La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta fins a una localitat amb mar i muntanya, amb castell i portals de l’antiga muralla. Passejarem per carrers que havien estat encerclats per muralles i per racons on diuen que hi solien acostar-se les bruixes. És una població que en els darrers anys ha decidit impulsar una fira vintage i una ruta gastronòmica dedicada a les tapes bruixes. Avui anem cap a les terres del Gaià, a la Costa Daurada. Ens acostem a la comarca del Tarragonès per passejar pels carrers del que havia estat la vila closa d’Altafulla.

Situada a la part esquerra del riu Gaià, la població d’Altafulla està coronada pel castell, al costat del qual hi ha l’església parroquial, dedicada a Sant Martí, sota seu s’estén la trama urbana de la població, propera al mar, però amb una certa separació. A tocar de la costa hi ha el barri de les Botigues de Mar.

Veiem com era Altafulla a la dècada de 1910, segons la descripció que en fa Emili Morera al volum dedicat a Tarragona de la Geografia General de Catalunya: “Se composa l’agrupació principal del poblat de 280 edificis, 22 d’un pis, 71 de dos i 187 de tres o més, i compta, a més, amb un barri marítim junt a la platja, en que s’alcen 21 cases, senzilles botigues, per los pescadors quasi totes, excepte una de les mateixes, on hi ha un establiment per a la construcció de bótes per a vi, inherent abans a un gran comerç d’aquell ram, que va instal·lar-se a Altafulla durant l’expansiu tractat de comerç amb França, en l’any 1884. En quant a masies o cases de camp, se’n compten fins a 13 d’habitades, 35 pallisses i 58 albergs de sopluig”. La localitat tenia, aleshores, una població de 717 habitants”. Segons l’Idescat la població d’Altafulla a 2017 era de 5.089 habitants.

El nom de la població, Altafulla, té dos possibles orígens, segons Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “Hom suposa que [Altafulla] és l’antiga Palfuriana dels romans. Se’l considera provinent de l’antropònim occità Albafulla; d’una mena de roca propícia a trencar-se en làmines (o fulls); il a més consolidada, procedent de l’àrab al-tahuila, «el camp», «la terra de conreu». A l’escut s’hi veu un ram o branquilló de fulles verdes, que lliga amb el nom popularment entès d’alta-fulla”.

Com hem dit, i tal com acostuma a passar en aquests casos, la figura del castell destaca en acostar-nos a la població. Així ho expliquen Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell, autors del llibre Els castells del Gaià: “Quan sereu a tocar d’Altafulla se us farà evident la preeminència del castell, bastit a la part alta de la vila closa, en recinte murat que des d’època baixmedieval protegeix la població. Del castell, us sorprendran les seves dimensions i el seu bon estat de conservació.  El majestuós edifici que teniu al davant, però, ha estat objecte de successives reformes que des d’època baixmedieval i fins a principis de segle han anat modificant les primeres construccions dels segles XI-XII. D’entre  aquestes, destaquen el palau gòtic-renaixentista, bastit en època dels Recasens i els seus successors, els Castellet, i les reformes efectuades després de la guerra dels Segadors pel nou propietari, Francesc de Montserrat. També els efectes de les guerres carlines i la guerra civil han obligat posteriorment els seus propietaris a efectuar reformes”.

Pel que fa a la història del lloc, els autors del llibre diuen que: “El castell d’Altafulla és referenciat a la segona meitat del segle XI com a confrontació dels castells d’Ullastrell (Montoliu) i de Puigperdigués (Montornès). Els orígens medievals d’Altafulla rauen en la concessió d’una quadra dins del terme del castell de Tamarit i podem parlar d’una comunitat consolidada a partir de la segona meitat del segle XII. A la butlla papal de 1194 es fa esment, junt amb el Catllar, de la seva parròquia”.

El castell, que és de propietat privada, es visitable des de finals de l’any 2019 i segons els autors del llibre citat, hi ha alguns dels elements més destacables del palau gòtic-renaixentista, entre els quals destaca el pati central que, en el seu pis superior, conserva una interessant galeria renaixentista. Tot i això, l’exterior si que és visible, encara que la façana principal queda allunyada de la porta del recinte i es pot veure, des d’una certa distància, a través d’una reixa. Per contra, la façana de migdia es pot veure perfectament des de la plaça de l’Església  i té diversos elements a destacar, com l’accés a l’edifici amb una rampa en ziga-zaga, alguna finestra amb detalls gòtics o un matacà.

Al costat del castell hi ha l’església parroquial dedicada a Sant Martí de Tours, erigida a principi del segle XVIII sobre un temple anterior. Tenia un accés directe des del castell, avui tancat, tot i que encara es pot veure la gelosia de fusta des d’on els senyors del castell, si volien, podien oir la missa sense haver de baixar a l’església i barrejar-se amb el poble.

L’Oficina de Turisme d’Altafulla organitza visites guiades per la vila closa, que permeten fer una passejada pels carrers del que havia estat la vila murallada, tot coneixent la història de la vila, així com algunes històries i llegendes o la biografia d’alguns personatges cèlebres nascuts a la població, com un reconegut científic o un important geògraf i explorador. Anem  a pams.

Altafulla, diuen, és terra de bruixes i és una llegenda relacionada amb aquests personatges on es diu que hi ha el perquè el campanar de l’església resta inacabat. Aquesta és una de les històries que expliquen les guies en la visita a la vila closa. La guia també ens assabenta de com és que les bruixes van triar aquesta població per fer-hi estada. En entrar a l’església, a la dreta hi trobem una capella dedicada a Sant Isidre llaurador, a l’entrada de la capella hi ha els dos sants patrons tradicionals de la pagesia catalana: Sant Galderic i  Sant Medir. I és que el patronatge de Sant Isidre va ser, d’alguna manera,  imposat. A l’altra banda de la nau, hi ha la capella dels Dolors, on és enterrat un eminent científic fill d’Altafulla: Antoni de Martí i Franquès.

