Fragment superior d’una de les esteles.

La sortida d’avui és una mica curiosa, perquè en una sola visita podrem veure arquitectura actual, del segle XXI -amb premi FAD inclòs-, i art prehistòric. Veurem i visitarem un edifici dissenyat per estar completament integrat amb l’entorn i amb un respecte absolut amb el medi ambient que s’ha aixecat expressament com a contenidor d’unes peces treballades pels homes prehistòrics. A més, també hi podrem comprar productes de la terra i observar els estels en un dels millors llocs per fer-ho de tota la península ibèrica. Avui anem al peu del Pre-Pirineu per veure una mostra excepcional d’escultura megalítica antropomorfa. Sortim a la comarca de la Noguera, a la localitat de Seró del municipi d’Artesa de Segre.

Paisatge des de la coberta de l?espai Transmissor. A la dreta el punt on es va fer la troballa.

L’objectiu inicial de la nostra sortida d’avui és poder contemplar una obra megalítica excepcional i trobada molt recentment, però com ja he dit, la visita ens permetrà gaudir, també, d’una obra d’arquitectura actual molt i molt notable. Començarem per fer cinc cèntims del municipi, Artesà de Segre, el qual, amb 175,9 km2, és el segon més gran de Catalunya. Té fins a 22 nuclis de població, un dels quals és Seró. L’any 2007 unes màquines hi estaven treballant en unes obres de la xarxa de distribució de reg del sistema Segarra-Garriges, a prop del riu Senill, i van topar amb unes pedres que van resultar absolutament espectaculars. De fet, inicialment semblava que havien descobert un dolmen, un túmul amb una cista central delimitada per pedres clavades a terra. Un cop desenterrades i després d’un primer estudi els arqueòlegs ja van veure que la troballa era excepcional, perquè resulta que en el seu moment aquell túmul s’havia fet tot aprofitant uns megàlits anteriors: dues estàtues-menhirs decorades datades de la primera meitat del III mil·lenni ANE.

Coberta de l’Espai Transmissor allà on es fon amb el carrer.

Anem a pams, però, i farem la nostra visita en el mateix ordre com la podreu fer quan hi aneu. Per començar, ja ens sobtarà el nom del centre on anem: Espai Transmissor del túmul/dolmen megalític de Seró. No és un museu, no és un centre d’interpretació –que son els noms més comuns en aquests casos-, és l’Espai Transmissor, perquè el seu objectiu és transmetre, explicar. La segona sorpresa és l’aspecte de l’edifici, que per una banda sembla que estigui a mig fer, però que per l’altra banda està perfectament integrat amb l’entorn. A més, està pensat perquè els veïns de la localitat en puguin fer un ús, que va molt més enllà de la seva funció de contenidor i difusió d’un monument megalític excepcional.

Parets interiors de la sala de recepció.

I és per aquí per on comença la visita, per l’edifici Seró. Espai Transmissor, projectat per l’arquitecte Toni Gironès, que va ser guardonat amb el premi FAD d’Arquitectura 2013. Cal dir que, realment, l’edifici es fa veure, tot i que d’alguna manera pot passar inadvertit. Ho explicarem. Diem que es fa veure, per la originalitat dels materials amb què està construït i perquè és un bon exemple d’arquitectura adaptada a l’entorn, amb el qual arriba a mimetitzar-se. Aprofita el desnivell del terreny, de manera que té una sola planta amb la coberta practicable que de fet queda a nivell del carrer posterior amb el qual es fon tot fent una mena de plaça per a ús del veïnat. Preval el color marró carbassós del maó vist, però les parets són molt curioses, perquè els maons amb que estan construïdes tenen forats rodons que, des de fora, semblen tapats amb culs d’ampolla. Però és que quan entrem a la sala polivalent que fa de recepció i de punt d’exposició i venda de vi, cervesa, xocolata i altres productes elaborats a la comarca, es veu clarament que el que hi ha són ampolles de vidre. L’espai es ventila gracies al fet que algunes d’aquestes ampolles, col·locades en punts estratègics, es poden enretirar, de manera que es crea una circulació d’aire que permet un sistema de refrigeració natural.

