una gran àrea de seguretat, una esplanada mesurada per l’abast d’un tret de fusell, que exigia la demolició de gairebé tot el barri de la Ribera. El pla afectava unes tres mil cases que arribaven a incloure, en un primer moment, l’església de Santa Maria del Mar. Poc més endavant la zona afectada fou reduïda, però, tot i així, caldria aplanar encara unes mil dues-centes cases, habitades per gairebé sis mil persones, una cinquena part de la població total de la ciutat en aquell moment. Els mateixos propietaris serien els encarregats de procedir a la demolició”. Brotons ens diu que tot plegat: “comportà la desaparició total o parcial de tretze carrers i la plaça del Pla d’en Llull”. Avui podem veure les restes de part d’aquells edificis i carrers enderrocats al Born Centre Cultural.

Una de les èpoques més negres d’aquella ciutadella militar fou durant els anys en que Charles d’Espagnac, conegut com a comte d’Espanya, va ser capità general de Catalunya. Era un personatge totalment execrable, de fet podem dir que era un assassí amb poder. Ròmul Brotons ens explica al llibre citat que “Tots els cronistes de l’època coincideixen a descriure el comte d’Espanya com un sàdic enfollit”. En aquells anys era freqüent que les presons fossin plenes de sospitosos de qualsevol cosa i quan això succeïa, ens diu Brotons: “Un grup de presoners, elegits sovint a l’atzar, era conduït des de la torre de Sant Joan fins al glacis de la Ciutadella. Allí eren afusellats mentre la banda de la guarnició interpretava Las habas verdes, una peça aleshores de moda, que el capità general cantava metre gaudia de l’execució”. Aquest personatge fou finalment rellevat del càrrec el 1832.

Avancem en la història i anem cap a situacions més alegres. Òbviament la ciutadania barcelonina no veia amb bons ulls aquella construcció militar i així que va poder, va mirar que fos demolida. Ja el 1841, durant la Revolució Liberal, va haver-hi un primer intent de tirar-la a terra i fins i tot se’n començà l’enderroc, però el general Espartero hi va posar fre i va fer reconstruir les parts derruïdes. Havia de venir una altra revolució, en aquest cas la de Setembre de 1868 -que és la que dóna nom a una plaça gracienca- per tal que Barcelona recuperés aquell espai. Un any després, el govern sorgit d’aquells fets i dirigit pel general Prim, va cedir la fortalesa a la ciutat i immediatament es van enderrocar els elements externs, com els murs i els baluards.

Al llibre La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona, Patrícia Gabancho explica que: “El parc de la Ciutadella va ser el premi a una lluita contra el símbol de la opressió; la fortalesa militar va ser enderrocada per brigades de voluntaris, això ho diu tot. L’objectiu era desfer, no pas construir. I és cert que el parc, com a tal, va viure diverses vicissituds sense que ningú hi digués res: s’hi va plantar l’Exposició del 88, esmenant-li molt la plana al seu creador, Josep Fontseré”.

Lluís Permanyer explica a l’article dedicat al parc de la Ciutadella de la Enciclopèdia de Barcelona, com va ser el pas de fortalesa militar a jardí públic: “L’Ajuntament, al mateix temps que començà l’enderroc, tractà de reservar una part del terreny a fi que fos parcel•lat per a edificar-hi cases i així obtenir uns ingressos que li permetessin fer front a les despeses d’aquella magna obra urbanística. La superfície era enorme si es té en compte l’època, perquè era comparable a unes vint illes de l’Eixample”. Permanyer ens diu també: “De la intervenció urbanística proposada destacà la voluntat d’encaixar aquest nou espai dins la trama ortogonal que havia creat Cerdà. Però, la manca de recursos econòmics frenà l’endegament de les obres i comportà, també, que els canvis en el govern municipal n’ocasionessin certes modificacions”.

Com ja hem vist en el text de Patrícia Gabancho, la ciutat va aprofitar l’espai del parc com a recinte central de l’Exposició Universal de 1888. Tornem al seu text: “S’hi va encabir el Zoo, que al capdavall ocuparia un terç de la superfície. […] S’hi van construir muntanyes russes on avui hi ha la plaça de davant del Parlament, la vella plaça d’Armes de la fortalesa que, tot i haver passat per les delicades mans de Forestier conserva un no sé què d’estructura militar. És a dir, el parc ho ha anat entomant tot, sense perdre gaire dignitat, però abandonat dels qui l’haurien pogut defensar amb més vigor, és a dir, els barcelonins”.

Cap a la dècada de 1950 la ciutadania barcelonina va redescobrir el parc i va començar a fer-se’l seu. Tot i que hi havia a la ciutat altres parcs, com el Laberint d’Horta, el del Guinardó, el Turó Park o el Park Güell, per exemple, durant molts anys quan algú deia que anava “al parc”, és que anava a la Ciutadella. I és que era pràcticament l’únic espai verd que hi havia al centre de Barcelona. A més, el fet que al seu interior hi hagués el Zoo el feia, d’alguna manera, més atractiu.

