Aquesta nova sortida us proposa visitar una important institució de la ciutat que celebra el seu primer centenari. És en un edifici reformat al segle XV, però amb parets mil·lenàries al seu interior. És una institució que ens retrotrau a l’època de Jaume I i que conserva un important patrimoni documental que aplega documentació mil·lenària, que ens porta fins al segle IX. Avui anem a Barcelona, al centre de la capital catalana. Visitem la Casa de l’Ardiaca, on hi té la seva seu, des del 1922, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona va ser creat per un acord del Ple de l’Ajuntament del 21 de juny de 1917. Aquest és el punt des d’on es va anar materialitzant la institució que avui coneixem. De fet, però, l’autèntica gènesi hem d’anar a buscar-la molt més enrere en el temps, en l’època de Jaume I, al segle XIII, quan els membres del govern de la ciutat decidiren tenir cura de l’arxiu que conservava la ciutat des dels tems dels primers comtes. Així doncs, tot i que la institució celebra aquest 2017 el centenari de la seva creació, el patrimoni que conserva es molt anterior.

El primer director de l’Arxiu, Agustí Duran i Sanpere, va ser qui va definir i va posar les bases de la institució que avui coneixem. Durant els quaranta anys en que va estar al capdavant del centre, la ciutat va viure fets tant transcendentals com la dictadura de Primo de Rivera, l’esdeveniment de la II República, l’esclat de la Guerra Civil i la postguerra i el franquisme. Amb tot, l’Arxiu va anar adaptant-se i creixent, alhora que exercia tres importants funcions, que l’actual director de l’Arxiu, Xavier Tarraubella, defineix com: “Recollir i conservar fons documentals, bibliogràfics i hemerogràfics que es consideren d’interès per a la història de Barcelona; facilitar i fomentar la consulta d’aquests fons i posar-los a l’abast dels investigadors i de tots els ciutadans interessats; i divulgar i difondre el patrimoni documental i la història de la ciutat”.

Com ens ha passat en altres sortides, la visita d’avui permet diverses possibilitats. L’edifici en si ja és una bona opció, el pati porxat, amb font ornamental al centre i una alta palmera al costat, i amb una escala lateral que permet pujar al primer pis, és obert i d’accés lliure durant les hores d’obertura de l’Arxiu i el vestíbul, on es pot veure part de l’antiga muralla romana, és també de lliure accés i s’utilitza, des de fa uns anys, per fer-hi exposicions temàtiques de la documentació que s’hi conserva.

Fins el 30 d’abril de 2018  s’hi pot veure l’exposició del centenari de la institució, que ocupa tant el vestíbul, com els dos pisos del pati.

Com ja hem dit abans, les arrels de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona cal anar a buscar-los al segle XIII, quan el privilegi concedit  pel rei Jaume I l’any 1249, va permetre la creació del règim municipal de la ciutat. I tornem a principi del segle XX, quan a proposta d’Agustí Duran i Sanpere, l’Ajuntament va decidir la divisió dels fons documentals en dues parts: històric i administratiu. Aquest és el moment que ara es commemora. Dos anys després de la creació es va decidir comprar la Casa de l’Ardiaca per ubicar-hi la seu.

Aturem-nos un moment per explicar una mica més el punt d’inici de l’Arxiu Històric, que és, també, el moment de la creació de l’actual Arxiu Contemporani de Barcelona, que té la seu central al carrer del Bisbe Caçador, 4, davant de la basílica dels sants Just i Pastor. Quan l’any 1917 l’Ajuntament decideix reorganitzar el seu arxiu es van dividir els fons d’abans i després de l’any 1714. Els anteriors va quedar a l’Arxiu Històric i els posteriors van quedar al que aleshores es va anomenar Arxiu Administratiu.

Tornem a l’Arxiu Històric. Els primers anys de vida de la institució van ser difícils. A les dificultats dels inicis de qualsevol projecte, s’hi va unir la coincidència amb la dictadura de Primo de Rivera, una època de prohibicions, suspensions i restriccions de la cultura catalana. I, entre altres coses, es van alentir les obres de rehabilitació de la Casa de l’Ardiaca. Amb tot, el 30 d’octubre de 1928 el rei Alfons XIII va visitar l’edifici, tot donant a entendre que les autoritats del moment confiaven en Duran i Sanpere i el seu projecte.

