El castell de Fels.
La setmana passada vam visitar el castell de Montjuïc, a Barcelona, una edificació que ha tingut un ús bàsicament militar i l’ha mantingut, si més no en part, fins fa molt poc temps. Avui ens acostarem a veure un altre castell, però aquest, a banda de donar nom al municipi on és, va ser utilitzat també com habitatge, tot i que durant la guerra civil el van convertir en presó de membres de les brigades internacionals. Estic parlant del castell de Fels, que va donar nom a la població de Castelldefels.
Els castells són, de fet, fortificacions militars i eren construïts normalment en turons i punts elevats per poder controlar el territori dels entorns. En el nostre cas, el castell de Castelldefels esta construït en un turó que s’aixeca 59 metres per damunt del nivell del mar, en un lloc on s’hi han trobat restes d’un poblat ibèric i d’una vil·la romana. La primera construcció medieval que hi ha documentada no és, però, una fortificació, si no una església romànica datada de l’any 967.
Les excavacions arqueològiques dutes a terme van permetre descobrir restes d’un poblat ibèric d’entre els segles IV i II aC, i també d’una vil·la romana datada del segon quart del segle III dC. Aquestes restes serien d’un edifici de planta i pis. Una part d’aquestes restes, son visibles a través d’un vidre al subsòl del presbiteri de l’església.
Matacà a l’entrada del castell.
Anem, però, al principi del castell. El segle X el lloc on avui s’aixeca Castelldefels era zona de frontera amb els dominis del califat de Còrdova i el comte Sunyer va encarregar als monjos del monestir de Sant Cugat que organitzessin el territori. Una de les coses que van fer, va ser erigir l’església de Santa Maria, que és, per tant, el sector més antic del conjunt que podem visitar avui dia. A principi del segle XII, entre els anys 1100 i 1106, l’església va ser reconstruïda. Segles després, entre el XIV i el XV va ser fortificada. Tot i que és de suposar que hi hagués alguna mena de fortificació anterior, encara que només fos alguna torre de guaita, no n’hi ha cap constància documental.
Castelldefels va formar part de la Baronia d’Eramprunyà, originària del segle XI, des de l’any 1447. Aquesta baronia, amb centre a Gavà, on hi ha el castell que du el seu nom, s’estenia pels actuals termes municipals de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat, Viladecans i Sant Boi de Llobregat.
Torre circular adosada, al costat de l’església.
La primera fortificació, al voltant de l’església, dataria dels segles XIV i XV. Més endavant, a meitat segle XVI la monarquia espanyola va decidir aixecar un seguit de fortificacions per tota la costa per defensar la població dels atacs dels pirates que venien del nord d’Àfrica i de Turquia. En aquella època es va reforçar les edificacions existents i es van dur a terme diverses ampliacions.
Després de la guerra de Successió, Castelldefels va viure una època de bonança econòmica i, donat que seguia havent-hi el perill dels atacs pirates, es va fer una nova ampliació del castell. Les obres van acabar l’any 1772. Durant el segle XIX el castell va viure una època de decadència, fins al punt que van arribar a ensorrar-se alguns murs i parets.
Detall del parc que envolta el castell.
A final del segle XIX Castelldefels no tenia més de 300 habitants. Així ho reflecteix Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras Candi: “reuneix aquest ajuntament 76 edificis ab 289 habitants de fet y 280 de dret”. Això no va impedir que el dia 19 de juny de 1895 s’acostessin al castell unes 8.000 persones per assistir a l’execució, mitjançant el sistema del garrot vil, d’un tal Joaquim Figueras, el qual havia estat condemnat a mort per l’assassinat ocorregut l’any 1893 a la rectoria del castell del capellà Jacint Horta i la seva neboda Rita Bosch. La gentada s’hi va aplegar, segons les cròniques de l’època, tot i ser un dia feiner. En aquest punt cal recordar que en aquella època les execucions eren públiques.
Llar de foc de la sala Noble.
Un parell d’anys després, el 1897, el castell va passar a mans de Manuel Girona, el banquer que va costejar la façana de la catedral de Barcelona, qui va encarregar la restauració del conjunt. El projecte va seguir un marcat estil neogòtic, molt de moda en aquell moment –recordem que és l’època en que bona part de la ciutat vella barcelonina es converteix en el barri gòtic- i és aquesta intervenció que deixa el castell amb l’imatge actual, amb un munt de merlets per tot arreu.
Tornem un moment a la Geografia General per conèixer una altra de les intervencions de Manel Girona en aquest conjunt arquitectònic. Explica Cels Gomis: “Abans l’església parroquial era dins del castell, però en Manel Girona, adquiridor d’aquest immoble, ne va fer alçar una de nova abaix a la carretera, per treure’s aquella servitud. És fama que la imatge de la Mare de Déu que hi ha a la capella del castell va ser donada pel papa Adrià II a l’emperador Carlemany, que ni va fer cessió a aquesta església, edificada per ell”. Aquesta darrera dada, però, no la tinc contrastada.
Detall de la decoració de les parets de la sala Noble.
