Tornem de Setmana Santa visitant una població presidida per un conjunt monumental dels segles XIV i XV format per una església i un castell, que li donen una imatge força coneguda. Té una de les fondes més antigues de la península i, tot i no ser, administrativament, territori de Catalunya, els seus habitants parlen català, encara que a alguns polítics no els hi agrada massa i se n’han inventat una denominació diferent. De fet, sempre ha estat un lloc força visitat pels catalans. Avui sortim a Vall-de-roures, capital de la comarca del Matarranya, a la Franja de ponent.

La procedència del nom de la població no té gaires secrets, tot i això, veiem com ho explica l’historiador Joaquim Monclús a El Matarranya. Crònica d’un viatge: “L’etimologia del topònim és molt clara (una vall on el roure abundava molt), però en castellanitzar-lo durant molts anys coexistiren diverses formes, com Valderrobles, Valdarrobres i Valderrobres; aquesta darrera és la que ha sobreviscut en castellà fins al dia d’avui”. Nosaltres, però, utilitzarem el nom català, Vall-de-roures.

El nucli antic de la població queda entre el riu Matarranya i un turó al capdamunt del qual hi ha l’església i el castell i entre un i altres hi ha un munt de carrerons estrets, la majoria amb escales força rústiques. No hi ha gaires punts on es pugui accedir amb cotxe, excepte el carrer Major i la seva continuació, el carrer La Pau, que van paral·lels al riu i la Plaça –és la plaça major i oficialment és diu plaça Espanya, però tothom la coneix per la Plaça-, i de fet, per accedir a l’església i al castell amb cotxe cal sortir de la població i tornar enrere tot resseguint la carena del turó.

Veiem què ens en diu Joaquim Monclús de la història de la població: “la vila de Vall-de-roures, com tota la comarca, passà a mans cristianes vers l’any 1160, després que el comte Ramon Berenguer IV hagués conquerit les principals places dels voltants, entre d’altres, Tortosa i Alcanyís. Possiblement, un cavaller anomenat Asnarlagaia, vassall dels senyors de Torroja, cercant glòria i botí, fou el conqueridor de la vila, i per aquesta raó en els primers documents el territori apareix anomenat com la Pena d’Asnarlagaia”. Ben a prop del nucli de Vall-de-roures hi ha l’anomenada penya d’Aznar Lagaya, també coneguda, per la seva forma, com La Caixa, i el pantà de Pena.

Un altre autor, Joan Lluís Camps, ens explica, al llibre Lledó, Arenys, Calaceit i Queretes: quatre pobles aragonesos al Bisbat de Tortosa, com la repoblació d’aquestes terres un cop conquerides no va ser fàcil: “fou necessari donar molt bones condicions per tal que agricultors i ramaders, <<lliures>> o adscrits als territoris dels nous senyors, vinguessin a repoblar les terres que acabaven de deixar els sarraïns, que probablement encara estaven expectants des de les terres de Morella, tot esperant un possible retorn. Aquest era l’objectiu de les cartes de poblament: estipular un conjunt de normes bàsiques molt favorables per a regular les relacions socials i econòmiques dels nouvinguts”. A Vall-de-roures consten dues cartes de poblament els anys 1183 i 1187.

Aquesta zona del territori va quedar repartida entre l’Orde del Temple, amb els punts forts als castells de Miravet i la Suda de Tortosa; la castellana Orde de Calatrava, amb el castell d’Alcanyís, i Vall-de-roures i part de la comarca del Matarranya van quedar a mans del bisbat de Saragossa. Així ens ho explica Joaquim Monclús: “el 24 de juliol de 1175, Alfons el Cast, fill i successor de Ramon Berenguer IV, donava al bisbe de Saragossa, Pere de Torroja, pels serveis prestats i amb el fur de Barcelona, la Pena d’Asnarlagaia, que comprenia els termes de Vall-de-roures, Fondespatla i Mesquí”.