L’Exposició Internacional de Barcelona, celebrada el 1929 va ser una bona oportunitat per a l’Arxiu. La ciutat va adquirir diversos manuscrits, gravats i llibres per ser exposats durant el certament i posteriorment van passar a formar part del seu fons documental. A més, en aquella època també van ingressar-hi llegats importants, com el d’Ignasi Iglésias o el del Gremi de Barreters, tots dos l’any 1930.

La Segona República va ser una època de reconeixement i consolidació. La Generalitat de Catalunya li va encarregar l’elaboració d’una Crònica Gràfica dels esdeveniments de tot el país, mentre nous llegats enriquien el patrimoni documental. Aquells anys hi va haver donacions del Gremi de Sabaters (1931), del llegat de folklore de Rossend Serra Pagès (1932) i del Gremi d’Hortolans de Sant Antoni (1934).

 

Com al conjunt de la societat catalana, la Guerra Civil va ser una època convulsa i problemàtica. Amb tot, la documentació va poder ser salvada. Anem a pams, davant el perill de destrucció de documents valuosos arreu de Catalunya, la Generalitat va decidir confiscar tota la documentació anterior al segle XIX, i la responsabilitat va recaure en Duran i Sanpere, que era també cap de la Secció d’Arxius de Catalunya, i el personal voluntari de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Per altra banda, al principi de la guerra és va obrir una sala de lectura infantil per a les criatures que no podien ser escolaritzades. Tot i que els bombardejos de juliol de 1938 van afectar la tercera planta de la Casa de l’Ardiaca, la documentació no va resultar afectada, gracies a les mesures que s’havien pres amb anterioritat. Amb tot, l’agost del 1938 es va traslladar tot el fons a una casa de Sant Gervasi, on es considerava que estaria menys exposat.

En acabar la guerra, les noves autoritats franquistes van retornar la documentació que havia estat confiscada als seus propietaris, molts dels quals, en agraïment per haver-los salvat van decidir cedir-los definitivament a l’Arxiu. Agustí Duran i Sanpere va ser jutjat per un tribunal militar, que el va absoldre, i com tots els funcionaris, va haver de passar per un procés de depuració. Així, va poder mantenir la direcció de l’Arxiu, que l’any 1943 va passar a formar part d’un projecte molt més ampli, impulsat per mateix Duran i Sanpere, l’Institut Municipal d’Història, dels qual formaven part també, el Museu d’Història de la Ciutat, avui Museu d’Història de Barcelona, Muhba; , les excavacions arqueològiques i el Museu d’Indústries i Arts Populars, que avui forma part del Museu Etnològic.

Una de les coses que va fer aquest institut fou conservar i preservar tota la premsa publicada a Barcelona en l’època republicana i també es van anar recollint pamflets, fulls volanders i tota mena de publicacions clandestines publicades per l’oposició clandestina durant el franquisme. En aquesta època es va dur a terme una fórmula innovadora de divulgació històrica, el programa Barcelona. Divulgación històrica, que es va emetre setmanalment a Ràdio Barcelona entre 1944 i 1974.

L’arribada a la democràcia va suposar el nomenament d’un nou director, Jaume Sobrequès, que va substituir el Pere Voltes, successor del fundador, Agustí Duran i Sanpere. L’any 1982 es va celebrar el I Congrés d’Història del Pla de Barcelona, amb l’objectiu de fomentar la recerca. Tres anys després es celebrà el segon congrés, i, a partir del 1993 es va convertir en bianual. L’any 1994 es va començar a celebrar el Seminari d’Història de Barcelona. Una mica abans, l’any 1990, Barcelona va reorganitzar el sistema d’arxius municipals i es va recuperar el nom inicial: Arxiu Històric de la Ciutat.

Avui dia, l’Arxiu organitza diverses activitats de divulgació històrica i de difusió dels seus fons: congressos, seminaris, conferències, jornades d’estudi. L’actual director, Xavier Tarraubella ha impulsat la informatització dels catàlegs i la digitalització de documents per poder-ne facilitar la consulta en línia. I a partir de 2009 l’Arxiu organitza exposicions periòdiques per mostrar el seu important fons documental, son els anomenats Un tast de l’Arxiu, que es mostren al vestíbul de la Casa de l’Ardiaca. Paral·lelament, el seu fons documental ha anar creixent amb donacions de personalitats, entitats i institucions barcelonines.

