El monestir de Sant Pere Galligants

Capçalera i campanar  de Sant Pere Galligants

Capçalera i campanar de Sant Pere Galligants

Girona té molts i diversos atractius de tota mena: culturals, turístics, mediambientals. Avui ens hi acostarem, per visitar un dels monestirs romànics més antics de Catalunya, tot i que avui dia està dessacralitzat i fa de museu: Sant Pere de Galligants.

Aquest antic cenobi està situat a l’esquerra de la catedral de Girona i al costat del riu Galligants, de qui pren el nom. A més de visitar el monestir, podrem gaudir de l’entorn on és situat, que és molt bonic. És d’aquells llocs que, tot i estar a l’interior d’una ciutat, com és en aquest cas Girona, sembla que siguis al mig de la natura. És a l’entrada de la vall de Sant Daniel, a tocar de la Via Augusta. Tot l’entorn forma una atmosfera força bucòlica, amb la muntanya de Montjuïc a un cantó i les muralles de la ciutat a l’altre; i el riu, que transcorre al costat mateix, normalment tranquil i pausat, tot i que ha donat importants ensurts en més d’una ocasió.

El riu Galligants. A l'esquerra el mur del monestir.

El riu Galligants. A l’esquerra el mur del monestir.

Els especialistes daten la seva fundació cap a la primera meitat del segle X, tot i que no es té documentació que permeti afirmar-ho amb seguretat. Alguns antics historiadors defensen la tradició que assegura que el monestir va ser fundat per Carlemany l’any 778 i que el nom li ve del fet que l’emperador el dediqués a Sancti Petri de Galli cantu, en referència als tres cants del gall. Aquesta teoria no té, fins avui, cap document on pugui sustentar-se. Si esta documentat, en canvi, el testament del comte Borrell II de l’any 993, on hi consta una donació de diversos alous i quatre caps de bestiar a cenobio Sacti Petri Gallicantus. (Un alou és una propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega senyorial). També hi ha constància d’una donació d’un alou del comte Sunyer, fill petit de Gifré el Pilós, que va governar entre el 911 i el 947, per això es pot assegurar que el monestir ja existia a la primera meitat del segle X. Totes aquestes dades apareixen en un llibre sobre Sant Pere de Galligants recentment editat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Una de les ales del claustre.

Una de les ales del claustre.

Avui en dia queden complets el claustre i l’església, que ha estat refets i restaurats en diverses ocasions. Al llarg dels segles, l’edifici i els seus ocupants van viure tota mena de peripècies. El riu Galligants, que normalment no és més que un petit rierol on no hi ha prou aigua perquè hi sobrevisquin els peixos, ha donat greus problemes en més d’una ocasió. Així els anys 1552, 1763 i 1777 hi va haver importants inundacions. La mà de l’home també hi va provocar greus desperfectes degut a les guerres i assetjaments a què va estar sotmesa la ciutat de Girona els anys 1285 i entre 1808 i 1814, durant la Guerra del Francès.

Rosassa original a l'interior de la nau.

Rosassa original a l’interior de la nau.

L’any 1835, després de l’episodi de crema de convents de Barcelona (la cèlebre crema produïda per una cursa de braus dolenta al toril de la Barceloneta), els monjos van exclaustrar-se i el 1836 la Llei de Desamortització de Mendizábal posava fi a la història del monestir, en tant que residència d’una comunitat religiosa, no de l’edifici. L’església fou utilitzada com a parròquia fins el 1842 i va mantenir el culte com a sufragània de Sant Feliu fins el 1936.

Després de ser caserna de la Guàrdia Civil durant un petit període de temps, l’any 1870 el claustre i el sobreclaustre van obrir al públic convertits en Museu Provincial d’Antiguitats i Belles Arts, que havia estat creat l’any 1845. Actualment, l’edifici, tot ell, església –ja dessacralitzada- i claustre, és la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Façana de Sant Pere Galligants.

Façana de Sant Pere Galligants.

L’església és de planta basilical, amb tres naus. La central és de volta de canó reforçada amb arcs torals i les naus laterals, també de volta de canó, sense arcs torals, son més baixes que la nau central, de manera que aquesta té unes finestres que permeten l’entrada de llum .