Un telescopi a la sala polivalent recorda la denominació de Destí Starlight.

Aquest sistema de ventilació que acabem de veure ja ens mostra que l’edifici és absolutament sostenible, energèticament parlant. D’electricitat, en gasten més aviat poca, un sistema de lucernaris fa que l’interior estigui perfectament il·luminat amb llum natural inclús en dies ennuvolats. La visita a l’espai ens porta a la coberta, on podem copsar com s’integra en el paisatge, com són els elements que permeten il·luminar l’interior amb llum natural i el punt on es van trobar els megàlits que després podrem veure.

L’arquitectura de l’Espai Transmissor encara ens reserva més sorpreses, però abans passarem per una sala polivalent, on s’hi poden fer tallers, seminaris i conferències i on ens expliquen que Seró, en el mateix paquet del Montsec, és Destí Turístic Starlight, un certificat concedit per la Unesco perquè la qualitat del cel permet fer-hi observacions astronòmiques i que, organitzen activitats en col·laboració amb el Parc Astronòmic del Montsec.

Coberta de la sala de les esteles amb els lucernaris que hi donen llum.

La visita, que sempre és guiada, ens porta a una altra sala, amb una exposició permanent on ens expliquen com va ser trobat el megàlit que després podem contemplar. Com podeu veure, l’objectiu principal de la nostra visita és fa pregar una mica, però tot i això, el que anem veien mentre ens hi acostem és força interessant. I a tot això, el disseny arquitectònic de l’Espai Transmissor encara no ens ha desvetllat tots els seus encants.

Exposició permanent.

L’exposició està pensada, bàsicament, perquè quan entrem a la sala on hi ha les estàtues-menhirs tinguem ja prou informació per saber què estem veient i tinguem consciència de la excepcionalitat de les pedres que tenim davant nostre. L’espai on hi ha la dotzena de plafons és molt auster, igual que el conjunt del centre. De fet, està clar que està pensat per mostrar clarament el gran valor que té el contingut per al qual va estar pensat. I curiosament, com ja hem dit, és aquest mateix fet el que converteix el contenidor en un element altament recomanable de visitar. Finalment, continent i contingut es valoritzen l’un a l’altre, tot i que tots dos tenen prou valor en si mateixos.

Espai Transmissor vist des de la coberta de la sala de les esteles.

Deixem-nos, però, de filosofies i anem al gra. La sala de l’exposició, com la resta del centre, està il·luminat amb llum natural gràcies als lucernaris rodons que hi ha al sostre i que amplifiquen la llum amb un sistema de miralls. Els plafons exposats ens expliquen amb fotografies, amb mapes i amb croquis com va ser la troballa. Com una màquina que estava treballant va topar amb una gran roca i com enseguida van adonar-se que no eren unes pedres qualsevols, sino que estaven posades d’una manera que indicava clarament que no estaven allà per casualitat. Era un dolmen. La sorpresa no va acabar-se aquí, perquè en mirar aquelles pedres de més a prop i començar a estudiar-les, els arqueòlegs van veure que tenien uns gravats especials i que estaven trencades per uns punts que coincidien, malgrat el desgast patit en el moment en que les van trencar i pel pas del temps.

Fragments de vas campaniforme.

La conclusió era clara: es tractava de dos menhirs antropomorfs gravats que van ser reutilitzats per construir un túmul en forma de cisa. L’home prehistòric ja reciclava. Els plafons ens expliquen que els diversos fragments que avui podem veure -ja s’acosta el moment-, eren inicialment dues estàtues decorades de manera molt primitiva i amb unes característiques que les fa absolutament excepcionals. Gràcies als plafons també podem saber que hi ha esteles d’aquesta mena en altres punts d’Europa. De fet a la població francesa de Rodés (Rodez en francès) al departament de l’Aveiron, a la regió de Migdia-Pirineus, se n’hi van trobar unes quantes que es poden contemplar al museu Fenaille. Val a dir, que si us interessa el tema, és una visita també força interessant.