Així, doncs, el senyor feudal de la zona de Vall-de-roures era el bisbe de Saragossa, i foren dos bisbes els principals artífexs de la construcció del conjunt monumental que formen el castell i l’església de Santa Maria la Major. El primer, i segurament el més important, fou García Fernández de Heredia, qui, a final del segle XIV, va iniciar la transformació d’un antic castell de defensa en un palau episcopal. Per tot el castell hi ha el seu escut heràldic, tant a l’exterior, com a les estances interiors. Fernández de Heredia va fer reconstruir la planta baixa i la primera planta. Després de la seva mort, l’any 1411, el seu successor, Dalmau de Mur, va continuar la reconstrucció del castell. A ell es deuen la segona planta i la part alta de l’edifici.

A la part superior del castell hi ha un espai obert on es poden veure els basaments de les columnes del que sembla un antic claustre i també hi ha la punta de la roca al voltant de la qual es va construir l’edificació original, que sembla que podria ser anterior, fins i tot, al segle XII, tot i que, ara per ara, no hi ha una datació exacta. Cap al darrer terç del segle XVI, els bisbes de Saragossa van deixar de tenir interès per Vall-de-roures i les lleis de desamortització del segle XIX van fer que el castell passes a mans de l’Estat, que no se’n va cuidar i va quedar pràcticament abandonat, fins que ja en època democràtica, entre final de la dècada de 1970 i els primers anys de la dècada de 1980, va iniciar-se la restauració i va recuperar-se per a usos culturals.

Avui es pot visitar tot seguint un itinerari que comença a partir de l’entrada que utilitzaven els nobles. A la planta baixa es pot veure el rebedor, les cavallerisses –convertides en sala d’exposicions-, i la sala capitular; al primer pis hi ha un distribuïdor, amb una porxada, els salons de les Xemeneies i del Sud, la cuina i el rebost i, també, unes latrines; a la segona planta hi trobem el pati, on hi ha les restes d’un antic claustre i la punta de la roca a l’entorn de la qual es va aixecar la primitiva edificació i, des d’aquí, es pot accedir a les galeries que hi ha a les plantes superiors. De baixada, es pot veure la zona encara no restaurada de castell i, finalment, s’arriba de nou a la planta baixa, on es poden veure l’entrada l’antiga masmorra, amb llegenda inclosa, l’accés al passadís que unia el castell amb l’església i les bodegues.

Al costat del castell hi ha l’església de Santa Maria la Major, d’estil gòtic mediterrani o llevantí. L’edifici és d’una sola nau, amb capelles laterals, arcs apuntats i voltes de creueria acabades, òbviament, per claus de volta decorades. Al cantó dret de la capçalera hi ha una finestra coberta per la torre campanar que es va aixecar amb posterioritat. La portalada és molt bonica. Està formada per onze arquivoltes en degradació. Els capitells estan decorats amb relleus sobre la història dels profetes i un de molt bonic sobre la història de Noé amb una imatge de l’arca. Sobre la portalada hi ha un gran rosetó d’uns vuit metres de diàmetre i a la part exterior de les columnes de la porta hi ha quatre grans imatges que representen l’Anunciació i els donants, que van ser decapitades durant la Guerra Civil i els caps van ser refets i reposats amb posterioritat. Una de les capelles de l’església, s’ha condicionat com a petit museu. Entre altres coses hi podem veure els dos lleons que guardaven la porta de Sant Roc, al pont de pedra i que van haver de ser retirats fa uns anys a causa del vandalisme.

A banda d’aquest impressionant conjunt, Vall-de-roures té diversos atractius. Un són els carrers estrets i torts que uneixen el castell i l’església amb el carrer Major, que porta oficialment el nom de Santiago Hernández Ruiz i la Plaça. El carrer Major és porticat al cantó més proper al riu Matarranya i és ple de bars de tapes i restaurants. La plaça Major, oficialment plaça Espanya i popularment, la Plaça, és el centre neuràlgic del nucli antic, i és envoltada de diversos edificis d’interès. Nosaltres en destacarem un parell. Tots dos són a la banda del riu i formen, per la part exterior, la porta de Sant Roc que s’obre al pont de pedra.

