La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta al santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Però no anirem al Bages. Visitarem la Moreneta, però no ens acostarem a la muntanya màgica i sagrada del centre de Catalunya. Sortirem cap a terres tarragonines, cap a la comarca de l’Alt Camp per descobrir un santuari dedicat a la patrona de Catalunya, dissenyat per un dels grans arquitectes modernistes, Josep Maria Jujol, i erigit gràcies a la col·laboració i la voluntat d’un poble i els seus habitants: Montferri. I podrem completar la sortida tot acostant-nos a la veïna comarca del Tarragonès per visitar l’església del Sagrat Cor de Vistabella, obra també de Jujol.

 

Tot circulant per l’AP7 en direcció a Tarragona, poc abans d’arribar a l’àrea de servei de l’Alt Camp, es pot albirar a mà dreta, a la llunyania, sobre un petit turó, un edifici en forma piramidal. És un temple sorprenent, pel lloc, per la dedicació, per la forma i per la història que hi ha al darrera. És el santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri. Per conèixer els orígens d’aquest temple ens hem de remuntar a la dècada de 1920 quan Daniel Maria Vives, un jesuïta fill de Montferri que vivia a la cova de Sant Ignasi de Manresa, va tenir la idea, tot resant, d’erigir, al seu poble, un santuari dedicat a la Mare de Déu de Montserrat per tal d’apropar la Moreneta als devots de les terreres tarragonines.

Vives va aconseguir que la família li cedís un turó proper al seu poble natal. Així es recull en un opuscle editat l’any 1929, quatre anys després de la col·locació de la primera pedra del santuari: “ La família Ambròs o Vives de Montferri, i que ha sigut sempre molt devota de la Verge de Montserrat, ha donat graciosament el puig o muntanyeta que no podia reunir millors condicions per alçar-hi el Santuari. No és un turonet o punxa, sinó un pla tallat per tot el volt, a una alçada de tres o quatre metres”.

Per projectar el nou santuari, Daniel Maria Vives va contactar amb un tarragoní, vell conegut de Sortides amb gràcia, Josep Maria Jujol, una de les avies del qual era filla de Montferri. Jujol és un dels grans arquitectes modernistes, i un dels més estrets col·laboradors del geni Antoni Gaudí. Com ja vam veure temps enrere quan vam visitar Can Negre, a Sant Joan Despí, Jujol era una persona molt religiosa i s’adaptava molt bé al pressupost dels seus client, que en aquest cas era, molt escàs. Això si, el poble de Montferri s’hi va abocar de ple. Qui no tenia possibilitat de fer aportacions econòmiques, va posar-hi mà d’obra.

Un cop posada la primera pedra, l’any 1925, les obres van  anar avançant amb força lentitud, degut a la manca de recursos econòmics. Jujol va idear un projecte força senzill a base de diversos tipus de peces que fabricava la mateixa gent del poble. Així s’explica en un full que donen en les visites guiades al santuari: “Els pagesos de Montferri han fabricat, des de l’inici, totes les peces per a la construcció d’aquesta arquitectura amb grava del riu Gaià barrejada amb ciment. La primera peça és un bloc de 30x15x5, la segona és un totxo de 30x15x5, la tercera una rajola de 20×10 feta amb la barreja d’arena, escòria de carbó cremat a les màquines de tren i ciment. Aquest peça petita i lleugera és la que s’ha utilitzat per fer les voltes. La quarta peça és una gelosia dissenyada pel mateix Jujol i consisteix en un cor dins un  triangle, sis cors en forma de rodona formen una rosassa que ha servit per al tancament dels finestrals, produint així un joc de llums i colors molt interessant per a l’ambient  d’aquest volum arquitectònic. L’última peça és un bloc corbat de 50x15x10 que han fet possible la forma arrodonida de l’agulla central dedicada al crist”.

Com es pot veure, Jujol va buscar la manera de treballar amb materials el més senzills i econòmics possible, però, com es pot comprovar en visitar el monument, això no li ha tret ni una mica d’esplendor al resultat, ben al contrari, perquè si l’exterior del temple ja resulta espectacular, l’interior sorprèn per la lluminositat, el joc de colors i la grandiositat aconseguida amb senzillesa.

