L’origen de Barcelona és prou ben conegut, bàsicament perquè una làpida que es conserva al Museu d’Història de Barcelona ho explica. La transcripció del text de la làpida és: “A la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, els sevirs augustals”. Aquesta làpida indica el nom amb que va ser fundada la ciutat  i quan, a l’entorn de l’any 10. Així, doncs, la capital de Catalunya té poc més de dos mil anys d’història. I hi ha una lloc on podem fer un recorregut que ens permet conèixer-la i és el lloc que visitem avui a Sortides amb gràcia. Avui anem a la plaça del Rei a visitar l’exposició permanent del Museu d’Història de Barcelona que du el títol de Barcelona flashback.

Tot i que algunes llegendes parlen d’una mítica fundació de Barcelona relacionada amb l’heroi de la mitologia romana Hèrcules, Hèracles a la mitologia grega, la descoberta de la citada làpida en una excavació a la plaça de Sant Miquel l’any 1970, permet saber de forma documentada quina és la realitat. Enric H. March explica on va ser fundada la ciutat al seu llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat: “Sobre el mon Tàber, el nom amb què és conegut el turó situat entre la catedral i la plaça de Sant Jaume, i sobre el qual hi ha les restes del temple d’August, i la petita elevació on s’assenta la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, els romans hi van fundar, al segle I aC. La colònia Iulia Augusta Faventia Barcino, una petita població entre Baetulo (Badalona) i Tarraco. Bastida amb unes poderoses muralles de caràcter més simbòlic que defensiu, acollia institucions polítiques i religioses, unes quantes domus (com les dels carrers de la Fruita i d’Avinyò) de personatges importants, termes (Regomir i plaça de Sant Miquel) i un petit nucli industrial (vi, salaó, tintoreria), mentre que el gruix de la població s’escampava per les viles construïdes sobre el pla i convertien aquell ager en unes riques terres de cultiu. Res no feia pensar, en un primer moment, que Bàrcino acabaria sent la capital d’un país i un imperi mediterrani”.

L’exposició permanent del Museu d’Història de Barcelona, situada a la seu de la casa Padellàs, permet fer un recorregut per la història de la ciutat des de l’època dels romans fins a l’entrada al segle XXI. És una síntesi de dos mil anys d’història explicada mitjançant objectes de cada època i textos explicatius a diferents nivells, de tant en tant amb preguntes, que fan que el visitant s’interrogui sobre determinats temes i aspectes de la història de la ciutat. Al principi de l’exposició ens expliquen com va ser la fundació de la ciutat: “Barcino es va fundar vers l’any 10 aC, després que Roma completés el control d’Hispània. Llavors ja feia dos segles que els romans eren a l’est de la península ibèrica i en feia un que s’havien establert a la propera Baetulo (Badalona). L’estatus privilegiat de la colònia va afavorir el desenvolupament de Barcino, emplaçada enmig d’una plana litoral, en un punt òptim per explotar el territori i per al comerç. D’acord amb el sistema de centuriació, la plana es va organitzar dividint-la en parcel·les que van ser assignades als colonitzadors romans en detriment de la població ibera, la qual va abandonar els poblats dels turons”.

Com veiem, el text parla d’ibers, perquè els romans van fundar Barcino, però el territori ja era poblat per persones, els ibers. La tribu ibera que poblava la zona de Barcelona era la dels laietans, que van habitar diferents assentaments situats en zones elevades, com el turó de la Rovira i el vessant occidental de Montjuïc. Com  va passar amb tota la població autòctona ibera de la península, van acabar assimilant, si us plau per força, la llengua i la cultura romanes, deixant enrere les que els hi eren pròpies. Seguint l’exposició, podem saber com estava estructurat el territori de Barcino, com vivien les elits de la colònia o quin era el paper de les dones. Entre els objectes exposats, hi ha fragments de terrissa ibera, una gran àmfora de l’època de l’emperador August o dos retrats funeraris, un de masculí i un de femení, tots dos del segle I. Entre els objectes exposats hi ha unes bafarades amb preguntes com: Què se’n va fer dels ibers? O quin era el paper de les dones? Són recursos per cridar l’atenció del visitants i tenen resposta en plafons propers. Aquest recurs s’utilitza al llarg de tota l’exposició.

