Barcelona té diversos parcs i espais verds que en el passat havien estat de propietat privada i que en un moment donat l’Ajuntament va adquirir i va obrir al públic. Alguns formaven part de finques burgeses. El parc que visitem avui, tot i haver estat durant molts anys de propietat privada, és una mica diferent, perquè va ser creat per una empresa per preservar el que hi ha al subsòl. Avui visitem el parc de les Aigües al barri del Baix Guinardó.

El parc de les Aigües va ser, durant molts anys, propietat d’Aigües de Barcelona, fins que al principi de la democràcia, en els moments previs a les primeres eleccions democràtiques municipals, l’Ajuntament va cedir a la pressió veïnal, va comprar-lo i el va obrir al públic. Amb tot, l’origen d’aquest parc cal anar a buscar-lo a finals del segle XIX i està lligat a la necessitat d’abastir d’aigua a l’incipient Eixample. En aquella època l’abastiment d’aigua a la ciutat estava en mans de diverses petites companyies que portaven l’aigua des de diversos punts. Una d’aquestes empreses era la Companyia d’Aigües de Barcelona, de capital belga, que duia l’aigua des de Dosrius.

Miquel Vidal Pla explica al llibre Jardins de Barcelona quin és l’origen d’aquest parc: “L’origen del parc de les Aigües va ser la construcció de dos dipòsits monumentals d’aigua de 16 milions de litres a la falda del turó del Guinardó, al límit amb la part alta de l’Eixample, per l’aleshores president de la Companyia d’Aigües de Barcelona, Nicolás R. Chevalier, el qual va decidir així mateix construir-hi la seva residència”.  La Central de les Altures, construïda a tocar dels dipòsits elevava l’aigua des dels dipòsits de Dosrius, situats a només 93 metres d’alçària, fins a aquest punt, a les estivacions  del turó de la Rovira i a 200 metres d’alçària, cosa que permetia abastir zones més altes de la ciutat gràcies a la gravetat. Les primeres bombes de la central funcionaven amb màquines de vapor i a la dècada de 1930 van començar a fer-ho amb electricitat.

Patricia Gabancho diu al llibre La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona que el parc de les Aigües és la plasmació de dues històries d’amor successives, la de: “Nicolàs R. Chevalier, president de la Companyia d’aigües de Barcelona, que va engegar les obres per bastir dos dipòsits monumentals, capaços d’emmagatzemar 16 milions de litres. Els va fer als afores de la ciutat i a les acaballes del segle XIX. Però enamorat de l’aire i la vista, segurament de la calma del Guinardó, va donar ordres de construir també la seva residència. Potser pels tòpics culturals que la seva llunyania afavorien o perquè el modernisme tenia segons com vel·leïtats d’aquesta mena, la va voler arabitzar, la casa”.

La segona història d’amor, segons Gabancho: “La van protagonitzar els veïns. Veien, rabiüts, un espai verd generós i inútil, barrat darrere uns murs de presó, a dues passes exactes de l’escalèxtric que va coronar, sense honor, el barri. Era ben bé allò de pagar el beure. De manera que van reivindicar i reivindicar fins que el parc es va fer públic, l’any 1978”.

 

Tal com apunta Gabancho, sembla que Nicolás Regúlez Chevalier, que era d’origen belga, en arribar a Barcelona va voler residir en un edifici emblemàtic i de ressons arabitzants i va trobar un mestre d’obres, Enric Figueras i Ribas, que va acceptar l’encàrrec. Diu Miquel Vidal que: “Chevalier va residir poc temps a la Casa Mora i amb la seva marxa el verger i els vivers van començar la seva decadència”. La cosa és que l’enginyer belga havia pagat la construcció de l’edifici amb diners de l’empresa  i això no va agradar gaire gens als accionistes, que el van fer fora i l’edifici va quedar en mans de l’empresa i, finalment, d’AGBAR quan aquesta va absorbir la Companyia d’Aigües de Barcelona.  L’empresa mai va arribar a fer gaire ús de l’edifici. Segons les èpoques va servir com a lloc de vacances dels directius o com a seu per a seminaris, congressos i actes socials. Durant la Guerra Civil va ser destinada a casa de colònies per a fills dels treballadors. I posteriorment va ser la seu de l’Institut d’Investigació Hidrològica.

