Catalunya és plena d’esglésies i monestirs romànics, un estil del qual n’hi ha autèntiques joies. No en va tenim a Barcelona el millor museu d’aquest estil, el MNAC, on hi podem trobar una immillorable mostra de pintura, escultura i altres arts. És, però, al territori on podem contemplar, in situ, els edificis que mestres i artesans van llegar-nos. La sortida d’avui ens proposar anar cap a una comarca natural que no va tenir aquesta consideració administrativa fins el maig de l’any 2015. Anem fins al Moianès per visitar un monestir fundat el segle XI. Avui sortim a conèixer Santa Maria de l’Estany.

L’Estany és un poblet format a l’entorn del monestir i déu al seu nom a un petit llac que avui dia està dessecat.  Al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya, Cels Gomis ens indica que a principi de segle XX hi havia al poble un total de:  “131 cases amb 440 habitants de fet i 452 de dret”. També explica Gomis que al poble hi havia: “ una costura i un estudi municipals, dos hostals i tartana per anar a Caldes”, localitat on hi havia l’estació de tren més propera. El mateix autor ens diu que:  “Cullen blat, llegums i vi; fan molta mel; crien bestiar de llana, cabriu i boví”.

Antoni Pladevall explica el per què del nom del poble i els seus inicis al llibre Els monestirs catalans: “La rodalia de l’Estany està formada per una petita vall voltada de muntanyes que sobrepassen els mil metres en el Puig de la Caritat i el Puig-rodó: aquest, lloc d’emplaçament d’un antic dolmen, obté la primacia amb 1056 metres. En aquesta vall convergeixen, doncs, les aigües dels cims veïns, i, com que el sòl és d’argila impermeable i es formava un petit llac o estany, la vall trobà un nom ja fa més de mil anys. Els mesos d’estiu l’aigua s’anava reunint al centre de la vall i el lloc esdevenia un terreny pantanós que, encara que poc recomanable per a la salut, deixava al seu voltant terrenys fèrtils i aptes per a l’agricultura. Això fou causa que es formés prop de l’estanyol, a l’indret on avui hi ha el poble, una petita població que tenia com a centre religiós una esglesiola dedicada al culte de Santa Maria”.

Segons explica Eduard Carbonell, al llibre El romànic català: “Tenim constància documental d’una primitiva església l’any 990, quan Sendred, senyor del castell de Gurb, cedeix aquest temple a la Seu de Vic. Però, no passà a dependre’n d’una manera pràctica fins a 1080. En aquest moment el bisbe de Vic hi fundà un monestir de canonges que seguien la regla de sant Agustí. Es construí l’església, s’hi feren noves dependències, i el dia 3 de novembre de 1133 l’arquebisbe de Tarragona, sant Oleguer, juntament amb el bisbe de Vic, Ramon, i el de Girona, Berenguer, consagrà la nova església de l’Estany”. Així doncs, com passa molt sovint, l’actual monestir romànic es va bastir sobre un temple anterior.

El primer prior es deia Bernat. Ell i els seus successors van veure com el monestir agafava importància amb rapidesa. Si decidiu fer la sortida a l’Estany, podreu veure un gran mapa amb les possessions que va arribar a tenir el monestir durant el segle XIV, en els seus moments de més esplendor. A banda de les propietats a la comarca del Moianès amb llocs com Moià, Castellterçol, Castellcir o Oló, entre altres, les seves possessions van arribar a punts com Vic, els Arquells, Sabadell  o Sant Celoni.

Antoni Pladevall explica que: “La comunitat estava formada pel prior o abat, dotze canonges i diversos clergues beneficiats residents al monestir. Va subsistir –amb algunes alternances entre els anys 1395 i 1438 quan els canonges abandonaren el monestir i intentaren el 1425 unir-se a la canònica de Manresa-, fins a la secularització  de l’any 1592, en que es convertí en una col·legiata aviat passada a Moia”. Santa Maria de l’Estany va mantenir aquesta condició fins a l’any 1775, quan va passar a ser parròquia.

Al web Monestirs de Catalunya s’expliquen  les diverses vicissituds que va patir el monestir a partir de la segona meitat del segle XIV i que van acabar suposant la seva decadència. Ens expliquen que: “El 1364, la canònica va vendre molts dels seus béns per adquirir el terme d’Oló, fet que finalment va provocar l’oposició dels seus habitants, que van aconseguir reunir el capital necessari per a la seva recompra, fet que va agreujar la situació d’enfrontament que s’havia generat, fins el punt que l’agost de 1395 el monestir fou assaltat i incendiat”.  A partir d’aquí, la comunitat es va dispersar i hi va haver diferències de criteri sobre el manteniment de la comunitat religiosa a l’Estany, cosa que finalment va succeir l’any 1436.

Pel que fa a la part arquitectònica, l’edifici de l’església ha patit diverses modificacions. La primera va ser a meitat del segle XV, arrel d’un terratrèmol que va tenir lloc l’any 1448 i que va enderrocar el cimbori  i el campanar que, en caure, va provocar greus danys a la nau. L’any 1451 s’iniciaren les obres de reconstrucció. Anys més tard es van fer algunes modificacions, com el canvi de l’absidiola dreta per una sagristia. Ja al segle XX, a la dècada de 1930 va ser declarat monument nacional i més endavant, l’any 1966 s’iniciaren obres de restauració durant les quals es va intentar retornar l’edifici a l’estat originari. Entre altres coses es van recuperar les dues absidioles. A l’interior del temple destaca la imatge de la Mare de Déu  de l’Estany, una mare de déu de la llet d’alabastre datada del segle XIV.

