Ara que ja ha arribat l’estiu, anirem cap al Baix Empordà a una de les poblacions més conegudes de la Costa Brava. És una població amb platges de molt renom i amb interessants torres de defensa d’època medieval. I ens tornem a trobar amb aquells personatges que van marxar a fer les “amèriques” i van tornar a casa, anys després, havent fet fortuna: els Indians, també coneguts en alguns llocs com a “americanos”. La població on anem és d’aquelles que de temporada d’hivern a temporada d’estiu canvien com un mitjó. La nostra sortida d’avui en porta a un lloc on fa anys que celebren, el primer cap de setmana del mes de setembre, una fira d’indians. Dues de les platges d’aquesta població són sa Riera i sa Tuna. Avui sortim a Begur.

Aquesta població del Baix Empordà és d’aquelles que han rebut un bon llegat dels indians que van tornar enriquits de l’aventura americana i decidiren invertir en uns casos, i donar en altres, una part de la seva fortuna a les poblacions natals. Ja n’hem vist altres casos, com Lloret de Mar, on vam visitar el Museu del Mar, o Sant Pere de Ribes. Comencem per veure d’on ve el nom de Begur. Segons explica Manuel Bofarull i Terrades a l’Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “també escrit Bagur. A l’edat mitjana, llatinitzat, consta com a Begurio. Se’l suposa procedent del cèltic Becuro o Bacurius, nom propi d’home”.

Vist d’on ve el nom, anem cap a la història. Segons explica Joaquim Botet i Sisó al volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya, al subsòl del castell de Begur es va trobar ceràmica de “factura primitiva i també, grega”, cosa que indicaria l’existència de presència humana en temps reculats. De fet, recordem que no gaire lluny hi ha el poblat ibèric d’Ullastret i la ciutat grega i romana d’Empúries. El primer senyor feudal, documentat a principi del segle XI, fou Arnust de Begur. El castell, que és el principal vestigi d’aquesta època, depengué de diverses famílies nobles i des del segle XIV fou possessió dels senyors de Cruïlles que hi exercien la jurisdicció civil i criminal.

Al llarg de la història, el castell de Begur fou destruït en dues ocasions. Al segle XV, durant el regnat de Joan II, el duc de Lorena el feu arrasar i al segle XIX, durant la Guerra del Francès. Joaquim Botet explica que els francesos havien ocupat Begur i que el general anglès Doyle va recuperar la vila, després de desembarcar al comandament de les tropes de dues fragates, una d’anglesa, la Cambriand, i una d’espanyola, la Diana. Un cop presa la localitat, féu derruir el castell per evitar que caigués en mans enemigues.

Tornant una mica enrere en el temps, cal dir que l’any 1577, Begur va obtenir una llicència reial per aixecar diverses torres de guaita i de defensa amb l’objectiu de poder fer front als atacs pirates.

Com fem habitualment, veiem com era Begur ara fa un centenar d’anys, segons la descriu la Geografia General de Catalunya que dirigí Francesc Carreras Candi: “està situada en la falda d’un puig, coronat per les runes d’un castell, en la vessant contraposada al mar, per manera que, malgrat poder-se considerar com població marítima, queda amagada i està un xic apartada d’aquesta. Té una plaça, amb una font i bon caseriu, i està voltada a poca distància de torres de guaita per a prevenir-se, com també ho indica la seva situació, contra incursions de pirates”.

Joaquim Botet, l’autor del volum dedicat a Girona, afegeix: “Hi ha carteria, estació telefònica de xarxa interurbana de Sant Feliu de Guíxols, semàfor (es refereix al far), lloc de carrabiners i de la Guàrdia Civil; hospital de pobres, de patronat, fundat per Francesc Coma i Ros el 1744 (…) dues escoles públiques elementals completes”. Diu més endavant: “hi ha també dos metges, apotecari, fonda, cinc fàbriques de taps, dues premses d’oli, i s’hi exerceixen les arts i els oficis útils i necessaris. Una bona part dels veïns són pescadors, essent lo peix, fresc i salat, i los taps los articles que s’exporten. Havia constituït per a la vila una font de riquesa la pesca del corall”.

Pel que fa a les dades estadístiques, la Geografia General de Catalunya ens diu que “té 646 edificis i albergs, amb 1.908 habitants de fet, dels quals 1.076 saben llegir i escriure, que es distribueixen, per llur sexe i estat civil en homes: solters, 481; casats, 366; viudos, 42; total 889. Dones: solteres, 542; casades, 364; viudes, 113; total 1.019”. Segons l’Indescat, a 31 de desembre de 2013, Begur té 4.148 habitants, dels quals 2.093 són homes i 2.055 són dones. Els begurencs que van decidir marxar a fer les “amèriques” al llarg del segle XIX superen els 500.

El municipi té diversos nuclis de població, com Aiguablava, Aiguafreda, Fornells o Esclanyà, un nucli medieval amb una interessant església documentada el 1280. També té les platges citades, algunes en boniques caletes, tot i que n’hi ha que han quedat destrossades, des del punt de vista del medi ambient, a causa de la construcció d’edificis arran mateix de la costa. Nosaltres passejarem pel nucli antic de Begur, on hi podem trobar diversos edificis interessants. La majoria tenen un cartell a la façana amb informació històrica i arquitectònica i algunes imatges dels personatges que les van aixecar i de l’interior que no es pot visitar en tractar-se, al majoria, d’habitatges particulars. Aquí no en farem una ruta, sinó que ens perdre’m pels carrers de la vila i ens deixarem sorprendre pel que anem veient.