A l’Atles de l’aigua d’Horta-Guinardó, un número especial de l’any 2019 de la revista El Pou del Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, es fa la següent descripció de la Casa de les Altures: “És una construcció de planta rectangular, de 21 per 24 m de costat. Consta de soterrani, planta baixa, primer pis i terrat. El xalet s’articula al voltant d’un pati central on antigament hi havia un brollador d’aigua fet de marbre”. Les obres de rehabilitació i d’adequació de l’edifici en seu del Districte d’Horta-Guinardó, van fer desaparèixer aquesta font del centre del pati, que va quedar com un espai diàfan. Segons explica Antoni Capilla a la guia Horta-Guinardó, publicada per l’Ajuntament de Barcelona el 2011: “A la planta baixa hi havia la zona de dia (menjadors, sala d’estar, biblioteca …), al primer pis els dormitoris, i a les golfes les calderes, els safareigs i diversos magatzems”.  La façana principal és la part més ornamentada, amb una porxada a la planta baixa sobre la que reposa una  galeria coberta al primer pis, tot amb arcades arabitzants. Les façanes laterals i la posterior són més austeres.

L’any 1979, quan es va constituir l’Ajuntament democràtic, la ciutat estava dividida en 12 districtes municipals. El Districte XII, que l’any 1984, amb algunes modificacions, va acabar sent el districte d’Horta – Guinardó, tenia la seva seu fora del seu territori, en un pis del carrer de Santa Fe, davant de la Torre Llobeta, que amb els anys seria l’actual centre cívic. Aquella zona era, aleshores, part del districte IX nord, actual districte de Nou Barris. El procés de descentralització municipal que va posar en marxa el consistori democràtic comportava que cada Districte tingués la seu al seu territori i, a poder ser, en un edifici emblemàtic. Moltes de les seus dels ajuntaments dels antics municipis del pla de Barcelona anteriors a les agregacions a la gran ciutat, ja eren seus de Districte, com és el cas de Sants, Gràcia, les Corts, Sarrià, Sant Martí o Sant Andreu. Aquest no era el cas del Districte XII, per això l’Ajuntament de l’època va decidir posar la seu municipal al primer pis del Centre Cívic del Guinardó, el primer centre cívic de la ciutat, inaugurat l’any 1982, que es va ubicar a l’antic edifici conegut com Can Melis o Can Planàs.

Seu de l’Associació de Veïns del Baix Guinardó. Foto JAF_SaG.En el procés d’elaboració del projecte de Descentralització Municipal, aprovat definitivament el 1984, es va descartar posar la seu del nou Districte d’Horta -Guinardó a l’antic ajuntament d’Horta, que és a la plaça de Santes Creus, perquè es va considerar que era massa petit i es va decidir buscar un altre edifici. I aquest edifici va ser la Casa de les Altures, situada a un costat del parc de les Aigües i a la boca del cantó mar del túnel de la Rovira. Quan es va obrir el túnel, el 1987, la seu quedava situada a pocs minuts dels barris de muntanya del districte, tot i estar ubicada en un extrem del territori. Un cop restaurat l’edifici, va acollir els serveis del Districte d’Horta-Guinardó.

