El parc del Castell de l’Oreneta i el circuït de trens a escala

Camí a l'interior del parc.

Camí a l’interior del parc.

Si fa un parell de setmanes vam visitar un museu que no és ben bé un museu, per què és més aviat una exposició permanent. Avui, en la darrera sortida de la temporada ens acostarem a un parc urbà que podríem dir que no és gaire un parc, amb un castell que no és un castell i amb uns trens, si més no, singulars. Ens expliquem: és poc parc i poc urbà, perquè és molt boscos i és a tocar d’un dels vessants de Collserola; hi ha les restes d’un castell, que és un edifici aixecat a final del segle XIX amb forma de castell, i els trens són maquetes a escala que funcionen a vapor i poden portar viatgers. La proposta d’avui ens porta al parc del Castell de l’Oreneta al barri de Sarrià de Barcelona.

Restes d'una era.

Restes d’una era.

El parc, que ocupa una extensió de 17 hectàrees, és el resultat de la unió de dues grans finques rurals que hi havia al peu de Sant Pere Màrtir, un dels turons de Collserola que antigament havia estat conegut com a puig d’Ossa i també com a mont d’Orsa. De fet, és un gran bosc amb camins i espais adequats com a racons de descans, àrees de jocs infantil i zones de pícnic. A més, té dos atractius especials que no hi ha a cap altre parc de la ciutat: una quadra de ponis i un circuït de trens a escala a vapor.

Torre del castell de l'Oreneta.

Torre del castell de l’Oreneta.

L’Ajuntament de Barcelona va editar l’any 1995 el llibre La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona, amb textos de Patrícia Gabancho i fotos de Ferran Freixa. Gabancho ens explica el perquè aquest del Castell de la Oreneta és tant poc un parc urbà: “Si no hi hagués els límits tàcits resseguibles al Registre de la Propietat, el terreny seria tot u fins a la carena: cap indici marca la fi del parc. L’amalgama verda està potser més cuidada, és més intel·ligible, dins els confins del parc –hi passen els jardiners- però la trama és idèntica”.

Sant Pére Màrtir des de la part alta del parc.

Sant Pére Màrtir des de la part alta del parc.

Veiem com ens descriu el parc Patrícia Gabancho: “El paisatge té la virtut de tornar-nos a un territori verge, d’exploradors primigenis. Caminem voltats d’una bellesa espontània, gens planificada, on cap detall no és llepat ni expressament bonic. És la bellesa dura, seca, d’algunes cases de pagès, que excel·leixen més per l’harmonia que estableixen amb l’entorn que per la noblesa arquitectònica”.

Camí del parc.

Camí del parc.

Així, avui ens trobem amb un parc molt més feréstec que altres que hem visitat, com el Laberint d’Horta, el del Guinardó, a Barcelona;  o el de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, tots tres parcs que han crescut a partir de la planificació de la ment humana i on vam parlar de dos dels grans paisatgistes del país: Forestier i Rubió i Tudurí. Tot i que els dos primers tenen una important part boscosa, són boscos més ordenats, més treballats per la mà humana. En aquests tres parcs l’arquitectura i l’escultura hi tenen un paper important, en el cas del Castell de l’Oreneta també, però per causes diferents. Aquí el castell que dóna nom al parc són avui una torre i unes quantes parets que deixen constància del passat d’aquest espai.

Escales d'accés al castell.

Escales d’accés al castell.

Com hem dit abans el parc és el resultat de la unió de dues finques rurals: Can Bonavia, propietat de la família del comte Milà, i el Castell de l’Oreneta, de la família Tous. Aquest nom bé d’una casa amb forma de castell que, segons diu el web de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, va ser construït pels seus propietaris l’any 1910, cal dir però que al bloc Barcelofília es parla d’una data de construcció anterior: la dècada de 1880. Entre les dependències del castell hi havia una església, fet molt comú a l’època en que la majoria de finques benestants tenien la seva pròpia capella o oratori. A principi de la Guerra Civil espanyola van calar foc a l’església del castell i l’incendi s’estengué a la resta de l’edifici, que va quedar molt malmès. Després de la guerra, la propietat va passar a mans de la Creu Roja que va projectar fer-hi un hospital –de fet, sembla que la idea era aixecar un nou edifici per substituir el que hi ha al carrer Dos de Maig-, però la idea no va passar de la fase de projecte i tot l’espai va quedar buit i abandonat, fins que, ja en època democràtica, fou comprat per l’Ajuntament que l’inaugurà  com a parc públic l’any 1978.

Parets del castell.

Parets del castell.

Les restes del castell poden veure’s entre arbres i matolls a la part més alta del parc. Hi ha una torre amb merlets, algunes parets i una escala que ens porta al punt més alt on hi ha una mena de plaça, envoltada en part d’una tanca emmerletada. Alguns elements que podem trobar aquí i allà, disseminats pel parc, ens recorden el seu passat rural i agrícola. Entre els elements arquitectònics, podem veure una era o una antiga font, que ja no raja, i entre la vegetació, hi ha fruiters com tarongers, nesprers, ametllers, oliveres i algun magraner. També hi ha pins blancs i pins pinyers, garrofers, alzines i roures, o arbres de plantació més recent, com l’eucaliptus, el xiprer, el cedre i el lledoner,  i un ric sotabosc amb arbustos com la ginesta, el boix, el marfull, l’arboç i el llentiscle.

