Donat que avui és darrer dimarts del mes d’octubre i que el proper cap de setmana és la diada de Tots Sants, avui farem una visita especial. Recuperarem el fil de la sortida que vam fer l’any passat per aquestes dates i ens acostarem a un lloc al qual molta gent hi va només quan no en té més remei, perquè no els hi agrada anar-hi. Hi ha persones, però, que hi van a visitar persones estimades i d’altres que hi van a fer un cert turisme. És un lloc amb algunes obres d’arquitectura i escultures de bon nivell. L’any passat per aquestes dates vam passejar pel cementiri de Montjuïc. I aquest any sortim al primer cementiri extramurs de la ciutat i el primer que no va dependre d’una parròquia. Avui anem al cementiri del Poblenou.

Com fem sempre a les nostres sortides, anem primer a conèixer la història. Els enterraments s’han fet en llocs diferents segons les èpoques. Els romans tenien el costum d’enterrar els morts a l’entorn de camins i carreteres, a prop de les poblacions, però fora del nucli urbà. A Barcelona en tenim una bona mostra a la plaça Vila de Madrid, on podem veure un tram d’una via sepulcral romana de Bàrcino, la ciutat romana. Posteriorment, amb el catolicisme com a religió imperant, els enterraments es feien a les esglésies i al seu entorn, en cementiris parroquials. Les persones amb poder i diners acostumaven a fer donacions a l’Església a canvi de poder reposar eternament a l’interior dels temples, el més a prop possible de l’altar. La resta de la gent, òbviament la gran majoria, eren enterrats als fossars parroquials. A Barcelona encara en queda un exemple al barri de Sant Genís dels Agudells, que aleshores era un petit cementiri de poble.

La ciutat va anar creixent en nombre d’habitants, però la muralla que l’encotillava i la normativa militar que impedia construir a l’entorn dels murs, feien que augmentés, i molt, la densitat de població i la d’edificis. Si no es podia créixer fora muralla i cada cop hi havia més gent, s’aprofitava qualsevol espai, per tant els carrers eren estrets i els edificis més alts. Tot plegat feia que la ciutat fos força insalubre. I és en aquest context que van començar a fer forat les teories higienistes, esteses sobretot, entre el món de la il·lustració. Amb tot el tancament dels cementiris parroquials va ser molt contestat pel conjunt de la ciutadania, encapçalats, aquests per motius econòmics, per les juntes d’obres i els rectors de les parròquies.

Anem però, a poc a poc. Els fossars parroquials eren plens a vessar i no podien ser ampliats ja que eren envoltats de cases. De fet, eren tant plens que, com a mínim un cop l’any, s’havia de dur a terme una pràctica força desagradable anomenada reducció, que consistia en treure els cadàvers de les caixes, dur els ossos a l’ossera de la parròquia i cremar les fustes. Veiem un text sobre aquesta operació del Baró de Maldà en el seu Calaix de Sastre, segons ho recull Lluís Permanyer al llibre Barcelona il·lustrada: “avissant los fossers als veïns, al voler fer dita escura, de que tinguessin tancats los balcons i demés obertures, pel fetor dels cadàvers, nociu moltíssim a la salut pública”. Aquesta nota del Baró de Maldà, que era veí de Santa Maria del Pi deixa ben clar les molèsties que causava al veïnat. A més, hi havia d’haver present algú de la família per evitar que desapareguessin joies o objectes valuosos que s’haguessin deixat dins el taüt.

Tot i això, Barcelona, una ciutat que al llarg de la història s’ha mostrat força oberta i avançada, no va ser-ho gaire amb aquest tema. De fet, els cementiris parroquials van acabar desapareixent per força. Això si, com veurem més endavant, un cop fet el canvi i vençudes les reticències, la ciutadania va acabar acollint el nou equipament. Anem a pams. El primer pas cal anar a buscar-lo a l’any 1775 en una llei del ministre Floridablanca en temps del rei Carles III, la qual obligava a tancar els fossars parroquials i substituir-los per un únic cementiri general gran i fora del nucli urbà. A Barcelona aquesta norma no va fet cap gràcia i es va desobeir de totes, totes. I encara que l’any 1787 es donés l’ordre de no fer enterraments als cementiris parroquials, la pràctica es va seguir duent a terme.

Al llibre citat, Lluís Permanyer explica aquesta “batalla de les pedres”, com es va anomenar a l’època: “El tancament dels cementiris parroquials era obstaculitzat per les juntes d’obres, que tenien la pretensió de passar a ser propietaris de l’espai que apareixeria una vegada imposat el tancament definitiu, i obtenir així un rendiment econòmic”. Afegeix Permanyer que “també ho obstaculitzava, per descomptat, l’Església. Els rectors es reconeixien temorosos de les conseqüències funestes que tot això podia ocasionar: primer, menys recursos econòmics; segon, menys influència social”.

En tot cas, però, no tota l’Església tenia la mateixa postura. De fet, el bisbe Josep Climent, era favorable a la mesura. I ho era tant que va comprar ell mateix uns terrenys fora muralles, a l’alçada de la platja de la Mar Bella, per aixecar-hi el que fou el primer cementiri general que s’obria a l’estat Espanyol. I ho va fer el mateix any de la llei de Floridablanca, el 1775. I per donar exemple, va deixar escrit en el seu testament que hi volia ser enterrat, cosa que va succeir quan va morir sis anys més tard, el 1781.

