Vilassar de Mar

Carrer de Sant Antoni, davant la torre medieval.

Carrer de Sant Antoni, davant la torre medieval.

Avui anem al Maresme a visitar una població del la qual Cels Gomis, autor del volum de la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya dirigida a principi del segle XX per Francesc Carreras Candi en fa la següent descripció: “Poble que, ab 38 d’escampades, reuneix 834 cases ab 2953 habitants de fet y 2973 de dret, a 6 kilòmetres al S.O. del cap de partit y a 3 metres d’altitud (a l’estació de ferrocarril). És a la vora de la mar; hi passan la carretera de primer ordre de Madrid a França per La Junquera, la provincial de Cornellà a Fogàs de Tordera y lo ferrocarril de Barcelona a Gerona per Mataró, que hi té estació, y ne surt la carretera de tercer ordre d’Argentona. Té destacament de carrabiners” (sic). Aquesta població és Vilassar de Mar.

L'església parroquial.

L’església parroquial.

El mateix llibre diu que la població s’anomena Sant Joan de Vilassar o Vilassar de Baix o de Mar i explica que “la platja d’aquest poble està habilitada per a embarcar-hi taronges ab documentació despatxada a la Duana de Barcelona. Hi ha una academia de nàutica y cabo de sometent” (sic).

Segons Cels Gomis, a final de la dècada de 1910 hi havia a Vilassar de Mar un ateneu obrer, tres societats recreatives i dues de polítiques, dues fondes, telègraf i fanals de gas. Pel que fa a indústria, hi havia tres fàbriques de teixits de cotó, dos forns d’obra i un serra mecànica amb motor de gas.

Fins l’any 1784, moment en que s’independitzà, era el veïnat de Mar de Sant Genís de Vilassar o Vilassar de Dalt. En el territori hi ha alguns vestigis del neolític, de l’edat del bronze i de l’època romana, però sembla que és al segle XV que els primers pobladors s’establiren a prop de la costa. Entre final d’aquest segle i el principi del segle XVI es construïren tres torres de defensa per protegir-se dels atacs dels pirates turcs. Està documentat que els primers carrers es crearen l’any 1606.

La font del sot d'en Parta

La font del sot d’en Parta

El veïnat de Mar de Vilassar de Dalt va anar creixent durant el segle XVIII, fins que  l’any 1726 s’aconseguí el permís per construir l’església, que fou consagrada dinou anys més tard, el 1745. El segle XIX, ja com a municipi independent, Vilassar de Mar va tenir un fort creixement i va tenir un motor econòmic de primer ordre amb el mar. Tenia les drassanes que construïren un bon nombre de vaixells que feien la ruta de les Amèriques i l’Escola Nàutica-Mercantil que formà molts i molts pilots i capitans de vaixell.  Va ser una de les poblacions catalanes al tombant del segle XIX al XX van veure tornar els americanos o indians, els fills del poble que s’havien enriquit al continent americà i que tornaven a casa.

Aquests indians es construïren cases a l’estil de moda a l’època, el modernisme.  D’aquí venen els edificis modernistes que es poden veure encara a la població. Tot i no ser un modernisme de primeríssim nivell, és força bo i val la pena fer una passejada pel poble, que també té altres atractius que justifiquen fer-hi una sortida amb gràcia.

Ajuntament de Vilassar de Mar.

Ajuntament de Vilassar de Mar.

A la pàgina web de l’Ajuntament de Vilassar es destaquen dos itineraris per conèixer la població: La ruta dels indians i una visita guiada a la població. Nosaltres en farem un tastet de les dues, tot destacant alguns dels espais més interessants. Això si, sense un ordre determinat. Us animem a passejar i a descobrir-ho vosaltres mateixos.

La carretera de primer ordre de Madrid a França per La Jonquera, que cita Cels Gomis a la Geografia General de Catalunya no és altre que l’antic Camí Ral convertit avui en carretera N-II i és aquí, ben a prop del mar que hi trobem alguns dels punts destacables de la població i que ens recorden l’època medieval i el modernisme: la torre de defensa medieval que encara queda en peu i el carrer amb el principal nombre de cases modernistes. També hi afegim un dels llocs més típics de tot el Maresme per anar a fer-hi un vermut.

La torre de guaita.

La torre de guaita.

La torre d’en Nadal, és a la plaça Pau Vila i és rodona i és l’element que queda d’una masia fortificada del segle XV. A l’alçada del primer pis té una finestra gòtica i està unida a la casa del costat per una mena de pontet. A l’entorn hi ha jardins. Entre la torre i la carretera hi ha una plaça i al cantó esquerra, mirant des de la carretera, hi ha un edifici amb esgrafiats a la part més alta de la façana i amb una font amb la llegenda “font del sot d’en Parta”. D’allà surt el carrer Sant Antoni, estret, però molt pintoresc.

Jardi de Can Negre.

Jardi de Can Negre.