Dipòsit de locomotores.

Dipòsit de locomotores.

Tot i això, el parc té dos atractius especials que el fan únic: la quadre de ponis i el circuït de tren a escala. El Poni Club Barcelona va ser inaugurat l’any 1995 i organitza diverses activitats relacionades amb els cavalls. Entre altres coses, fan passejades amb poni pel parc. L’altre gran atractiu i, potser el més conegut, és el circuït de trens a escala, amb autèntiques peces de museu i que depèn del Centre d’Estudis – Modelisme Vapor Barcelona, una entitat sense ànim de lucre que va ser creada l’any 1980 per un grup d’aficionats als trens a escala tripulats i moguts per la força del vapor.

Estació l'Oreneta.

Estació l’Oreneta.

El Centre d’Estudis – Modelisme Vapor Barcelona, té la seva seu al parc, on disposa d’un circuït de 636 metres amb desnivells, ponts i túnels al seu traçat, que recorda els trens de muntanya. Compta amb tres amples de via: 5, 7  1/4  i 10 polsades. Les instal·lacions son força completes: hi ha una estació i un baixador, tres ponts, tres túnels, un dipòsit amb placa giratòria, un dipòsit auxiliar, fossat per a grans reparacions, taller amb magatzem de recanvis i rampa amb elevació hidràulica. No hi falta cap detall,  quan hi ets, et sens transportat a l’època dels trens a vapor, a una escala més petita, això sí.

Un dels trens.

Un dels trens.

Una de les gràcies d’aquest circuït ferroviari a escala, és que ha estat completament construïda pels socis de l’entitat, que han posat i posen el màxim interès i voluntat en respectar tots els detalls tècnics i reprodueixen la realitat a escala fil per randa. Tant les instal·lacions fixes com el material mòbil han sortit de les mans i els coneixements dels membres del centre d’estudis. Tot plegat fa que sigui un dels millors circuits a nivell europeu. Entre les peces més destacables hi ha una de les màquina més antigues d’Europa, que pesa dues tones i mitja amb passatge inclòs. En total hi ha 12 locomotores, entre elèctriques, de vapor i dièsel, i 12 vagons.

Una de les fonts antigues.

Una de les fonts antigues.

Vegem com ens descriu el circuït la Patrícia Gabancho en el llibre citat: “hi viu una societat d’amics dels trens, que juguen amb un circuït de passeig per on sotraguegen esplèndides maquetes a escala. Els trens, que no són precisament miniatures, suporten passatgers que s’empassen, entre rialles, el vapor de les locomotores”.

Accés pel carrer Montevideo

Accés pel carrer Montevideo

El parc té diverses entrades, una de les més maques és la que hi ha al carrer de Montevideo a l’alçada de l’avinguda d’Espasa, a tocar del monestir de Pedralbes. Com tot en aquest lloc, però, no és ben bé l’entrada al parc, sino a una part del parc, en realitat podríem dir que dóna accés a una mena de rebedor del parc, perquè quan es va construir la ronda de Dalt, va fer-se el carrer de Gaspar Cassadó que deixa a banda una mena de llenca de terra, més o menys horitzontal que és part del parc sense ser-ho del tot.

Entrada des del carrer Montevideo.

Entrada des del carrer Montevideo.

En definitiva, el parc del Castell de l’Oreneta és una bona opció de sortida amb Gràcia per les diferents i diverses possibilitats que ofereix: s’hi pot passejar, anar-hi a veure natura, fer-hi esport, la canalla pot muntar amb poni, es pot fer un recorregut amb tren, es pot buscar un racó per llegir a l’ombra dels arbres i tot plegat al costat de les restes d’un castell que no és castell, amb unes boniques vistes panoràmiques de Barcelona i el Barcelonès, des de Sant Adrià de Besós fins al Prat de Llobregat. A més hi ha dos exemplars d’arbre inclosos al Catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona: un enorme eucaliptus i un cirerer de Santa Llúcia.

Una zona de pícnic.

Una zona de pícnic.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Agraïment: Jordi Alba
Centre d’Estudis-Modelisme Vapor Barcelona
Emès a Ràdio Gràcia el 16 de juliol de 2013

Parc del Castell de l’Oreneta
C. Montevideo, 45
Barcelona 08034

Centre d’Estudis-Modelisme Vapor Barcelona
Passatge de la Blada, s/n.
08017 Barcelona

Anuncis

Un pensament sobre “El parc del Castell de l’Oreneta i el circuït de trens a escala

  1. Retroenllaç: El PARC DEL CASTELL DE L’ORENETA / JOAN ÀNGEL FRIGOLA | La Tortuga de Gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s