Santa Maria de Lluçà

Nau de l’església de Santa Maria de Lluçà.

La sortida d’avui ens acosta a unes pintures gòtiques viatgeres. Visitem una església romànica que, com moltes de les que hi ha a Catalunya, son el vestigi d’un monestir que ha desaparegut, en aquest cas d’una antiga canònica agustiniana que va sobreviure a un seguit de terratrèmols, però no del tot al pas del temps. Avui ens acostem a una antiga comarca natural, però que no va obtenir reconeixement jurídic fins l’any 2015, després d’un procés que va allargar-se gairebé cinc anys. Aquesta nova sortida ens porta fins a la comarca del Lluçanès i, més concretament al lloc que li dona nom, Lluçà. Avui visitem el monestir de Santa Maria de Lluçà.

 

Porta del mur perimetral del monestir.

Comencem per situar la comarca, tal com la descriuen en el web del Consorci del Lluçanès: “Comarca natural situada en un altiplà al centre de Catalunya, entre els cursos mitjans del Llobregat i del Ter”. Té una extensió d’uns 400 km2 i està integrada per un total de 13 municipis. Per altra banda, Antoni Pladevall, diu de la comarca al llibre Els monestirs catalans, d’Edicions Destino, que: “El Lluçanès històric és un país muntanyós i accidentat –amb bones planures per a desenrotllar-s’hi una forta pagesia, que limita amb el Ripollès, la Plana de Vic, el Moianès, el Pla de Bages i el Berguedà”.

Capitell de la galeria de llevant, amb dos grius afrontats de cap per avall.

Pel que fa a Lluçà, veiem com era a la dècada de 1910, segons la descripció que en fa Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya: “Poble de 76 cases, ab 249 habitants de fet y 248 de dret que, junt ab altres 109 cases escampades pel terme, fa un municipi de 185 edificis, ab 613 habitants de fet y 605 de dret”.

“Es al peu llevantí de la serra de Pinós, a la dreta de la riera de Llussanès  y a 17 kilòmetres de la estació de Sant Quirze de Besora, del ferro-carril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, que-s la que té més prop. Pel seu terme hi passa també la riera Gavarresa”.

“Té dos estudis municipals, un hostal, cotxe diari a Sant Quirze de Besora y tres molins de farina. […] Lo seu terme dóna blat, blat de moro, llegums, patates, hortalices  y fruytes”.

Pintura de l’arcàngel Sant Gabriel.

Segons dades de l’Idescat, actualment, Lluçà té 271 habitants (amb dades referides a final de 2021) i compta amb 239 habitatges, 94 dels quals són principals i 117 de secundaris. Pel que fa a l’agricultura hi ha 772 ha dedicades a herbacis i també hi ha explotacions ramaderes, amb molta presència de porcí i també oví i boví.

Pel que fa al nom de la població, Manuel Bofarull i Terrades diu al llibre, Origen dels noms geogràfics de Catalunya, que: “Sembla venir del nom propi llatí Lucianum, derivat de Lucius, si bé se l’ha suposat també provinent de l’àrab al-uzan, <<el lloc del capità>>”.  Per la seva banda el web de l’Ajuntament de Lluçà descarta aquesta darrera possibilitat i diu que. “Provindria del nom de persona romà LUCIUS, i la primera vegada que el trobem escrit és l’any 905 en un document que diu «kastro Lucano» i que es podria traduir com ‘en el castell de LUCIUS’. En altres moments trobem escrit Luza (s. XI), Luçano (1108), Petrum de Luciano (1174) o Lluçà (1359)”.

Claustre de Santa Maria de Lluçà.

Els orígens de Lluçà es remunten al segle IX i estan molt relacionats amb el castell i amb la fundació de Santa Maria de Lluçà, que fou edificada pel prevere Vinanza, molt probablement sobre un temple anterior -fet força habitual-, i fou consagrada l’any 905 pel bisbe de Vic, Idalguer, que la dotà d’alguns bens, com també ho feren el mateix prevere Vinanza i  els feligresos de la zona, que li cediren cases i terres. En l’acte de consagració de l’església hi ha la primera cita documental del castell de Lluçà, en el territori del qual es troba el temple. Concretament es diu que l’església és “ad radices castri de Lussano”.  D’aquesta mateixa acta de consagració es desprèn que al segle X el territori lluçanès ja estava força organitzat, perquè des del primer moment Santa Maria va ser cap de diverses esglésies sufragànies, com Sant Pere de Torroella o del Grau, Santa Eulàlia de Puig-oriol,  Sant Agustí de Lluçanès, Sant Climent de la Riba o Sant Cristòfol de Borrassers.