A final del segle III es va reforçar la muralla i Barcino es va convertir en una plaça forta, fins al punt que quan al segle V hi va haver lluites pel poder a l’Imperi romà amb participació dels pobles germànics, Barcino en va sortir millor parada que Tarraco, que era la capital provincial.

En època dels visigots, la ciutat era governada per un comte, però la principal autoritat era el bisbe. I és que a l’inici del segle IV Barcino ja tenia una important comunitat cristiana. D’aquesta època hi ha exposades llànties de terra sigillata amb decoració, un mosaic sepulcral cristià amb un crismó, un anell sigil·lar de bronze d’ús cerimonial o una destral visigòtica, entre altres objectes.  En aquesta època la ciutat va passar a dir-se Barcinona  i l’any 714 es va convertir en Baršalūna, en quedar, durant vuitanta-cinc anys, sota domini andalusí. Entre els segles IX i XII la ciutat va viure un període d’expansió. Així ho expliquen a l’exposició: “L’expansió dels francs cap al sud va incorporar Barcelona a l’Imperi Carolingi l’any 801 i la va convertir en capital d’un comtat fronterer. Al segle XI la descomposició del poder franc i, paral·lelament, la fragmentació del califat de Còrdova van facilitar l’expansió catalana i l’arribada de riquesa en forma de botí, esclaus i tributs, anomenats paries”. Entre altres objectes d’aquesta època hi ha una imposta de la catedral romànica de Barcelona.

La ciutat es va convertir en un gran centre econòmic que comerciava amb altres punts de la Mediterrània i l’any 1249 va obtenir, del rei Jaume I, el règim municipal. Així s’explica en un dels plafons: “El rei necessitava diners i vaixells de Barcelona i, a canvi, les elits de la ciutat van obtenir el 1249 el primer autogovern municipal”. Aquest règim municipal es va convertir en perpetu l’any 1284. La ciutat era regida per un executiu de cinc consellers i una assemblea deliberativa, el Consell de Cent. La ciutat va mantenir el dinamisme fins que Alfons el Magnànim va fixar la cort a Nàpols, això va fer que l’economia se’n ressentis i augmentessin les tensions socials, fins que el 1462 va esclatar la guerra civil, i Barcelona i Catalunya es van arruïnar.

Els segles XVI i XVII van ser problemàtics i convulsos. L’enllaç de Ferran II amb Isabel I de Castella  va fer que el poder reial anés cap el centre de la península i Barcelona es va convertir en capital de virregnat. La guerra dels Trenta anys i un centralisme cada cop més accentuat van acabar originant la guerra dels Segadors. La posterior guerra de Successió i la derrota de 1714 van comportar l’absolutisme i la repressió de Felip V, que va abolir la Generalitat i el Consell de Cent i va fer demolir gran part del barri de la Ribera per bastir-hi la ciutadella militar que va vigilar i controlar la ciutat durant anys. També va dividir el territori municipal per empetitir la ciutat. Tot i això, en aquells anys també hi va haver avanços, com el que s’explica en un plafó: “El Col·legi d’Apotecaris va publicar el 1511 la Concòrdia dels Apotecaris de Barcelona. Era la segona farmacopea editada al món, després de Florència, i precisava les receptes de 309 medicaments compostos, la preparació dels quals era complexa i requeria molts instruments i recipients”.

El nou ordre absolutista borbònic va suprimir, amb el decret de Nova Planta, els mecanismes d’autoregulació que tenia la societat barcelonina, amb un Ajuntament controlat per la noblesa i sotmès a la Reial Audiència. Tot i això, s’explica a l’exposició que: “Les habilitats tècniques i el dinamisme de l’artesanat urbà van propiciar el sorgiment de les primeres manufactures tèxtils a partir de 1736. El factor humà va ser, doncs, decisiu en la innovació per produir teles de cotó estampat, dites indianes perquè imitaven les de l’Índia. Una de les tasques de la Junta de Comerç, que es va aconseguir crear el 1758, va ser, precisament, formar els joves per a la nova activitat”. D’aquesta època hi ha la pedra fundacional del primer edifici construït a la Barceloneta, les claus dels calabossos de Sant Joan de la Ciutadella o dos olis sobre tela, un amb una vista del mercat del Born i l’altre del mercat del peix al Bornet, tots dos de l’entorn del 1775. També hi ha algunes mostres d’indianes.

