La sortida d’avui ens porta a conèixer una població on un comte va erigir un castell amb la intenció de fer-la capital del seu comtat, però que finalment no ho va arribar a ser. És un poble de l’Empordà on hi ha una curiosa església amb vestigis arquitectònics que es poden remuntar al segle V i on hi ha documentada presència humana des de l’època dels ibers. És un lloc on fa anys que fan una obra teatral amb la qual representen la història medieval de la població i rememoren la fi del comtat d’Empúries. Avui visitem una localitat que l’any 881 era coneguda amb el nom de Bedenga i que actualment és la bonica població de Bellcaire d’Empordà.

Explica Mariona Font, que és regidora de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Bellcaire d’Empordà, que: “El comte d’Empúries tenia un llinatge superior al del rei, una cosa similar a la que passa actualment amb la casa d’Alba i el rei Borbó, i quan el comte d’Empúries va fer aixecar el castell de Bellcaire per fer-hi la seva residència i traslladar-hi la capital del seu comtat, el rei va fer aixecar un castell al cim més alt de la comarca, el Montgri, que es veu des de qualsevol punt de l’antic comtat, era una manera de dir-li, ‘potser tu tens més llinatge, però mano jo i t’estic vigilant’”.

Abans d’endinsar-nos en la història, anem per conèixer una mica la població de l’Empordà que avui visitem. I diem Empordà, sense cognoms, perquè, tot i que administrativament pertany a la comarca del Baix Empordà, els empordanesos se senten de l’Empordà, sense distincions. I per conèixer Bellcaire utilitzarem, com és habitual a les Sortides amb gràcia, la Geografia General de Catalunya i, en aquest cas, al volum dedicat a Girona, del qual n’és autor Joaquim Botet i Sisó i ho fem respectant el text original prefabrià: “Lo poble de Bellcayre, posat sobre un petit turó, en terrer plà, a ponent y tocant los rempeus de les montanyes de Torroella”. També ens explica Botet que: “Lo terrer, bastant bò, produeix grans, llegums, oli i un xich de vi. Abans s’hi cullia arroç. Hi ha dues fàbriques de serrar fusta. Té una escola pública elemental incomplerta pera abdós sexes.”

Per la mateixa obra podem saber que a la dècada de 1910 la població tenia: “156 edificis y alberchs. De ells 14 d’isolats, y lo poblan 431 habitants de fet y de dret 471, dels quals 176 saben llegir i escriure. La distribució per sexe y estat civil és com segueix: Hòmens; solters, 102; casats, 110; viudos, 9; total 221.- Dones: solteres, 77; casades, 110; viudes, 23; total 210”. Segons podem saber per l’Idescat, a final de 2014 Bellcaire d’Empordà tenia 650 habitants, 309 dels quals eren homes i 341, dones.

Joaquim Botet ens fa cinc cèntims, també, del perquè del nom de la població: “En los documents més antichs que-l mencionen, porta lo poble el nom de Bedenga y Bitinga (881). Badenga l’anomena un de l’any 1362; però des del any 1309 se-l denomina també Bellicadro, d’ahont lo català Bellcayre”. Per la seva banda, Manuel Bofarull Terrades, al llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya ens dona dues possibilitats: “L’opció llatina el considera derivat de bellu quadru, ‘bell caire’, potser amb el sentit de ‘camp ben delimitat’. L’opció aràbiga el fa procedir d’Abu-l-Khair, nom propi personal”.

Tornant a la història de la població, segons explica Joan Badia i Homs en uns articles publicats a la revista El Castell de Bellcaire d’Empordà: “Al turó de Bellcaire i a la seva rodalia ja hi havia nuclis de poblament a l’antiguitat. En punts del terme s’hi ha detectat ocupació humana d’èpoques ibèrica i romana, en relació amb la propera Empúries. D’origen més antic, l’important jaciment del mas Gusó presenta un ampli ventall cronològic i sempre habitat, des dels segles VIII-VII aC al III dC”.

