La Casa Gassia a Esterri d’Àneu

Casa Gassia, seu de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.

Avui anirem fins al Pirineu a visitar una població que fa més d’un segle ja era punt de sortida de moltes excursions. I, a banda de passejar pel seu carrer Major, pel seu nucli antic, pel pont romànic i pels seus entorns, aprofitarem per conèixer com era una casa benestant d’un poble de muntanya dels segles XVIII i XIX i com vivien les persones que la van habitar. És una localitat propera a un parc nacional, des d’on es poden fer moltes activitats esportives d’estiu i d’hivern i, des d’on podem apuntar-nos a visitar un bon grapat d’esglésies romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Pallars Sobirà per passejar per Esterri d’Àneu i visitar la Casa Gassia, seu de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.

Església de Sant Vicenç.

Començarem per veure com és Esterri d’Àneu. Així l’explica Ceferí Rocafort al volum dedicat a Lleida de la Geografia General de Catalunya, editada a la dècada de 1910: “Vila capital de les valls d’Àneu, situada en l’extrem N. del pla del seu nom al peu del serrat ahont s’alçava lo fort castell de València; a la vora del Noguera Pallaresa, demunt del qual hi té un antich pont de pedra que comunica ab les cases dels dos costats de ribera y a prop de 1.000 m. d’altitud sobre lo nivell de la mar. Dista uns 33 kilòmetres de Sort (carretera en construcció)”. Ens diu també, Rocafort que en aquella època: “Consta de 232 edificis aplegats y 11 fora de la vila, ab una població de 707 habitants de fet y 721 de dret. En la relació de 1831 figura ab 627 ànimes”. Segons dades de l’Idescat, al 2020 Esterri d’Àneu comptava amb 804 habitants.

Rajola del Viarucis.

El mateix autor afirma que “Esterri és a ben segur la vila de més pintoresch aspecte de tot l’Alt Pallars”. I també que: “És lloc mólt visitat per los excursionistes, puix constitueix un centre d’operacions magnífic per recórrer la vall d’Àneu, tan interessant per les belleses naturals  com artístiques que-s troban en los diferents pobles que la forman. No dubtàm que si s’arriban a portar a terme les desitjades vies de comunicació, actualment en projecte, serà Esterri lo punt escollir per molts estiuejants”. Ceferí Rocafort la va encertar de ple. Avui, més de cent anys després de la publicació d’aquestes paraules, Esterri és una població dinàmica i punt de sortida de moltes excursions i activitats esportives i culturals, com les que s’impulsen des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.

Casa Corbera, al carrer Major.

Ceferí Rocafort diu encara: “Les nostres costums s’havien conservat bastant en la nostra comarca, per més que d’uns anys ensà s’han anat modificant. Hi ha influït en axò per una part, les modernes corrents que han arribat fins al més amagat llogaret; per altra, la activa relació mantinguda ab lo Migdia de França, vers quines regions emigran no pochs pallaresos durant l’hivern, conseguint ab lo sèu treball un estalvi que no haurian pogut arreplegar sino s’haguessin mogut de casa”. I és que el Pirineu no ha estat mai un lloc aïllat, ni ha suposat mai una frontera natural. Les persones que l’han habitat de sempre, l’han creuat sense cap problema i sempre s’han relacionat amb la Catalunya Nord.

Pila baptismal a l’entrada de l’església.

Pel que fa al nom de la localitat, segons diu Antoni Bofarull i Terrades al llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, el nom d’Esterri vindria: “Del basc esta, esto, «clos, lloc tancat», pel que fa a Àneu: “Al s. IX surt documentat valle Anabi, Anabe, valle anaviense i Anabiense. S’ha remarcat la seva semblança amb el topònim Àreu. Per les primeres citacions es pensa que pot tractar-se d’un mot basc seguit del sufix -be, «sota»”.

Planta baixa de la casa Gassia amb estris d’ús quotidià.

Però en començar, hem dit que aniríem a veure com era una casa benestant del Pirineu entre els segles XVIII i XIX, doncs anem-hi. La Casa Gassia és una casa de poble de família benestant que va quedar deshabitada a partir del 1890 en morir sense descendència els seus darrers habitants. L’edifici du el nom de la família que en va ser propietària a partir d’aleshores i que la va mantenir tancada. En els segles XVIII i XIX la casa es deia Maurici i les famílies que hi van viure foren els Cortina i els Mesull. El fet que la casa estigues tants anys tancada i gràcies a la qualitat de la construcció, ha permès que s’hagin mantingut amb prou bones condicions les estructures i els elements originals dels segles XVIII i XIX, de manera que ara, amb una visita guiada, ens podem fer la idea que com vivien les persones que la van habitar.

Armari a l’entrada de l’estança principal.

