Entrada als Jardins de Santa Clotilde.

Avui ens acostarem a una població de la Costa Brava que ha estat més notícia per la mala gestió del turisme que pels seus atractius naturals que, per altra banda, no han estat gaire ben cuidats fins ara. És un d’aquells llocs coneguts per la construcció desaforada d’apartaments turístics i pel turisme de borratxera. Una opció pel diner fàcil que a la llarga ha comportat problemes a la població. Per sort no tot es va perdre i encara queda patrimoni que justifica fer-hi una sortida amb gràcia. També recuperarem un personatge que ja ens ha sortit en altres ocasions. La població és Lloret de Mar, el personatge és Nicolau Maria Rubió i Tudurí, i el lloc son els Jardins de Santa Clotilde.

Plaça de la Benvinguda.

A la banda oest de Lloret de Mar, entre les platges de Fenals i Boadella, hi ha un penya-segat on, a principi del segle XX hi havia una plantació de vinyes i que avui dia son els jardins de Santa Clotilde. Es tracta d’un encàrrec que va fer l’any 1919 a Rubió i Tudurí, el Dr. Raül Roviralta i Astoul, marquès de Roviralta (1891-1979). Els jardins porten el nom de la primera esposa del propietari que va morir de jove.  Això passa sovint quan parlem de nomenclàtor. Molts carrers, places, jardins o altres espais públics amb nom de santa, en realitat es van dedicar a la mare, la filla, o l’esposa del propietari del lloc, però es posava l’advocació del nom de la persona. A Gràcia ho trobem al carrer Santa Àgata, que es diu així per Àgata Badia, vídua de Trilla; o Santa Magdalena, per la seva sogra, Magdalena Escarabatxeras.

Vista de la costa des de la plaça deles Sirenes.

Segons s’explica en la guia que donen a l’entrada dels jardins, el marquès de Roviralta va decidir encarregar uns jardins renaixentistes inspirat en els mecenes del cinquecento italià. I per fer-ho, va triar un jove arquitecte que va convertir-se en un dels grans noms del paisatgisme català, Nicolau Maria Rubió i Tudurí –deixeble de Jean Claude Nicolas Forestier-, de qui ja hem vist altres obres com el parc del Guinardó. També en vam parlar quan vam visitar el Jardí Botànic Històric de Barcelona. El que visitem avui, va ser el seu primer projecte.

Plaça de les Sirenes.

Els Jardins de Santa Clotilde, com hem dit, són en un penya-segat, això fa que hi hagi espais a diversos nivells als quals s’hi pot accedir pujant i baixant escales. Tot i això, una camí en forma de rampa permet arribar a la part més alta, de manera que hi ha una zona que és accessible per a tothom. Els elements que més destaquen en el jardí són, evidentment, la vegetació, però també hi ha aigua, amb fonts i brolladors i algun estany, i escultures, que estan repartides per tota la superfície i que et vas trobant a mesura que t’endinses pels camins. Un altre element a tenir en compte, són els miradors sobre el mar i la costa.

Escala de les Sirenes.

La vegetació, molt mediterrània, està formada per xiprers, àlbers, pins, cedres, til·lers, heures… Hi ha molt arbre de fulla perenne cosa que fa que predomini força el color verd, això sí, de diferents tonalitats. Hi ha pendents folrats amb gespa i algunes de les escales tenen heura a l’espai entre esglaó i esglaó, de manera que, vista des de baix, la perspectiva és d’una mena de cascada vegetal.

Aturem-nos un moment per repassar els personatges relacionats amb aquests jardins. N’hi ha tres que ja ens han sortit: l’impulsor, el marquès de Roviralta i la seva primera esposa, Clotilde, que el hi va donar el nom. I l’autor del projecte, Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Hi ha, però, dos personatges més a tenir en compte: l’escultora Maria Llimona i Benet (1894-1985), filla del també escultor Josep Llimona, que és l’autora de les estàtues de bronze que hi ha a l’escala principal, i el seu marit, el pintor Domènec Carles i Rosich (1888-1962), el qual era amic del Dr. Raül Roviralta i va col·laborar amb suggeriments en el disseny del jardí.

Passeig del Marquès de Roviralta.

Comença a ser hora de passejar. Un cop hem passat per la recepció, ens trobem amb un passeig envoltat per dues parets d’heura d’uns dos metres d’amplada a banda i banda, de tant en tant i ha un bust clàssic a la part de dalt del mur. El camí ens porta fins a una bifurcació. A l’esquerra hi ha l’accés privat a la casa i a la dreta ens endinsem al jardí visitable. Hi entrem pel passeig dels Til·lers que ens porta fins a la plaça de la Benvinguda, que és rodona amb un parterre al mig amb un bust al damunt. Això si, el personatge està encarat a l’interior del jardí, per tant dóna l’esquena a qui entra.

Escalinata del Mar.

De la plaça de la Benvinguda surten dos camins. Agafarem el de la dreta, que ens porta a una altre plaça, la dels Sentits. També és rodona i té, a dreta i esquerra, dos bancs fets d’obra. Una mica més enllà arribem a la plaça de les Sirenes on hi conflueixen cinc camins i on hi ha un dels elements més destacables dels jardins, les escales de les Sirenes. És una escala llarga, que arriba al punt més alt del penya-segat convertit en jardí. Aquest és un dels punts on es veu millor l’efecte de cascada vegetal creat per Rubió i Tudurí en posar heura a l’espai que hi ha entre esglaó i esglaó. En els quatre replans de l’escala i al punt on es troba amb la plaça hi ha unes sirenes de bronze, totes diferents, que donen nom als dos espais. A la plaça hi ha bancs d’obra i uns busts clàssics.