El mateix autor ens diu que: “Un dels documents més antics on trobem notícia d’aquest territori és el d’un judici celebrat l’any 881 per dirimir si uns terrenys pertanyien al terme d’Ullà i a la jurisdicció del Bisbal de Girona, o bé eren del terme de Bellcaire i propietat d’un personatge anomenat Andreu. En aquest text del segle IX el topònim de Bellcaire encara no hi apareix; el poble hi és anomenat com ‘la vil•la Quarto que en diuen Bedenga’, o també Bitinga”. Així, doncs, la població no adaptaria el nom de Bellcaire –inicialment Bellicadro-, fins al segle XIV. El topònim Bedenga es va conservar per a l’església de Sant Joan, una altra, ja desapareguda, dedicada a Sant Cristòfol, i per un estany, que va ser dessecat el segle XVIII.

Anem cap a l’església de Sant Joan de Bedenga, un bonic edifici romànic amb vestigis força anteriors. De fet sembla que els seus orígens cal anar-los a buscar al segle V quan es va aixecar el mausoleu d’algun personatge important de la zona. Cap el segle VII s’haurien fet les primeres reformes i es va convertir en església parroquial. D’aquesta mateixa època seria el transsepte, que encara podem veure avui. Al segle X, ja en època carolíngia, s’hi feu una transformació força important en fer-hi les tres naus preromàniques que encara es conserven, cobertes amb voltes i comunicades per arcs de ferradura sobre pilars. Al costat del transsepte s’hi afegí una absidiola en planta de ferradura. Al segle XI es substituiria l’absidiola per l’actual capçalera romànica, amb decoració llombarda. Com a curiositat, cal dir que en una fornícula exterior hi podem veure una petita columna estriada reaprofitada d’algun altar d’època romana.

Amb tot, un dels elements més importants de Sant Joan de Bedenga no el podem contemplar in situ, són unes pintures murals del segle XII que es conserven en part al Museu d’Art de Girona. Diem en part, perquè un parell de figures son a una col·lecció particular. El què fa més destacables aquestes pintures és el tema escollit, La Pentecosta, molt poc present en la iconografia romànica. De fet hi ha qui afirma que és l’única pintura que es pot assegurar que representa la Pentecosta. Aquests frescos es van trobar a final de la dècada de 1920 quan es va enretirar un retaule barroc per fer obres de restauració al temple.

De les pintures, que formen part del cercle del Mestre d’Osormort, es conserven les figures de Déu Pare i de l’Esperit Sant, en forma de colom. Sota hi hauria els apòstols, posats en un perfil de tres quarts i amb nimbe, asseguts i encarats de dos en dos. Criden l’atenció els colors usats: vermell, verd, blau, negre, groc i ocre. Els tres primers són molt poc freqüents, perquè eren molt cars, això ens indica que en aquella època a Bellcaire hi havia força diners.

Sant Joan de Bedenga fou església parroquial fins a final del segle XVII, en que va quedar com a capella del cementiri. No va ser fins a la segona meitat del segle XX que va compartir parroquiatge amb l’església del castell de Bellcaire. Un enginyós sistema de planxes de fusta permet accedir al subsòl del temple, on es poden veure els vestigis de les primeres edificacions. Si hi passeu en un moment en que no hi hagi visita, un gran finestral de vidre situat als peus de l’església us permet fer una ullada a l’interior.

Deixem Sant Joan de Bedenga tot enfilant un dels dos carrers que hi ha a l’altra banda de la carretera per anar cap el castell-palau dels comtes. El carrer que surt davant mateix del temple és una mica més curt i costerut; l’altre, uns quants metres més avall, és una mica més llarg, però amb un pendent més suau. Trieu el que trieu, arribem a la plaça dels Comtes d’Empúries, que en realitat podem dir que és un carrer quadrat, en alguns trams més ample que en els altres, que envolta el castell-palau, considerat un dels exemples més notables del gòtic civil català dels primers anys.

