La imatge és present constantment en la nostra vida actual. Cada dia es creen, s’editen, es publiquen i reprodueixen infinitat de fotografies i dibuixos de tota mena. La immensa majoria de persones portem a sobre un mòbil que és, alhora, entre moltes altres coses, una càmera de fer fotos, que ens permet captar, editar, publicar i difondre imatges, amb més o menys gràcia. Per altra banda, molta gent pinta i dibuixa i segur que tenim presents més d’un i de dos obres de grans artistes que es poden veure als museus del món. Tot això, segur que no ens parem a pensar amb tanta facilitat com i quan va sorgir als humans la necessitat de comunicar-nos per mitjà d’imatges. O quina és la primera manifestació física d’un comportament simbòlic. Avui Sortides amb gràcia s’acosta al Museu d’Arqueologia de Catalunya per visitar l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria, que proposa un viatge a la recerca dels orígens de l’art.

A Sortides amb gràcia hem visitat alguns jaciments prehistòrics amb pintures rupestres. Alguns de molt rellevants. La proposta d’avui ens ajudarà a conèixer una mica més aquest primer art i ens el posarà en context, perquè l’exposició del Museu Arqueològic de Catalunya, a Montjuïc, que ens vol explicar com va sorgir la capacitat dels humans de comunicar-se a través de les imatges. Quins materials utilitzaven aquelles persones. Com es va anar desenvolupant l’expressió artística. Però, l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria també ens acosta a l’anomenat art rupestre llevantí, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO i  present a tota la franja litoral mediterrània de la península ibèrica. I del qual formen part alguns dels llocs que hem visitat a Sortides, com la Roca dels Moros, al Cogul; o l’abric de l’Ermita, a Ulldecona.

Una figura d’una dona neandertal ens dona la benvinguda a l’exposició que compta amb dos-cents cinquanta objectes que procedeixen d’una vintena de museus i institucions catalanes, de l’estat Espanyol i franceses. Aquests elements es complementen amb plafons explicatius i audiovisuals, alguns dels quals recreen el processos tecnològics que utilitzaven aquells primers artistes, i d’altres que ens mostren, mitjançant la tècnica dels dibuixos animats, diverses escenes de la vida quotidiana en diferents moments de la prehistòria. Hi ha cinc àmbits: Els orígens de l’art. L’art paleolític, l’art dels animals. L’art llevantí, l’art de les persones. De la balma al museu. I l’art rupestre, patrimoni de la humanitat.

Hem dit que en entrar a l’exposició ens rep una dona neandertal, perquè? Doncs perquè els neandertals ja utilitzaven colorants, pigments i penjolls i van ser els primers a marcar signes geomètrics i siluetes de mans a les parets de les coves.

En qualsevol cas hem de tenir en compte una cosa. Tota la informació que s’explica a l’exposició és vàlida a dia d’avui, però també podria donar-se el cas que en qualsevol moment es faci una nova troballa que faci canviar la concepció que és té dels primers humans i de les èpoques prehistòriques. A més, les noves tecnologies ajuden a avançar en les investigacions i obren nous debats i noves certeses. De fet, fins no fa gaire es tenia els neandertals per una branca humana endarrerida, però ara està plenament acceptat que eren força intel·ligents, que es van creuar amb els humans moderns, és a dir, nosaltres i que van tenir descendència. Fins i tot se sap que encara tenim restes neandertals al nostre propi genoma.

L’exposició ens recorda que els neandertals van aparèixer al continent europeu fa uns 300.000 anys, que estaven plenament adaptats al seu entorn i que tenien capacitats molt evolucionades. La seva expansió va arribar fins al Pròxim Orient i l’Àsia occidental. Els darrers llocs que van habitar són a la península ibèrica, on van acabar desapareixent fa uns 30.000  anys. Per altra banda, els humans anatòmicament moderns, vam aparèixer al sud del continent africà  fa uns 200.000 anys i hem estat els únics humans que hem arribat a habitar tots els continents.

Els especialistes debaten si l’ús de colorants, els ornaments i els primers signes geomètrics son incipients formes de simbolisme. En tot cas, en algun moment els colorants van esdevenir pintures, però també van tenir altres usos, no necessàriament artístics. Sigui com sigui, fa entre 100 i 60.000 anys van aparèixer elements estètics usats com a símbols d’identitat amb formes geomètriques dibuixades sobre colorants i recipients. A partir de fa entre 36.000 i 11.700 anys les parets de les coves profundes, dels abrics i les roques a l’aire lliure es converteixen en llenços naturals on es fan gravats, dibuixos i pintures. En aquelles primeres expressions hi ha abundància de signes i d’animals representats amb força naturalisme, en canvi, la figura humana està molt poc representada. Els pocs personatges representats són molt sintètics i idealitzats, alguns amb barreja de trets humans i animals, i també s’han trobat representacions de parts del cos, com caps, mans o atributs sexuals d’ambdós sexes: penis, vulves i pits, de manera que està clar que la dona també hi era ben present.

Els científics segueixen debatent diverses teories sobre el significat de les pintures i el per què les van pintar. Entre els animals representats n’hi ha de clima fred, com bisons, mamuts, ossos, rens, lleons de les cavernes o rinoceronts llanuts; com altres de clima més temperat, com cavalls, urs, cérvols o cabres.