Fins ara hem estat parlant del contingut, però també val la pena parlar del continent, perquè es mereix una sortida. Ja hem dit que el pati i el vestíbul són de lliure accés en horari d’obertura del centre, però hi ha altres espais molt interessants que també es poden visitar gràcies a les jornades de portes obertes que se celebren en diversos moments de l’any, com el juny, per la celebració del Dia Internacional dels Arxius, per Corpus o per les festes de la Mercè i de Santa Eulàlia. I també organitza visites comentades per a grups.

La Casa de l’Ardiaca, declarada Monument Nacional l’any 1924, és un edifici d’estil gòtic amb elements renaixentistes que l’ardiaca Lluís Desplà va reconstruir sobre una edificació anterior, datada del segle XII. El segle XIX va ser desamortitzada i va passar a mans particulars. D’aquella època és el pati porxat, modificació feta per l’arquitecte Josep Garriga cap a l’any 1870. De fet, l’edifici que podem veure avui és el resultat de la unió del que originàriament eren diverses cases i de les actuacions que s’hi ha anat fent al llarg dels segles.

L’any 1895 la Casa de l’Ardiaca es va convertir en seu del Col·legi d’Advocats. Un dels testimonis d’aquella època és la coneguda bústia modernista amb cinc orenetes i una tortuga, obra de Lluís Domènec i Muntaner. L’any 1919, l’edifici fou adquirit, com hem dit al principi, per l’Ajuntament de Barcelona, per ubicar-hi l’Arxiu Històric de la Ciutat. La remodelació va anar a càrrec de l’arquitecte Josep Goday. Ja en època franquista, entre 1955 i 1962, quan es va obrir l’avinguda de la Catedral, tot aprofitant les destrosses que havien fet, durant la Guerra Civil, els bombardejos de les aviacions italiana i alemanya al servei de l’exercit franquista, es van enderrocar les cases adossades a la part exterior de la muralla romana i es van remodelar les façanes sota la direcció de l’arquitecta Adolf Florença. I, ja a final del segle XX, entre 1991 i 1998, els arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech van fer-hi una rehabilitació integral.

L’accés a l’edifici és pel carrer de Santa Llúcia, davant mateix de la capella adossada a la catedral de Barcelona, que dóna nom al carrer. La façana té una porta renaixentista, amb la coneguda bústia modernista al costat. El pati és molt conegut per molts barcelonins, perquè la seva font ornamental és una de les que s’engalana amb flors per la diada de Corpus per posar-hi l’ou com balla. La façana del carrer és, en gran part, el mur de tancament del pati. L’edifici és si té tres ales en forma d’U oberta cap a la banda de la catedral. Per la part del darrera, està adossada a una part de la muralla romana. De fet, una de les parets del vestíbul és de grans carreus i en un cantó, a la banda més propera al Bisbat, s’hi pot veure el desdoblament de l’aqüeducte que portava aigua a la ciutat en el punt en que entrava a l’antiga Bàrcino.

Al primer pis hi ha dues sales nobles amb llibreries de fusta treballada. Són les sales Massana i Dalmases.  La llibreria d’aquesta darrera, que està datada de l’any 1699, prové del palau Dalmases, del carrer de Montcada.

Els fons documentals que es conserven a l’Arxiu Històric i a l’Arxiu Contemporani, així com tots els que hi ha a la resta d’arxius municipals de Barcelona, són d’accés públic i gratuït, excepte els que puguin tenir la consulta restringida per motius de conservació.

 

 

Text: Joan Àngel Frigola
Fotos: Arxiu Històric i Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

 

 

Casa de l’Ardiaca
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
Santa Llúcia, 1
Tel: 93 256 22 55
arxiuhistoric@bcn.cat

 

Arxiu Contemporani Municipal
Baixada del Bisbe Caçador, 4
Tel: 93 256 27 47
arxiucontemporani@bcn.cat