La nova parròquia va ser projectada per l’arquitecte Enric Sagnier, que també va fer-se càrrec de la restauració del castell. Situada a la plaça de l’Església, és d’estil neoromànic amb planta de creu llatina i tres absis semicirculars. La façana està rematada amb merlets. L’interior de la nau està decorada amb frescos del pintor Josep Serrasanta pintats a la dècada de 1950.
Vestits de cardenal del segle XVIII i de nena del segle XIX.
Tornem però al castell. Sembla que ni Manel Girona ni la seva família van viure al castell, però si que hi van celebrar grans festes i recepcions. Amb l’esclat de la guerra civil, l’església del castell va ser assaltada i foren cremats els retaules barrocs, que ren de fusta, i la sagristia, i el conjunt va ser convertit en centre d’instrucció de militar. A l’abril de 1938, el castell fou convertit en presó disciplinària de membres de les Brigades Internacionals, que van deixar diversos grafits, que encara es conserven, a les parets de la capella. Son dibuixos de persones, cares, i paisatges.
Un cop acabada la guerra el conjunt va quedar pràcticament abandonat, fins que l’Ajuntament de Castelldefels va comprar-lo l’any 1988. L’any següent va començar un procés de restauració que va allargar-se fins el 2010. Ara es pot llogar per fer-hi activitats i s’hi fan visites guiades. Periòdicament s’organitzen jornades de portes obertes.
La sala d’Esgrima.
Ara que ja en coneixem la història, podem passar a visitar el castell, que es envoltat per un bonic parc amb algunes torres de guaita. L’entrada al recinte es fa per una porta que ens permet creuar el mur que l’envolta i que hi ha davant d’una de les torres de guaita que hi ha als entorns. Després de passar per una zona enjardinada, arribem a un pati tancat, a un cantó, per un mur amb merlets on s’obre una porta amb volta de canó i un matacà al damunt. I ja som al patí d’armes del castell. Des d’aquí comencem la visita a l’interior. Hi podem veure: les quadres, dues sales, la Institucional o Noble i la d’Esgrima, la terrassa mirador i l’església de Santa Maria.
En destacarem les dues sales, la terrassa i l’església. Una escala ens porta a diferents estances i a les dues sales principals. Com a curiositat, explicar que a les habitacions del primer pis hi podem veure, a tocar de les parets, alguns maniquins amb vestits d’època. Entre altres hi ha un vestit renaixentista de dona dels segles XV i XVI, un de marquès del XVII, un de cardenal del XVIII i un de nena vestida a la moda francesa del XIX.
Llar de foc de la sala Noble.
La sala Noble o Institucional és, òbviament, la més gran. Hi destaca una gran llar de foc feta de pedra i escaiola amb la campana profusament decorada amb motius vegetals. A la part superior hi ha les lletres “M” i “G” de colors gris i vermell i entrellaçades. Aquestes lletres es poden veure en altres llocs de la sala. A la part inferior de les parets hi ha un arrambador de fusta i la part de dalt està decorada amb unes sanefes on es repeteixen una àguila, dues flors de llúpol i l’escut de Catalunya. Remata la decoració un fris amb fulles d’acant, amorets, alguns a cavall i, al centre, l’escut de la baronia d’Eramprunyà. A la paret d’enfront de la llar de foc, hi ha una placa on s’hi llegeix: “Castell de Fels. Los Senyors Barons de Aramprunyà lo feren aixecar lo segle XIII, lo engrandiren lo XVI, lo renovaren lo XVII. Lo Exm. Sr. Dn. Manuel Girona y Agrafel Senador del Regne && lo comprà lo dia de Sta. Eularia 12 de Febrer de 1897 y lo dia de St. Ignasi 31 de Juliol del mateix any, fou terminada sa restauració”.
Detall dels medallons a la sala d’Esgrima.
La sala d’esgrima també està decorada. A la part de baix hi ha reproduïdes escenes de gravats de llibres del segle XVII, i a la part superior hi ha uns grans medallons amb diverses escenes al seu interior, a sota de cada medalló hi ha una llegenda diferent i, entre medalló i medalló hi ha un bust d’un emperador romà sobre un pilar. Tot això és pintat.
Si pugem una mica més per les escales que hem deixat abans, poder accedir a la terrassa mirador, des d’on hi ha una bona panoràmica que agafa el massís del Garraf, la serra de Collserola, el pla de Barcelona, la muntanya de Montjuic, i bona part del delta del Llobregat i de la línia de costa.
Grafit dels brigadistes internacionals.
A la planta baixa, un estret passadís en forma d’embut ensporta cap un patí interior, des d’on s’accedeix a l’església, on hi podem veure les pintures de 1812 de Francisco Rodríguez i els grafits dels brigadistes internacionals que hi van estar presos durant la guerra civil. A tocar de la porta de l’església hi ha quatre mènsules que representen els quatre evangelistes.
Arreu dels espais hi ha diversos cartells i plafons amb informacions sobre la història del recinte.
Panoràmica des de la terrassa. Al centre es pot veure Montjuïc.
©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col·laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 12 de febrer de 2013
Av. Manuel Girona, s/n
Castelldefels
- Imposta amb figura d’evangelista.
Grafit dels brigadistes.
Sortides amb gràcia 