El claustre, que va ser construït en diverses etapes, és l’autèntica joia del monestir. L’ala nord és la més antiga i va ser iniciada a meitat segle XII. L’ala oest va ser la darrera en construir-se i no es va enllestir fins a final del segle XIII o principi del XIV. La planta del claustre és gairebé un quadrat, encara que amb algunes petites irregularitats. I els capitells són una meravella. Val la pena aturar-se i contemplar amb calma les figures esculpides pels artesans medievals.

Tot i que hi ha una porta directa  des de l’exterior, l’accés al claustre es fa a través d’unes antigues dependències convertides avui en un petit museu que consta de tres sales. Una està dedicada a l’art religiós i hi ha exposat el tresor parroquial de Santa Maria i diverses peces procedents d’altres parròquies i de donacions de particulars. Entre altres objectes, hi ha una creu processional d’argent i un reliquiari de la Vera Creu, ambdues peces del segle XVII; un copó barroc del segle XVIII; i un conjunt de crismeres dels segles XVII a XIX. Les altres sales contenen peces de pedra tallada de procedències diverses, com làpides sepulcrals i claus de volta; mobles, com una calaixera de sagristia; i altres objectes, com peces de ceràmica o rajoles de revestiment. També hi ha uns armaris amb lligalls antics de l’arxiu parroquial.

Un cop vist el museu, podem entrar ja al claustre a contemplar els capitells. A l’ala nord hi ha representada la vida de Crist, des del naixement al calvari. També hi ha algunes escenes al·legòriques de la redempció de la humanitat. Són especialment destacables, els que representen la fugida a Egipte, el Sant Sopar i l’entrada de Jesús a Jerusalem. A l’ala oest els capitells estan esculpits, bàsicament, amb bestiari i motius  florals, geomètrics i heràldics. A l’ala sud, la més moderna, els motius dels capitells són similars als de l’ala oest. Ens queda l’ala nord, amb una gran riquesa ornamental. Hi podem veure escenes religioses, però també de profanes. Cal destacar les que representen una noia pentinant-se, uns pagesos batent una garba o un bou tocant un instrument musical.

Veiem  com ens explica el claustre l’Antoni Pladevall al llibre citat: “El claustre de l’Estany és una vertadera meravella. Els visitants gaudeixen de la vellesa del seu conjunt i de les filigranes dels capitells, molt ben conservats. A l’ala més propera a l’església –començada a mig segle XII-, s’hi desgranen un seguit d’escenes bíbliques centrades en el tema de la Redempció: un sol capitell fa referència a l’Antic Testament –la caiguda d’Adam i Eva i el seu càstig-, per passar tot seguit a la vida de la Verge i de Crist; el seu darrer capitell fa referència al premi i al càstig dels homes: apareixen sant Miquel i el dimoni pesant les ànimes. Són encisadores les escenes que representen la naixença de Crist i l’adoració dels Mags”.

Pel que fa al vessant arquitectònic del claustre, Eduard Carbonell explica que: “Cada galeria està formada per deu arcs de mig punt que recolzen sobre parells de columnes amb capitells esculpits. Als angles hi trobem grups de cinc columnes que substitueixen els pilars; així, el pilar angular, element freqüent en els claustres  romànics, no hi figura”.  Al claustre hi podem veure també diversos sarcòfags: el de la família Peguera (1335), i els dels abats Jaume de Rocabruna, Berenguer Desvall i Berenguer de Riudeperes, tots del segle XIV.

A voltes, en aquests llocs, hi ha algunes mancances degudes a la poca inversió econòmica que s’acostuma a fer en cultura.  En el cas de Santa Maria de l’Estany és que, tot i ser un espai de pública concurrència, no hi ha lavabos públics. T’adrecen molt amablement a un local municipal que hi ha al costat mateix, on fan pagar per poder-hi accedir. En teoria la tardor d’aquest 2016 es previst que en facin les obres d’uns nous lavabos al Museu de Santa Maria, però entre tant, la mala entesa entre institucions deixa els visitants sense un servei bàsic, a no ser que paguin. Això si, al monestir també informen que al proper restaurant Ca la Tona acostumen a deixar anar al lavabo.

L’estany al qual deuen el nom el poble i el monestir, va ser dessecat al darrer terç del segle XVI pel darrer abat del monestir, Carles de Cardona, que va fer construir una desguàs que permet que en èpoques de pluja l’aigua s’escoli i no quedi embassada.

Acabada la visita al monestir, podem fer una passejada pel poble i descobrir alguns dels seus racons.

 

 

 

 

© Text i fotografies: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Monestir de Santa Maria
L’Estany
Tel: 93 830 30 40
mail@monestirestany.cat

 

 

Bibliografia:

GOMIS, Cels; Geografia General de Catalunya. Província de Barcelona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

CARBONELL, Eduard, i GUMÍ, Jordi (fotografies); El romànic català. Edicions 62. Barcelona, 1976.