Sigui com sigui, la ciutadania no el volia utilitzar. A més de la oposició de les juntes d’obres i de molts rectors de parròquies, el cementiri era lluny de la ciutat, i el camí per anar-hi no estava en bones condicions, de manera que si queien quatre gotes es convertia en un fangar i la gent s’embrutava. A tot això, va arribar el 1808 i la Guerra del Francès i durant la ocupació va ser pràcticament enderrocat per les tropes napoleòniques, que creien que els podia impedir defensar la ciutat. Acabada la guerra, el 1816 el nou capità general, Francisco Javier Castaños va tirar pel dret i va ordenar tancar de manera definitiva i sense demores tots els cementiris parroquials, que un cop enderrocats, van donar pas a places que van ajudar a esponjar l’atapeïda Barcelona de l’època. Dos anys més tard, el 1818, el bisbe Pau Sitjar va decidir recuperar el projecte del seu antecessor i va encarregar a l’arquitecte Antonio Ginesi que refés el cementiri.

I finalment, els barcelonins van acabar acceptant el nou recinte. La gent adinerada del moment van veure la manera de deixar mostra del seu poder econòmic més enllà de la mort. Francesc Curet, autor de Els barcelonins i la mort, un llibre editat amb fascicles que forma part de la sèrie Visions barcelonines 1760-1860, amb delicioses il·lustracions de Lola Anglada, ens explica aquest canvi de la societat barcelonina: “El cementiri, en canvi (ho contraposa als fossars parroquials), era, i és, un camp obert lliurement, sense limitacions de cap mena a l’exhibició i a la vanitat, tant dels poderosos com dels humils. La gent acabalada podia aixecar grans i ostentosos panteons, que si no asseguraven, la majoria, la seva immortalitat, eren testimoni del seu esperit rumbós. El burgés mitjà i el menestral procuraven, tant com honorar la memòria de llurs difunts, cridar l’atenció amb epitafis minuciosos, en vers i en prosa”.

Més endavant, el mateix Curet escriu: “Encara que a hores d’ara sembli mentida, el Cementiri general va donar un cert aire de mundanitat a la Barcelona vuitcentista. Pres com un passeig, la gent hi anava a veure panteons i llegir epitafis, amb la mateixa fruïció que, temps a venir, badocaria davant dels aparadors de les botigues de luxe”. Avui, el cementiri del Poblenou, com el de Montjuïc, formen part de l’Associació de Cementiris Significatius d’Europa (ASCE) i l’empresa de la qual depenen, Cementiris de Barcelona, la qual forma part de B:SM, Barcelona Serveis Municipals, hi té senyalitzats diversos itineraris i hi organitza visites guiades i, fins i tot, visites nocturnes teatralitzades.

Ara que hem vist la història, anem a conèixer una mica aquest recinte. L’any passat, quan vam dedicar la sortida al cementiri de Montjuïc, vam veure que hi havia grans panteons i mausoleus. Al Poblenou hi trobarem ostentació, però no tanta. Aquí el mausoleus i panteons són més petits, però també hi ha algunes obres escultòriques de força nivell i, cap al final de la nostra visita trobarem una escultura que surt a la immensa majoria de les guies i llibres dedicats a cementiris i a l’art funerari.

El cementiri del Poblenou és un recinte rectangular amb una plaça semicircular davant de l’entrada. L’itinerari que ens recomanen inclou un total de 30 punts i té una durada aproximada d’una hora i mitja. Podem dividir el cementiri en tres departaments diferenciats que a l’entrada ens assenyalen com a Neoclàssic original, Renaixença i Cementiri dels pobres. El departament Neoclàssic original està format per quatre espais envoltats cadascun per una tanca i separats per dos carrers que es creuen en una mena de plaça central on hi ha un cenotafi que recorda les víctimes de la epidèmia de febre groga que la ciutat va patir el 1821. És obra de Leandre Albareda, l’arquitecte del cementiri de Montjuïc.

Gairebé totes les tombes senyalitzades són monumentals. N’hi ha una però que cal destacar, però que és un simple nínxol. La podem trobar en un d’aquests quatre espais del departament Neoclàssic i hi reposa Francesc Canals i Ambrós, anomenat “el santet”, que va morir el 1899 amb només 22 anys. Es diu que tenia una gran bondat i desperta una important devoció en moltes persones. El nínxol és sempre ple de flors fresques i de notes demanant favors.

El departament de la Renaixença és el que compte amb més punts a visitar, amb obres dels arquitectes Enric Sagnier, Elies Rogent, Venanci Vallmitjana, Pere Bassegoda o Salvador Alarma, entre altres. Un dels personatges que reposa en aquest departament és Josep Anselm Clavé i és en aquesta zona on hi ha els mausoleus més sumptuosos del cementiri, però no l’obra més coneguda, que és al departament anomenat Cementiri del pobres. Abans passarem, però per dos punts més: La làpida que recorda els herois de Gràcia, 18 homes que van ser afusellats el juliol de 1856 després de participar en una revolta i que van ser enterrats en aquest cementiri. El següent punt és una gran creu cèltica projectada el 1887 per Leandre Albareda i, finalment, una de les millors obres, El petó de la mort, una escultura de marbre, obra de Jaume Barba, de 1930, que representa la mort sota la forma d’esquelet amb ales fent un petó a un jove inert que subjecte entre les seves mans.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 21 d’octubre de 2014

 

Vídeo Un passeig pel cementiri del Poblenou
Cementiris de Barcelona

Cementiri del Poblenou
Av. Icària, s/n.
08005 Barcelona
Tel. 93 225 16 61

 

Bibliografia:
PERMANYER, Lluís i BANCELLS, Consol (fotografies); Barcelona il•lustrada. La ciutat del segle XVIII. Ajuntament de Barcelona-Institut del Paisatge Urbà. Barcelona, 2009
CURET, Francesc; Els barcelonins i la mort. Visions barcelonines 1760-1860. Editorial Dalmau i Jover. Barcelona, 1952.