Primer en acostarem a l’església de Sant Pere. Es té coneixement de la seva existència des del segle XII, i al segle XVII s’hi va fer una important reforma i ampliació. L’aspecte actual, però, data del segle XVIII, quan es va fer una nau lateral dedicada a Santa Reparada, patrona dels corallers. Recordem que la pesca de corall va ser una important activitat econòmica de la població. A la façana lateral hi trobem Es pedrís llarg, un banc de pedra allargat adossat que és, a la pràctica, un bon lloc des d’on contemplar la vida social del poble. Diverses generacions begurenques hi han pres la fresca i fet tertúlia.

Passejant pels carrers de Begur ens trobem amb un parell d’edificis públics interessants. Un és el Casino Cultural, inaugurat l’any 1870 i construït a iniciativa dels indians, motiu pel qual era conegut com el Casino dels Senyors o Casino Vell i que sorgí arrel de la fusió de dos casinos més antics: El Bagurense i La Unión. És un edifici monumental, amb grans finestrals i portes amb motllures. L’altre edifici és el Centre Artístic Begurenc, que fou fundat per la família Forgas Estrabau i els obrers de la fàbrica Forgas, a final del segle XIX. L’any 1918 Marià Frigola Forgas en llogava la sala de ball per fer-hi cinema mut. Les projeccions de cinema van seguir en actiu fins l’any 1978.

Entre les cases que podem trobar aquí i allà, hi ha Can Petu, un edifici senyorial de l’any 1889, aixecat per Pere Pont, el qual havia emigrat a Ponce (Puerto Rico), on es va dedicar al comerç. Un altre edifici és Can Sora, amb una porxada en la qual es conserven frescos de paisatges romàntics de terres americanes. Va ser construïda cap al 1870 quan la família Cama-Martí va tornar enriquida de l’Havana. A la reixa de la porta hi ha les inicials JC que corresponen al primer propietari, Josep Cama Rovira.

 

Mas Carreras, és un magnífic edifici d’estil indià construït a la segona meitat del segle XIX per Josep Carreras Frigola, un comerciant de Begur que emigrà a Santiago de Cuba el 1831. Al lloc hi havia una de les torres aixecades el segle XVI, que fou enderrocada en construir la casa. Aquest mateix propietari, Josep Carreras Frigola, va vendre, el 1859, a Pere Roger i Puig la casa que du el nom d’aquest darrer, el qual feu fortuna amb una fàbrica de tabac a la zona de Santiago de las Vegas, a Cuba. Les parets i els sostres de l’interior estan decorades amb dibuixos i frescos de temàtica i estil plenament indians. La porxada que hi ha al cantó del pati, té uns frescos de temàtica marina.

La Casa Josep Pi i Carreras, és un edifici d’estil neoclàssic edificat el 1860 per Josep Pi i Carreras, el qual, juntament amb el seu germà Pere s’enriquiren amb una botiga de queviures anomenada La Industrial que fundaren a L’Havana. La casa conserva una galeria amb vistes al jardí a la part posterior. I fou el germà, Pere, qui feu aixecar Can Pi, un edifici que manté un dels costums de les cases indianes del carrer Bonaventura Carreras: té un hort a la part sud. Els germans feren negoci important i exportant productes relacionats amb el suro.

La Casa Vicenç Ferrer Bataller, va ser construïda cap a 1887 per aquest indià que va emigrar a Cuba el 1856. Hi feu fortuna amb la indústria del tabac i el comerç de farines. L’edifici és modernista i té esgrafiats i dibuixos amb motius naturals.

Nascut al 1815, Pere Cortada Sabater marxà a Santiago de las Vegas i Matanzas, mitjan la dècada de 1830, juntament amb els seus germans Manuel i Josep. En tornar a Begur va construir la casa que du el seu nom. Les parets de la planta noble de l’edifici estan decorats amb destacades pintures murals.

L’any 1866 va retornar de l’Havana, on havia marxat el 1845, en Josep Forment Pi. La seva casa és d’estil neoclàssic i a la barana del balcó es poden veure les inicials del seu propietàri: JFP.

Entre les torres de guaita i de defensa aixecades a partir de l’any 1577 i que encara són en peu, podem destacar la Torre Hermanac de Can Pi que al segle XIX va quedar incorporada a un mas. El carrer on es troba va ser conegut, fins al 1906, com a carrer de les Torres. Una altra torre adossada a un mas construït el segle XIX, és la de Can Marquès. La Torre Pella i Forgas, s’aixeca sobre una base de roca natural. La casa on està adossada fou propietat del polític, advocat i historiador begurenc Josep Pella i Forgas (1852-1918).

A la Torre de Sant Ramon o d’en Caixa es pot veure clarament com s’hi accedia a nivell de primer pis a través d’una escala de fusta que es retirava quan tothom era dins. Aquest sistema de dificultar els assetjaments exteriors, el vam veure també al castell de la Tossa de Montbui.

Acabarem la nostra passejada citant dos carrers: El de Vera o dels Corallers, amb cases senzilles i modestes, està dedicat a una localitat d’Almeria on molts begurencs anaren a buscar corall entre els segles XIV i XIX. L’altre és el carrer d’accés al Castell. A l’entrada, un plafó ens explica que, segons la tradició, els veïns del carrer, quan hi passaven els senyors feudals, els hi havien d’oferir un vas d’aigua com a tribut de vassallatge.

 

I no podem acabar sense recordar dos personatges molt lligats a Begur. La bailaora Carmen Amaya i el poeta Joan Vinyoli, del qual se celebra el centenari del seu naixement.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia l’1 de juliol de 2014

 Escolta el programa

Begur
Oficina de turisme
Avinguda Onze de Setembre, 5
Telèfon: 972 624 520

 

Bibliografia:
BOTET I SISÓ, Joaquim, Geografia General de Catalunya. Província de Girona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.
BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.