Com hem dit, els pocs recursos econòmics van fer que les obres avancessin amb molta lentitud. Així en deixava constància, en parlar de l’estat de les obres, l’autor de l’opuscle editat l’any 1929: “L’obra va creixent, g. a. D. a poc a poc, és veritat, fins massa, pels impacients i que no es fan càrrec que tot es fa amb les almoines que es van rebent, si més se n’haguessin rebut, més obra s’hauria fet”. El jesuïta Vives va marxar a l’estranger i sense el principal impulsor, el finançament va anar reduint-se, fins que l’any 1931 es van aturar les obres. Després, amb l’esclat de la Guerra Civil i les posteriors penúries econòmiques de la postguerra, ja no es va prosseguir i la part que s’havia aixecat fins aleshores es va anar malmeten. No va ser fins a l’època democràtica, que es va decidir iniciar de nou les obres i enllestir el santuari.

Després que l’any 1985 es fes una primera consolidació del que hi havia dempeus, el 1990 es va reprendre la construcció. L’impulsor fou un capellà veí, també, de Montferri, Josep Maria Jané, i l’encarregat de dirigir les obres fou l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell, director de la Càtedra Gaudí. Tot i que es va mantenir el finançament popular, aquest cop hi va haver també subvencions públiques i, finalment, 74 anys després que s’hi poses la primera pedra, el 30 de maig de 1999 es va celebrar la dedicació del temple.

La imatge exterior del santuari recorda d’alguna manera les formes de les muntanyes de Montserrat, però amb un element central que destaca, un agulla coronada per una creu de ferro que és, en realitat, un penell que es situa sempre en direcció al vent. En total s’eleva fins a 33 metres d’alçada, una mida que no és casualitat, ja que coincideix amb l’edat de Crist. Un cop a l’interior, podem veure una estructura formada per arcs catenaris. Així s’explica al full que donen en la visita: “La part central està pensada com un castell dels xiquets de Valls, amb dos elements essencials: 4 pilars formats en 6 blocs en forma d’estrella sobre els quals trobem vuit segments d’arc parabòlic tensat que carrega el pes de l’agulla central. Més quatre segments d’arc parabòlic que n’asseguren l’equilibri”.

En entrar al temple crida l’atenció l’atmosfera aconseguida per la llum que entra per les obertures. Les dels finestrals de la part alta són totes en forma de cor i de tres colors –groc, blau i vermell-, que es combinen de forma irregular.  A la part baixa, les obertures son translúcides i deixen passar llum blanca. Tot plegat crea una lluminositat molt especial. A més, allà on es miri, fixant-se una mica, es poden veure creus i serres; són molt apreciables, sobretot, a les columnes que sustenten els arcs catenaris. Igual que a Montserrat, a la capçalera de l’església, darrera l’altar i presidint la nau, hi ha el cambril amb la imatge de la Moreneta al qual s’accedeix per una doble escala que s’enfila a banda i banda de l’altar . Les baranes de les escales que pugen al cambril de la Mare de Déu, són fetes de ferro forjat, a partir d’un disseny del mateix Jujol i tenen forma de xarxa de pescador.

Tot, tan a l’interior com a l’exterior, està pensat al detall.  Fins i tot hi ha una cova, com la Santa Cova, a uns quants metres de distància del santuari, tot aprofitant una obertura natural a la roca. I l’entorn de l’esplanada on hi ha el santuari hi ha una tanca amb formes arrodonides que recorda d’alguna manera alguns elements d’altres llocs, com el Park Güell. En una cosa no va pensar Jujol, en el campanar. Per això es va fer isolat, apartat de l’església. Això si, les  quatre campanes –Resurrecció, Clara, Cristina i Montserrat, que és la més gran-, van ser foses a Alemanya, a la mateixa foneria d’on són les de Montserrat. La visita a l’interior del santuari comença amb una explicació i un vídeo, i després es pot passejar lliurement per l’interior per poder contemplar i descobrir tots els detalls.

