Hi ha racons i espais de Barcelona relativament poc coneguts que, si ens deixem, ens poden sorprendre. La ciutat té diversos parcs històrics, algun dels quals té la categoria de jardí-museu, com és el cas del Laberint d’Horta. La proposta d’avui ens porta a una de les grans muntanyes de la ciutat, a Montjuïc, i ho fem per visitar un jardí, amb molta història, però no massa conegut. Us proposem anar conèixer el Jardí Botànic Històric, situat al darrera del Palau Nacional, és a dir, darrera el MNAC i entre els jardins de Joan Maragall, on hi ha el palauet Albéniz i les instal·lacions de la Foixarda.

Tot i que fou inaugurat el juliol de 1941, podem dir que la seva història ve de molt abans. Primer, però, situem-nos en el lloc. El Jardí Botànic Històric ocupa dos grans clots situats a l’obaga i amb unes condicions meteorològiques especials, gairebé podríem dir una mena de petit microclima, gràcies a la seva configuració orogràfica.  El fer de ser un espai enclotat i a l’obaga, fa que hi hagi més humitat que en altres punts propers i que la temperatura arribi a ser, a la part més fonda, de fins a quatre graus més baixa que a la part superior. Això facilita que hi puguin créixer espècies de zona euro-siberiana, acostumades a un clima sensiblement més fred.

Repassem una mica la història. El primer jardí botànic de Barcelona el tenien, a final del segle XVI, els caputxins a l’Estudi General, i era allà on avui dia hi ha la plaça Reial. El primer jardí amb vocació científica, però, el va crear Jaume Salvador i Pedrol a final del segle XVII a la població de Sant Joan Despí. 

Aprofitarem per parar-nos un moment en la figura de Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740) i la seva família. L’iniciador de la nissaga va ser el seu pare, Joan Salvador i Boscà (1598-1681), que el 1616 va ser admès al Col·legi d’Apotecaris de Barcelona. Va ser contemporani de personatges com Galileu i era un home de ciència. Va casar-se amb la filla de Gabriel Pedrol i es va fer càrrec de la seva farmàcia. Va mantenir correspondència amb diversos naturalistes de la seva època i va iniciar la biblioteca i les col·leccions de la família, entre les quals destaca l’herbari. Amb el pas dels anys, van convertir-se en una de les biblioteques i un dels herbaris més importants.

Jaume Salvador i Pedrol es va formar, també com apotecari i fou un bon botànic. Va estudiar a Montpeller, va viatjar pel Principat i el País Valencià, es va relacionar amb importants científics de la seva època. Era membre del Consell de Cent des de l’any 1698 i va comprar la baronia de la Bleda al comte de Torroella. Durant la Guerra de Successió, la seva rebotiga acollia  una tertúlia científica amb els principals apotecaris, metges i cirurgians dels exèrcits aliats de Carles III. Va mantenir i ampliar la biblioteca i les col·leccions que havia iniciat el seu pare i va crear el jardí botànic de Sant Joan Despí amb vocació científica.

El seu fill, Joan Salvador i Riera (1683-1725) està considerat  com un dels científics més rellevants de la seva època. Els posteriors descendents van anar mantenint la biblioteca i les col·leccions familiars, tot i que alguns van deixar de banda la dedicació a la botànica, fins a 1855, quan el darrer naturalista de la nissaga, Josep Salvador i Soler (1804-1855) va morir en un accident. La biblioteca i les col·leccions van quedar dipositades a la masia familiar de la Bleda, al Penedès, fins que, vuitanta anys més tard, el doctor Pius Font i Quer va recuperar-les i les va dipositar a l’Institut Botànic de Barcelona, que havia creat la Generalitat Republicana.

Després d’aquest parèntesi, per recordar aquesta important nissaga científica catalana d’entre els segles XVII i XIX, tornem al Jardí Botànic Històric de Barcelona. Fou precisament Pius Font i Quer qui el va construir. Ell va anar reunint una important col·lecció de plantes endèmiques i rares de la península ibèrica, les Balears i el Marroc. La idea de tirar endavant aquest jardí va sorgir amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, moment en que la ciutat va aprofitar per convertir la muntanya de Montjuïc en un gran parc urbà, igual que el 1888 havia aprofitat l’Exposició Universal per recuperar la Ciutadella. Fou Francesc Cambó, comissari de l’Exposició Internacional, qui va fer l’encàrrec de dissenyar diversos jardins per a Montjuïc al paisatgista Jean Claude Nicolas Forestier, que es va convertir així en un dels noms més importants de l’urbanisme de la ciutat.