També conegut com a Martí d’Ardenya, pel fet d’haver nascut, el 14 de juny de 1750 a la casa pairal d’aquest nom, Antoni de Martí i Franquès va destacar en diverses disciplines científiques. Entre els seus estudis destaquen els dedicats a la quantitat d’oxigen present en l’aire. A Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico,  va fer algunes correccions a les teories de Lavoisier. Es va relacionar el món científic de Madrid, Londres, París i Berlín. I va col·laborar amb científics francesos en el mesurament del meridià de París. De jove va estudiar a la Universitat de Cervera i fou membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona, des de la seva fundació, i també de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, així com de l’Acadèmia Medicopràctica de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans atorga un premi que du el seu nom.

En el recorregut pels carrers de la vila closa d’Altafulla, ens trobarem amb una font dedicada a un altre personatge il·lustre, fill també de la localitat, es tracta de Joaquim Gatell i Folch, o Caid Ismail, el nom amb  el qual va viure i viatjar per diversos països del nord d’Àfrica. És un personatge poc conegut actualment, però important i molt interessant. Explorador i geògraf, es va fer passar per musulmà per poder transitar per Àfrica sense problemes.  La Gran Enciclopèdia Catalana en fa la següent biografia: “Estudià al seminari de Tarragona i la carrera de dret a Barcelona. Interessat pels països africans, estudià l’àrab. El 1859 anà a Algèria, i el 1861 visità el Marroc, on fou comandant d’artilleria de la guàrdia del soldà Muḥammad ibn ‘Abd al-Rahmān, desobeint les ordres del qual travessà el Marroc fent-se passar per musulmà, amb el nom de Caïd Ismail. Passà al Sàhara (1864), on emmalaltí, i retornà a la península Ibèrica. La delegació hispànica de l’Association Internationale pour l’Exploration de l’Afrique li confià un nou viatge per explorar els orígens del riu Draa, però morí poc abans de partir. Deixà les obres Revueltas en el Imperio de Marruecos en 1862, Descripción del Sus, Manual del viajero explorador en África, etc, publicades en castellà per José Gavira, el 1949”.  A la font que hi ha a la baixada de Sant Martí, hi ha un medalló amb la seva efígie.

Tornem a la passejada pels carrers de la vila closa, que ens portarà a conèixer la plaça de Sant Antoni, la de l’Església, de la qual ja n’hem parlat, o la del Pou, de la qual cal destacar diversos elements. Un és el pou que li dóna nom, a tocar del qual hi ha les restes d’una de les portes de la muralla medieval. Presidint la plaça hi ha l’ajuntament, un edifici porxat de principi del segle XIX, al seu entorn hi ha diverses cases senyorials i, en un angle, entre dues cases, s’aixeca un pilar de 8 amb folre i manilles,  de mida natural, fet amb argila cuita. És una obra de Martí Royo, un artista local. Segons explica un plafó ceràmic col·locat al costat,  va ser inaugurat el 14 de novembre de 1999 en commemoració del 1r pilar de vuit carregat pels Castellers de Vilafranca 121 anys abans.

En el recorregut per l’antiga vila closa podrem veure també edificis d’interès, com Ca l’Ixart, a la cantonada del carrer del Forn amb la plaça del Pou, datada del segle XVIII, en la qual destaca una gran torre mirador decorada amb esgrafiats i coronada amb una olla posada allà amb l’objectiu de protegir l’edifici.  O Can Robert, també del segle XVIII i que trobarem a la Placeta. A la façana hi destaca una capella d’estil barroc dedicada a Sant Josep. I no gaire lluny, al costat d’una de les antigues portes d’entrada a la Vila Closa, hi ha la Casa Gran, un edifici residencial dels segles XVI-XVII,  força modificat en èpoques posteriors i que avui és un alberg de joventut de la Generalitat de Catalunya.

Altafulla té encara altres punts d’interès, com l’ermita de Sant Antoni, un edifici barroc del segle XVIII, al costat del qual hi ha una torre de guaita dels segles XVI-XVII; o a primera línia de costa, les ja citades Botigues de Mar, originàriament, petits magatzems de pescadors. Ah! Queden les bruixes… Diuen que l’existència, o no, d’aquests personatges està relacionada amb el fet que a la localitat hi hagués activitat de contraban. No és que les bruixes si dediquessin, però, més aviat sembla que els contrabandistes feien córrer la llegenda per tenir els camins i carrers buits a les nits. Avui la localitat uneix aquests personatges llegendaris amb la gastronomia i durant la segona quinzena d’abril organitza la ruta gastronòmica “La Xoixeta. Tapes Bruixes Altafulla”. Aquest 2018 podeu degustar-les fins el 29 d’abril.

Localitat propera a Tarraco, Altafulla té en el seu terme municipal la important  vil·la romana dels Munts, però aquesta la deixarem per una propera sortida.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Altafulla
Ajuntament
Plaça del Pou, 1
Tel. 977 65 00 08
aj.altafulla@altanet.org

Oficines de Turisme
Plaça del Pou, 1
Plaça dels Vents, s/n.
Tel. 977 65 14 26
nbarba@altafulla.altanet.org

Bibliografia:

MIQUEL, Marina, SANTESMASES, Josep, SAUMELL, Dolors; Els castells del Gaià. Les Guies de l’IEV. Cossetània Edicions. Valls, 1999.

MORERA I LLAURADÓ, Emili; Geografia General de Catalunya. Província de Tarragona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.