Amb les obres d’adequació de la Casa de les Altures com a seu del Districte d’Horta –Guinardó, al soterrani s’hi va fer una sala d’actes i s’hi van posar una zona de magatzems i serveis i els dipòsits de l’Arxiu del Districte; la planta baixa es va dedicar als serveis d’atenció al públic, incloent-hi la sala de consultes de l’Arxiu;  el  primer pis es va destinar als despatxos de direcció, incloent la Regidoria i la Gerència; i les golfes es va adequar per a oficines dels serveis administratius.  Amb el procés de descentralització municipal i el traspàs de competències als Districte, l ’edifici va acabar quedant petit i actualment la Casa de les Altures és la seu institucional del Districte i els serveis administratius estan en una ala del que fou la caserna de cavalleria de Girona, al carrer de Lepant.

Pel que fa al parc de les Aigües, diu Patricia Gabancho en el llibre publicat el 1995: “Té, és clar, l’aire d’una cosa feta a mitges, que avança amb passa segura al voltant de l’entrada principal  -que ho era ja històricament- però que s’esfilagarsa cap a les vores com un drap sense repunt. Però aquest desfer-se, amb tot el que té de desordre i d’incoherència vegetal, acaba sent el seu encís principal, un toc de salvatgia, com si a partir d’aquells vells vivers, dels fruiters domèstics, la natura s’hagués desfermat sense entrebancs i avui admetés poques recriminacions.” I és que quan Chevalier el va projectar, el parc havia de ser una barreja de jardí, amb arbres fruiters, i viver vegetal.

El parc està delimitat per la ronda del Guinardó, la plaça d’Alfons el Savi, els carrers  d’Abd el-Kader i de les Camèlies, els jardins d’Hiroshima i el carrer de Thous, i té tres entrades. La principal és a la plaça d’Alfons el Savi, a la cantonada amb el carrer d’Abd el-Kader, avui una via de vianants, on hi ha una segona entrada al parc, la tercera és als jardins d’Hiroshima, situats sobre la boca del cantó mar del túnel de la Rovira. La Casa de les Altures és a l’angle del carrer de Thous i la ronda del Guinardó, a la part baixa dels jardins d’Hiroshima. En el recinte encara hi ha una part que és propietat d’Aigües de Barcelona: els dos dipòsits, sobre els quals hi ha un jardí envoltat per una tanca que limita amb un lateral de la Casa de les Altures, i la Central de les Altures, que encara funciona i des d’on es controlen els dipòsits.

A la tanca perimetral del parc que ressegueix la ronda del Guinardó hi ha un petit  edifici  que fa anys que és en desús i que queda dins el recinte dels dipòsits. A la tanca, a tocar de la porta principal del parc, hi ha una placa on s’hi pot llegir: “Camí de la Llegua. Antiga via rural del Baix Guinardó”. Aquest camí, que passava a tocar de la tanca perimetral del parc, era part de la via rural que comunicava els antics municipis de Sant Andreu de Palomar i la vila de Gràcia, quan aquesta zona encara era un entorn muntanyós i poc poblat.

Per la seva banda, Xavier Muniesa explica al llibre Passejades per la Barcelona verda, editat per l’Ajuntament de Barcelona el 2014: “L’edifici del mestre d’obres Enric Figueres (sic), té un estil neoàrab que lligava perfectament amb uns jardins i uns vivers plens d’arbres fruiters que, en altre temps, recordaven els patis granadins. Avui el parc ha canviat força, però es conserven arbres inclosos al Catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona, com una bellaombra que és un dels exemplars més grans de la ciutat. Tarongers, figueres (algunes d’una edat considerable), xiprers, iuques i llorers són algunes de les espècies que trobareu en aquest parc”.

Segons s’explica al web de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, al parc s’hi poden trobar  tarongers, figueres (alguna d’una edat força respectable), xiprers de Lambert, iuques, llorers i un dels exemplars més grans de Barcelona de bellaombra, entre altres espècies vegetals. També hi ha sis exemplars de fotínies catalogades.

