El castell de València d’Àneu

La vall d’Àneu des del Castell.

La sortida que us proposem avui ens permetrà veure la història des d’una altra perspectiva. Les dones són una mica més del 50% de la població. Tot i això, quan repassem la història d’un territori, d’un comtat, posem per cas, ens surten molts més noms d’home que de dona. Apareix amb certa facilitat la llista dels comtes i, pot ser, d’alguna comtessa, però no de totes. És que elles no tenien cap paper? Es que només es dedicaven a filar i a passar el temps parlant amb les dames de la cort, mentre no es dedicaven a procurar que la casa tingués assegurada la descendència? Doncs no. Van tenir un paper i força important. Avui ens acostem a l’última fortificació feudal de Catalunya per revisar la història del comtat de Pallars Sobirà des del punt de vista de les dones. Visitem el castell de València d’Àneu per revisar la història del comtat tot resseguint la història de les seves comtesses.

Restes del castell.

No fa tants anys, en època franquista, a Catalunya mateix, com a tot el territori de l’estat, les dones no podien obrir un simple compte bancari sense l’autorització d’un home, fos el pare, el marit o un germà. Això no havia estat sempre així, en època medieval les dones signaven documents conjuntament amb homes, o soles, sense cap mena de problema. De fet, moltes dones van ser titulars de comtats i algunes fins i tot en van salvar algun de la fallida econòmica, i això ho podem veure mitjançant la visita guiada al castell de València d’Àneu, que s’organitza des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu en la programació que rep el nom de Joc de dames.

Restes del castell.

El comte Hug Roger III passa per ser l’últim senyor feudal, i això no deixa de ser cert, però qui va pactar les capitulacions va ser la comtessa, Caterina Albert, perquè el comte, era guerrejant fora, lluny del comtat, i va ser la comtessa qui va aguantar el setge al castell de València d’Àneu durant 3 mesos, amb dues filles del comte, però no seves, i qui va pactar els termes de la rendició, preocupant-se que la gent del comtat no patís represàlies i pogués seguir fent la seva vida.

Esterri d’Àneu vist des del castell.

Anem però al principi. Com hem vist en molts dels llocs que hem visitat a Sortides amb gràcia, la presència humana a la vall d’Àneu ve d’antic. Segons les darreres troballes es remuntaria a fa 8.000 anys, però es creu que és anterior i que molt probablement hi hagi noves troballes que puguin fer recular força aquesta data. Sigui com sigui, ben segur hi va haver grups d’ibers i de romans. Una cosa que cal tenir clara és que aquesta concepció que es va tenir durant un temps que els Pirineus eren un lloc allunyat i perdut de la mà de Déu, no és certa. Els Pirineus no van ser mai, ni ho son, cap frontera natural, ben al contrari. Sempre han estat una zona de pas i els seus habitants els han creuat sovint i s’han relacionat amb la gent de l’altra banda. Només han estat una frontera política. Tot i això, d’alguna manera, les valls del Pallars tenen una personalitat pròpia que les diferencia unes de les altres. Les valls Farrera, de Cardós i d’Àneu, tenen especificitats pròpies i els seus habitants asseguren tenir alguns trets identitaris propis.

Església de Sant Andreu.

Anem un moment a la dècada de 1910 per veure com era València d’Aneu ara fa poc més d’un segle. I com sempre ho fem de la mà de Ceferí Rocafort, autor del volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de  Catalunya: “Lloch que forma ajuntament, en la vall d’Àneu; a la dreta del Noguera Pallaresa, a uns dos quilòmetres demunt d’Esterri, en lo camí que se dirigeix a la Vall d’Aran per lo port de la Bonaygua, qual riuet atravessa lo terme axí que devalla a juntar-se ab lo nomenat Noguera”.

També ens diu Rocafort que: “Consta de 46 edificis ab una població de 117 habitants de fet y 146 de dret. En la relació de l’any 1831, figura ab 166 ànimes y lo senyoriu corresponia al marquès de Pallars”. Avui forma part del municipi d’Alt Àneu, el qual, segons l’Idescat, l’any 2020 tenia 414 habitants.

Estança del castell.