A poc més de 20 quilòmetres de Montferri, hi ha la localitat de Vistabella, un agregat del municipi de La Secuita. Aquí, al bell mig del poble, a la plaça del Dr. Josep Gaspar Blanch, que s’obre entre els extrems del carrer Major i del carrer de Joan XXIII, s’aixeca l’església del Sagrat Cor, obra també de Josep Maria Jujol. Com el santuari de Montferri, també va ser erigida amb participació activa del veïnat i tan l’exterior com a l’interior, queda clara l’empremta de l’arquitecte modernista, estret col·laborador de Gaudí.

La història de l’església del Sagrat Cor de Vistabella va iniciar-se l’any 1917, quan Pere Mallafré, un veí de la població va decidir que no podia ser que per anar a oir missa, els veïns de la localitat haguessin  d’anar fins a La Secuita, ja que no tenien església pròpia. A partir del seu impuls i amb la col·laboració del rector de La Secuita, mossèn Joan Llobet, la gent es va posar d’acord i van confiar el projecte a Josep Maria Jujol, a qui van donar llibertat absoluta. El temple es va construir en un terreny donat per un veí anomenat Josep Gils. Segons s’explica en un opuscle editat per la Junta del Temple de Vistabella, amb textos de Josep Maria Jujol fill, l’avantprojecte va quedar enllestit el 1918, les obres es van iniciar el 1919 i, un cop acabades, el temple va ser dedicat pel cardenal-arquebisbe de Tarragona, Vidal i Barraquer, el 25 d’abril de 1923.

En el citat opuscle es recull una descripció de l’església que el mateix Jujol va publicar l’any 1923 a la revista Lo missatger del Sagrat Cor de Jesús. Entre altres coses hi diu: “L’església és un quadrat. Conté quatre pilars des dels quals, com palmes, arrenquen tots els arcs, les esquenes dels quals carreguen les voltes escalonades en alçada, de manera que les pressions es transmeten  fins al terra sense mitjans de correcció del sistema usat en la construcció (com serien  arcbotants, pinacles, etc.). Els arcs en planta determinen figures quadrades, la majoria, i unes quantes de triangulars, i en ser els arcs els que resolen els trencaments de superfície de les voltes, aquestes queden llises i a punt per a la decoració”.

Jujol explica també com va resoldre la coberta: “El sostre és doble: un, de voltes, que sosté i limita a l’hora la massa d’aire interior, l’altre, un enllosat que se suporta en l’anterior, aguanta la frescor de les humitats i rep directament els canvis de fred i calor ambientals, quedant entre un i altre una càmera d’aire aïllant”. Les pintures que decoren les parets de l’església també van ser dissenyades pel mateix arquitecte. L’edifici va ser cremat a l’inici de la Guerra Civil de 1936 i les pintures, en comptes de ser restaurades, van ser tapades amb  pintura de color. L’any 1975 es va decidir restaurar-les i l’encarregada de fer-ho fou Thecla Jujol, filla de l’arquitecte, que va recuperar-ne l’esplendor original.

 

Els santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri i l’església del Sagrat Cor de Vistabella, dues petites joies dissenyades per un dels grans arquitectes modernistes catalans, Josep Maria Jujol. Una situada a l’Alt Camp, l’altra al Tarragonès, però separades només per una vintena escassa de quilòmetres, cosa que facilita poder-les visitar en una mateixa sortida.

 

 

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Montferri
Santuari de la Mare de Déu de Montserrat
Visites: Sra. Mercè Gassó
mgasso2@gmail.com
Tel: 686763239

 

Església del Sagrat Cor
Plaça Dr. Gaspà Blanch
Vistabella (La Secuita)
Visites: Sr. José: 670 032 255.
Sr. Enric: 977 62 54 61

 

Bibliografia:

El Santuari de Montferri Nostra Moreneta al Camp de Tarragona. A.M.M.A. Montferri-Gener-1929. Edició facsímil. Ajuntament de Montferri, 2003.

JUJOL jr., Josep Maria. El templo de Vistabella. Obra del arquitecto Josep Ma Jujol. Junta del Templo de Vistabella. Tarragona, 2013.