Si entrem al parc per la porta principal, a la cantonada de la ronda del Guinardó, la plaça d’Alfons el Savi i el carrer d’Abd el-Kader, trobem a mà dreta una petita zona d’estada que limita amb la tanca perimetral d’un dels dos dipòsits;  i a l’esquerra una petita edificació que l’Ajuntament té cedida a l’Associació de Veïns del Baix Guinardó. Aquest edifici té una porxada fent angle i les façanes estan decorades amb esgrafiats i relleus de terracota. A la part del darrera hi ha una altra petita edificació, allargassada i estreta, també decorada amb esgrafiats i un relleu de terracota, amb dues portes, força impersonals, on es pot llegir “Local A, Club Petanca Alt Guinardó” i “Local B”.

Donat que la part del recinte on hi ha els dipòsits no és accessible, el parc té forma de quadrat irregular amb un rectangle més petit i estret a la part de l’entrada principal. I en estar al que és la falda del turó de la Rovira, té un lleuger pendent, tot i que no hi ha gaire diferència entre la part de la ronda del Guinardó i la part del carrer de les Camèlies, perquè el parc hi queda molt per sota. Endinsant-nos al parc des de l’entrada principal hi podem trobar diferents punts d’estada amb bancs repartits per tota la superfície. Hi ha camins per passejar-hi i fonts. També zones de jocs infantils per a diferents edats i una zona de picnic a la part alta, al cantó del carrer d’Abb el-Kader. Sobre aquesta zona hi ha un frontó. I no gaire lluny, mig amagat entre arbres, hi ha un safareig.

Aquí i allà hi ha espais on seure i llegir un llibre o tenir una conversa tranquil·la. Amb tot, encara que a les entrades i repartides per diferents espais del parc hi ha senyalització que indica que els gossos han d’anar-hi lligats, aquí i allà hi ha amos i mestresses que deixen que el gossos vagin a la seva, fins i tot, també hi ha qui llença una piloteta a l’interior del safareig, perquè el gos s’hi fiqui a buscar-la. I això que tenen a la seva disposició un espai per a gossos ben a prop, als jardins d’Hiroshima, a tocar de la porta del parc. I tot i que sembla que no pugui ser, també es pot veure algun ciclista incívic passant amb bicicleta pels camins dels parc.

Als entorns del parc, a la ronda del Guinardó al costat de la tanca perimetral hi ha diverses pistes de petanca i espais d’estada. I pel cantó del carrer de Thous, hi ha els jardins d’Hiroshima, que uneixen el parc i la plaça de la Font Castellana i el carrer de les Camèlies i que es van fer per urbanitzar l’espai que va quedar sobre la boca del cantó mar del túnel de la Rovira. Als jardins hi ha l’escultura Submarí soterrat, de Josep Maria Riera i Aragó i 22 columnes de formigó en record de les 120.000 persones que van morir amb la bomba atòmica que va destruir la ciutat japonesa i que va suposar el final de la Segona Guerra Mundial. A la part alta dels jardins, hi ha la Biblioteca Mercè Rodoreda, que limita amb el carrer de les Camèlies.

Parc de les Aigües
Plaça d’Alfons el Savi, 3
Casa de les Altures
Ronda del Guinardó, 49

Text: Joan Àngel Frigola.
Col·laboració: Anna Cebrián.
Fotos:
Joan Àngel Frigola.
Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó (AMDHG)..

 

Bibliografia:

CAPILLA, Antoni i CAMALLONGA, Frederic (fotografia); Horta-Guinardó. Col·lecció Barcelona barri a barri. Ajuntament de Barcelona i Cossetània Edicions. Barcelona, 2011.

GABANCHO, Patrícia i FREIXA, Ferran (fotos); La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1995.

MUNIESA, Xavier; Passejades per la Barcelona verda. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2014.

VIDAL PLA, Miquel i TRES, Miquel (fotografies); Jardins de Barcelona. Àmbit i Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2003.

El Pou. «Canalitzacions». EL POU, publicació del Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, 2019, núm. Especial, p. 65-74, https://raco.cat/index.php/ELPOU/article/view/383094.