A principis del segle XIX, la Guerra del Francès i la consegüent postguerra van endarrerir l’arribada del vapor com a força motriu a la indústria catalana, fins que el 1833 es va inaugurar la fàbrica de Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia. al Raval barceloní. Va ser l’inici dels vapors, que inicialment es van instal·lar intramurs, però la manca d’espai deguda a l’alta densitat de la ciutat i les explosions que hi havia, amb una tecnologia encara inicial, van fer que ben aviat marxessin a altres poblacions del pla com Sants, Sant Martí de Provençals o Gràcia. En aquesta època hi va haver les bullangues, revoltes populars i va ser en aquesta època també quan el general Espartero va bombardejar dos cops la ciutat. La patuleia de Barcelona, una pintura a l’oli d’Antoni Ferran Satayol il·lustra una d’aquestes revoltes. També hi ha una maqueta d’una màquina de vapor.

La Barcelona de principi del segle XIX era una ciutat molt densa i insalubre, tancada dins les muralles que l’encotillaven, i van sorgir els primers estudis higienistes i propostes urbanístiques per millorar la ciutat. Una de les primeres actuacions d’esponjament va ser l’obertura de l’eix format pels carrers de Ferran i de la Princesa, amb la plaça de Sant Jaume al centre. Tot plegat va anar acompanyat de la lluita per enderrocar les muralles, cosa que va poder ser una realitat l’any 1854. Un cop aconseguit l’enderroc de les muralles, es va treballar en el projecte de la nova ciutat. Així s’explica en un plafó: “A partir d’un coneixement aprofundit de Barcelona, Ildefons Cerdà va esbossar una metròpoli radicalment innovadora en termes socials, ambientals i de mobilitat, que multiplicava per deu la superfície urbana. El seu pla va ser aprovat el 1859, no sense polèmica. Era un pla per regular la ciutat nova que el mateix Cerdà, amb esperit pragmàtic, va modificar quan va caldre”. Un dels objectes que il·lustren aquesta època és la primera pedra de l’enderroc de la muralla i també hi ha el plànol del Projecte d’eixample i reforma interior de Barcelona, d’Ildefons Cerdà.

Barcelona creixia, es transformava i avançava cap a la modernitat. L’any 1888 l’Exposició Universal va convertir l’antiga ciutadella militar, que durant anys havia servit per vigilar i atacar la ciutat, en un espai on es van mostrar els darrers avenços tecnològics i va llegar un parc a la ciutat. Així s’explica en una dels plafons: “L’Exposició, que enaltia la indústria i aspirava a projectar la ciutat al món, també va afavorir la innovació artística d’un modernisme alineat amb l’art nouveau europeu i que aviat es va convertir en l’expressió, arrelada i cosmopolita alhora, de la capital d’una Catalunya renaixent. La fesomia de Barcelona en va sortir completament transformada”. Un moble secreter modernista i una acció de la Compañia General de Tabacos de Filipinas, il·lustren aquesta època en que les fortunes repatriades, un cop perduts els vincles amb Cuba, Puerto Rico i Filipines, van impulsar la construcció de l’Eixample, ple d’edificis modernistes.

L’any 1897 va ser molt important per a Barcelona, amb l’agregació de sis municipis del pla de Barcelona, una agregació que ja havia demanat l’alcalde Rius i Taulet l’any 1874, però que el govern espanyol denegava per por a la competència que podia suposar per a Madrid. A l’exposició expliquen que: “A la fi, les necessitats de recaptació fiscal per costejar la guerra de Cuba van propiciar, el 1897, el pacte entre l’Ajuntament i l’Estat per a la unificació municipal”. També s’explica que: “S’hi va afegir la reivindicació d’un port franc després de la pèrdua, el 1898, de les darreres colònies espanyoles de Cuba, Puerto Rico i Filipines, que va agafar molta volada a partir de 1915”.