El castell fou el centre polític i la principal fortificació del Pallars. Els seus orígens els hem d’anar a buscar a final del segle XI, en el moment en que el territori es reorganitza seguint el procés de feudalització. Anem primer per visitar-ne les restes. Estan situades en un turó molt proper a la població i, de fet, és un lloc de passejada habitual de veïns i estadants. L’accés al recinte del castell es fa per un camí que surt des de la capella de Sant Cosme i que s’enfila cap al capdamunt, a la mica de plana que senyoreja el turó, on hi ha el castell pròpiament dit. El primer que trobem son unes trinxeres del 1936 – 1939 i després les restes de les cases del poble antic de València, que va créixer al seu moment a redós de la muralla del castell.

Capella de Sant Cosme.

Si seguim avançant, ens trobem amb el fossat que envoltava la muralla del recinte sobirà del castell. Tirem amunt pel camí d’accés i arribem a la porta, amb una torre a banda i banda. A l’interior del recinte hi podem reconèixer diferents espais i estances, com una antigues cisternes medievals, alguna de les quals transformada en búnquer durant la Guerra Civil de 1936-1939; murs amb espitlleres per defensar la porta; un celler; el pati del castell; un tram de muralla amb bestorres… I a l’interior d’algun d’aquests espais un bon grapat de boles de pedra: són part dels projectils de pedra de fins a 60 quilos amb que les tropes dels Cardona van bombardejar el castell en nom del rei Ferran el Catòlic. A l’interior hi resistia la comtessa Caterina Albert, donat que el seu marit, Hug Roger III, era lluny del comtat.

Projectils de pedra usats en el setge al castell.

Fatema, Goldegrot, Ermetruit, Estefania, Constança, Llúcia, Eslonça, Agnès, Guillema, Sibi·la, Lucrècia, Geralda, Joana, Caterina… Aquests són els noms d’algunes de les comtesses que van regir el comtat del Pallars Sobirà entre els segles X i XIV. Van arribar de procedències molt diferents, perquè cal tenir en compte que en aquelles èpoques el matrimoni no era mai per amor, era un pacte entre famílies i una forma de teixir aliances geopolítiques; així, entre les comtesses del Pallars n’hi va haver de procedència musulmana, de la Cerdanya, d’Osona, de Comenges, d’Urgell, del Llenguadoc, de Castella, de l’empordanesa Cruïlles, fins i tot, una princesa bizantina, neta de l’emperador de Nicea, Teodor II Làscaris.

Bandera del comtat amb l’àguila bicèfala de Lucrecia Ventimiglia Làscaris.

Moltes d’aquestes dones van ser les que van governar el comtat i més d’una, en diferents moments de la història, el van salvar econòmicament amb el seu casament, perquè el comte estava endeutat fins al capdamunt. De fet, l’actual escut del comtat del Pallars Sobirà, amb una àguila bicèfala sobre fons groc és, de fet, el d’una comtessa, Lucrècia de Ventimiglia Làscaris. Tanta importància va tenir aquesta comtessa, que es va imposar la seva bandera i no se sap com era l’anterior. De fet, tenia més rang que el comte, perquè ella era princesa. Això també ens serveix d’indicador de la importància que va arribar a tenir el comtat del Pallars Sobirà, donat que una família imperial va accedir a casar una de les seves princeses amb el comte. Avancem, però, a poc a poc.

Camí d’accés a l’entrada al recinte del castell.

La historiografia oficial sempre ha seguit l’empremta dels homes. En comptades ocasions han estat les dones les que han passat a la història, més enllà del fet de ser les consorts i/o les mares dels regents d’imperis, regnes o, com el cas que ens ocupa, comtats. Com es pot anar resseguint, doncs, la història de les dones? De les comtesses? Cal tenir present que Catalunya sempre ha estat molt legalista, es feien actes notarials per tot i aquest fet, juntament amb els testaments que es conserven en els diferents arxius, fa que es pugui anar seguint la història de les dones, encara que em certa dificultat, perquè no sempre surten amb els seus noms. Aquesta documentació és la que permet anar reconstruint la història del comtat del Pallars amb visió de gènere, entre moltes altres investigacions. I aquesta és la feina que estan fent, des de fa anys, Cristina Simó i Espinosa i Noemí Nus, i ho expliquen amb Joc de dames. Elles mateixes es defineixen com a gestores patrimonials i guies interpretadores de dues comarques veïnes, el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà, sempre amb perspectiva de gènere, mitjançant visites a diversos espais, com el castell que avui visitem , o Santa Maria d’Àneu i Sant Pere del Burgal, al Pallars Sobirà; o l’antic monestir de Gerri de la Sal i el castell de Mur i la canònica de Santa Maria, al Pallars Jussà.