Feta aquesta pinzellada històrica, anem a fer la passejada pel parc. I la millor manera de fer-ho, com acostumem a aconsellar en aquests casos, és anar caminant i deixar-nos sorprendre per les plantes i arbres que anem trobant-nos pel camí; pels ocells que se’ns creuen volant a diferents alçades o saltironejant a pocs metres d’on som nosaltres; pels racons que anem veient aquí i allà, o per les escultures que hi ha repartides per les 17,43 ha de la superfície del parc. La Ciutadella té diverses entrades pels passeigs de Pujades i de Picasso, però n’hi ha dues de principals, la que s’obre davant el passeig Lluís Companys, amb l’Arc de Triomf com a contrapunt al l’altre punta d’aquest passeig; i la que hi ha davant l’avinguda del Marquès de l’Argentera.

Al parc hi ha integrats diversos edificis, alguns dels quals formaven part de l’antiga fortalesa militar, com la capella castrense, que manté l’ús religiós; el palau del governador, que la Generalitat republicana va convertir en seu de l’Institut Escola i que avui és l’Institut de batxillerat Verdaguer; o l’antic arsenal, que avui és el Parlament de Catalunya. També hi ha el que fou el primer museu públic de la ciutat, el Museu Martorell de Geologia, obra de Rovira i Trias; i alguns dels edificis aixecats per a l’Exposició Universal, com l’Umbracle, dissenyat per Fontseré, i on podem contemplar espècies vegetals de boscos tropicals i subtropicals; o l’Hivernacle, projectat el 1884 per Josep Amargós i que actualment no està en gaire bon estat.

Entre les escultures hi ha un munt de busts dedicats a personatges il·lustres, com Aribau, Milà i Fontanals, Joaquim Vayreda, Víctor Balaguer, Marià Aguiló, Teodor Llorente, Joan Maragall, l’actor Lleó Fontova o Francesc Carreras Candi, a qui citem sovint a les nostres sortides per la seva inestimable Geografia General de Catalunya. També hi ha altres escultures, com la estàtua eqüestre del general Prim, a tocar de l’entrada del Marquès de l’Argentera i l’entrada al recinte del Zoo.

El parc de la Ciutadella té alguns elements simbòlics que formen part de la iconografia barcelonina. Un és el llac, on es pot passejar amb barca, i la Gran Cascada amb el Naixement de Venus com a grup central i l’Auriga de l’Aurora, que remata el conjunt. Hi ha altres elements a destacar, com el cèlebre Mamut, una reproducció a escala natural realitzada l’any 1907 a instància d’alguns membres de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona. Una altra escultura molt simbòlica és el Desconsol, de Josep Llimona, que és al centre de la plaça Joan Fiveller, davant mateix del Parlament de Catalunya. L’obra que hi ha actualment és una còpia, l’original es conserva al MNAC. Hi ha una escultura molt simbòlica que encara no hem citat, La dama del paraigua, que no podem veure si n o paguem, i és que, actualment, és dins el recinte del Zoo i per tant, cal entrar dins per veure-la.

Entre els escultors amb obra a la Ciutadella, a més del citat Llimona, hi ha noms com Rossend Nobas, Francesc Pagès, Manuel Fuxà, Venanci i Agapit Vallmitjana, Rafael Atché, Joan Flotats o Antoni Gaudí, si, el genial arquitecte modernista va dissenyar dos medallons que hi ha a la part superior de la Gran Cascada, a banda i banda de l’entrada a l’Aquàrium. Hi ha encara un altre nom destacable, tot i que amb els anys ha quedat injustament oblidat, és Eduard B. Alentorn, autor del Naixement de Venus de la Cascada i d’altres obres força destacables que hi ha parc: la font de La Cigonya i la guineu, i les dues estàtues sedents que embelleixen la façana del Museu Martorell i que representen Jaume Salvador, un personatge que ja ha sortit en altres ocasions a les nostres sortides i el botànic i geògraf, Felix de Azara.

Abans dèiem, tot citant Patrícia Gabancho, que el parc de la Ciutadella s’hi ha posat de tot, i en els darrers anys això ha seguit passant. Citarem quatre elements d’homenatge. A prop de l’estàtua del general Prim hi ha un triangle on hi ha escrita la llegenda: “En memòria dels gais, les lesbianes i les persones transsexuals que han patit persecució i repressió al llarg de la història. Barcelona 2011”. A tocar de la Gran Cascada hi ha la Glorieta de la Transsexual Sonia, dedicada a Sonia Rescalvo Zafra que el 6 d’octubre de 1991 va morir en aquest lloc assassinada per un grup de neonazis. No gaire lluny hi ha l’Arbre de la memòria, un exemplar de bellaombra dedicat a les persones afectades per càncer de mama. I entre el llac i el Parlament de Catalunya hi ha una escultura de Josep Clarà dedicada “Als voluntaris catalans morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat”. Aquesta va ser instal·lada el 1936 i restaurada el 2011.

 

Escolta el programa

Escolta El Suplement dedicat a la Ruta Eulalienca

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Mapa elaborat per Ròmul Brotons, cedit per Albertí Editors SL
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 10 de febrer de 2015
Agraïments: Elisenda Albertí.

 

 

 

Parc de la Ciutadella
Passeig Pujades
Passeig Picasso
Bibliografia:
BROTONS I SEGARRA, Ròmul. La ciutat captiva. Barcelona 1714-1860. Albertí, Editor SL. Barcelona, 2008.

GABANCHO, Patrícia i FREIXA, Ferran (fotografia). La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona. Edita: Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1995.

PERMANYER, Lluís. Enciclopèdia de Barcelona volum 1, article Ciutadella, parc de la. Edita: Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2005.