Un dels edificis és l’Ajuntament, un casalot d’estil renaixentista amb una llotja a la part inferior. Aquesta és una característica que uneix la majoria de les poblacions de la comarca del Matarranya i que deixa molt clar que cap al segle XVI van viure una època de bonança. A gairebé totes les poblacions de la zona la seu de l’Ajuntament té una llotja a la planta baixa de l’edifici. Ho podem veure, entre altres a La Freixneda, a Massalió, a Mont-roig, a Calaceit…

La seu de l’Ajuntament de Vall-de-roures va enllestir-se l’any 1599 i és de planta baixa i dos pisos. El primer és la planta noble, cosa que queda clara des de l’exterior pel doble balcó i la finestra amb frisos decorats. A la planta superior hi ha la típica galeria de la zona amb petites finestres amb arcs de mig punt. Un ràfec de fusta treballada remata la coberta. A un cantó de la façana principal hi ha una pintura força malmesa que data de principi del segle XVIII i que és una al·legoria a la pau, la unió i la llibertat. Va encarregar-la l’any 1847 un alcalde de l’època, com a reacció a una de les carlinades. Val a dir que els barcelonins podem veure una reproducció d’aquest edifici des de Barcelona estant, només cal que ens acostem a la plaça Major del Poble Español a Montjuïc.

Davant la façana lateral de l’Ajuntament hi ha un edifici amb uns curiosos merlets. És la Fonda la Plaza, aixecada el segle XIV i que és una de les fondes més antigues de l’estat espanyol i, probablement, d’Europa. I a tocar tenim un altre dels punts d’interès d’aquesta població, el pont de pedra sobre el riu Matarranya amb la porta de Sant Roc que donava accés al nucli antic. Les figures de dos lleons que hi ha banda i banda de la porta són reproduccions, els originals, com hem vist abans, van haver de ser portats fa uns anys a l’interior de l’església a causa dels actes vandàlics que van patir.

Acabarem la nostra sortida a Vall-de-roures amb algunes recomanacions. Tot i que podeu passejar tranquil·lament pels carrers, carrerons i costes, com li diuen allà, no és mala idea apuntar-se a les visites guiades que organitza Turismomatarraña, una iniciativa de tres joves emprenedors que, a més de explicar-vos la història i el patrimoni de Vall-de-roures amb visita inclosa al castell i a l’església i amb un petit refrigeri final, us poden oferir també productes de la zona i altres visites a la comarca, amb itineraris amb 4×4 o una sortida a veure menjar els voltors. Els podeu trobar a la Plaça, davant mateix de l’Ajuntament.

Si teniu ganes d’aprofundir sobre la història i la realitat de la comarca, no en dubteu, acosteu-vos a la llibreria Serret, a l’avinguda Hispanitat, 21. Us recomanaran les millors obres i, a més, hi trobareu tota mena de llibres. És un important punt de difusió i d’activisme cultural de la comarca. El seu propietari, Octavi Serret, va ser distingit l’any 2009 amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana per la Generalitat de Catalunya. I, ara si, per acabar, Vall-de-roures té diversos hotels i restaurants, entre els quals el citat, més que centenari, La Plaza. Un dels que hi ha, és un hotel familiar, amb bona cuina i preu força ajustat, és El Salt, que té habitacions amb un petit balcó amb vista directa al riu i al conjunt del castell i l’església. Ah! Si us agrada la novel·la policíaca, fa un parell d’anys va publicar-se Los crímenes del Matarraña, d’Isidro Garrido, un autor novell que situa l’acció de la novel·la a la població de Vall-de-roures.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 22 d’abril de 2014

Escolta el programa

 

 

Vall-de-roures
Oficina de Turisme
Av. Cortes de Aragón, 7
Telèfon: 978 890 886

Bibliografia:
MONCLÚS I ESTEBAN, Joaquim. El Matarranya. Crònica d’un viatge. Galerada. Cabrera de Mar. 2012.
CAMPS JUAN, Joan Lluís. Lledó, Arenys, Calaceit i Queretes: quatre pobles aragonesos al Bisbat de Tortosa. Associació Cultural del Matarranya. Calaceit. 2004.
GARRIDO, Isidro. Los crímenes del Matarraña. Autoedició. 2012.