La música i la dansa també eren presents en la vida d’aquelles persones. Així ens ho indiquen alguns dels objectes trobats, com flautes, xiulets, bramadores o arcs musicals. L’existència d’aquests instruments musicals porta a pensar que la música va aparèixer en la vida de la humanitat fa uns 40.000 anys. Les flautes estaven fetes amb  ossos d’au, mentre que les bramadores, que tenen forma ovalada, eren d’os, d’ivori o de fusta. Pel que fa a la pintura, s’utilitzaven colorants naturals, com el carbó o el manganès, per al negre, i òxids de ferro, per al vermell, que eren els colors més utilitzats. També es feien servir aglutinants naturals com greixos animals o extractes vegetals. La pintura s’aplicava amb els dits, amb pinzells, amb tampons o bufant directament amb la boca. Avui dia està plenament acceptat que els autors de les imatges serien igual homes com dones.

Per altra banda, a l’exposició trobem dues mostres de les estatuetes que s’han vingut a denominar venus, representacions femenines força fidels a la realitat i que no se sap si eren ídols, deesses, amulets o joguines, o si tenien una finalitat simbòlica sexual.

Fa uns 7.500 anys, després que s’haguessin retirat els gels glacials  i el clima temperat hagués afavorit l’expansió dels boscos, es va produir un canvi substancial a la zona mediterrània  peninsular. Van arribar grups d’humans amb importants novetats com la domesticació d’animals i plantes i la producció de ceràmica o la fabricació d’estris de pedra polida. I va aparèixer, també, l’art narratiu. El conegut com a art llevantí mostra, per primer cop, escenes dinàmiques i plenes de moviment. Es veuen humans amb vestits, ornaments i eines. I les pintures mostren escenes de cacera, batalles, ajusticiaments, recol·lecció de mel, la mort, la maternitat… i altres activitats que avui no s’han pogut desxifrar.

En l’art llevantí, els humans són plenament protagonistes. Se’ls veu amb trets anatòmics, com cabells i barbes; amb ornaments, com braçalets, cintes o tocats al cap; amb vestits, com pantalons o faldilles; i també amb estris com arcs, fletxes, carcaixos, bosses, cistells o bumerangs. En aquest art, també hi son molt presents els animals: cérvols, cabres, porcs senglars, urs i, amb menys freqüència, cavalls, animals carnívors o insectes.

Entre les peces mes destacades que podem veure hi ha una espàtula en forma de peix, de fa entre 20.000 i 13.700 anys, trobada a la Cueva de el Pendo, a Camargo, Cantabria. Un collaret format per 14 penjolls (11 de forma allargada i 3 de rodons), elaborat fa entre 18.900 i 18.300 anys, trobat a la Cueva de Praileaitz I, a Deba, Guipuzkoa. Una plaqueta gravada amb el dibuix d’una cérvola, de fa entre 12.073 i 11.704 anys, trobada a Sant Gregori, a Falset, el Priorat. Un vas ceràmic globular amb decoració impresa cardial neolítica, anomenat el Vas de l’orant, de fa entre 7.500 i 7.200 anys, trobat a la Cova de l’Or de Beniarrés, Alacant. Un llum de gres amb mànec, de fa entre 20.000 i 13.700 anys, trobat a Saint-Louis-en-l’Ille, a França. També hi ha alguns fragments originals, arrencats del seu lloc original a principi del segle XX i que han acabat als museus. O reproduccions d’algunes de les pintures rupestres més importants.

Precisament, l’àmbit De la balma al museu, explica els esforços de prehistoriadors, dibuixants i artistes per documentar, conservar i difondre les troballes que s’han anat fent al llarg de la història. Hi podem veure càmeres, treballs, dibuixos, calcs, quaderns de camp de noms com l’abat francès, Henri Breuil, considerat  el pare de la prehistòria, o altres com Josep Colominas, Joan Vila, Josep Tersol o un vell conegut de Sortides amb gràcia, Ceferí Rocafort, autor del volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, i un dels primers a visitar i estudiar les pintures de la Roca dels Moros del Cogul, la primera mostra d’art llevantí en ser descoberta a Catalunya i la segona de la façana mediterrània.

Tècniques com el dibuix, el calc o la fotografia ens permeten saber com eren algunes mostres d’aquest art primer que han desaparegut a causa de la ignorància o el vandalisme. I altres tècniques més modernes, com la digitalització, ens ajuden a poder-ne gaudir mitjançant rèpliques exactes sense fer malbé els originals.

Aquesta exposició, que va inaugurar-se el 6 de febrer d’aquest 2020, havia d’haver-se tancat el mes de juny, però a causa de les restriccions i les circumstàncies especials degudes a la pandèmia de la còvid-19, s’ha allargat fins al 22 de novembre.

És molt interessant i val molt la pena aprofitar els dies que queden per visitar-la, amb tot, val a dir que el disseny no ajuda gaire. Com acostuma a passar per desgràcia en moltes exposicions, els dissenyadors passen per davant la seva estètica i deixen molt de banda l’accessibilitat a l’hora de llegir amb claredat els textos que acompanyen les peces i la fàcil identificació de què és cada peça. Massa sovint, els textos que acompanyen cada peça exposada, estan escrits amb un cos de lletra molt petit i a més estan col·locats lluny de la peça que expliquen, de manera que dificulten el fet de poder llegir la llegenda alhora que veus la peça que vol explicar. En aquest cas, a més, sobretot en els darrers àmbits de l’exposició, fins i tot es fa difícil entendre què és cada peça. Recordeu. Hi ha temps fins al 22 de novembre.

 

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Exposició Art primer. Artistes de la prehistòria
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Passeig de Santa Madrona, 39-41
Telèfon: 93 423 21 49
infomac@gencat.cat