L’estany amb la casa al fons.

Avancem avall pel camí de la dreta que s’eixampla una mica i es converteix en el passeig del Marquès de Roviralta. Fa una estona que ja sentim la remor del mar i l’hem pogut entreveure entre arbres i plantes. Després de baixar un curt tram d’escales arribem al punt més baix del conjunt, el mirador de la Boadella, on tenim una bonica vista de la platja. Des d’aquí unes escales s’enfilen en paral·lel a la costa, és l’escalinata del Mar, que també té heura a l’espai entre esglaons. A la dreta, sobre el mar, hi ha una plantació d’aloe.  Escales amunt, després de passar sota una pèrgola que cobreix el replà que hi ha a mitja alçada i des d’on surt, a ma esquerra, un camí intermedi, arribem a la plaça de la Mediterrània, que, com les anteriors, també és rodona i també té un banc fet d’obra. Tot pujant per l’escala i des de la mateixa plaça, tenim unes bones vistes del mar i dels roquissars de la costa, sota mateix d’on som.

La pèrgola vista des de l’exterior.

Un camí ens porta de nou cap a l’interior del jardí i, a ma dreta, trobem l’estany, que podem vorejar per tornar al punt de sortida. Al centre sobresurten unes pedres on hi ha un sortidor d’aigua. Des d’aquí tenim una bona vista de la casa de la finca, que és un espai privat. Es tracta d’un edifici força gran, de planta i pis, amb una gran terrassa i amb la façana que dóna al jardí plena d’heura. Una porta reixada separa la zona pública de la privada. A  la part del davant del muret de l’estany hi ha dos lleons de pedra i a la part del darrera, una estàtua d’una dona amb un nen agafant-se-li a les cames.

Interior de la pèrgola.

Més enllà de l’estany hi ha una escala que ens acosta al punt més alt dels jardins, la pèrgola recoberta de glicines  i amb testos de camèlies vermelles al costat de cada una de les columnes que sostenen el sostre. Aquesta llarga pèrgola ens porta fins a l’escala dels Lleons, que es diu així per les estàtues de dos lleons que hi ha a banda i banda de la part superior. De fet son una desena d’esglaons que van a un espai quadrat al final del qual hi ha una tanca que separa el jardí de la zona privada de la finca. Un dels lleons està assegut i amb la boca oberta i l’altre, més ajagut, amb els ulls tancats i el cap sobre les potes del davant, en una postura que els felins acostumen a fer sovint.

El lleó adormit.

Una mica més enllà arribem a una nova plaça rodona, és el mirador de Rubió i Tudurí, l’autor del projecte.  Més avall hi ha un repartidor trapezoïdal, una mena de cruïlla d’on surten cinc camins. Quatre amb escales i un amb rampa que s’ajunta, més endavant, amb el camí central que recorre tota l’extensió del jardí des de la part més baixa fins a la zona més alta. Al centre d’aquest repartidor hi ha un parterre amb una figura d’Apol·lo que fa de brollador. Aquesta cruïlla és la part superior de l’escala de les Sirenes. Des d’aquest punt ja anem de baixada per retrobar-nos amb la plaça de la Benvinguda i el passeig dels Til·lers.

Una de les sirenes, obra de Maria Llimona.

Per tota la passejada haurem anat veient zones de gespa i tota mena d’arbres i plantes, molts dels quals estan identificats amb cartells i plafons amb fotografies i  unes quantes dades de l’espècie que tenim davant, com la procedència i el nom en diversos idiomes. Al llarg del recorregut hi ha també plafons amb imatges antigues, de les dècades de 1920 i 1930, algunes de la dècada de 1970 i altres de l’any 2006. Tot plegat permet fer-nos una idea dels canvis que han viscut els jardins al llarg de la seva història, que va iniciar-se abans que la de la casa, perquè el marquès de Roviralta va començar abans el jardí que l’edifici.

En definitiva, els jardins de Santa Clotilde son una bona opció per fer una passejada tranquil·la i agradable per uns jardins noucentistes. I acabarem amb la definició de la finca que va fer Josep Pla i que va recollir per Pep Collelldemont en unes guies editades el 1990 per El Punt Diari de Girona: “La millor casa del litoral comprès entre Barcelona i França. En la seva construcció, disposició i decoració interior hi va intervenir activíssimament l’exquisit pintor Domènec Carles”. Collelldemont explica també que “a l’interior hi ha col·leccions de pintures –entre les quals dos murals de Josep Maria Sert-, tapissos, museu naval de miniatures i ceràmica catalana, i l’exterior és tot un model de bon gust i plenitud”. En la nostra visita ens hem de conformar a passejar per la part de l’exterior.

Plafó amb fotos comparatives.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 21 de maig de 2013

Jardins de Santa Clotilde
Passeig dels jardins, s/n.
Tel.: 972 370 471
Lloret de Mar

http://lloretdemar.org/ca/que-visitar/no-t-ho-pots-perdre/1215-jardins-de-sta-clotilde