Si agafem l’antic Camí ral en direcció a Barcelona, arribem a la taberna Espinaler, lloc obligat per aturar-se a fer l’aperitiu, i que data del 1896, quan s’hi instal·là Miquel Riera Prat. L’antic local on s’aturaven els traginers a fer el got de vi o la barreja i on la gent del poble anava a fer-la petar, és el lloc d’on van sortir els coneguts vermut i salsa Espinaler. Diuen que els cavalls dels traginers estaven tant acostumats a aturar-s’hi que paraven en arribar-hi encara que l’amo no els fes aturar.

Avançant Camí Ral avall ens trobem, una mica més enllà, la plaça de l’Ajuntament, projectada al segle XIX com una plaça porxada. A la dreta de l’Ajuntament hi ha un edifici neoclàssic que va ser la seu del casino dels capitans i pilots. Diuen que quan un veler amb capità vilarassenc passava per la costa saludava els companys amb tocs de sirena. A la plaça hi ha un monument que, segons la placa que hi ha, és dedicat a la “gent de mar”, i que va ser aixecat el 1984 amb motiu del bicentenari de la vila.

Detall de la façana de Can Bassa.

Detall de la façana de Can Bassa.

Aquí mateix comença un dels altres punt a que feia referència, el carrer Sant Pau, amb un grapat de cases modernistes. De fet és la vorera mar de la mateixa carretera i són cases que van ser aixecades per naviliers, comerciants i indians que havien fet fortuna a Amèrica. La majoria són de planta i pis, o planta i dos pisos, i tenen davant un jardí que, en alguns casos ha acabat convertit en aparcament. L’edifici més destacable, al número 3-4, és Can Bassa. Es traca d’una casa de color marronós construïda l’any 1898 per l’arquitecte vilassarenc, Eduard Ferrés i Puig. La façana és profusament decorada amb relleus amb motius florals. A la finestra de la dreta hi podem veure dos personatges: un porta barretina i agafa un porró amb les mans: l’altre té un mate (el recipient per prendre herba mate) a una mà i un llaç amb boles, allò que en castellà es diu “boleadoras”, a l’altra mà.

Casetes modernistes al carrer Sant Pau.

Casetes modernistes al carrer Sant Pau.

La resta de cases d’aquest carrer, sense ser tant espectaculars, també es fan mirar. Hi trobem, al número 16, Can Piera, típica casa noucentista amb una decoració a base de fruiteres i una finestra amb tres arcs al segon pis. Altres edificis destacables són Can Pau Jover (número 2), Can Pepito Calafat (número 8), Cal notari Peira (número 15)  o la casa Ferrés i Puig (número 17). Seguint una mica més enllà ens trobem la riera de Cabrils, antiga riera dels Corders, perquè era aquí on els corders venien a trenar el cànem.

Ca l'Amat.

Ca l’Amat.

Altres edificis i espais repartits per l’interior del poble són: Al carrer Sant Joan, 52 hi ha Ca l’Amat, una curiosa casa modernista d’estil mudèjar, construïda a final del segle XIX, amb tons grocs i amb finestres i balcons acabats en arc de ferradura. Una mica més amunt, al final del carrer, hi ha Can Vicentó (carrer Montserrat, 45), també de final del segle XIX, una de les cases més típiques d’indians i que deu el nom al fabricant tèxtil, Vicenç Martí. Tornant el carrer Sant Joan avall, gairebé davant de Ca l’Amat trobem el temple parroquial, Sant Joan Baptista, que com ja em dit abans va ser consagrat el 1745. És situat, com no, a la plaça de l’església que té, al cantó mar un parell de cases força curioses.

Plaça de l'església.

Plaça de l’església.

Un altre edifici destacable és Can Negre, al carrer Doctor Masriera 30. La casa va ser habilitada com a habitatge per una branca de la família Guardiola que es dedicava a la marina mercant i al comerç d’ultramar. El nom de l’edifici podria ser degut al tipus de transports a que es dedicava la família. A prop, al carrer Rosari número 1 hi ha Cal Tit, una casa senyorial de principi del segle XX de planta i dos pisos. Una cornisa amb mènsules i merlets remata la façana de l’edifici.

Façana de Can Nyol.

Façana de Can Nyol.

Abans d’acabar la nostra passejada podem acostar-nos a un espai que recorda la importància que tingué la indústria tèxtil a Vilassar. Es tracta de la plaça de Can Nyol, uns jardins oberts l’abril de 2006 allà on hi havia una fàbrica tèxtil que havia estat aixecada l’any 1886 i que havia donat feina a més de dues-centes persones en les èpoques de més bonança, entre 1920 i 1930. Nyol era el malnom de la família Casanovas,  propietària de la fàbrica que va iniciar la seva activitat abans de l’arribada del vapor com a força motriu. La gràcia d’aquest espai és que la urbanització de la plaça a mantingut, degudament restaurada, la façana de l’antic edifici fabril en la part que dóna al carrer Sant Ramon. Una placa ho explica i serveix de record d’aquest passat industrial.

Els jardins de Can Nyol.

Els jardins de Can Nyol.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 9 d’abril de 2013

Vilassar de Mar

Can Vicentó.

Can Vicentó.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s