Lateral del revestiment d’altar.

A Sortides amb gràcia hem vist sovint esglésies que son la única part que queda d’antics monestirs, com Sant Sebastià dels Gorgs o Sant Miquel de Fluvià, per exemple, aquest és també el cas del temple que visitem avui, però a diferencia d’altres casos, Santa Maria de Lluçà fou edificada inicialment com a parròquia, va ser més endavant, tot i que no se’n sap la data exacta, que es construirien les dependències monacals i es convertí en monestir. Se sap que a meitat del segle XII ja hi havia una comunitat de canonges. Tampoc es coneix qui va fundar aquesta comunitat, però en tot cas si que sembla que els senyors de Lluçà els donaven recolzament i en foren els principals benefactors. A principi de la darrera dècada del segle XII el monestir seguia la regla de Sant Agustí i el 1192 va signar un pacte de confraternitat amb el també convent agustinià de Santa Maria de l’Estany.

Capitell de la galeria de ponent amb una pinya central i fullatge.

El segle XIII és el de la màxima esplendor del monestir que comptava amb el prior, 6 canonges, 4 sacerdots beneficiats i un grup de deodonats, segons s’explica al web del monestir.  El segle XIV, però, va arribar la decadència. A meitat de segle la comunitat estava formada només per dos canonges i 3 beneficiats. Havia començat una progressiva decadència que es va anar agreujant els anys següents. Al segle XV un seguit de terratrèmols van afectar la zona i, per altra banda, el monestir va quedar sota la direcció de priors comendataris que no hi residien i, en aquella època, aquest fet acostumava a comportar greus problemes als cenobis que s’hi trobaven, perquè habitualment no hi tenien la dedicació necessària.  Així s’arriba al segle XVI, en que diversos documents de l’època parlen d’estat de deixadesa i de ruïna. Finalment, Santa Maria de Lluçà va quedar secularitzada quan al setembre de 1592 el papa Climent VIII va suprimir totes les canòniques agustinianes de Catalunya i el priorat va ser unit al capítol de canonges de Barcelona. Com tants d’altres convents i monestirs, Santa Maria de Lluçà va ser afectada per les lleis de Desamortització i, una mica més endavant, l’any 1851, d’acord amb el concordat entre l’estat espanyol i el Vaticà, es convertí en parròquia rural.

Restes de les antigues dependències del monestir.

Fet el repàs històric, anem a conèixer què podem veure en visitar, avui, Santa Maria de Lluçà. Abans que res, cal dir que el monestir és un conjunt monumental format per l’església, el claustre i algunes dependències de l’antic cenobi, i el cementiri. El conjunt està aïllat, a la carretera BV-4341, amb una altra edificació al davant mateix, a l’altra banda de la carretera, que és un restaurant.

Capella del Santíssim amb l’exposició d’orfebreria religiosa.

De l’antic monestir en queden l’església, algunes dependències i el claustre, que és el més interessant, juntament amb les pintures murals que es conserven al monestir, després d’haver estat fora durant força temps, però això ja ho veurem. De moment, veiem què explica de Santa Maria de Lluçà, Antoni Pladevall al llibre, Els monestirs catalans: “Del cenobi, en queden algunes restes amb arcs apuntats de bona època gòtica, però sobretot el seu deliciós claustre. És un quadrilàter irregular, d’una sola fila de columnes, amb pilars als angles, d’on arrenquen les voltes que sostenien la seva coberta de fusta. Té un conjunt de divuit arcs i vint-i-quatre columnes amb bells capitells esculturats. Demostra ser una obra unitària del segle XII, feta pels mestres que treballaren a Ripoll o bé que s’inspiraren en els mateixos temes, com es veu pels sotabancs dels arcs adornats de temes florals i enllaçats. Els capitells demostren la mateixa filiació i, excloent la representació humana, estan ornats per monstres afrontats, parells d’àguiles, ocells i enllaçats, amb formes derivades del tipus corinti”.