La façana de l’església la formen dos rectangles sobreposats, el de sobre més petit i tirant a quadrat que insinuen les tres naus amb que s’estructura l’interior de l’església. Al centre hi ha la portada, formada per dues columnes i tres pilars que sostenen cinc arquivoltes, tres de les quals estant treballades amb formes geomètriques. Per damunt, un guardapols decorat emmarca tot el conjunt. A cada banda, una finestra. Al cos superior, format per el rectangle més petit, hi destaca una gran rosassa circular de 3,45 m de diàmetre, calada per vuit columnes amb capitell i un ull de bou al centre. Els capitells estan treballats i en quatre hi ha rostres humans. A la part alta de la rosassa hi ha una inscripció que diu: OMNES COGNOSCAT PETRUM FECISSE FENESTRAM, que tothom sàpiga que Pere va fer aquesta finestra.

Detall d'una de les col·lumnes de la porta.

Detall d’una de les col·lumnes de la porta.

En un dels capitells hi ha la figura d’un abat assegut amb bàcul a la mà, tot i que ara és trencat, envoltat de monjos. Això fa pensar als especialistes que el Pere que s’anomena a la frase, és l’abad que va fer construir la rosassa. Ara bé, aquesta rosassa que podem contemplar a la façana és una reproducció, l’original es pot veure la mar de bé i de ben a prop a l’interior de l’església, al cantó esquerre del transsepte.

Entrem ja a l’església, que compta amb un total de 23 capitells, la majoria d’ells decorats amb diverses escenes. Dos d’aquests capitells, estan atribuïts al Mestre de Cabestany. Un, situat al braç meridional del transsepte representa el martiri de Sant Pau, i l’altre, que és a l’accés al presbiteri està dedicat a la vocació dels apòstols. En un altre dels capitells hi ha una sirena peix de cua simple entre quatre sagitaris, és a dir, quatre centaures amb fletxes.

Grup de cinc columnes al claustre.

Grup de cinc columnes al claustre.

Dues portes obertes al cantó sud de l’església permeten entrar al claustre, que segueix la tipologia tradicional amb pati central, al qual no s’hi pot accedir si no és saltant, doncs no hi ha cap porta ni obertura que el comuniqui amb la galeria. L’estil de les escultures i algunes diferències de construcció, indiquen que va ser construït després que altres parts del temple. No és gaire gran. Té quatre arcades a les galeries est i oest, i sis a les galeries nord i sud, que son una mica més llargues. Els angles son formats per pilars massissos quadrats amb columnes adossades. Al centre de les quatre galeries hi ha un curiós element arquitectònic que substitueix els habituals pilars centrals: es tracta de grups de cinc columnes –una al centre i quatre als angles. Aquesta solució arquitectònica és molt poc habitual i només es dona un cas similar, en un contrafort al claustre de Santa Maria de Vilabertran. El sostre de les galeries es de volta de canó i la del cantó sud es va refer l’any 1877.

Capitell de la sirena amb dues cues.

Capitell de la sirena amb dues cues.

L’escultura del claustre és molt variada. Hi ha representacions vegetals, de cistelleria, animals enfrontats en angle, representacions zoomorfes i figures geomètriques. Entre tots els capitells, en destaca un per damunt de tots per la seva curiositat. És un dels capitells del conjunt de cinc columnes de la galeria oest. I és curiós perquè té les quatre cares iguals: una sirena-peix amb dues cues que s’aguanta amb les dues mans. La seva raresa l’ha convertit en un dels icones de Sant Pere de Galligants. Segons ens explica l’autor del llibre editat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, fins i tot ha estat objecte d’una de les llegendes gironines modernes: la sirena del Galligants.

Portada del llibre editat el 2011.

Portada del llibre editat el 2011.

Si tornem a l’exterior, podrem contemplar els cinc absis, tots de planta semicircular, que s’obren al capçal de l’església. Sobre la cúpula s’aixeca una torre-campanar de planta quadrada, que a nivell del segons pis es converteix en octogonal. Els dos pisos superiors conserven arcuacions llombardes de doble relleu i un fris de dents de serra. Aquesta torre campanar dóna un aspecte força impressionant al conjunt.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, que té la seu al monestir, va editar l’any 2011 el llibre Sant Pere de Galligants. Un monestir al llarg del temps, amb text Josep M. Llorens i Rams.

Ala del claustre.

Ala del claustre.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col•laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 27 de març de 2012

Més Informació:
Monestir de Sant Pere de Galligants
Carrer de Santa Llúcia, 8
Tel. 972 20 26 32

Anuncis

Un pensament sobre “El monestir de Sant Pere Galligants

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s