Fossat que envoltava la muralla.

Tornem a la història. En una primera època, el Pallars i la Ribagorça eren un sol comtat. Així ho explica l’Enciclopèdia Catalana: “El Pallars restà sotmès al domini sarraí dels primers temps de la invasió aràbiga fins al començament del s. IX, en què els comtes de Tolosa, probablement Guillem I i el seu successor Bigó, n’iniciaren l’ocupació juntament amb la de la comarca ribagorçana. Hom pensa que en aquest afer els comtes tolosans actuaren a iniciativa particular, fet que explicaria que Pallars-Ribagorça formessin aleshores una sola unitat administrativa restant mig segle units a Tolosa i que llurs comtes, sentint-se’n quasi sobirans, gosessin atorgar als monestirs de la regió uns privilegis semblants als expedits aquells anys per la cancelleria reial”.

Porxo de l’església de Sant Andreu.

Aquest inici dels dos Pallars i la Ribagorça en un mateix comtat va fer que en anys posteriors hi hagués picabaralles entre els dos comtats del Pallars quan es van dividir, perquè hi havia dominis d’un en territori de l’altre. És a dir, hi havia zones que estaven geogràficament al Pallars Sobirà que depenien políticament al Pallars Jussà, i viceversa. Tot va començar amb la mort violenta de Bernat II de Tolosa, que va comportar la separació de la casa de Tolosa i la creació dels tres comtats: la Ribagorça i els dos Pallars. Els dos darrers es van anar barallant i guerrejant, fins que van pactar intercanviar els territoris que cadascun tenia en la zona geogràfica de l’altre i establir unes línies frontereres clares.

Tram de muralla del castell.

La història del comtat de Pallars, com la majoria en aquella època, de fet, és plena de crims, morts prematures, comtesses regents, casaments per interès, aliances amb altres famílies nobles per afermar la posició, comtes busca-raons, altres culs de mal seient, fills bastards que reclamen la seva part del pastís comtal, membres de la família comtal presos com a ostatges pels sarraïns i rescatats per la comtessa, casaments que salven econòmicament el comtat… Un muntde fets que podrien formar part del guió d’una novel·la, d’una pel·lícula o d’una sèrie. Però no, no és un guió, és la realitat del comtat del Pallars Sobirà que podem conèixer des del punt de vista de les dones, tot visitant el castell de València d’Àneu.

Estances del castell.

La fi del comtat de Pallars Sobirà és, de fet, un capítol de la Guerra Civil catalana del segle XV. Hug Roger III era, també, capità general de l’exèrcit del principat i un del principals capitosts que va fer costat a Carles de Viana, contra el rei Joan II.  Va assetjar la Força de Girona, on s’havien refugiat la reina, Joana Enríquez, i el seu fill, el futur Ferran el Catòlic. Quan tothom havia capitulat, ell es va mantenir ferm i va seguir lluitant. Quan Ferran el Catòlic, ja rei, va encarregar al comte de Cardona que prengués el Pallars Sobirà, Hug Roger era fora i, com ja hem vist, va ser la comtessa, Caterina Albert qui va defensar el castell de València i aguantar el setge.

Restes del poblat antic de València d’Àneu.

Aconseguida la victòria, Ferran el Catòlic va donar el comtat de Pallars Sobirà als Cardona amb el títol de marquès. Actualment el marquesat de Pallars pertany al ducat de Medinaceli.

Abans o després de visitar el castell, podeu fer un tomb per València d’Àneu i veure l’església parroquial de Sant Andreu, d’origen romànic, tot i que força modificada.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Ecomuseu de les Vall d’Àneu
Carrer del Camp, 22-24
Esterri d’Àneu
Telèfon: 973 62 64 36
ecomuseu@ecomuseu.com