Frontal d'altar.L’església original del 905 no és la que ha arribat fins a l’actualitat. Els terratrèmols del segle XV, i diverses modificacions dutes a terme al llarg dels anys, van anar modificant l’aspecte original, un edifici d’una sola nau amb creuer i tres absis, un més gran al centre i dos més petits als laterals. El campanar, la façana i l’absidiola del costat del campanar son posteriors.  A l’església hi ha reproduccions d’unes peces que es conserven al Museu de Vic: una creu d’altar, pintada directament sobre fusta de la segona meitat del segle XIII, i un revestiment d’altar del segon quart del segle XIII, amb frontal i dos laterals de colors molt vius i amb gran quantitat de color blau, un color difícil d’aconseguir a l’època i, per tant, molt car, cosa que indica l’important nivell econòmic del monestir en aquell moment.

Pintures de l’anomenat frontal de Sant Jordi.

Al web del Museu Episcopal de Vic descriuen així el revestiment d’altar: “El frontal d’altar està presidit per la figura de la Mare de Déu amb l’Infant, d’acord amb l’advocació de l’antic monestir marià de Santa Maria de Lluçà d’on prové l’altar. La mare porta a la mà dreta la poma de l’arbre del Paradís, símbol de Maria com a nova Eva, la qual amb el seu fill va redimir la humanitat del pecat original. Quatre àngels amb els noms dels evangelistes –Mateu, Joan, Marc i Lluc– sostenen la representació estelada del firmament amb el sol i la lluna, símbol de l’eternitat. Als quatre compartiments del frontal hi ha les escenes de l’Anunciació, la Visitació, l’Adoració dels mags i la fugida a Egipte. En un dels laterals hi ha l’escena abans esmentada de Jesús coronant la Mare de Déu amb la inscripció «Regina Celorum», i a l’altre lateral l’escena de la Verge envoltada dels set dons de l’Esperit Sant acompanyada de l’apòstol Joan”.

Custòdies a l’exposició de la capella del Santíssim.

L’antiga capella del Santíssim està adequada com a espai expositiu de peces d’orfebreria religiosa. Hi ha talles, imatges, creus processionals, calzes, copons, encensers, crismeres, bacines, canelobres, reliquiaris…

Encara ens queden per visitar un parell de sales contigües al claustre, una de les quals era l’antiga cuina dels monjos i  que ara conserva unes obres molt especials: unes pintures gòtiques del segle XIV que havien decorat el sotacor i la part anterior del cor. Van ser descobertes l’any 1954 durant unes obres que va dur a terme la Diputació de Barcelona i el 1961 van ser arrencades, fixades sobre tela i traslladades a Madrid per a ser restaurades, però no van tornar al seu lloc original fins força anys després, a la dècada de 1990. Durant la visita guiada n’expliquen tots els detalls i com i quan van ser retornades i com és que es conserven al monestir.

Una de les estances amb les pintures gòtiques.

Es tracta de nou fragments de diferents mides i proporcions entre les quals hi ha un Crist en Majestat, i escenes de la vida de Jesús i de sant Agustí. En una de les pintures es representa el jove sant Agustí amb la seva mare, Mònica, resant; en una altra es pot veure el sant vestit de bisbe; també es pot veure la visitació de Maria a Elisabet; o el que es coneix com a frontal de l’arc Sant Jordi, dedicat al patró de Catalunya. I també hi ha una pintura dedicada a l’arcàngel Sant Gabriel amb les tres flors que simbolitzen la Santíssima Trinitat.

Capitell de la galeria de ponent amb motius vegetals

En una de les sales hi ha també una vitrina amb les reproduccions d’unes monedes que es van trobar al claustre de Lluçà l’any 1971. Es tracta d’un florí d’or d’Alfons V, el Magnànim, del segle XV; i un croat de plata, una moneda barcelonina que es va encunyar entre el segle XIII i principi del XVIII. El nom li ve per una gran creu que té al revers. I encara hi ha una altra vitrina raconera amb algunes peces de ceràmica i part d’una biga de fusta tallada.

A la sortida del claustre hi ha les restes d’altres dependències del monestir, amb una capella en el lloc on sembla que es va trobar la Mare de Déu de Lluçà, una talla de fusta del segle XII que es conserva al Museu Episcopal de Vic, la qual forma part del grup de les anomenades marededéus trobades, entre les quals hi ha les de Montserrat, Núria o Queralt.

Abans de marxar, podem passar per una petita botiga on hi ha llibres i objectes relacionats amb el monestir i on, en època de bon temps, ens poden servir un refresc.

L’any 2000 el conjunt arquitectònic de Santa Maria de Lluçà fou declarat “Bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric”

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Monestir de Santa Maria de Lluçà
Lluçà
Tel:  93 853 01 30

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.