Els inicis del segle XX van venir marcats per l’arribada de l’energia elèctrica, la creació d’una indústria d’automoció molt dinàmica, l’explosió social de la Setmana Tràgica, el 1909, també pels efectes de la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial, la creació de la Mancomunitat de Catalunya, la construcció de les primeres línies de metro, els anys del pistolerisme  i la celebració de l’Exposició Internacional de 1929. Entre els projectes de l’Ajuntament  hi ha l’aprovació, el 1908, d’un pressupost extraordinari de cultura municipal. En un plafó expliquen que: “Havia d’impulsar l’escola pública i laica, però les forces conservadores el van anul·lar. Malgrat tot, l’Ajuntament va menar una acció educadora molt notable, amb la construcció de grups escolars i una pedagogia innovadora”.

La dècada de 1930 va començar amb l’adveniment de la República i amb moltes esperances i alguns avenços socials i culturals que van aturar-se en sec després del cop d’estat feixista, la guerra civil i la dictadura franquista. Aquesta és la narració que es fa a l’exposició dels primers anys del franquisme: “El 26 de gener de 1939, els franquistes van ocupar la ciutat. La repressió de l’obrerisme i el catalanisme va ser implacable i les dones van ser retornades a la llar. Amb l’objectiu de minorar Barcelona, el règim va incentivar el trasllat de fàbriques i va impedir l’ampliació del municipi, just quan Madrid va passar de 68 a 607 km2. L’abatiment va ser extrem fins que, el 1951, l’augment del preu del bitllet va portar al boicot als tramvies i a una vaga general convertida en desafiament al règim”.

La dècada de 1950 va iniciar-se un nou creixement tot i l’interès del franquisme per no engrandir Barcelona, però la ciutat tenia tradició fabril, el port i mà d’obra qualificada, i el règim es va veure obligat a autoritzar la instal·lació de la fàbrica Seat. Va ser, també, l’època de l’arribada d’un gran nombre d’immigrants provinents de la resta d’Espanya i també de gran especulació immobiliària, sota el mandat de l’alcalde Porcioles. Mentre, començaven moviments en defensa dels drets. Partits i sindicats des de la clandestinitat, parròquies i associacions de veïns van lluitar plegats, cosa que es va fer patent en el debat pel Pla general metropolità.

Un cop mort el dictador i després de les eleccions municipals de 1979, l’Ajuntament democràtic va tenir el repte de revertir la grisor i les moltes mancances que havia deixat el franquisme. Una forma de fer-ho va ser apostar per la organització dels Jocs Olímpics de 1992, que va permetre obtenir recursos de totes les administracions per posar Barcelona al dia i al mapa internacional. Entre els elements que il·lustren aquestes darreres èpoques hi ha el frontal d’un 600, una cartell de la manifestació de l’11 de setembre de 1977 al passeig de Gràcia, la torxa olímpica o un Cobi ciclista.

El darrer plafó de l’exposició permanent ens encoratja a seguir passejant per la història de la ciutat mitjançant la visita al conjunt d’espais patrimonials que el Museu té repartits per tota la ciutat: “Somni o realitat? Aquest va ser el dubte de  l’Alícia de Lewis Carroll a l’obra A través del mirall i allò que l’Alícia hi va trobar, en despertar-se i veure que, en realitat, acariciava un gatet. Esperem que el recorregut per la història de Barcelona des que heu travessat el mirall fins ara, amb el retorn al present, us sigui útil per repensar la ciutat i el món en què vivim. Podeu continuar el viatge endinsant-vos en les altres sales del Museu, en 19 espais patrimonials escampats per tota la ciutat, Aquí mateix, sota l’edifici, podeu transitar per la ciutat antiga, i per la medieval al Palau Major. Tant si sou barcelonins com si veniu de lluny, bon viatge”.

Tot plegat un repàs a dos mil anys d’història de Barcelona tot fent un recorregut amè per les instal·lacions de la Casa Padellàs, seu principal del Museu d’Història de Barcelona.

 

 

Museu d’Història de Barcelona
Casa Padellàs
Plaça del Rei, s/n (entrada pel carrer del Veguer)
08002 Barcelona
Tel. 93 256 21 00
museuhistoria@bcn.cat

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián