Portal d’un carrer.

Ens acostem de nou a la comarca del Matarranya, a la franja de Ponent, aquell territori de parla catalana, però que pertany administrativament a l’Aragó. Sortim avui a una població que pertany a la província de Terol, però que està més a prop de Barcelona (196 km) que de la seva capital (212 km). És una vila que ha atret un gran nombre d’artistes i intel·lectuals i que ben a prop del nucli urbà i dins del terme municipal, en un turó proper, hi té un important jaciment ibèric que va estar poblat entre els segles V i III aC. Avui anem a la primera població de la província de Terol que ens trobem si venim de Gandesa. Avui visitem Calaceit.

Com dèiem, si anem per la carretera N420 i hem deixat enrere Gandesa, la primera població que ens trobem un cop hem entrat en territori administrativament aragonès, és Calaceit. En entrar a la localitat, no veurem res d’especial, de fet la carretera, que com a molts altres llocs creua el nucli urbà, passa per una zona d’edificis moderns i sense gaire personalitat. Ara, si agafem algun dels carrers que tenim a mà dreta i que s’enfilen cap al nucli antic, ens trobarem una cosa molt diferent. Podrem passejar per carrers amb cases i casalots medievals, amb façanes gòtiques i la gran portalada barroca de l’església parroquial, tant gran, que sembla gairebé una catedral. Com dèiem a la introducció, és un lloc que va captivar un bon nombre de personatges.

Placeta de la Llotja, darrera de l’Ajuntament.

Quan en sortides anteriors vam visitar Vall-de-roures o Pena-roja, ja vam utilitzar el llibre El Matarranya. Crònica de viatge de Joaquim Monclús. Avui tornem a utilitzar el seu text. Ell ens dona dos sobrenoms per a Calaceit: “Refugi d’artistes” i “Cadaqués de mar endins” i això és perquè “molts escriptors i artistes han elegit la població com a residència habitual , i d’altres, com a segona residència. Alguns d’aquests escriptors i artistes també tenien casa a Cadaqués”. Entre els noms que cita Monclús en la seva crònica hi ha l’escriptor francès Didier Coste, el primer en arribar-hi, a la dècada de 1960; el seguiren José Donoso, Yves Zimmermann –dissenyador-, i la seva dona, l’antropòloga Bignia Kuoni; també Albert Ràfols-Casamada, Gustau Gili, Jorge Wagensberg o el poeta Àlex Susanna. També es passejaren sovint pel poble Josep Guinovart, Luis Buñuel, Carlos Saura o Geraldin Chaplin.

Balcó de la casa de davant de l’església.

Ara que hem vist que la bellesa d’aquesta localitat ha seduït un bon nombre de persones, anem a veure d’on ve el seu nom. Al llibre Lledó, Arenys, Calaceit i Queretes: quatre pobles aragonesos al bisbat de Tortosa, Joan Lluís Camps Juan en fa la següent hipòtesi: “Alguns estudis ens proposen que [Calaceit] pot venir de l’iber, del qual tenim molts topònims iniciats en ‘cal’, com la làpida trobada al Mas de Madalenes (…). Dintre de les propostes d’origen àrab, s’ha escrit interpretant-lo com a ‘castell d’oli’, nosaltres ens decantem per Qalat Zaid, ‘castell del Zaid’, en clara referència al castell del senyor”.

Torre-campanar de l’església.

Segons explica Joan Lluís Camps al mateix llibre, la població objecte de la nostra sortida d’avui, va obtenir la carta de poblament l’any 1207: “Es tracta d’una carta de poblament atorgada per Roderic de Bolea i Sanç de Sarinyena, i les seves respectives mullers als pobladors de Calaceit. L’original es troba a l’Arxiu de la catedral de Tortosa”. Òbviament, però, la història ve d’abans. Els entorns de la població són plens de vestigis de poblaments ibers i la millor mostra és el poblat de Sant Antoni, que després visitarem; a més, com hem vist amb el nom, el seu origen seria islàmic. Sembla que a meitat del segle XII Calaceit va anar passant alternativament de mans musulmanes a mans cristianes, ja que segons explica la Gran Enciclopèdia Catalana: “fou conquerida efímerament el 1132 per Alfons I d’Aragó, i el 1149 per Ramon Berenguer IV de Barcelona, i definitivament per Alfons I de Catalunya-Aragó (campanya de 1168-69), amb l’ajuda dels ordes militars”.

La Plaça i l’Ajuntament.

En aquest punt, potser val la pena recordar el que explicàvem quan vam visitar Vall-de-roures, la capital del Matarranya, i és que aquesta zona va quedar repartida entre el bisbat de Saragossa, l’Orde del Temple i la castellana Orde de Calatrava, a la qual va quedar lligada Calaceit. Segons podem veure a la Gran Enciclopèdia Catalana, l’any 1318 es prengué el riu Algars, que passa a tocar de la població, com a límit entre el dret barceloní i el dret aragonès, fou en aquell moment que la localitat que avui visitem va quedar definitivament lligada administrativament a l’Aragó.

Passejar avui pel nucli antic de la vila es com endinsar-nos en un poble medieval. Com ja vam veure a Vall-de-roures o a Horta de Sant Joan, la seu de l’ajuntament és un imponent edifici renaixentista, aixecat a principi del segle XVII. Als baixos hi ha una gran porxada que servia de llotja i també hi ha l’antiga presó. La seu municipal presideix la Plaça, autèntic centre neuràlgic de la població que avui té el nom oficial de plaça Espanya –tot i que, com hem dit, se la coneix més per la Plaça-, i que històricament ha tingut els noms de plaça de Baix –en contraposició a una plaça de Dalt, avui desapareguda-; plaça del Sitjar, perquè hi havia les sitges on es guardaven els cereals que es pagaven com atribut; plaça Major i plaça de la Constitució.

La Plaça i porxada d’accés al carrer de l’Església.

Si ens posem de cara a l’ajuntament, podem veure a mà dreta, a l’angle que fa la Plaça, un porxada; si passem per sota entrem al carrer de l’Església, que ens porta cap al temple parroquial, un edifici barroc, que per les dimensions podria ser comparat a una catedral. És una de les obres més importants d’aquest estil arquitectònic de la comarca. Fou edificat sobre l’antiga església gòtica de Santa Maria del Pla i va ser consagrada l’any 1710. La construcció feu desaparèixer la plaça de Dalt, que hem citat abans. La façana, de tres portes, no es fàcil de contemplar, perquè l’edifici és molt alt i al davant hi ha un casalot del segle XIX que en dificulta la perspectiva. Des de l’any 2001 és Bé d’Interès Cultural.

A prop del lateral de l’església hi ha el carrer de Maella, on hi ha un conjunt d’edificis que la fan un dels punts d’interès de la població. Tot i que les primeres cites documentals d’aquest carrer són del segle XVII, se sap que el traçat és anterior. El seu nom és degut a que en un extrem hi havia el portal de la muralla d’on sortia el camí que duia cap aquella població. Tot passejant per aquest carrer, podem veure balconades de forja, portals fets amb dovelles i escuts nobiliaris. Aquesta via ens condueix directament a un dels punts més destacats de la població, una cruïlla de fins a vuit carrers que presideix la capella-portal de la Mare de Déu del Pilar. Es tracta d’una capella construïda sobre una porxada que és una antiga porta de la muralla medieval, de fet el portal de Maella, reconvertit en capella el segle XVIII. A Calaceit podem veure també el portal-capella de Sant Antoni. Els portals-capella són un element arquitectònic força característic d’aquestes contrades i en podem trobar també en altres poblacions.

Capella-portal de la Mare de Déu del Pilar.

No és mala idea passejar pels carrers del nucli antic, tot deixant-se sorprendre pels diferents elements que ens anem trobant. A més, als llocs més destacables hi ha uns panells amb imatges i informació, tot i que cal dir que el desgast a causa de la meteorologia i les bretolades d’alguns incívics fan que no tots estiguin en les condicions desitjables. Abans de sortir de la població per visitar el poblat ibèric de Sant Antoni, dues recomanacions més: el carrer Major, que surt d’un lateral de la Plaça i va baixant en un lleu pendent cap a la part baixa del poble i la Casa-Museu de Joan Cabré, un arqueòleg, fill de Calaceit, que va descobrir i estudiar l’art rupestre del Baix Aragó. També va estudiar diversos jaciments com els de Queretes, Massalió i Favara de Matarranya. Fou ell qui l’any 1903 descobrí el poblat de Sant Antoni i n’inicia les excavacions.

Balcó al carrer de Maella.

Vist el nucli antic de Calaceit, que va ser declarat Conjunt històric-artístic l’any 1974, ja podem anar cap allà on van instal·lar-se els pobladors de l’època ibera, el poblat de Sant Antoni, que rep aquest nom per l’ermita dedicada a Sant Antoni Abad que hi ha al cim del pujol per on s’estén el jaciment, que fou excavat abastament entre 1915 i 1919 sota la direcció de Pere Bosch i Gimpera. Aquí cal que fem un petit parèntesi per explicar que a tota aquesta zona del Matarranya hi ha diversos jaciments prehistòrics que van ser excavats i estudiats pel Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans que dirigia el professor Bosch i Gimpera. A les dovelles que formen la portalada de l’ermita hi ha gravades les dates 1700 i 1798.

Muralla del poblat ibèric de Sant Antoni.

Anem ja per descriure aquest jaciment que és a poc més d’un quilòmetre de distància del nucli urbà de Calaceit a la carretera que va cap a Queretes. El poblat és situat a l’entorn d’un pujol que domina un gran territori i que té una vista de gairebé 360 graus. Segons els estudis fets, els ibers s’hi establiren a principi del segle V aC. El punt és molt estratègic, doncs a més de controlar visualment un territori molt gran, el poblat quedava força ben protegit pels desnivells de la mateixa muntanya i en el punt més feble hi van construir un imponent mur defensiu, una part del qual encara és en peu. Tres torres rectangulars completaven la defensa del poblat.

Reconstrucció departament 1 del poblat.

Les excavacions dutes a terme demostren que el jaciment va tenir dues fases de construcció. Les cases aixecades en la primera fase eren de planta rectangular i s’organitzaven a banda i banda d’un carrer central. Durant el segle III aC. es va dur a terme una ampliació cap el sector del sud-oest. Donat que es van construir algunes cases adossades a la part exterior de la primera muralla, es va erigir un nou sistema defensiu. En sobresurt una torre de planta semicircular que domina l’entrada principal. Entre els espais estudiats per Joan Cabré, destaquen dos habitacles, que l’arqueòleg va batejar amb els noms de “Departament 1” i “Departament 2” que podrien haver tingut un ús religiós. El poblat fou abandonat a final del segle II aC. poc després de l’arribada dels romans a la zona. El jaciment és obert i pot visitar-se amb certa facilitat. Uns plafons ens donen la informació necessària per saber què estem veient.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 21 d’octubre de 2014
Agraïment: Jorge Gil de Turismomatarraña

Escolta el programa

Carrer Major.

Calaceït
Bibliografia:

MONCLÚS I ESTEBAN, Joaquim. El Matarranya. Crònica d’un viatge. Galerada. Cabrera de Mar. 2012.

CAMPS JUAN, Joan Lluís. Lledó, Arenys, Calaceit i Queretes: quatre pobles aragonesos al Bisbat de Tortosa. Associació Cultural del Matarranya. Calaceit. 2004.