Passadís accés a la sala de les esteles.

Tornem però a l’Espai Transmissor de Seró i a la mostra permanent, on alguns objectes prehistòrics trobats a la contrada complementen l’exposició. Les vitrines, si en podem dir així, on estan exposats són força curioses i lliguen perfectament amb el conjunt de l’edifici. Entre els elements exposats hi ha fragments d’un vas campaniforme d’estil epimarítim, alguns elements d’ornament personal, com uns botons prismàtics d’os, un botó piramidal de petxina o un possible penjoll circular, també d’os.

Un cop vista l’exposició, el guia ens obre una porta i ens endinsem a la darrera sorpresa de l’Espai Transmissor, avançant pas a pas cap al monument mil·lenari. I és que l’accés a l’habitació on hi ha els megàlits, és un passadís que va baixant en una suau pendent amb un terra recobert amb diferents textures que ens va transmetent diferents sorolls i sensacions i que està concebut per passar-hi en silenci, de manera que siguem conscients que ens acostem a una mena de cambra del tresor. A poc a poc, tram rere tram, recolze rere recolze, ens anem atansant, fins que arriba el darrer gir i ens trobem en una sala quadrada amb set grans pedres que són, en realitat, fragments de dos gran estàtues-menhir. Tenen unes línies esculpides que representen les vestimentes dels personatges figurats. S’hi poden apreciar les túniques, les capes, el cinturó, la sivella… entre altres elements. La més gran de les dues estàtues feia uns set metres d’alçada, de manera que és l’estàtua-menhir més alta trobada fins ara a Europa. I aquesta és una de les característiques que les fa excepcionals, però és que el treball dels gravats també és impressionant.

Fragment superior d’una de les esteles.

Algunes parts dels gravats s’ha perdut per diferents causes: el moment de trencar-les per reaprofitar-les; el desgast del pas del temps mentre eren esteles i, posteriorment, quan van fer de paret del dolmen, i, finalment, el cop que li va donar la màquina, l’any 2007, en el moment de la descoberta. Tot i això, el que queda és molt interessant. A més dels gravats que representen les vestimentes dels personatges figurats, les esteles tenen dibuixos amb formes geomètriques diferents. Un cop vistos els megàlits, tornem al segle XXI i ho fem per un altre camí.

Tal com hem intentat transmetre en el text, els responsables del disseny de l’Espai han aconseguit que l’arribada fins a les esteles sigui tota una descoberta i que el moment de veure-les sigui digne de la troballa del tresor que són. I de ben segur que hi ha tingut a veure l’arquitecte, Toni Gironès; però també Josep Maria Mayora, regidor de Turisme, serveis i mitjans de comunicació i de Pobles agregats de l’Ajuntament d’Artesa de Segre ; i Ramon Ignasi Canyelles, un barceloní casat amb una filla d’Artesa de Segre i que s’ha dedicat, entre altres coses a l’estudi del territori.

Sala de les esteles.

Escolta el programa

Escolta El suplement, dedicat al llibre Dones de Barcelona
© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Agraïments: Pere Lluís Borràs i Rosa Balcells.
Emès a Ràdio Gràcia el 3 de març de 2015

Fragment d’una estela. Es pot veure perfectament el punt de fractura.

Espai Transmissor del Túmul/Dolmen Megalític
C. Escoles, 2.
SERÓ
Artesa de Segre
(La Noguera, Lleida)
Tel: 661 224 195
info@seroespaitransmissor.cat
reserves@seroespaitransmissor.cat