Al principi de la nostra sortida hem recollit unes paraules de Mariona Font, la regidora de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Bellcaire d’Empordà, que ens va fer de guia a la nostra visita a la població. En aquella frase ja podem veure que les relacions entre el comte d’Empúries i el casal de Barcelona, no eren fàcils, cosa que ja vam poder descobrir també en la nostra recent sortida a Castelló d’Empúries.

Fem una mica d’història. El comte Ponç Hug va fer erigir el castell de Bellcaire com a residència –per tant, la seva intenció era traslladar-hi la capitalitat del comtat des de Castelló-, i fer-hi també el mausoleu del llinatge comtal. Els seus plans, però, van anar a dida. El seu hereu, Huguet, va morir emmetzinat per una poma i el segon fill, Malgaulí va morir sense descendència. Sigui com sigui, ens explica Joan Badia als articles publicats a la revista El castell, que: “L’octubre de 1309 –en ple enfrontament amb el rei- el comte havia dictat testament i el seu contingut demostra que Ponç Hug tenia una estima molt especial a Bellcaire, perquè disposà ésser enterrat a la capella de Santa Maria del castell a la qual destinà 5.000 sous per a l’obra, altres quantitats per celebrar-hi misses i uns aniversaris perpetus i altres 50.000 sous com a llegat. I, a més, indicia que el seu hereu s’ha de comprometre a residir a Bellcaire”. El mateix Badia ens diu també que: “el comte Ponç Hug, l’any 1308, havia instituït una comunitat religiosa a la capella de Santa Maria del castell, integrada per un prior, set capellans beneficiats i un escolà. Pel que sembla, seria una comunitat poc convencional, i un document del 1460 l’anomena el ‘priorat secular’, per tant no es regia per cap regla”.

Les desavinences entre el comte i el rei foren sonades, fins al punt que el rei va arribar a acusar el comte d’un dels “delictes” més greus de l’època: sodomia, perquè en aquells anys l’homosexualitat s’equiparava a la heretgia i si l’acusat era considerat culpable, podia perdre tots els béns i càrrecs públics. Tornant a l’actualitat, l’historiador i autor teatral Esteve Albert i Corp va utilitzar aquests fets per escriure una obra que amb el nom de Bandera de Catalunya, relata el que es coneix com a “guerra emporitana” i que va suposar la fi de la primera dinastia d’Empúries, que tenia arrels carolíngies. Cada setmana santa, Bellcaire d’Empordà representa aquesta obra.

Acabem tot fent cinc cèntims del castell-palau, que és la seu de l’ajuntament de la població. I per fer-ne la descripció, aprofitarem, un cop més, les paraules de Joan Badia: “és un edifici de planta quadrada, concentrada, defensat amb torres cilíndriques. A l’entorn del reduït pati central s’organitzen les diferents dependències, amb notable façana a migdia, en les quals destaquen les elegants finestres coronelles. Només destaca del conjunt el volum de la seva capella, a llevant”. Badia ens explica també de la capella que: “És significatiu el gran i elegant finestral triforat de la seva façana, que dóna a l’interior de la capella. En realitat, és una tribuna que permetia a la família comtal assistir a les celebracions religioses sense moure’s d’una de les sales del pis del castell, avui desapareguda. Aquest finestral recorda la tribuna, també gòtica, existent a la capella de Santa Àgueda del palau reial de Barcelona”.

Bellcaire d’Empordà inicia aquest mes de febrer una programació de visites guiades a Sant Joan de Bedenga i a altres llocs d’interès del poble i de la comarca, cada darrer dissabte de mes.

 

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Agraïments: Mariona Font.

 

 

 

Bellcaire d’Empordà
Ajuntament
Pl. Comtes d’Empúries, 1
Tel: 972 78 81 05
Visites Sant Joan de Bedenga
Tel: 972 76 59 17

 Informació Bandera de Catalunya

 

Bibliografia:
BOTET I SISÓ, Joaquim; Geografia General de Catalunya. Província de Girona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.
BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.
BADIA I HOMS, Joan; articles a la revista El Castell, números 44, 45 i 46. Ajuntament de Bellcaire d’Empordà. Agost i desembre de 2010 i maig 2011.