Forestier va dissenyar alguns dels millors jardins barcelonins, va introduir un munt d’espècies noves i va fer escola a la ciutat. Un dels seus deixebles va ser un altre nom molt notable en el món del paisatgisme i la jardineria catalana: Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

Tornem, però al Jardí Botànic Històric. Quan hi entrem, des de l’avinguda dels Montanyans, darrera mateix del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC, ens trobem una mena de plaça enjardinada, a mà dreta, i una mena de túnel a l’esquerra. A la dreta hi ha el clot més profund, conegut com a Sot de l’Estany, que és el que té més importància botànica. A la dreta, el túnel que hi ha permet passar sota un parell d’escales mecàniques de les que pugen cap a l’Estadi Olímpic, i porta cap al que es coneix com a Sot de la Masia.

Visitarem primer el Sot de l’Estany, anomenat així, perquè al fons hi ha una làmina d’aigua alimentada per un salt d’aigua. Per fer-ho, agafarem el camí de la dreta, i anirem baixant cap el fons de la fondalada, passant entre mig de tota mena de plantes i arbres de gran interès botànic. Per començar, just abans d’entrar a la plaça que fa com de vestíbul del jardí, podem veure dos exemplars originaris d’Amèrica: una acàcia caven, del centre de Xile, i un aromer, originari de l’Amèrica Central. A la mateixa plaça hi ha una agrella arbustiva de les Canàries i vuit exemplars de cica. També hi ha una olivera força curiosa perquè és força llarga i esvelta.

Dos camins surten de la plaça per endinsar-se cap a la fondalada. Agafarem el camí de la dreta que baixa en rampa, seguint un lleuger desnivell. Hi podem veure vegetació mediterrània com aladerns, boixos de les Balears, llentiscles, savines, nogueroles, pins i alzines. També hi ha els plomalls del càrritx, una planta gramínia, que abunda al Garraf i que es pot trobar amb facilitat a les Balears i al nord d’Àfrica. Una mica més avall hi ha un gran llessamí groc.

Si seguim baixant, el clot es va fent més fondo i més ombrívol i la vegetació té un caire més centreeuropeu. Abans d’arribar al final de la fondalada, podem veure unes parets de pedra força boniques que fan de marc a l’estany que hi ha al fons del clot i que dóna nom al sot. Aquí hi ha algunes plantes aquàtiques i, a l’entorn de la làmina d’aigua alguns arbres de gran alçada, entre els quals un freixe amb una edat estimada de 90 anys i que està declarat com a arbre d’interès local. Alguns bancs permeten descansar una estona entre els verd vegetal i amb la remor d’aigua i la piuladissa d’ocells de fons.

A l’altre punta de l’estany, unes escales s’enfilen cap amunt, per anar a buscar l’altre punta de la plaça que fa de vestíbul a l’entrada del jardí. Al costat dels primers trams d’escales, baixa un curs d’aigua fent saltirons fins arribar a l’estany.

En aquest sector del jardí hi ha falgueres i altres plantes pròpies de llocs humits, com la cua de cavall. També hi trobem una zingiberàcia originària de Nova Zelanda. Una mica més amunt hi trobem un grup de margallons i alguns cedres de l’Atles. Al jardí hi viu també una gran liana, que va ser plantada pel Pius Font i Quer a la dècada de 1930 i que ja ha fet caure tres grans pins.

Retornats de nou a nivell de carrer, podem entrar al Sot de la Masia tot passant pel túnel sota les escales que porten cap a l’estadi. El nom d’aquest espai és degut, en aquest cas, a una masia que va construir l’Associació de Ramaders amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929 per mostrar la vida rural catalana de principi del segle XX. Aquest sot no té tanta fondària com el veí, és més ample, per tant menys ombrívol, i la vegetació no és tant silvestre.

Després de caminar una mica per la rampa que ens acosta cap a la masia, trobem una mena de replà amb un jardí sensorial de l’Associació d’Amics del Jardí Botànic, on hi ha diverses plantes que es poden olorar i veure de prop. Una de molt curiosa és la “mimosa púdica”, una varietat d’aquesta planta que reacciona al tacte tancant les fulles. Al capdavall de sot hi ha una mena de plaça oberta, amb un bosquet de bambú al costat, entre altres plantes i arbres. A l’altra cantó hi ha la masia aixecada el 1929, amb finestres neogòtiques i amb la típica galeria porxada a un cantó del primer pis. Davant de la masia, a un cantó hi ha un hort ecològic.

El sot de la masia compta també amb alguns exemplars destacables, com un pi blanc, una morera de paper, algunes buguenvíl·lies, un caqui bord, un parell de boixos ja vells i un gran camforer. També un Ginkgo biloba femení, alguns sisals, una planta originària d’Amèrica i del mateix gènere que les atzavares, i algunes washingtònies.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col·laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 13 de novembre de 2012

 

Jardí Botànic Històric
Av. dels Montanyans, 30
Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Telèfon: 93 256 41 60