Els anys en que va estar deshabitada, van anar desapareixent la gran majoria dels mobles i el parament de la llar que hi havia, excepte algun armari massa gran per passar per la porta i algun rebost encastat a la paret. L’edifici en si, però, en ser pertanyent a una família benestant, havia estat ben conservat i, tot i els anys d’abandonament, es va mantenir en bones condicions. Tot i això, darrerament es va haver de reforçar l’estructura, perquè el segon pis començava a ser poc segur i, després d’haver estat tancada, es començarà a obrir la segona planta com a lloc per a exposicions.

Habitació individual a la casa Gassia.

La Casa Gassia és un edifici força gran, de planta baixa, dos pisos i golfes, tot i que només es visiten, ara per ara, la planta baixa i el primer pis. La planta baixa queda, de fet, per sota del nivell de carrer -s’ha de baixar una mica en entrar-, és la zona més freda de la casa i, per tant, la que estava dedicada al rebost. A banda del rebedor, d’on arrenca l’escala que puja al primer pis, hi ha un parell d’habitacions. El primer que crida l’atenció en entrar és el terra, fet amb grans còdols de pedra i, un cop entrem a l’estança, una mena de paret de fusta, feta com amb cinc columnes de taulons posats de forma horitzontal, uns sobre els altres, des del terra fins al sostre, fet  també de fusta. Aquesta mena de columnes de fusta són, en realitat, cinc dipòsits de gra, independents els uns dels altres. Un nombre tant gran de dipòsits dona la mesura de capacitat econòmica dels seus propietaris.

Mesura de gra i esquellot artesanals.

A la planta baixa hi podem veure tot un seguit d’estris relacionals amb el menjar i la seva conservació: barrils pel vi i l’oli, una bota feta amb una pell de cabra, atuells de ceràmica, cistells de vímet o de boga, tupines i altres recipients per conservar la carn, mesures per al gra, o una fresquera, penjada i aïllada per evitar que els ratolins poguessin rosegar el menjar que s’hi desava. I també altres estris d’ús quotidià al camp com collars metàl·lics amb punxes per a gossos, per a defensar-los davant un possible atac de llops, esquellots, garrafes… Molts d’aquests objectes son fets artesanalment.

Llar de foc de la casa Gassia, amb banc a cada costat.

Des del rebedor surt un tram d’escales que porta a l’estança principal de la casa. És una sala menjador, que fa també de repartidor. És en aquesta estança on es conserven dos mobles originals: Un armari de fusta, més gran que la porta, i un d’encastat, dues característiques que van fer que ningú se’ls pogués endur durant els anys en que la casa va estar deshabitada.  Però, no havíem dit que la casa havia quedat pràcticament buida durant els anys que va estar deshabitada?… Doncs si, però quan l’Ecomuseu es va fer càrrec de l’edifici i va començar a ensenyar-lo com a museu, va haver-hi un seguit de persones i famílies de la comarca que van anar fent donació de mobles i objectes per a la llar de l’època en que la casa encara funcionava.

Escalfaplats a la llar de foc o “mosso”

Continuem amb la visita. Des de la porta estant ja es veu l’armari – rebost encastat amb la vaixella dels dies de festa; calia mostrar que s’entrava en casa bona. En un cantó de l’habitació hi ha una taula de fusta, rectangular, amb el calaix per desar-hi el pa, i parada amb els plats i coberts de diari, tot i que en realitat es feia servir molt poc, només per a gran ocasions, com celebracions socials i familiars o enterraments. Recordem que en aquella època les distàncies eren llargues i calia atendre els familiars que venien als enterraments des d’altres contrades. A un dels cantons de la taula, un banc amb un curiós sistema que permet fer-lo reversible i estar d’un costat o de l’altre, sense haver de girar-lo. Sota la taula es poden veure el forats per on s’acabaven d’omplir els dipòsits de gra de la planta inferior, quan ja eren gairebé plens.

Armari encastat i altres elements de la estança principal.

A l’entorn d’aquesta gran sala hi ha la resta d’estances d’aquest pis. Primer una petita habitació amb un llit individual, un rentamans i una caixa de núvia que podia fer d’armari. Una paret de fusta la separa de l’habitació de matrimoni, una mica més gran, tot i que no gaire. Sobre el llit de matrimoni, un escalfallits, un estri que havia provocat no pocs incendis. Un parell d’elements ens mostren que és l’habitació  per als caps de família: una cadira de braços amb seient de boga amb un forat el mig; a sota s’hi posava l’orinal i així no calia sortir de l’habitació en cas de necessitat. L’altre element, és una finestra oberta que uneix l’habitació amb la cuina, just al punt on hi ha la llar de foc. Potser no hi havia molta intimitat, però a l’hivern, l’habitació era de les més calentes de la casa. I recordem que estem en un poble del Pirineu, amb hiverns força freds, si més no en aquella època.

Aigüera a la casa Gassia.

La cuina és força gran, amb dos elements principals: la llar de foc i l’aigüera. La llar de foc és gran, amb un banc, ben bé per a quatre o cinc persones, a banda i banda. Al cantó a tocar de la finestra que l’uneix amb l’habitació de matrimoni, hi ha un estri que a Sortides amb gràcia ja havíem vist en una altra edifici del Pallars, a la casa del doctor Bonifaci a Llimiana, un escalfaplats triple, anomenat, també, mosso, i que servia per mantenir calent el plat o per escalfar el menjar. Una mena de microones de temps reculats. Al centre de l’habitació, just davant de la porta, hi ha l’aigüera. Sense aigua corrent, calia portar l’aigua a pes amb galledes. Una mena de tarima d’obra, eleva el terra a la zona del davant de l’aigüera, que té un desaigua directe a l’exterior de la casa, i que va a parar just a una petita zona de pati que podria haver estat un corral i que avui és un petit jardí just davant la porta d’accés a l’Ecomuseu.

Estalvis fets amb palla.

El segon pis de la casa, que com ja hem dit ha estat uns temps tancat per temes de seguretat, té una distribució similar al primer pis, tot i que amb més habitacions i amb la particularitat que la principal està al costat del punt per on passa la xemeneia de la llar de foc i, per tant, és la segona habitació més calenta a l’hivern. Per damunt queden les golfes, que habitualment es feien servir com a lloc de malendreços. L’Ecomuseu compta també amb una sala d’exposicions temporals condicionada en un edifici proper, la quadra de la casa Carma, que pertanyia  a una casa del carrer Baix d’Esterri. Encara conserva l’estructura original i s’hi poden veure les menjadores del bestiar o l’antic pujador per on accedien al paller els animals carregats d’herba.

Batedor de la casa Gassia.

L’Ecomuseu compta amb una sala polivalent i a la zona de recepció, hi ha una petita botiga on es poden comprar llibres i objectes d’artesania. A l’exterior, al costat de la zona d’aparcament a tocar de l’Ecomuseu, hi podem veure el Batedor, un espai empedrat on, igual que a les eres, es batia el cereal amb animals com bous, vaques o cavalls, que en trotar al damunt, separaven el gra de la palla. Aquests espais acostumaven a tenir al costat un cobert, una zona porxada o un gran ràfec on poder posar el gra en cas de pluja.

Capelleta al mig del pont d’Esterri.

A banda d’ensenyar la Casa Gassia, des de l’Ecomuseu s’organitzen tota mena d’activitats de difusió del patrimoni cultural i natural de les valls d’Àneu. Podeu apuntar-vos a visitar esglésies romàniques, a participar en experiències botàniques, detectivesques o novel·lesques nocturnes. També podreu conèixer la història del Pallars amb visió de gènere, és el que anomenen Joc de dames, que, entre altres coses, us permetrà saber qui van ser les comtesses i quina incidència van tenir en la vida social i política de l’època del comtat del Pallars. Aquesta és una interessant iniciativa que vol posar en valor el paper de les dones en la història i que s’està duent a terme a partir de les visites guiades a diferents espais patrimonials, com el castell de València d’Àneu, Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Àneu, el monestir de Gerri de la Sal i el Castell de Mur i canònica de Santa Maria.

Signatura a la llinda de la casa Notari Morelló.

Entre les activitats de l’Ecomuseu, també hi ha un itinerari urbà per Esterri, que també podeu resseguir gràcies als plafons que hi ha distribuïts per la vila. Podeu veure algunes rajoles originals d’entre els segles XVIII i XIX, policromes amb les estacions del Viacrucis, tot i que n’hi ha també de més modernes. També estan senyalitzades amb plafons les cases Vigatà, amb una façana restaurada, d’un tipus característic del segle XVIII i principi del XIX; Corbera, situada en un punt privilegiat de la vila i que va anar creixent a partir d’una petita edificació anterior a 1650; o la Notari Morelló, que conserva la porta monumental amb la signatura gravada a la llinda de qui fou notari d’Esterri entre els anys 1753 i 1794; així com els porxos del carrer Major.

Casa al Cap del Poble.

Un altre punt és el carrer del Camp, eix al voltant del qual es va formar un barri de quadres, pallers i eres de les cases del carrer Major; l’església de Sant Vicenç a l’interior del qual hi ha una interessant pila baptismal, i que ocupa l’espai on hi havia hagut fins a mitjans del segle XVIII un col·legi i una capella dels Agustinians; el pont de pedra, pel qual passava el camí Ral que duia cap a França i que conserva una capelleta al mig i que tot i que es diu que és romànic, no s’ha pogut comprovar la data en que fou construït. Entre altres espais, també està senyalitzada la creu de la plaça de la Creu, probablement una estela funerària portada des d’un altre lloc i ubicada avui  en una punta del carrer Major, a tocar del Cap del Poble, un dels nuclis de la vila, probablement el més antic, i on hi ha les restes de l’església romànica de Sant Pere, on es van trobar unes pintures murals que es conserven al MNAC.

Saler artesanal fet amb fusta.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Casa Gassia. Ecomuseu de les Vall d’Àneu
Carrer del Camp, 22-24
Esterri d’Àneu
Telèfon: 973 62 64 36
ecomuseu@ecomuseu.com

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.